El deute científic de la Generalitat Valenciana.

Cha-cha-cha

Crec que va ser el conceller Ciscar, qui en veu molt baixa va dir que, possiblement s'havien fet coses malament i que calia solucionar-les, o alguna cosa així.

Seria d'agrair que s'enumeraren, o en tot cas reconegueren quan siga el cas, en què coses no es va gestionar o es van sobrepassar.

Però dit açò, sempre es tiren pilotes fóra i la culpa, sempre va ser de el “cha-cha-cha”.

No hi ha responsabilitats de la gestió política o pública a la Comunitat Valenciana. Per uns trages, açò va ser al màxim que es va arribar, i després del paripé, es va decidir que els trajeats no eren culpables d'acceptar anar vestits amb una tela pagada amb diners procedents de la rampinya.

Sempre que es parla dels grans esdeveniments i obres faraòniques (“emblemàtiques” era la paraula en temps de Paco), ens referim a les quals per la seua visibilitat i interès mediàtic més ens sonen. S'obliden aquelles, que pel seu escàs valor “notícia” es publicitaren i que van quedar en una primera pedra, amb les seues sabudes despeses. O aquelles que s'han conegut com a “notícia”, però que no se'ls doná el valor suficient, no estan en el nostre interès actual, són notícies de segona que afecten a uns pocs.

El títol d'aquesta entrada es refereix al deute científic, perquè de la farmacèutica, d'aqueixa ja vaig escriure en si dia.

Centre de Investigació Princep Felipe - Valencia

Avui escric sobre el “emblemàtic” Centre de Investigació Príncep Felipe (CIPF) dedicat a estudis biomèdics. Primer va ser l'edifici i les seues instal·lacions, inaugurat en 2004 i obert en 2005, amb l'objectiu d'abordar nous avanços en la recerca biomèdica i promoure un treball científic d'excel·lència. Va costar 60 milions d'euros i es va sufragar en un 70% amb fons europeus. El llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, va proclamar, amb el seu discurs. del repetit “per a ofrenar noves glories a Espanya ….”: "Avui és un gran dia per a la ciència, per a la Comunitat Valenciana, per a Espanya i per als quals dediquen el seu esforç i la seua vida a la investigació".

Al principi, amb una dotació de 9 milions d'euros i amb un planter d'investigadors important, el CIPF va produir titulars i èxits a mansalva: aïllament i cultiu de cèl·lules mare per a tractar malalties incurables com Parkinson o Alzheimer, línies de recerca sobre el Càncer, avanços en els tractaments de reparació medul·lar…

Però ara el retrat és el següent:

El Centre de Investigació Príncep Felipe ha acomiadat a 108 treballadors dels 258 empleats, 79 són científics, els que es queden tenen una reducció de salari. S'han tancat 14 línies de recerca, algunes eren sobre el Càncer, Parkinson o Alzheimer.

Bancaixa com la CAM, sempre disposats a finançar gilipollaes, tampoc ho va posar fàcil, va negar el mateix acord que va permetre al València CF poder presentar nous pressupostos: avançar diners mentre les transferències de l'Administració autonòmica arribaven i així poder afrontar compromisos.

No hi havia per a mantenir aquest important servei públic, però han gastat 3 milions d'euros organitzant un campionat de golf d'un cap de setmana a Castelló. 15 milions d'euros en unes torres de Calatrava que al final no es van a construir. Han comprat "per un preu simbòlic" l'empresa Valmor Sports, encarregada de l'organització de la fórmula 1, però es fa càrrec de 30 milions d'euros de deute.

I per exemple, es produeix entre altres, alguna cosa tan vergonyant com perdre:

Nuria Marti

A Nuria Martí, víctima d'un ERE en el Centre de Investigacó Príncep Felipe de València en 2011, que ha aconseguit continuar el seu treball en la Oregon Health & Science University.  Des d'allí, ha sigut coautora d'un article publicat en la revista Cell que descriu l'obtenció de cèl·lules mare embrionàries clonades d'un adult, possiblement l'article de l'any en recerca biomèdica.

Eixe és el deute científic de Camps i de tota la seua “clac”. Eixe és el deute del President Fabra i tota la seua “clac”.

A tots els afectats de Cancer, Parkinson i Alzheimer i els seus familiars de la Comunitat Valenciana, se'ls ha burlat l'esperança, gestionant els recursos en profit d'amics i corruptors, o en esdeveniments i obres, per a major glòria d'una visió messiànica, de la qual els hereus no reneguen.

Massa anys en el poder i culte a la personalitat. Massa don Rigodón autosatisfet  de la seua gestió. Massa temps apoltronats amb la creença que els vots els fan el “més” tot de tots els mortals.

És hora que aquestes grans personalitats, descansen,

I descansem.

-----
Articles relacionats:

Així es va enfonsar el Centre d´Investigació Príncep Felipe

A algú li interessen els científics espanyols?

Nuria Martí

------------------------

LA DEUDA CIENTIFICA DE LA GENERALITAT VALENCIANA. 

Cha-cha-cha

Creo que fue el conceller Ciscar, quien en voz muy baja dijo que, posiblemente se habían hecho cosas mal y que había que solucionarlas, o algo así.

Seria de agradecer que se enumeraran, o en todo caso reconocieran cuando sea el caso, en que cosas no se gestionó o se sobrepasó. 

Pero dicho esto, siempre se echan balones fuera y la culpa, siempre fue del “cha-cha-cha”.

No hay responsabilidades de la gestión política o pública en la Comunitat Valenciana.  Por unos trajes, eso fue a lo máximo que se llegó, y después del paripé, se decidió que los trajeados  no eran culpables de aceptar ir vestidos con una tela pagada con dinero procedente de la rapiña.

Siempre que se habla de los grandes eventos y obras faraónicas (“emblemáticas” era la palabra en tiempos de Paco), nos referimos a las que por su  visibilidad e interés mediático más nos suenan. Se olvidan aquellas, que por su escaso valor “noticia” se publicitaron y que quedaron en una primera piedra, con sus consabidos gastos. O aquellas que se han conocido como “noticia”, pero que no se les dá el valor suficiente, no están en nuestro interés actual, son noticias de segunda que afectan a unos pocos.

El título de esta entrada se refiere a la deuda científica, porque de la farmacéutica, de esa ya escribí en si día.

Centro de Investigación Principe Felipe

Hoy escribo sobre el “emblemático” Centro de Investigación Príncipe Felipe (CIPF) dedicado a estudios biomédicos.  Primero fue el edificio y sus instalaciones, inaugurado en 2004 y abierto en 2005, con el objetivo de abordar nuevos avances en la investigación biomédica y promover un trabajo científico de excelencia.  Costó 60 millones de euros y se sufragó en un 70% con fondos europeos. El entonces presidente de la Generalitat, Francisco Camps, proclamó, con su discurso. del repetido “per a ofrenar noves glories a Espanya ….”: "Hoy es un gran día para la ciencia, para la Comunidad Valenciana, para España y para los que dedican su esfuerzo y su vida a la investigación".

Al principio, con una dotación de 9 millones de euros  y con un plantel de investigadores importante, el  CIPF produjo titulares y éxitos a mansalva: aislamiento y cultivo de células madre para tratar enfermedades incurables como Parkinson o Alzheimer, líneas de investigación sobre el Cáncer, avances en los tratamientos de reparación medular.

Pero ahora el retrato es el siguiente: 

El Centro de Investigación Príncipe Felipe  ha despedido a 108 trabajadores de los 258 empleados con los que contaba, 79 son científicos, los que se quedan tienen una reducción de salario. Se han cerrado 14 líneas de investigación, algunas eran sobre el Cáncer, Parkinson o Alzheimer.

America´s Cup - Veles i Vents - Port de Valencia

Bancaja como la CAM, siempre dispuestos a financiar gilipolleces, tampoco lo puso fácil, negó el mismo acuerdo que permitió al Valencia CF poder presentar nuevos presupuestos: adelantar dinero mientras las transferencias de la Administración autonómica llegaban y así poder afrontar compromisos.

No había para mantener este importante servicio público, pero han gastado 3 millones de euros organizando un campeonato de golf de un fin de semana en Castellón. 15 millones de  euros en unas torres de Calatrava que al final no se van a construir. Han comprado "por un precio simbólico" la empresa Valmor Sports, encargada de la organización de la fórmula 1, pero se hace cargo de 30 millones de euros de deuda. 

Y por ejemplo, se produce entre otros, algo tan vergonzante como perder:

Nuria Martí

A Nuria Martí, víctima de un ERE en el Centro de Investigación Príncipe Felipe de Valencia en 2011, que ha conseguido continuar su trabajo en la Oregon Health & Science University. Desde allí, ha sido coautora de un artículo publicado en la revista Cell que describe la obtención de células madre embrionarias clonadas de un adulto, posiblemente el artículo del año en investigación biomédica.

Esa es la deuda científica de Camps y de toda su “clac”. Esa es la deuda del President Fabra y su “clac”.

A todos los afectados de Cancer, Parkinson y Alzheimer y sus familiares de la Comunitat  Valenciana,  se les ha burlado la esperanza, gestionando los  recursos en provecho de amigos y corruptores, o en eventos y obras, para mayor gloria de una visión mesiánica, de la que los herederos no reniegan.

Demasiados años en el poder y culto a la personalidad. Demasiado Rigodón autosatisfecho de su gestión. Demasiado tiempo apoltronados con la creencia que los votos lo hacen el “más” todo de todos los mortales.

Es hora de que estas grandes personalidades, descansen.

Y descansemos.

PAGAR.

El recentment acabat període de cobrament en voluntària d'impostos per part de SUMMA – Gestió Tributària, i la campanya de la Declaració de la Renda de 2012, en curs, ens han recordat que amb el pagament dels mateixos, mantenim la maquinària, personal i serveis de l'organització estatal, autonòmica i local.

I brillarem per sempre ...

Aquestes obligacions ens han recordat, ara més que mai, a causa de la crisi que patim, que l'administració dels diners que aportem, ha sigut, com menys, un desastre i com més, un espoli.

Els capritxos i megalomanies dels governants, el silenci o aquiescència de l'oposició de quasi de tots els signes polítics, han portat a un estat tal, que per a qualsevol empresa o família seria la “ruïna”, però per a la Generalitat es diu “falta de liquiditat”.

Hem sabut que el Govern Valencià, deu al poble de Benissa, la quantitat de 904.095 euros. La contestació del Conseller Moragues a una pregunta del parlamentari de *Compromis, Enric Morera, s'ha resumit en quatre línies, i va ser per a dir que la Generalitat liquidarà el deute quan dispose de liquiditat. 

Josep Iborra

El “IES Josep Iborra”, pagat per l'Ajuntament de Benissa, i pendent d'amortització per la Generalitat, es porta la major part del deute.
No pretenem jutjar la decisió sobre el finançament de el “Josep Iborra”. Si que direm que era just posseir a Benissa un centre de formació d'aqueixes característiques, seguint la tradició formativa del nostre poble. Entre uns altres, el seminari franciscà, les escoles de formació dels anys 50 i 60 del segle passat i l'extensió del batxiller superior del “Institut *Chabas” en els 70, en les antigues instal·lacions del seminari del carrer Escoto.

Dit l'anterior, no s'anul·la la responsabilitat de la situació actual que recau en qui signá aquest acord. L'Alcalde de Benissa, ha de realitzar quantes accions estiguen en la seua mà perquè el Govern Valencià liquide el seu deute. Que la seua liquiditat, que dubtem arribe en anys, es traduïsca en la devolució immediata de la quantitat esmentada.

 Mai hem escoltat a l'Alcalde de Benissa queixa alguna sobre aquest assumpte. La seua gestió, auto valorada com a bona, no té credibilitat, quan calla sobre aquest assumpte. En canvi, és la nul·la inversió de la Corporació, les retallades i penalitzacions al personal municipal i la disfressa d'activitat, programant tallers d'escàs valor en la creació d'ocupació i benestar, el que  s'ofereix.

Formula 1 - Circuit de Valencia

Els ciutadans de Benissa, faran durant aquests mesos l'exercici democràtic de contribuir al sosteniment de l'administració amb el pagament dels seus impostos. L'alcalde de Benissa, deu, i ja està tardant, reclamar públicament i en els despatxos de València, es liquide el deute esmentat i no parar fins al final. 

Solament llavors, podrà vanagloriarse de gestió exemplar.

El silenci sobre l'assumpte, legitima l'opinió que la immobilitat i l'acceptació de la situació és una burla o demostració de covardia que no mereixem. 

A veure de que  val ser dels seus, Govern i Generalitat.

PAGAR

IES  Josep Iborra - Benissa

El recién terminado periodo de cobro en voluntaria de impuestos por parte de SUMA – Gestión Tributaria, y la campaña de la Declaración de la Renta de 2012, en curso, nos han recordado que  con el pago de los mismos, mantenemos la maquinaria, personal y servicios de la organización estatal, autonómica y local.

Estas obligaciones nos han recordado, ahora más que nunca, debido a la crisis que sufrimos, que la administración del dinero que aportamos, ha sido, cuanto menos, un desastre y cuanto más, un expolio.

Los caprichos y megalomanías de los gobernantes, el silencio o aquiescencia de la oposición  de casi de todos los signos políticos, han llevado a un estado tal, que para cualquier empresa o familia seria la “ruina”, pero para la Generalitat se  llama “falta de liquidez”.

Hemos sabido que el Gobierno Valenciano, debe al pueblo de Benissa,  la cantidad de 904.095 euros. La contestación del Conseller Moragues  a una pregunta del parlamentario de Compromis, Enric Morera, se ha resumido en cuatro líneas, y fue  para decir que  la Generalitat  liquidará  la deuda cuando disponga de liquidez. 

El “IES Josep Iborra”, costeado por el Ayuntamiento de Benissa, y pendiente de amortización por la Generalitat, se lleva la mayor parte de la deuda. 

Josep Iborra

No pretendemos  juzgar la decisión sobre la financiación del “Josep Iborra”. Sí que diremos que era justo poseer en Benissa un centro de formación de esas características, siguiendo la tradición formativa de nuestro pueblo. Entre otros, el seminario franciscano, las escuelas de formación de los años 50 y 60 del siglo pasado y la extensión del bachiller superior del “Instituto Chabas”  en los 70, en las antiguas instalaciones del seminario de la calle Escoto.

Dicho lo anterior, no se anula la  responsabilidad de la situación actual que recae en quien firmo dicho acuerdo. El Alcalde de Benissa, debe realizar cuantas acciones estén en su mano para que el Gobierno Valenciano liquide su deuda. Que su liquidez, que dudamos llegue en años,  se traduzca en la devolución inmediata de la cantidad mencionada. 

Nunca hemos escuchado al Alcalde de Benissa queja alguna sobre este asunto.  Su gestión, auto valorada como buena,  no tiene credibilidad, cuando calla sobre este asunto. En cambio, es la nula inversión de la Corporación, los recortes y penalizaciones al personal municipal y el disfraz de actividad, programando talleres de escaso valor en la creación de empleo y bienestar, lo que se ofrece.

Y brillaremos en el cielo .....

Los ciudadanos de Benissa, harán durante estos meses el ejercicio democrático de contribuir al sostenimiento de la administración con el pago de sus impuestos. El alcalde de Benissa, debe, y ya está tardando, reclamar públicamente y en los despachos de Valencia, se liquide la deuda mencionada y no cejar hasta el final. Solo entonces, podrá vanagloriarse de gestión ejemplar.

El silencio sobre el asunto,  legitima la opinión de que  la inmovilidad y la aceptación de la situación es una burla o demostración de cobardía que no merecemos. 

 A ver de qué vale ser de los suyos, Gobierno y Generalitat.  

Abstret

Tots, en algun moment del dia, entrem en un estat d'absència. Amb els ulls oberts, però amb la mirada perduda. Si observem a l'altre, en aqueix moment, diríem que està com mirant cap a dins seu.

Està veient el seu pensament.

Està vivint o revivint un passat o visualitzant un futur.

Les més de les vegades ens pot passar en qualsevol moment del dia. En general, és en moments de relaxe o enmig d'una conversa tranquil·la i nostàlgica. 

El moment no ho triem, ve, dura més o menys ... segons. Si estem sols, pot durar i fins i tot ens engrunsem en ell, perquè és agradable. O si estem acompanyats, algú ens trau d'ell, bruscament, i ho maleïm internament. Uns altres ens ofereixen alguna cosa a canvi pel que en aqueix moment estem pensant o vivint.

En general, ningú canvia ni ven el moment. És seu. Si ho comparteix, no és en tota la seua extensió i amb tots els detalls.

- En què penses?
- No. En res.
O
- Un milió pel que estàs pensant.
- No. Res, bobades, coses meues.
O
- Per on estas?.
- No. Res. Estava pensant (… en què demà he de fer moltes coses), ( … en què faig de menjar demà).

Però a voltes l'abstracció també ho induïm. Jo diria, que no tant com haguérem. Sentim plaure per aquesta intimitat.

Des de sempre, des dels meus diumenges de mar a Calp, en el “Solymar” dèiem, el mar, el Mar Mediterrani, m'ha entotsolat infinitat de vegades. Infinitat de vegades he quedat amb la mirada fixa cap a l'horitzó. Tot aigua, i una ratlla al fons, la qual era com el punt fix on devia mirar per a caure en l'èxtasi.

Durant dues hores, a la riba d'un mar, calme i quasi silenciós, m'entotsole. Durant aqueix temps, tal vegada vaig veure i vaig reviure. I tal vegada, també, vaig decidir.

Però vist el vist, és possible intentar viure o reviure el passat, però, amics, pretendre decidir el futur és ser d'allò més pretensiós, ho pots somiar, però mai serà tal com ho has somiat. Estic per dir que ni semblat.

La meua abstracció enfront del mar té alguna cosa que veure amb un adéu.

La meua abstracció enfront del mar té a veure amb un “veurem”.

El blau del mar.

Será especial pel blau dels meus ulls?.

---------------------------------

ENSIMISMADO

Todos, en algún momento del día, entramos en un estado de ausencia. Con los ojos abiertos, pero con la mirada perdida. Si observamos al otro, en ese momento, diríamos que está como mirando hacia dentro. 

 

Está viendo su pensamiento. 

Está viviendo o reviviendo un pasado o visualizando un futuro. 

Las más de las veces nos pueden pasar en cualquier momento del día. Por lo general, es en momentos de relajo o en medio de una conversación tranquila y nostálgica. 

El momento no lo elegimos, viene, dura más o menos, según. Si estamos solos, puede durar y hasta nos columpiamos en él, porque es agradable. O si estamos acompañados, alguien nos saca de él, bruscamente, y lo maldecimos internamente. Otros nos ofrecen algo a cambio por lo que en ese momento estamos pensando o viviendo.

Por lo general, nadie cambia ni vende el momento. Es suyo. Si lo comparte, no es en toda su extensión y con todos los detalles.

-        ¿En qué piensas?

-        No. En nada.

O

-        Un millón por lo que estás pensando.

-        No. Nada, bobadas, cosas mías.

O

-        ¿Por dónde andas?.

-        No. Nada. Estaba pensando (… en que mañana tengo que hacer muchas cosas), ( … en que hago de comer mañana).

Pero  a veces el ensimismamiento también la inducimos. Yo diría,  que no tanto como debiéramos. Sentimos placer por esta intimidad. 

Desde siempre, desde mis domingos de mar en Calp, en el “Solymar” decíamos, el mar, el Mar Mediterráneo, me ha ensimismado infinidad de veces. Infinidad de veces he quedado con la mirada fija hacia el horizonte. Todo agua, y una raya al fondo, la cual era como el punto fijo donde debía de mirar para  caer en el éxtasis.

Hoy, durante dos horas, a la orilla de un mar, calmo y casi silencioso, me ensimisme. Durante ese tiempo, tal vez vi y reviví. Y tal vez, también, decidí.

Pero visto lo visto, es posible intentar vivir o revivir lo pasado, pero, amigos, pretender decidir el futuro es ser de lo más pretencioso,  lo puedes soñar, pero nunca será tal como lo has soñado. Estoy por decir que ni parecido.

Mi ensimismamiento frente al mar tiene algo que ver con un adiós. 

Mi ensimismamiento frente al mar tiene que ver con un “veremos”.

El azul del mar.

Ensimismado. ¿Sera especial por el azul de mis ojos?.