Baltasar Garzón

Vaja davant de tota la meua admiració i el meu agraïment a Baltasar Garzón per complir amb la seua obligació.

Sempre cal esperar que s’imposi la veritat i la justícia sobre la mentida i la injustícia. Però no esta clar qui va hi ha ser el bon  jutge que l'administre. Alguns confien en el seu Déu, altres en la llei natural, però en el que cada vegada creiem  menys és en la llei dels homes. I concretant,  en la imparcialitat i honradesa dels que per la seua posició estan en disposició d'administrar-la.

El ser humà, cada u, té un cervell que regeix les distintes funcions dels membres del cos, però, a més, la racionalitat, el do de raonar, a ell només se li ha donat entre tots els sers  vius. Els gens adquirits dels nostres avantpassats, junt amb els valors adquirits dels nostres pares, mestres i època en què ens desenrotllem, conformen al final un ser en cada un de nosaltres, diferent i excepcional.

Així,  en el món de la judicatura, no tinc el menor dubte, que Baltasar Garzón és un ser viu  excepcional i únic, i segur que en ell hi ha una convergència de motius, sent els principals els abans al·ludits.

Crec que no es prodiguen eixos sers, i que en la història han marcat i deixat empremta. Com tots els sers excepcionals, forma controvèrsies, que si són sanes i no compliquen el viatge, el que fan és enriquir i millorar  lleis i normes.

Durant vint-i-tres anys  en el jutjat de l'Audiència Nacional ha exercit un home, a qui la història qualificarà molt positivament. Com és habitual, en el seu temps, ara, serà considerat mes ben un destorb o si és el cas un tocaboles a què cal curtcircuitar.

Les seues actuacions, qualificades de mediàtiques i propagandístiques, han portat a situacions compromeses, inclús detencions i sentències, a la mes variada fauna criminal  dels últims anys.  Des de polítics a banquers, de narcotraficants a terroristes internacionals, de caps d'estat a policies perdonavides. A la màfia i a ETA. Inclús es va atrevir a remoure la terra on estan clamant justícia els que en cunetes i vergonyoses fosses comunes van ser covardament assassinats. 

Si algú ha seguit la trajectòria professional i cívica d'este ciutadà compromès, vora que no pot ser d'una altra manera, la seua presència  en l'Audiència Nacional, amb el poder excepcional que li concedeix i la gallardia amb què ha escomès les seues actuacions, sobreïx a qualsevol dels seus companys, a qui podríem qualificar benèvolament, de pocs valents.

Dos articles de Baltasar Garzón tinc emmarcats, un amb el titul de Sr. President, (El País, 4.03.2003) en el que en carta oberta es dirigia al president Aznar arran del seu actiu suport a la invasió d'Iraq, deia: 

“He comprovat com una vegada més s'imposa la llei no escrita de la submissió acrítica dels diputats del Grup Popular i, com alguns, en forma desafortunada, insultaven els actors que dignament discrepaven en silenci des de la tribuna, o llançaven improperis a l'oposició per la seua discrepància democràtica, i, sobretot, com adulaven amb el somriure i l'aplaudiment al seu líder, és a dir, a vosté; i he sentit por, un por fred, físic, palpable i dens com l'asfalt; però també he constatat com algun d'ells, a l'aplaudir i al somriure, es removia en el seu escó, sens dubte pensant en la vergonya que hauria de passar quan, a l'arribar a sa casa, haguera de mirar els seus fills, als seus pares, a la seua esposa o al seu marit i explicar-los l'inexplicable. A estos últims em dirigisc, demanant-los que expressen el que senten i que actuen en conseqüència”.

I seguia…

“Mire, senyor Aznar, el dia 15 de febrer del 2003 vaig sentir un orgull que difícilment podrà entendre. Els meus fills i la meua dona van estar amb mi en la manifestació, braç a braç, cridant a favor de la pau. Al veure les seues cares i la seua decisió, com la de tants milers i milions de persones, i ells m'han reconfortat com a pare i com a ciutadà i m'han transmés la força que necessitava per a seguir”.

L'altre es titulava Temps de canalles, (El País, 28.02.2004), i entre altres, deia:

“Enfront de les atrocitats i injustícies massives que recorren el món fa ja temps que la indiferència no és una opció, i desentendre's d'ells, una aberració inacceptable.”

“Tot açò no és problema dels estudiosos. És problema nostre i hem d'aconseguir que la societat deixe d'estar endormiscada i sotmesa per voluntats externes a una espècie de lliscament sense rumb i sense mur de contenció. I que es preocupe per qüestions rellevants com el tipus d'educació dels fills, la restricció de llibertats, el control dels mitjans de comunicació oficials, la manipulació induïda dels ciutadans; la utilització partidista del terrorisme, la baixa qualitat i eficàcia de la justícia, entre altres”.

“Jo propose un lema electoral per a tots els partits polítics concurrents a les pròximes eleccions espanyoles: "no esmenten els ciutadans"; "no prometen allò que no compliran"; "no juguen amb la necessitat i l'esperança de la gent" subhastant els seus sentiments i legítimes aspiracions; "no s'insulten, treballen i no es venguen pel plat de llentilles del poder, del que només són usuaris transitoris”.

Garzón, com el jutge Falcone i el jutge Borselino,  amb la màfia, s'ha enfrontat a molts poderosos, i no és rar que estiga  en el punt de mira, tant de físic com professional.  La retirada de la protecció ens ha de fer reflexionar fins on arriba l'animadversió que este home ha aconseguit guanyar-se.

Si cap sector s'ha alliberat del seu jutjat, si tots els àmbits han anat investigats, si per ordenar la gravació de les conversacions entre detingut criminal i advocat escondebotines, ha sigut separat del seu jutjat pels seus “valents” propis  companys, amb juís vergonyosos i arguments covards, que podem esperar d'ara en avant que faça algun jutge?. Dubte que quedi algun a què se li pugi qualificar valent, imparcial i just.

Cada dia, cada notícia és un presumpte delicte nou, CAM, BANKIA, Divar, i en coneixement davant de l'opinió pública. El saqueig bancari, la corrupció política, la corrupció judicial, un cúmul de delictes contra el comú de la gent d'este país.

On està  el jutge, el fiscal, la justícia? On han anat a parar?.

“Manem a Garzón a fregir espàrrecs i ja podem delinquir tranquils”.

Video “Escuchando al Juez Garzón”

 -------------------------------------------------------

BALTASAR GARZÓN

Vaya ante toda mi admiración y mi agradecimiento a Baltasar Garzón por cumplir con su obligación.

Siempre hay que esperar que se imponga la verdad y la justicia sobre la mentira y la injusticia. Pero no esta claro quien va ha ser el buen  juez que la administre. Algunos confían en su Dios, otros en la ley natural, pero en lo que cada vez creemos  menos es en la ley de los hombres. Y concretando,  en la imparcialidad y honradez de quienes por su posición están en disposición de administrarla.

El ser humano, cada uno, tiene un cerebro que rige las distintas funciones de los miembros del cuerpo, pero, además, la racionalidad, el don de razonar, a él solo se le ha dado entre todos los seres  vivos. Los genes adquiridos de nuestros antepasados, junto a los valores adquiridos de nuestros padres, maestros y época en la que nos desarrollamos, conforman al final un ser en cada uno de nosotros, diferente y excepcional.

Así,  en el mundo de la judicatura, no tengo la menor duda, que Baltasar Garzón es un ser vivo  excepcional y único, y seguro que en él hay una convergencia de motivos, siendo los principales los antes aludidos.

Creo que no se prodigan esos seres, y que en la historia han marcado y dejado huella. Como todos los seres excepcionales, crea controversias, que si son sanas y no complican el viaje, lo que hacen es enriquecer y mejorar  leyes y normas.

Durante veintitrés años  en el juzgado de la Audiencia Nacional ha ejercido un hombre, al que la historia calificará muy positivamente. Como es habitual, en su tiempo, ahora, será considerado mas bien un estorbo o en su caso un tocabolas al que hay que cortocircuitar.

Sus actuaciones, calificadas de mediáticas y propagandísticas, han llevado a situaciones comprometidas, incluso detenciones y sentencias, a la mas variopinta fauna criminal  de los últimos años.  Desde políticos a banqueros, de narcotraficantes a terroristas internacionales, de jefes de estado a policías matones. A la mafia y a ETA. Incluso se atrevió a remover la tierra donde están clamando justicia los que en cunetas y vergonzosas fosas comunes fueron cobardemente asesinados. 

Si alguien ha seguido la trayectoria profesional y cívica de este ciudadano comprometido, vera que no puede ser de otra manera, su presencia  en la Audiencia Nacional, con el poder excepcional que le concede y la gallardía con que ha acometido sus actuaciones, sobresale a cualquiera de sus compañeros, a los que podrimos calificar benévolamente, de poco valientes.

Dos artículos de Baltasar Garzón tengo enmarcados, uno con el titulo de Sr. Presidente, (El País, 4.03.2003) en el que en carta abierta se dirigía al presidente Aznar a raíz de su activo apoyo a la invasión de Irak, decía: 

“He comprobado cómo una vez más se impone la ley no escrita de la sumisión acrítica de los diputados del Grupo Popular y, cómo algunos, en forma desafortunada, insultaban a los actores que dignamente discrepaban en silencio desde la tribuna, o lanzaban improperios a la oposición por su discrepancia democrática, y, sobre todo, cómo adulaban con la sonrisa y el aplauso a su líder, es decir, a usted; y he sentido miedo, un miedo frío, físico, palpable y denso como el chapapote; pero también he constatado cómo alguno de ellos, al aplaudir y al sonreír, se removía en su escaño, sin duda pensando en la vergüenza que tendría que pasar cuando, al llegar a su casa, tuviera que mirar a sus hijos, a sus padres, a su esposa o a su marido y explicarles lo inexplicable. A estos últimos me dirijo, pidiéndoles que expresen lo que sienten y que actúen en consecuencia”.

Y seguía…

“Mire, señor Aznar, el día 15 de febrero de 2003 sentí un orgullo que difícilmente podrá entender. Mis hijos y mi mujer estuvieron conmigo en la manifestación, codo con codo, gritando a favor de la paz. Vi sus caras y su decisión, como la de tantos miles y millones de personas, y ellos me han reconfortado como padre y como ciudadano y me han transmitido la fuerza que necesitaba para seguir”.

El otro se titulaba Tiempo de canallas, (El País, 28.02.2004), y entre otras, decía:

“Frente a las atrocidades e injusticias masivas que recorren el mundo hace ya tiempo que la indiferencia no es una opción, y desentenderse de ellos, una aberración inaceptable.”

“Todo esto no es problema de los estudiosos. Es problema nuestro y debemos conseguir que la sociedad deje de estar adormecida y sometida por voluntades externas a una especie de deslizamiento sin rumbo y sin muro de contención. Y que se preocupe por cuestiones relevantes como el tipo de educación de los hijos, la restricción de libertades, el control de los medios de comunicación oficiales, la manipulación inducida de los ciudadanos; la utilización partidista del terrorismo, la baja calidad y eficacia de la justicia, entre otros”.

“Yo propongo un lema electoral para todos los partidos políticos concurrentes a las próximas elecciones españolas: "no mientan a los ciudadanos"; "no prometan aquello que no van a cumplir"; "no jueguen con la necesidad y la esperanza de la gente" subastando sus sentimientos y legítimas aspiraciones; "no se insulten, trabajen y no se vendan por el plato de lentejas del poder, del que sólo son usuarios transitorios”.

Garzón, como el juez Falcone y el juez Borsellino,  con la mafia, se ha enfrentado a muchos poderosos, y no es raro que esté  en el punto de mira, tanto físico como profesional.  La retirada de la protección nos debe hacer reflexionar hasta donde llega la animadversión que este hombre ha conseguido ganarse.

Si ningún sector se ha librado de su juzgado, si todos los ámbitos han ido investigados, si por ordenar la grabación de las conversaciones entre detenido criminal y abogado escondebotines, ha sido separado de su juzgado por sus “valientes” propios  compañeros, con juicios vergonzosos y argumentos cobardes, ¿que podemos esperar en adelante que haga algún juez?. Dudo que quede alguno al que se le pueda llamar valiente, imparcial y justo.

Cada día, cada noticia es un delito puesto en conocimiento ante la opinión pública. El saqueo bancario, la corrupción política, la corrupción judicial, un cúmulo de delitos contra el común de la
gente de este país.

¿Dónde está  el juez, el fiscal, la justicia? ¿Dónde han ido a parar?.

“Mandemos a Garzón a freír espárragos y ya podemos delinquir tranquilos”.

El cap Prim

"Javea / Xàbia amanecer de España". Era la frase retolada en les targetes postals dels anys seixanta i setanta. Ara ja no es veu tant. La modernitat treu vells eslògans. Però no per això, no segueix sent així.

Si tens ocasió, amic lector, no et pots perdre una caminada des de la creu del Portitxol fins a la punta del Cap Prim.  Vaig de tant en tant amb Laica. Busco que sigui d'hora i si pot ser abans de sortir el sol.

Encara no hem fet uns passos, el camí es bifurca i sempre l'he de cridar.

                  - Laica, per aquí.

Ella ni cas. Sera que li agrada anar primer cap a la cala de la Barraca.

La senda cap a la Barraca té un suau descens. D'ella surten bifurcacions que ens porten fins a diferents punts del penya-segat. Tornant al camí principal i al final d'aquesta, ens trobem amb un balcó, i davant nostre, l'illa del Portitxol. A la seva dreta el faralló del Cap Negre, protegint la cala de la Barraca. A la nostra esquerra una cala on brollen unes curioses roques formant com unes ones, són "els  Pallers". De vegades, l'aigua d'aquesta cala, és com un mirall. Quieta, tan quieta que es reflecteix en ella les parets del penya-segat.

Laica va per la mateixa vora del tallat, jo la veig i gairebé sense veu la crido.

No té sentit del perill el punyetero animal i al mi  m'espanta. Procuro sortir-ne aviat, ja que segueix sense fer-me cas, i jo ja la veig, derrapant, i caient al buit.

Si està clarejant, i el sol despunta en el moment en què ens trobem en aquest costat de la ruta, el contrast del mar i els contorns de la illa del Portitxol, poden donar al fotògraf grates sorpreses.

Tornem enrere. Laica va molt per davant meu, però quan em perd de vista es gira, i quan em té a la vista, espera uns segons, asseguda, però només això, uns segons.

Quan arribem a la bifurcació, Laica, ja sap que cal anar cap a la senyalitzada com Cap Prim.  EL camí aquí és,  .. ¡¡ ull !!,   molt inestable, de vegades intransitable. La pluja i el pas humà han desgastat el camí de tal manera que de vegades sembla més per al trànsit d'un ramat de cabres.

En la vegetació de la zona predomina el pi. Un pi nan i redoblat sobre si mateix. El romaní, l'argelaga ...

Al final de la senda, un gran penyal que s'assembla a una "Mona", a un pa cremat, la punta del Cap Prim.

Paco Muñoz, és la seva cançó "Cap Prim" diu que: "... de tantes plomes blanques és de neu quan ve la nit". És cert, gavines hi ha, i segur que l'apreciació del cantautor és certa.

Des d'aquesta punta del cap, i davant nostre, la badia de Xàbia.

El Montgó, que sovint porta boina. Un núvol que es para  amb el cim i allà es queda.
El cap de sant Antoni, com un braç de la cara del Montgó (Crist), furgant en el mar Mediterrani.
El polèmic port pesquer-esportiu, amb pretensions d'ampliació, contestades contundentment pels habitants d'aquest poble.
El primer i segon Montañar, antiga pedrera de pedra tosca, fonamental en les construccions de la població de Xàbia i algunes de l'interior. I saltejant, la platja de la grava, la desembocadura del riu Gorgos, la platja del benissero, la cala Blanca, la Caleta.
I l'Arenal, la platja per excel · lència. Platja que en els últims anys els temporals han transformat, deixant un tram molt escàs de sorra del que jo vaig conèixer.
I la cala Sardinera, on els pretensiosos almirants madrilenys i valencians, ancoren els seus iots, iotets, pots i potets, al recer de l'onatge que el Cap Prim proporciona.

Després d'admirar, tornem, ... poc a poc, ja s'ha dit com está el camí.

El Cap Prim, el Cap sant Martin, l'illa de la Mona i el territori del seu voltant, un miraculós encert dels xabieros i la família Pons, preservant la zona de ciment, retjola, asfalt i destrucció d'una de les zones més extraordinàries de la Costa Blanca.

Divendres seré un orgullós benissero mostrant als meus companys del programa Apropa't de l'Associació Parkinson de València, aquestes meravelles.

_____________

El Cap Prim.

“Xabia/Jávea amanecer de España”. Era la frase rotulada en las tarjetas postales de los años sesenta y setenta. Ahora ya no se ve tanto. La modernidad quita viejos eslóganes.  Pero no por eso, no sigue siendo así.

 Si tienes ocasión, amigo lector, no puedes perderte una caminata desde la cruz del Portichol hasta la punta del Cap Prim. Voy de vez en cuando con Laica. Busco que sea temprano y a ser posible antes de salir el sol.

Aun no hemos dado unos pasos, la senda se bifurca y siempre la tengo que llamar.

           -  Laica, por aquí.

Ella ni caso. Sera que le gusta ir primero hacia la cala de la Barraca.

La senda hacia la Barraca tiene un suave descenso. De ella salen bifurcaciones que nos llevan hasta distintos puntos del acantilado.  Volviendo a la senda principal y al final de esta, nos encontramos con un balcón, y ante nosotros,  la isla del Portichol. A su derecha el farallón del Cap Negre, protegiendo la cala de la Barraca. A nuestra  izquierda una ensenada en la que brotan unas curiosas rocas formando como  unas  ondas, son  “Els Pallers”.  A veces,  el agua de esa ensenada, es como un espejo.  Quieta, tan quieta  que se refleja en ella las paredes del acantilado. 

Laica va por el mismo borde del cortado, yo la veo y casi sin voz la llamo.

No tiene sentido del peligro el puñetero animal y a mi me asusta. Procuro salir de allí pronto, ya que sigue sin hacerme caso, y yo ya la veo, derrapando, y cayendo al vacío. 

Si está amaneciendo,  y el sol despunta en el momento en que nos encontramos en ese lado de la ruta, el contraste del mar y los contornos de la isla del Portichol, pueden dar al fotógrafo gratas sorpresas. 

Volvemos atrás. Laica va muy por delante mio, pero cuando me pierde de vista se da la vuelta, y cuando me tiene a la vista, espera unos segundos, sentada, pero solo eso, unos segundos. 

Cuando llegamos a la bifurcación, Laica, ya sabe que hay que dirigirse hacia la señalizada como Cap Prim. EL camino aquí es, ¡cuidado!, muy inestable, a veces intransitable. La lluvia y el paso humano han desgastado la senda de tal modo que a veces  parece más para el transito de un rebaño de cabras.

En la vegetación de la zona predomina el pino. Un pino enano y redoblado sobre sí mismo. El romero, la aliaga …

Al final de la senda, un gran peñasco que se asemeja a una “Mona”, a un pan quemado, la punta del Cap Prim. 

Paco Muñoz, es su canción “Cap Prim” dice que: “ … de tantas plumas blancas es de nieve cuando viene la noche”. Es cierto, gaviotas hay, y seguro que la apreciación del cantautor es cierta.

Desde esa punta del cabo, y ante nosotros, la bahía de Xabia:

El Montgó, que con frecuencia lleva boina. Una nube que tropieza con la cima y allí se queda.

 El cabo de san Antonio, como un brazo de la cara del  Montgó  (Cristo), escarbando  en el mar Mediterráneo.

El polémico puerto pesquero-deportivo, con pretensiones de ampliación, contestadas contundentemente por los habitantes de este pueblo.

El primer y segundo Montañar, antigua cantera de piedra tosca, fundamental en las construcciones de la población de Xabia  y algunas del interior. Y salteando, la playa de la grava, la desembocadura del rio Gorgos, la playa del benissero, la cala Blanca, la Caleta.

Y el Arenal, la playa por excelencia. Playa que en los últimos años los temporales han  transformado, dejando un tramo muy escaso de arena del que yo conocí.

Y la cala Sardinera, donde los pretenciosos almirantes madrileños y valencianos, anclan sus yates, yatecitos, botes y botecitos, al abrigo del oleaje que el Cap Prim proporciona.

Después de admirar, volvemos, … despacio, ya se ha dicho como esta el camino. 

El Cap Prim, el Cabo san Martin, la isla de la Mona y el territorio de su alrededor, un milagroso acierto de los xabieros y la familia Pons, preservando la zona de cemento, ladrillo, asfalto y destrucción de una de las zonas mas extraordinarias de la Costa Blanca.

El viernes seré un orgulloso benissero mostrando a mis compañeros del programa Apropa´t de la Asociación Parkinson de Valencia, estas maravillas.

BANKIA.

Rato celebrant

 L'ASSALT A LA BANCA.

Aquests dies anem espantats amb les notícies que van sabent de Bankia. Bé, espantats, no. Ja crec que no ens espanta res.

Fa uns mesos vaig qualificar de anestesiats als valencians. Però no, l'anestèsia s'ha aplicat en molts països, sembla que hi havia un bon estoc. I sí, és clar, ja sabem que a València, les dosis han estat de tres "rovells", per que tenim al Banc de València, CAM i Bancaixa.

A l'entrada titulada "El subsecretari", feia referència a unes paraules d'aquest, l'altre dia a la Seu, on es referia a l'engany del govern Zapatero sobre el dèficit. Va dir que havien enganyat al govern entrant, ja que aquest era superior al reconegut.

Aquests dies, després de l'explicació del subsecretari Farinós, hem anat sabent que la revisió a l'alça del dèficit públic de 2011 del 8,5% al ​​8,9% del PIB es deu fonamentalment a l'augment del dèficit de la Comunitat Valenciana i de Madrid .

Rato no celebrant

Ole! . Doncs llavors n'hi do la que ens va deixar anar Farinós. Ja ni als seus propis simpatitzants els diuen la veritat, o fins és possible que ni ells sàpiguen la veritat.

Ara els de la CAM s'estan "explicant", els "directius". Se'ls deia així, "directius", i això d'explicar-és un dir. Ara, esperarem a veure si la justícia els qualifica d'una altra manera, o simplement els jutges també tenien préstecs a interès 0.

Els explicadors sobre els fets en la CAM, haurien de ser també Zaplana, Ripoll i Camps. I per part de la pífia Bankia, la senyora Aguirre i els seus CSI 's, i Rodrigo Rato, Miguel Blesa i José Luis Olivas

Senyor que colla.

I ara, es demanen compareixences i la majoria PP no l'aprova, el màxim que suporten són comissions a porta tancada. Això de la porta tancada, no serà pel corrent, serà perquè no ens assabentem, suposo.

Per això, seguim sense veure assumir una mínima culpa i l'autor del desgavell sempre és l'altre.

Recomano la lectura de l'article d'Antonio Elorza, "Responsabilitats", publicat a El País del dia 18 de maig de 2012.

... "La societat espanyola està massa acostumada a admetre com a naturals els comportaments contraris a la llei, les corrupcions organitzades i l'arbitrarietat, en la meva experiència des de la pròpia institució en què ha transcorregut la meva vida fins a les més respectables instàncies de govern. Els esforços individuals-pensem en Garzón-porten a la destrucció de qui els assaja. Sobren en tots els àmbits murris amb comandament, i l'exigència col · lectiva de responsabilitats constitueix l'única sortida ".

Subscric el paràgraf final, perquè a més estic convençut que la neutralització de Baltasar Garzón ha estat orquestrada per tal d'evitar que aquest home, una mica molt, un Quixot, se li acudís investigar a tota aquesta sèrie de polítics-financers-ineptes-corruptes , complaents amb el poder, que no és altre que l'atorgat pels ciutadans als que se suposa ha de protegir i defensar.

Els "directius" de la CAM

Però, i em repeteixo, quan el ciutadà elegit puja a l'olimp de cartró pedra del poder, ja es creu infalible i digne de respecte, lloa i admiració. Ara tenim l'exemple de la ineptitud d'aquests inciensados ​​pròcers, i tots acollonits per si prenen represàlies contra els mateixos als quals ja només els queda el dret a la paraula i la veu en crit que no els arriba ni al coll.

¿Ningú de vostès lectors sent vergonya de veure tant xoriço vestit amb el front alt, que mira de gairell cap als no ben vestits per si se'ls escapa un esternut i taquen els seus vestits de Versace, en general no pagats amb els seues Vises Or, si no amb les seves llibretes d'estalvi, sí, les de vostè, si, si, no miri cap enrere, les de vostè que em llegeix?.

I com veu, ells de rosetes, i alguns amb els seus diners en bancs desconeguts.

Articles que recomano:

Responsabilitats

Així van saquejar la CAM

_____________________

EL ASALTO A LA BANCA.

Estos días andamos espantados con las noticias que van sabiéndose de Bankia. Bueno, espantados, no. Ya creo que no nos espanta ya nada.

Rato un rato abatut

Hace unos meses califiqué de anestesiados a los valencianos. Pero no, la anestesia se ha aplicado en muchos países, parece que había un buen stock. Y sí, claro, ya sabemos que en Valencia, las dosis han sido de tres “rovells”, por que tenemos al Banco de Valencia, CAM y Bancaja.

En la entrada titulada “El subsecretario”, hacia referencia a unas palabras de este, el otro día en la Seu, donde se referia al engaño del gobierno Zapatero sobre el déficit. Dijo que habían engañado al gobierno entrante, ya que este era superior al reconocido.

Estos días, después de la explicación del subsecretario Farinos, hemos ido sabiendo que la revisión al alza del déficit público de 2011 del 8,5% al 8,9% del PIB se debe fundamentalmente al aumento del déficit de la Comunidad Valenciana y de Madrid.

Ole! . Pues entonces vaya la que nos soltó Farinos. Ya ni a sus propios simpatizantes les dicen la verdad, o hasta es posible que ni ellos sepan la verdad.

Ahora los de la CAM se están “explicando”, los “directivos”. Se les llamaba así, “directivos”, y eso de explicarse es un decir. Ahora, esperaremos a ver si la justicia les califica de otro modo, o simplemente los jueces también tenían prestamos a interés 0.

Los explicadores sobre lo sucedido en la CAM, deberían ser también Zaplana, Ripoll y Camps. Y por parte de la pifia Bankia, la señora Aguirre y sus CSI´s, y Rodrigo Rato, Miguel Blesa y José Luis Olivas

Señor que colla.

Y ahora, se piden comparecencias y la mayoría PP no lo aprueba, lo máximo que soportan son comisiones a puerta cerrada. Lo de la puerta cerrada, no será por la corriente, será para que no nos enteremos, supongo.

Por lo anterior, seguimos sin ver asumir una mínima culpa y el autor del desaguisado siempre es el otro.

Recomiendo la lectura del articulo de Antonio Elorza ,“Responsabilidades”, publicado en El País del día 18 de mayo de 2012.

…” La sociedad española está demasiado acostumbrada a admitir como naturales los comportamientos contrarios a la ley, las corrupciones organizadas y la arbitrariedad, en mi experiencia desde la propia institución en que ha transcurrido mi vida hasta las más respetables instancias de gobierno. Los esfuerzos individuales —pensemos en Garzón— llevan a la destrucción de quien los ensaya. Sobran a todo nivel pillos con mando, y la exigencia colectiva de responsabilidades constituye la única salida”.

Suscribo el párrafo final, porque además estoy convencido que la neutralización de Baltasar Garzón ha sido orquestada con el fin de evitar que este hombre, un poco mucho, don Quijote, se le ocurriera investigar a toda esta serie de políticos-financieros-ineptos-corruptos, complacientes con el poder, que no es otro que el otorgado por los ciudadanos a quienes se supone tiene que proteger y defender.

Pero, y me repito, cuando el ciudadano elegido asciende al olimpo de cartón piedra del poder, ya se cree infalible y digno de respeto, loa y admiración. Ahora tenemos el ejemplo de la ineptitud de dichos inciensados próceres, y todos acojonados por si toman represalias contra los mismos a los que ya solo les queda el derecho a la palabra y la voz en grito que no les llega ni al cuello.

¿Nadie de Uds. lectores siente vergüenza de ver tanto chorizo trajeado con la frente alta, que mira de soslayo hacia los no trajeados por si se les escapa un estornudo y manchan sus trajes de Versace, por lo general no pagados con sus Visas Oro?, Si no con sus libretas de ahorro, sí, las de Ud., si, si, no mire hacia atrás, las de usted que me lee.

Y como ve, ellos de rositas, y algunos con sus dineros en bancos desconocidos.

Artículos que recomiendo:

Responsabilidades

Así saquearon la CAM

El guany.

L'execució de la família reial francesa va provocar un recrudescència de la censura i la suspensió temporal de la premsa: el rei Carles IV d'Espanya va prohibir la publicació de tota la premsa excepte els periòdics oficials el 24 de febrer de 1791.

Tenia clar Carles IV que, donar detalls i informació als espanyols li podia costar el cap. Millor que els espanyols llegiren en la premsa comunicats oficials, més sans i més cuinats, era, bromur, per a tots.

La crítica favorable, siga cap a mi o cap al polític en exercici, s'emmarca i penja en els murs del lloat i ventrut satisfet. La crítica i la denúncia de fets o actuacions meues o del polític en exercici, produïxen indefectiblement, com a mínim, prevenció davant del gosat subjecte que s'atrevix a manifestar la seua opinió o transmetre una notícia sense la redacció i benedicció de l'aparell creat a este efecte, que són els gabinets de premsa. Els gabinets de premsa poden ser molt variats, des del d'un autor teatral, de l'associació del card espigat, de la lliga antibadall, o la de la Institució Qual, etc.

Hui la premsa escrita i la desafiadora i generalitzada premsa electrònica, els blogs i la premsa gratuïta han trastornat el tradicional format, el qual deteriorava últimament amb la desaparició de corresponsals i la publicació de notícies amb la firma “de la redacció”, i que no eren una altra cosa que comunicats de premsa d'institucions, partits, sindicats, etc. i que podríem arribar a qualificar com “premsa orientada”.

Els periòdics en el seu afany, com tota empresa, de la generació de beneficis, van optar per la publicació de la notícia elaborada per l'interessat, en detriment de la labor periodística i la notícia amb tots els matisos. Alguns periòdics en els suplements comarcals són prova d'això.

Des de fa algun temps, gràcies a la infinitat de possibilitats que oferix la Xarxa, la proliferació de periòdics digitals i els blogs, s'ha generat i dinamitzat la informació plural i pròxima, creant opinió, i opinió informada, gràcies a les possibilitats de contrastar que oferix Internet.

A Benissa, el veterà Infobenissa amb la seua informació, i el seu apartat Blogs de Benissa, han dinamitzat l'opinió i inquietud dels benisseros en múltiples i variats temes. El mig d'informació local Benissa Digital va despertar a Benissa i poblacions veïnes un creixent interés frescor i actualitzada informació.

La participació en els mitjans mencionats, per mitjà d'articles d'opinió o columnistes fixos que introduïxen arguments en el debat d'idees d'una societat, els quals són firmats amb el seu nom, reflectix el punt d'implicació en la nostra dinàmica social.

Pedro J. Ramirez y Agatha Ruiz

Però una vegada sobre la taula l'anterior, caldrà advertir els actors polítics o responsables d'institucions societats i ciutadans en general que els mitjans i el blogs, com a reflex d'opinions i informació, tenen tot el dret a l'opinió i difusió d'idees, a la independència, a la llibertat i l'absència de censura, represàlia o amenaces vetlades que puguen coartar o mediatitzar l'opinió.

Juan Luis Cebrian - El Pais

Opine que els mitjans digitals han d'allunyar-se de la seua actual dinàmica de ser gasetes oficials dels ajuntaments, ja que açò produïx un clientelisme que coarta al mig i ho allunya del seu verdader fi, i és el d'informar veraçment, arreplegant la notícia tal com és i no com se l'escriu el gabinet de premsa de torn.

I em repetisc: “Tenia clar Carles IV que …. li podia costar el cap. Millor, que els espanyols llegiren en la premsa comunicats oficials “.



LA GANANCIA.

La ejecución de la familia real francesa provocó un recrudecimiento de la censura y la suspensión temporal de la prensa: el rey Carlos IV de España prohibió la publicación de toda la prensa salvo los periódicos oficiales el 24 de febrero de 1791.

Familia de Carlos IV

Tenía claro Carlos IV que, dar detalles e información a los españoles le podía costar la cabeza. Mejor pues, que los españoles leyeran en la prensa comunicados oficiales, más sanos y más cocinados, era, bromuro pues, para todos.

La crítica favorable, sea hacia mi o hacia el político en ejercicio, se enmarca y cuelga en los muros del alabado y orondo satisfecho. La crítica y la denuncia de hechos o actuaciones mías o del político en ejercicio, producen indefectiblemente, como mínimo, prevención ante el osado sujeto que se atreve a manifestar su opinión o transmitir una noticia sin la redacción y bendición del aparato creado al efecto, que son los gabinetes de prensa. Los gabinetes de prensa pueden ser variopintos, desde el de un autor teatral, de la asociación del cardo espigado, de la liga anti-bostezo, o la de la Institución Cual, etc.

Juan Luis Cebrian - El Pais

Hoy la prensa escrita y la desafiante y generalizada prensa electrónica, los blogs y la prensa gratuita han trastocado el tradicional formato, el cual venía deteriorándose últimamente con la desaparición de corresponsales y la publicación de noticias con la firma “De la redacción”, y que no eran otra cosa que comunicados de prensa de instituciones, partidos, sindicatos, etc. y que podríamos llegar a calificar como “prensa orientada”.

Los periódicos en su afán, como toda empresa, de la generación de beneficios, optaron por la publicación de la noticia elaborada por el interesado, en detrimento de la labor periodística y la noticia con todos los matices. Algunos periódicos en los suplementos comarcales, son prueba de ello.

Desde hace algún tiempo, gracias a la infinidad de posibilidades que ofrece la Red, la proliferación de periódicos digitales y los blogs, se ha generado y dinamizado la información plural y cercana, creando opinión, y opinión informada, gracias a las posibilidades de contrastar que ofrece Internet.

En Benissa, el veterano Infobenissa con su información, y su apartado Blogs de Benissa, han dinamizado la opinión e inquietud de los benisseros en múltiples y variados temas. La transformación del blog Apuntes sobre Benissa en el medio de información local Benissa Digital-Calpe Digital-Teulada-Moraira Digital, ha despertado en Benissa y poblaciones vecinas un creciente interés por la frescura actualizada información.

La participación en los medios mencionados, por medio de artículos de opinión o columnistas fijos que introducen argumentos en el debate de ideas de una sociedad, los cuales son firmados con su nombre, refleja el punto de implicación en nuestra dinámica social.

Pero una vez puesto sobre la mesa lo anterior, habrá que advertir a los actores políticos o responsables de instituciones sociedades y ciudadanos en general que los medios y lo blogs, como reflejo de opiniones e información, tienen todo el derecho a la opinión y difusión de ideas, a la independencia, a la libertad y la ausencia de censura, represalia o amenazas veladas que puedan coartar o mediatizar la opinión.

Pedro J. Ramirez - El Mundo y Agatha Ruiz

Opino que los medios digitales deben alejarse de su actual dinámica de ser gacetas oficiales de los Ayuntamientos, ya que esto produce un clientelismo que coarta al medio y lo aleja de su verdadero fin, y es el de informar verazmente, recogiendo la noticia tal como es y no como se la escribe el gabinete de prensa de turno.

Y me repito: “Tenía claro Carlos IV que …. le podía costar la cabeza. Mejor pues, que los españoles leyeran en la prensa comunicados oficiales “.

EL subsecretari.

A continuació transcric el comentari que inserir en la notícia de BenissaDigital i Infobenissa. Vaig trobar tan pobra la notícia sobre l'acte, que més que una informació era una desinformació. Vaig entendre que era una nota del gabinet de Premsa, per la parquedat en els detalls, i em reservi el meu comentari per aquesta Columna.

“Vaig estar en la xarrada informativa, en la que el subsecretari Farinós va exposar l'explicació que el govern d'Alberto Fabra ha posat en marxa, per a salvar la crisi. El pla en marxa és necessari complir-ho, ja que d'una altra manera l'ICO no va hi ha prestar els diners amb què la Generalitat ha de pagar als seus creditors, ajuntaments i proveïdors. Despres d'explicar que el govern de Rajoy es va trobar amb un dèficit major del reconegut i un deute extraordinari, va justificar la situació de la Comunitat Valenciana, en que som la segona mes discriminada despres de Canàries.

Sobre les queixes de professors i sanitaris, adduí que no hi ha raons i estan faltant a la veritat. Lloa els beneficis que reporta en model sanitari que es va aprovar pel Consell.

El subsecretari Farinós, segons Juan Bautista Rosello, ocupe diversos carrecs de relevancia en els governs de Camps. En cap moment vaig aguaitar un punt d'autocritica per la gestió de l'anterior govern presidit per Camps.

L'assistència va ser d'unes 20 persones, entre les que es trobaven 6  regidors, 3 càrrecs de confiança i 3 de premsa.

En el torn de preguntes va haver-hi tres intervinents. Un va fer critica en la poca influència mediàtica del president Rajoy, i la seua poca aparició en public.  Un altre, sobre el servici sanitari a il·legals. Un altre sobre el pagament a proveïdors.

El subsecretari va contestar que no hi ha bona comunicació i que la premsa i els mitjans distorsionen la realitat.  Que s'ha posat en marxa un control extricte de sobre el servici que es presta i no valdrà l'empadronament per a obtindre servici sanitari gratis. I que el pagament als ajuntament sàrria abans de l'1 de juny i als proveïdors de la GVA durant el mes de juny”.

No sé, però el primer que em va cridar l'atenció era el gran buit de la sala de la Seu Universitària. Crec que manifesta la solitud dels dirigents. Em pregunto que senten els organitzadors quan veuen l'audiència que han aconseguit. La campanya, al meu parer, és un acte més de propaganda. Els assistents en general són, regidors, càrrecs de confiança i ciutadans ja convençuts de qualsevol actuació estatal. Els representants d'associacions, es representen més a si mateixos que als seus associats.

Si el pla és transmetre austeritat, la campanya no és austera. La gira de 90 alts càrrecs en 320 municipis, i veient l'assistència a Benissa, càlcul, que s'han d'assistir un total de 8.000 valencians, d'una població de 5.000.000 d'habitants. I gran part dels assistents són càrrecs públics. Les despeses que reportés la campanya amb el cotxe oficial, xofer, gasolina, dietes, etc., Em sembla un total fracàs i un malbaratament econòmic. Una altra idea

En segon lloc, en detallar el currículum del subsecretari, qualificat de ment brillant, vam conèixer, que va formar part del govern Camps com a Cap de Gabinet de l'exconseller d'Empreses, a més de Director Gral d'Universitats i Sub-secretari d'Educació.

I havent format part del govern Camps i esmentar el codi de comerç, afirmant-se en que l'economia és com la d'un pare de família, que no ha de gastar més del que ingressa. I deixant a part la cançó plorosa de la discriminació financera de la Comunitat Valenciana, aquesta, la nostra, de la qual forma part dirigent el subsecretari Farinós, no només no va aplicar aquest principi, sinó que va multiplicar la despesa i ens van fer creure que érem un miracle , i ara, i de moment som 4000000000 milions d'euros deutors i un fracàs.

Em quedo aquí. Ningú s'explica perquè es va arribar a gastar més del ingressat. No es reconeix que la Presidència de la Generalitat Valenciana, dilapidar, malbaratar, bufoneó i tots sabem en què.

No pot el subsecretari dir que, els universitaris no han llegit la declaració de Bolonya i es passen les hores a la cafeteria. Que el nou model sanitari és la panacea, i no explicar en on aquesta el dèficit d'aquesta Comunitat, perquè arribem a efectuar una despesa 4.000.000.000 de euros?. Perquè des de fa dos anys la Generalitat Valenciana no paga a proveïdors?. Perquè no va aplicar la teoria del pare de família?. Perquè ningú és responsable de res?.

A més de la crisi, la de tot el món, tenim aquesta crisi valenciana. Per què suportem que els seus autors s'inflin pit, com si res?.

Som "meninfots" o ninots de falla.

_________

EL subsecretario

A continuación transcribo el comentario que inserté en la noticia de BenissaDigital e Infobenissa.  Encontré tan pobre la noticia sobre el acto, que más que una información era una desinformación. Entendí que era una nota del gabinete de Prensa, por la parquedad en los detalles, y me reserve mi comentario para esta Columna.

“Vaig estar en la xarrada informativa, en la que el subsecretari Farinós va exposar l'explicació que el govern d'Alberto Fabra ha posat en marxa, per a salvar la crisi. El pla en marxa és necessari complir-ho, ja que d'una altra manera l'ICO no va hi ha prestar els diners amb què la Generalitat ha de pagar als seus creditors, ajuntaments i proveïdors. Despres d'explicar que el govern de Rajoy es va trobar amb un dèficit major del reconegut i un deute extraordinari, va justificar la situació de la Comunitat Valenciana, en que som la segona mes discriminada despres de Canàries.

Sobre les queixes de professors i sanitaris, adduí que no hi ha raons i estan faltant a la veritat. Lloa els beneficis que reporta en model sanitari que es va aprovar pel Consell.

El subsecretari Farinós, segons Juan Bautista Rosello, ocupe diversos carrecs de relevancia en els governs de Camps. En cap moment vaig aguaitar un punt d'autocritica per la gestió de l'anterior govern presidit per Camps.

L'assistència va ser d'unes 20 persones, entre les que es trobaven 6  regidors, 3 càrrecs de confiança i 3 de premsa.

En el torn de preguntes va haver-hi tres intervinents. Un va fer critica en la poca influència mediàtica del president Rajoy, i la seua poca aparició en public.  Un altre, sobre el servici sanitari a il·legals. Un altre sobre el pagament a proveïdors.

El subsecretari va contestar que no hi ha bona comunicació i que la premsa i els mitjans distorsionen la realitat.  Que s'ha posat en marxa un control extricte de sobre el servici que es presta i no valdrà l'empadronament per a obtindre servici sanitari gratis. I que el pagament als ajuntament sàrria abans de l'1 de juny i als proveïdors de la GVA durant el mes de juny”.

No sé, pero lo primero que me llamó la atención era el gran vacío de la sala de la Seu Universitaria. Creo que manifiesta la soledad de los dirigentes. Me pregunto que sienten los organizadores cuando ven  la audiencia que han conseguido. La campaña, a mi parecer, es un acto más de propaganda. Los asistentes por lo general son,  concejales, cargos de confianza y ciudadanos ya convencidos de cualquier actuación estatal.  Los representantes de asociaciones, se representan más así mismos que a sus asociados.

Si el plan es transmitir austeridad, la campaña no es austera. La gira de 90 altos cargos en 320 municipios, y viendo la asistencia en Benissa, calculo, que se asistirán un total de 8.000 valencianos, de una población de 5.000.000 de habitantes. Y gran parte de los asistentes son cargos públicos. Los gastos que reportara la campaña con el coche oficial, chofer, gasolina, dietas, etc., me parece un total fracaso y un despilfarro económico. Otra idea.

En segundo lugar, al detallar el currículo del Subsecretario, calificado de mente brillante, conocimos, que formó parte del gobierno Camps como Jefe de Gabinete del Exconseller de Empresas, además de Director Gral de Universidades y Sub-secretario de Educación.

Y habiendo formado parte del gobierno Camps y mentar el código de comercio, afirmándose en que la economía es como la de un padre de familia, que no debe gastar más de lo que ingresa. Y dejando aparte la cantinela llorosa de la discriminación financiera de la Comunidad Valenciana, esta, la nuestra, de la que forma parte dirigente el subsecretario Farinos, no solo no aplicó ese principio, sino que multiplicó el gasto y nos hicieron creer que éramos un milagro, y ahora, y de momento somos 4.000.000.000 millones de euros deudores y un fracaso.

Me quedo aquí. Nadie explica porque se llego a gastar más de lo ingresado. No se reconoce que la Presidencia de la Generalitat Valenciana, dilapidó, despilfarró, bufoneó y todos sabemos en que.

No puede el  subsecretario decir que, los universitarios no han leído la declaración de Bolonia y se pasan las horas en la cafetería. Que el nuevo modelo sanitario es la panacea,  y no explicar en donde esta el déficit de esta Comunidad, porque llegamos a efectuar un gasto 4.000.000.000 de euros?. Porque desde hace dos años la GV no paga a proveedores?. Porque no aplicó la teoría del padre de familia?. Porque nadie es responsable de nada?.

Además de la crisis, la de todo el mundo, tenemos esta crisis valenciana. ¿Porque soportamos que sus autores hinchen pecho, como si nada?.

Somos “meninfots” o muñecos de falla.