La Iglesia i els homosexuals.

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

Noticia de EL PAIS de 23.o7.2010, titulat "Los Homosexuales se dañam a si mismos".

La meua formació acadèmica esta lligada a una formació religiosa, com també la de molts jóvens de la meua generació, a causa de l'existència del seminari franciscà a Benissa. Alguns jóvens, vam estar interns en el seminari, tant de Benissa com en el de Pego. En 1972-73, com a preludi del signe dels temps, falta de vocacions, el dit seminari tancá les seues portes a la formació de futurs franciscans.
Es va mantindre, a falta d'un institut d'ensenyança mitjana a Benissa, la impartició de classes en l'edifici del seminari. Els professors eren, tant franciscans com seglars, i per primera vegada es van incorporar al claustre de professors dos dones, Mª José i Puri.
Els alumnes eren considerats com d'ensenyança lliure, pertanyent a l'institut de Dénia, " Historiador Chabas". Les qualificacions que el claustre de professors de Benissa imposava, eren acceptades pel "Chabas", i durant uns quants anys es va continuar impartint la formació de jóvens de Benissa, Calp, Teulada i Senija.
Repassant el meu Llibre de Qualificació Escolar, per a verificar el que estic afirmant, m'espante de les males notes que treia.
Vaja, pareix que no era massa bon estudiant.
Bé, tot l'anterior, exemplifica la relació de jóvens de Benissa, amb el seminari, els franciscans i els representant de l'Església en les parròquies.
Vaig conèixer durant este temps a uns quants franciscans i capellans, i vaig patir les seues xarrades sobre moral i , algo menys sobre sexualitat. D'aquells, queden pocs exercint, i no per selecció natural, i si per no poder abstindre's.
En la meua entrada anterior, sobre la moral i la pederàstia, ja incidia en la fixació de l'Església en allò que s'ha relacionat amb el sexe, afirmant ..."i si d'una fixació sobre una moral sexual a imposar a creients i no creient. Em pareix molt delatora eixa fixació."
L'arquebisbat de València, i altres lo-obis religiosos, s'encaboten, a través d'un Consell mediocre i sectari, a imposar, una altra vegada, a creients i no creients "la seua" moral sexual.
I es proposa l'abstinència!.
Posats a proposar, podrien proposar:
Una dutxa freda a l'alçar-se i gitar-se.
Roba interior d'espart perquè faça durícia i no hi haja sensibilitat.
Bromur, molt de bromur.
Ensenyança per separat, ubicant els col·legis en distint pols de la ciutat.
Als que presenten símptomes d'alguna preferència sexual, se li realitza un electroshock i se li programa una nova moral, ja que esta segons la notícia. "Dir que l'homosexualitat és normal és fer mal; els homosexuals es danyen a si mateixos".
I per a finalitzar este sense sentit, estareu amb mi que, primer deurien, tant l'Arquebisbat com el Consell, realitzar una enquesta anònima entre els seus membres, assessors, coreligionaris.
Abstinència?.- De res s'abstenen.
Homosexuals? .- Entre les seues files com és normal.
Mes valdria que s'implicaren, verdaderament en la denúncia de la prevaricació, el suborn, el frau, l'alteració i falsificació de documents públics, el cobrament de comissions, bosses de mà, trages o el que siga. Que l'Església deixe ja els nostres òrgans i tendencies sexuals i es dedique a acomodar els propis òrgans sexuals dels seus membres i els done servici de psicòleg i psiquiatre a cada un dels seus membres. Falta els fa.

Parlar anglès

Un volta mes, compartisc amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

"Felipe II y el aprender inglés". Noticia del diari INFORMACION. 19.07.2010 y tambe, avui, el articul aparegut al diari EL Pais "´¿Por que a los espanyoles se nos da mal el inglés"
Des de xicotets, als meus fills Maria José i Artur, els portàvem a casa de Vicky, on durant dos hores a la setmana feien un repàs de l'idioma anglès. Era un complement a l'assignatura que s'impartia en el col·legi Vicente Tena, i que amb mes voluntat que coneixement, impartien els professors, que no tenien la preparació suficient de l'idioma i que donaven compte del poc interès que les autoritats educatives tenien per este assumpte.
Vam entendre a casa de la importància de conèixer l'idioma anglès, i així ens implicarem, perquè ambdós, tingueren un extra de coneixements.
Així, també, van passar algun estiu amb Roger, junt amb un grup de jóvens, convivint parlant anglès. Després, amb mes nivell, els animarem a viatjar a Anglaterra, també amb Roger.
Recorde el primer viatge d'Artur, molt xicotet i viatjar amb avió, no estava molt ganós, la veritat.
Ell ho va entendre. Després no va ser necessària la nostra intervenció. Ell programa els seus viatges de perfeccionament en anys successius a Irlanda.
Ni que dir, que estàvem convençuts del futur de l'idioma. Mes que ens pese, l´anglès és l'idioma oficial mundial. No se si va ser en la batalla del 8 d'agost de 1588, que va tindre lloc en el Canal de la Manxa, La Armada Invencible, prop de Gravelinas, França, la qual cosa ens va fer perdre la possibilitat que fora el idioma castellà qui, ara, fora el de referència mundial, però açò és el que hi ha.
Hui, viatjar a qualsevol país del món, tenint coneixement d´anglès, és el perfecte passaport.
Llegint els articles esmentats, he recordat tot l'anterior, i he pensat a dir per escrit, o anem a considerar-ho per carta, la despedida al meu fill Artur, ja que se'n va a mitjan agost, amb una beca Erasmus a DINAMACA, (i no sap danès), però no hi ha problema, si que sap anglès, i allí l'anglés és el segon idioma.
Artur, passa-t'ho bé, que sigues molt feliç i si et queda temps estudia.
I cuidado amb les rubies com la de la foto.

L´ itmatge de l'Església Catòlica.

El País, 5.07.2010.
Hui en El País, he vist dos articles, u és l'editorial titulat "Déu i el cèsar", i l'altre de l'escriptora i columnista habitual del periòdic, Almudena Grandes, titulat " Moral".
Els dos, encara que no tracten el mateix tema, si que tenen un nexe d'unió amb l´escàndol que no cessa, i que esta soscavant la credibilitat de l'Església Catòlica. El que pareixien uns casos aïllats, s'ha convertit en un efecte dominó, on cada dia van eixint nous, i els esguitats són prelats de significada autoritat actual o que la van tindre en el passat.
L'Església Catòlica, va reaccionar, al principi, d'una manera que al meu entendre poc tenen a veure amb la seua ensenyança. S'intenta tapar els escàndols amb diners, cosa que, una vegada sabuda, es va convertir en mes escàndol.
L'Església Catòlica, no esta gestionant correctament el problema, per la qual cosa, crec que, de no produir-se un miracle, la seua salut "moral" es va a ressentir.
Tot l'anterior, ho relacione jo, vist l'articule d'Almudena, amb la moral que es predica, que no diu res dels abusos sagnants que existixen en la societat, res dels actes de pederàstia que estem coneixent, i si d'una fixació sobre una moral sexual a imposar a creients i no creient. Em pareix molt delatora eixa fixació.
A quina reflexió podem arribar, vist el panorama?. Crec que una de les importants és, que des de l'Església, es deu actuar contundentment amb els que han infringit les lleis civils, entregant-los i no intentant proteixir o tapar els seus delictes. Deixar actuar a la justícia i que castigue, siguen o no autoritats religioses, d'acord amb els codis que cada país tinga establits.
El juí moral sobre els casos de pederàstia descoberts, eixe si, eixe juí moral, l'Església l'hauria de fer públic, seria un exercici d'humilitat i tranquil·litzaria a tant de creient com té perplex i descol·locat per la situació.

Reportatge “VOS QUEDA EL MEU RECORD”.

El Pais, 4.07.2010.- Hui el periòdic El País té un reportatge molt interessant titulat “VOS QUEDA EL MEU RECORD”. Es tracta ací de l'aplicació de la Llei d'Autonomia del Pacient, de 2002, en la que entre altres, és legal la renúncia al tractament que s'esta rebent, encara que això supose la mort. Inclús hui els metges són poc inclinats a desconnectar aparells, medicaments, o realitzar intervencions que suposen, només, allargar un poc mas el patiment.
L'Associació Dret a Morir Dignament (DMD), és una entitat sense anime de lucre, que es preocupa per la conscienciació ciutadana, presta ajuda els pacients terminals i als seus familiars, a més de, promoure i instar als grups polítics perquè es formulen lleis o reglaments que afavorisquen que els pacients, davant d'una malaltia el procés dels quals és irremissiblement la mort, puguen decidir el fi de la prolongació del tractament i conseqüentment , la vida.
Desgraciadament la mort esta ahí, sent fer esta reflexió, no esta bé vista, i encara que disfressem el tragol en pulcres tanatoris o en esglésies catedrals, el difunt mereix un transit cap a la mort amb la major dignitat i menor patiment possible. El voldríem així per a nosaltres.