M'atrevisc en aquesta entrada a dir que hi ha diverses formes de guerres, i ací
vaig a definir dues, la guerra d'exèrcits amb armes i guerres d'actituds.
La televisió a Espanya va començar a emetre en 1956. Pocs eren els que es van atrevir a comprar aquell aparell, per car i per desconfiança.
En la meua casa, calcule jo, que ja ho teníem l'any 1963. L'assassinat i funerals de John Fitzgerald Kennedy ja ho seguirem des de la tele recentment estrenada.
Des de l'any 1959 al 1975 en tots els Telenotícies la notícia estava en un país, el qual quasi ningú sabia situar en el que en aquells temps es deia mapa-mundi.
Aquests dies es compleixen 42 anys de la derrota, "fugida", dels Estats Units de
Vietnam. La no guerra del Vietnam, no va existir oficialment, doncs mai ningú
li la declará a ningú, ni va haver-hi rendició de part alguna. L'excusa de la
defensa de Vietnam del Sud com a país democràtic, enfront del comunista del
Nord, no era certa. EEUU pretenia establir una base militar en aqueix país. I el
que va començar amb unes fustigacions de la guerrilla del Front d'Alliberament
(Viet Cong), sent president Kennedy, amb un destacament d'11.000 soldats, va
anar creixent amb els posteriors presidents, Nixon, Jhonson i Ford, arribant a
la fi de 1960 a 500.000 soldats amb el president Jhonson.Va ser la guerra de la meua vida, doncs totes les nits sopàvem amb Diego Carcedo, Miguel de la Quadra Salcedo des de Vietnam i Jesús Hermida des de Washington.
Va ser una guerra sense censura, els periodistes anaven darrere dels soldats
americans, que tenien una mitjana d'edat de 19 anys, vestits com ells per a
evitar errors. Van arribar a participar fins a 2.300 periodistes, dels quals
solament 5 eren soviètics. Mentre allò que semblava una sèrie de televisió que ocorria en la selva de la península la Indoxina, es produïa l'assassinat de Kennedy i del Che, el maig francés del 68, l'arribada a la lluna, l'explosió del negoci del petroli, la minifaldilla, la lluita pels drets civils …
La revista Life publica les fotos dels soldats morts en una sola setmana 242, i
comencen els moviments pacifistes, amb la música dels Beatles. Els soldats tornen d'amagat, tants morts comencen a
“fer olor”. Hi ha desercions.
EEUU bombardeja i crema pobles sencers, usa armes químiques, es dóna a conèixer
el succeït en el llogaret de Mÿ Lai. En el Nadal de 1972 es deixen caure
20.000 tones de bombes.
Es calcula que van morir entre 1 i 5 milions de persones.EUA va tenir 58 220 morts i 303.000 ferits.
Saigon és avui una ciutat plena de bancs i multinacionals, com qualsevol
ciutat occidental.
I la guerra va ser un negoci que àdhuc avui perdura. Els joves que no van morir, aquell infern els deixá lesionats i a quasi tots tocats. I com una vergonya nacional se'ls té ignorats.
I la guerra va ser un negoci que àdhuc avui perdura. Els joves que no van morir, aquell infern els deixá lesionats i a quasi tots tocats. I com una vergonya nacional se'ls té ignorats.
En el Cementeri Nacional d´Arligton, hi ha milers de creus alineades, són els
morts. Una guerra amb morts físics. I amb morts psíquics i emocionals.
Eixa que he relatat, pensava jo, era la guerra de la meua vida des de la butaca còmoda de la meua casa. Des de lluny veia morts, ferits, lesionats, anats, …. Horrors, odis i impietat.
Però siga com siga, cal considerar que hi ha guerres sense sang. Amb dos o 2.222 contendents. Guerres que no dessagnen, però desgasten cos i ànima. Són les guerres incruentes, les guerres que es lliuren en silenci entre parelles, entre germans, entre pares i fills, veïns, pobles, etc.
I concrete més. Eixes guerres familiars que desmenteixen que les paraules,
frases i carícies d'uns altres temps eren vertaderes. Pot ser que qui així
s'expressara confonguera amor per comoditat i bona posició. Aqueixes guerres
que destrossen psíquicament als contendents i als fills, si n'hi ha.
Eixes guerres en les quals no es conforma l'agraviat amb la sentència d'un jutge, necessita veure arrossegant-se al ferit de mort. I a més inventa l'excusa per a castigar a la resta de membres de la mateixa sang del condemnat.
Guerres que a voltes s'exerceixen sobre malalts. Guerres on val tot, on la influència de la malaltia i la medicació no es reconeix, i s'aprofita la seua feblesa per a enfonsar-ho més encara.
Estava equivocat, la de Vietnam era la guerra sagnant de la meua infantesa, aquesta última és la vertadera guerra de la meua vida.
-----------------------------------------------
LA GUERRA DE MI VIDA.
Eixa que he relatat, pensava jo, era la guerra de la meua vida des de la butaca còmoda de la meua casa. Des de lluny veia morts, ferits, lesionats, anats, …. Horrors, odis i impietat.
Però siga com siga, cal considerar que hi ha guerres sense sang. Amb dos o 2.222 contendents. Guerres que no dessagnen, però desgasten cos i ànima. Són les guerres incruentes, les guerres que es lliuren en silenci entre parelles, entre germans, entre pares i fills, veïns, pobles, etc.
I concrete més. Eixes guerres familiars que desmenteixen que les paraules,
frases i carícies d'uns altres temps eren vertaderes. Pot ser que qui així
s'expressara confonguera amor per comoditat i bona posició. Aqueixes guerres
que destrossen psíquicament als contendents i als fills, si n'hi ha. Eixes guerres en les quals no es conforma l'agraviat amb la sentència d'un jutge, necessita veure arrossegant-se al ferit de mort. I a més inventa l'excusa per a castigar a la resta de membres de la mateixa sang del condemnat.
Guerres que a voltes s'exerceixen sobre malalts. Guerres on val tot, on la influència de la malaltia i la medicació no es reconeix, i s'aprofita la seua feblesa per a enfonsar-ho més encara.
Estava equivocat, la de Vietnam era la guerra sagnant de la meua infantesa, aquesta última és la vertadera guerra de la meua vida.
-----------------------------------------------
LA GUERRA DE MI VIDA.
Me atrevo en esta
entrada a decir que hay varias formas de guerras, y aquí voy a señalar dos,
la guerra de ejércitos con armas y guerras de actitud.
La televisión en
España empezó a emitir en 1956. Pocos eran los que se atrevieron a comprar
aquel aparato, por caro y por desconfianza.
En mi casa, calculo
yo, que ya lo teníamos en el año 1963. El asesinato y funerales de John
Fitzgerald Kennedy ya lo seguimos desde la tele recién estrenada.
Desde el año 1959
al 1975 en todos los Telediarios la noticia estaba en un país, el cual casi
nadie sabía ubicar en lo que en aquellos tiempos se llamaba mapa-mundi.
Estos días se
cumplen 42 años de la derrota, "huida", de los Estados Unidos de Vietnam. La no
guerra del Vietnam, no existió oficialmente, pues nunca nadie se la declaro a
nadie, ni hubo rendición de parte alguna. La excusa de la defensa de Vietnam
del Sur como país democrático, frente al comunista del Norte, no era cierta.
EEUU pretendía establecer una base militar en ese país. Y lo que comenzó con
unos hostigamientos de la guerrilla del Frente de Liberación (Viet Cong),
siendo presidente Kennedy, con un destacamento de 11.000 soldados, fue
creciendo con los posteriores presidentes, Nixon, Jhonson y Ford, llegando
a finales de 1960 a 500.000 soldados con el presidente Jhonson.
Fue la guerra de mi vida, pues todas las noches cenábamos
con Diego Carcedo, Miguel de la Cuadra Salcedo desde Vietnam y Jesús Hermida
desde Washington.
Fue una guerra sin censura, los periodistas iban detrás
de los soldados americanos, que tenían una media de edad de 19 años, vestidos
como ellos para evitar errores. Llegaron a participar hasta 2.300 periodistas, de los que solo 5 eran soviéticos.
Mientras aquello que parecía una serie de televisión
ocurría en la selva de la península Indochina, se producía el asesinato de Kennedy
y del Che, el mayo francés del 68, la llegada a la luna, la explosión del negocio del petróleo, la
minifalda, la lucha por los derechos civiles …
La revista Life publicó las fotos de los soldados muertos
en una sola semana 242, y empiezan los movimientos pacifistas, con la música de
los Beatles. Los soldados vuelven a escondidas, tantos muertos empiezan a
“oler”. Hay deserciones.
EEUU bombardea y quema pueblos enteros, usa armas
químicas, se da a conocer lo sucedido en la aldea de Mÿ Lai. En la Navidad de
1972 se dejan caer 20.000 toneladas de bombas.
Se calcula que murieron entre 1 y 5 millones de personas.
EEUU tuvo 58 220 muertos y
303.000 heridos.
Saigon es hoy una ciudad llena de bancos y
multinacionales, como cualquier ciudad occidental.
Y la guerra
fue un negocio que aun hoy perdura. Los jóvenes que no murieron, aquel infierno
los dejos lisiados y a casi todos tocados. Y como una vergüenza nacional se les
tiene ignorados.
En el Cementerio
Nacional Arligton, hay miles de cruces alineadas, son los muertos. Una guerra
con muertes físicas. Y con muertes psíquicas y emocionales.
Esa que he
relatado, pensaba yo, era la guerra de mi vida desde la butaca cómoda de mi
casa. De lejos veía muertos, heridos, lisiados, idos, …. Horrores, odios e impiedad.
Y concreto
más. Esas guerras familiares que desmienten que las palabras, frases y caricias
de otros tiempos fueran verdaderas. Puede que quien así se expresara confundiera
amor por comodidad y buena posición. Esas guerras que destrozan psíquicamente a
los contendientes y a los hijos, si los hay.
Esas guerras
en las que no se conforma el agraviado con la sentencia de un juez, necesita
ver arrastrándose al herido de muerte. Y además busca la excusa para castigar
al resto de miembros de la misma sangre del condenado.
Guerras que
a veces se ejercen sobre enfermos. Guerras donde vale todo, donde la influencia
de la enfermedad y la medicación no se reconoce, y se aprovecha su debilidad
para hundirlo más aún.
Estaba
equivocado, la de Vietnam era la guerra sangrante de mi niñez, ésta última es
la verdadera guerra de mi vida.
