Per
a començar hui la meua columna i posar-nos en situació, podríem picar el video i llegir o cantar la cançó que es transcriu a continuació.
Provem?.
Imagine there's no Heaven
And no Hell below us
Above us only sky
It's easy if you try
Imagine all the people
Living for today
Imagine there's no country
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace
You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one
Imagine no posessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
Or Brotherhood of Man
Imagine all the people
Sharing all the world
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
And maybe someday you will join us
And the world will be as one
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one...
És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel
Imagina tota la gent
Vivint el present
Imagina que no hi ha país
No és difícil de fer
Res per a matar o morir
I tampoc religió
Imagina tota la gent
Viure la vida en pau
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Imagina que no hi ha possessions
Em pregunte si pots
Cap necessitat, cobdícia o fam
O la Germandat de l'Home
Imagina tota la gent
Compartint tot el món
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
El
mes de març, entre altres sensacions, em porta una, que faig intent
d´allunyar, però que m'és impossible. Em porta la sensació d'olor de
canó i carn cremada. M'ol a guerra.
Allà
per l'any 1964, en ma casa va aparéixer un aparell anomenat
televisor. Fins llavors, entre els nostres veïns, només tenien, eixa
caixa plena d'imatges, a casa del tio Pepe “El Rull”.
Entre
els programes estrela estava el Telenotícies, amb notícies nacionals,
internacionals, esports i temps. Començava amb una música i una
imatge característica, la paraula Telenotícies donant voltes al
voltant de la Terra.
Al
veure als majors, que l'atenció es concentrava en eixe moment davant
de l'aparell, cap al que també nosaltres, ens assentàvem atents.
Entre
els anys 1964 al 1973, els presentadors del telenotícies de les 9 de
la nit, que jo recorde, van ser, Jesús Álvarez, David Cubedo, Eduardo
Sancho, Ramón Sánchez Ocaña i Rosa Mª Mateo. Els del temps eren
Marino Medina i Eugenio Martín Rubio (alumne del Pare Arbona).
VIETNAM
La notícia recurrent, pesada i que produïa fartera era la guerra de Vietnam. Va ser pues, la notícia de la meua infància i adolescència, des dels 6 als 15 anys, cada dia, vaig veure la notícia de la guerra de Vietnam.
Els
bombardejos massius, l'ús d'agents químics, la crueltat retransmesa
pels mitjans de comunicació, van fer enormement impopular la política
d'EE.UU. Dins del propi país, l'oposició a la guerra es va estendre
entre la joventut lligant-se a moviments contra el sistema, com el
moviment "hippie".
Al
Gener de 1973, es firmá en Paris un acord de pau. I els EE.UU. van
abandonar el Vietnam derrotats, la qual cosa va suposar un trauma pels
58.000 soldats morts, 300.000 ferits, centenars de milers de soldats
amb addicció a les drogues i amb seriosos problemes d'adaptació a la
vida civil, EE.UU. va quedar, amb una generació desapareguda o
desequilibrada.
El 16 de març de 1968,
es va produir una de les mas vergonyoses accions que l'exercite
americà perpetra a Vietnam, la matança de My Lai, on sense cap mirament
van violar les dones i les xiquetes, van matar el bestiar i van
prende foc a les cases fins a deixar el poblat arrasat. Per a acabar,
van reunir els supervivents en una séquia, i allí van disparar fins a
matar tots els habitants de la zona (és a dir, ancians, dones i
xiquets). La xifra s'estima que va haver d'estar entre 347 i 504.
IRAQ
El dia 20 de març del 2003,
amb el nom “quasi” religiós de Nou Alba, dóna començament la guerra
d'Iraq. Abans, en tots els països del món es van realitzar
manifestacions multitudinàries en contra d'un arreglament bèl·lic. A
Espanya, les manifestacions multitudinàries, es van repetir en totes les
ciutats, constituint-se col·lectius contraris a la invasió. “NO A LA GUERRA”, va ser el crit unànime en Espanya.
En
el Congrés espanyol, el govern, sol·licita l'autoritzaven a la
intervenció espanyola en la guerra, basant-se en la falsedat. Especial
vergonya em causa l'actitud festiva i “cachonderil”
dels diputats del Partit Popular. Però el que em va omplir de
vergonya impotència i ràbia, a més de l'afirmació del president Aznar
sobre l'existència de les armes de destrucció massiva (mai trobades),
va ser la foto del trio de les Azores, amb la mà del president Bush
sobre el muscle del president Aznar, que pareix una foto de companys
de col·legi.
La principal justificació per a esta operació, va ser la falsa afirmació que Iraq posseïa i estava desenrotllant armes de destrucció massiva.
Van sostindre, d'una manera interessat i tendenciós, que Iraq
representava una imminent, urgent i immediata amenaça als Estats Units,
al seu poble i als seus aliats, així com als seus interessos, Després
de la invasió, el grup d'investigació a Iraq va arribar a la conclusió
que no hi havia cap, en el moment de la invasió.
Es
va insinuar que alguns es beneficiarien, tal com digue el germa de
Bush, o con al president esàñyol que va dir que sortiem del olvit de la
historia. El cas es que l´ultim motiu era el petroli i res mes.
La mentida costa 1.033.00 morts i 854.000 milions de dòlars, i la vergonya de la notícia dels abusos i tortures en Abu Ghraib I la Massacre d'Haditha.
Mi Lai reviscut, la guerra de Vietnam de la meua joventut adolescència, una altra vegada, Després de trenta anys.
Ara,
llig, veig, sent, que l'objectiu és Líbia. Ara Gadafi és el dimoni,
quan no fa molt, quan visitava un país, se li condicionaven terrenys
per a poder acampar el seu estrafolari campament. El que es fa amb
Teodoro Obiang, i no fa molt amb Hosni Mubarak, a qui es considerava
un bon aliat en el món àrab.
En fi, mantindre, a costa de l'explotació, la fam, misèria i mort de sers humans, a qualsevol
dictador que ens interesse mantindre en el seu lloc, sense
importar-nos, la repressió i l'explotació dels nacionals del sàtrapa de
torn. I si se li invadix, vexar als mateixos nacionals, pels
alliberadors, amb la repetició de Mi Lai, Abu Ghraib I Haditha.
Per això, març em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.
Per a allunyar eixa olor, taral·le IMAGINE
IMAGINO
Para
empezar hoy mi columna y ponernos en situación, podríamos picar el
enlace y leer o cantar la canción que se transcribe a continuación.
¿Probamos?.
Imagine there's no Heaven
And no Hell below us
Above us only sky
It's easy if you try
Imagine all the people
Living for today
Imagine there's no country
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace
You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one
Imagine no posessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
Or Brotherhood of Man
Imagine all the people
Sharing all the world
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
And maybe someday you will join us
And the world will be as one
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one...
Imagina que no hi ha cel
És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel
És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel
Imagina tota la gent
Vivint el present
Imagina que no hi ha país
No és difícil de fer
Res per a matar o morir
I tampoc religió
Imagina tota la gent
Viure la vida en pau
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Imagina que no hi ha possessions
Em pregunte si pots
Cap necessitat, cobdícia o fam
O la Germandat de l'Home
Imagina tota la gent
Compartint tot el món
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Vivint el present
Imagina que no hi ha país
No és difícil de fer
Res per a matar o morir
I tampoc religió
Imagina tota la gent
Viure la vida en pau
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Imagina que no hi ha possessions
Em pregunte si pots
Cap necessitat, cobdícia o fam
O la Germandat de l'Home
Imagina tota la gent
Compartint tot el món
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
En mes de marzo, entre otras sensaciones, me trae una, que intento alejar, pero que me es imposible. Me trae la sensación de olor a cañón y carne quemada. Me huele a guerra.
Allá
por el año 1964, en mi casa apareció un aparato llamado televisor.
Hasta entonces, entre nuestros vecinos, solo tenían, esa caja llena de
imágenes, en casa del tío Pepe “El Rull”.
Entre
los programas estrella estaba el Telediario, con sus noticias
nacionales, internacionales, deportes y tiempo. Empezaba con una música y
una imagen característica, la palabra Telediario dando vueltas
alrededor de la Tierra.
Al
ver a los mayores, que la atención se concentraba en ese momento ante
el aparato, hacia que también nosotros, nos sentáramos atentos
Entre
los años 1964 al 1973, los presentadores del telediario de las 9 de
la noche, que yo recuerde, fueron, Jesús Álvarez, David Cubedo, Eduardo
Sancho, Ramón Sánchez Ocaña y Rosa Mª Mateo. Los del tiempo eran
Mariano Medina y Eugenio Martín Rubio (alumno del Padre Arbona).
VIETNAM
La
noticia recurrente, machacona y que producía hartazgo era la guerra de
Vietnam. Fue pues la noticia de mi infancia y adolescencia, desde los 6
a los 15 años, cada día, vi la noticia de la guerra de Vietnam.
Los
bombardeos masivos, el uso de agentes químicos, la crueldad
retransmitida por los medios de comunicación, hicieron enormemente
impopular la política de EE.UU. Dentro del propio país, la oposición a
la guerra se extendió entre la juventud ligándose a movimientos contra
el sistema, como el movimiento "hippie".
En
enero de 1973, se firmo en Paris un acuerdo de paz. Y los EE.UU.
abandonaron el Vietnam derrotados, lo que supuso un trauma por los
58.000 soldados muertos, 300.000 heridos, centenares de miles de
soldados con adicción a las drogas y con serios problemas de adaptación a
la vida civil, EE.UU. quedó, con una generación desaparecida o
desequilibrada.
El
16 de marzo de 1968, se produjo una de las mas vergonzosas acciones
que el ejercito americano perpetro en Vietnam, la matanza de My Lai,
donde sin miramiento alguno violaron a las mujeres y las niñas, mataron
el ganado y prendieron fuego a las casas hasta dejar el poblado
arrasado. Para terminar, reunieron a los supervivientes en una acequia,
y allí dispararon hasta matar a todos los habitantes de la zona (es
decir, ancianos, mujeres y niños). No se sabe la cifra exacta perro se
estima que debió estar entre 347 y 504.
IRAK
El
día 20 de marzo de 2003, con el nombre “cuasi” religioso de Nuevo
Amanecer, da comienzo la guerra de Irak. Antes, en todos los países del
mundo se realizaron manifestaciones multitudinarias en contra de un
arreglo bélico. En España, las manifestaciones multitudinarias, se
repitieron en todas las ciudades, constituyéndose colectivos contrarios a
la invasión. “NO A LA GUERRA”, fue el grito unánime en España.
En
el Congreso español, el gobierno, solicito la autorizaban a la
intervención española en la guerra, basándose en la falsedad. Especial
bochorno me causo la actitud festiva y “cachondeil” de los diputados del
Partido Popular. Pero lo que me llenó de vergüenza impotencia y rabia,
además de la afirmación del Presidente Aznar sobre la existencia de
las armas de destrucción masiva (nunca encontradas), fue la foto del
trío de las Azores, con la mano del Presidente Bush sobre el hombro del
Presidente Aznar, que parece una foto de amigotes de colegio.
La principal justificación para esta operación, fue la falsa afirmación de que Irak poseía y estaba desarrollando armas de destrucción masiva.
Sostuvieron, de un modo interesado y tendencioso, que Irak
representaba una inminente, urgente e inmediata amenaza a los Estados
Unidos, a su pueblo y a sus aliados, así como a sus intereses. Después
de la invasión, el grupo de investigación en Irak llegó a la
conclusión de que no había ninguna, en el momento de la invasión.
La mentira costo 1.033.00 muertos y 854.000 millones de dólares, y la vergüenza de la noticia de los abusos y Torturas en Abu Ghraib y la Masacre de Haditha.
 |
| fotógrafia de Alfred Eisenstaedt |
Ahora,
leo, veo, siento, que el objetivo es Libia. Ahora Gadafi es el
demonio, cuando no hace mucho, cuando visitaba un país, se le
acondicionaban terrenos para poder acampar su estrafalario campamento.
Lo que se hace con Teodoro Obiang, y no hace mucho con Hosni Mubarak, al
que se consideraba un buen aliado en el mundo árabe.
En fin, mantener, a costa de la explotación, el hambre, miseria y muerte de seres humanos, a cualquier
dictador que nos interese mantener en su puesto, sin importarnos, la
represión y la explotación de los nacionales del sátrapa de turno. Y si
se le invade, vejar a los mismos nacionales, por los supuestos
liberadores, con la repetición de My Lai, Abu Ghraib y Haditha.
Por eso, marzo me trae la sensación de olor a cañón y carne quemada. Me huele a guerra.
Para alejar ese olor, tarareo Imagine.
Para alejar ese olor, tarareo Imagine.
No comments:
Post a Comment