On jo vix (V). La pobresa d'una ciutat.

Aquests dies he visitat una gran ciutat, a la qual li podem donar el nom de Cali, amb una població de quasi tres milions d'habitants i el 25% de la població és pobra.

En entrar en la ciutat, prejutge i vaig encertar. Vaja desastre. Però, una cosa és la pobresa de les persones i una altra la desídia, l'abandó, el mal govern, la desatenció, etc. d'aquells que tenen la responsabilitat en l´organització municipal, per mantenir la ciutat neta, transitable, salubre, segura.

L'entrada a la ciutat no s'anuncia, encara que siga una entrada secundària. En ella ens trobem un accés, presumptament en obres, no senyalitzat i sense una adequada informació. Veiem a un jove amb una pala tapant els immensos sots, i demanant una almoina per un treball inútil, per l´imposible i interminable que és la seua ocupació. El caos és tal que, ningú respecta semàfors, la conducció és una vertadera carrera d'obstacles per a evitar els immensos sots de la calçada, o el trànsit de bicicletes o carricoches contra direcció.

Si deixar el vehicle en el carrer és d'un atreviment total, no es menys atreviment trobar un “parqueadero” on protegir el vehicle, que ofereix més dubtes que si es quedara en el carrer, de la pura visió de chatarrería. Desplaçar-se des de la ubicació del vehicle a l'habitatge, és un esquivar continu de tolls, fang, enderrocs, brossa, vehicles, motos, gossos. Si pel camí creuem un pont, i innocentment creiem que és un barranc o riu pel qual discorren les aigües de les últimes pluges, algú ens diu que no, no és aigua de pluja. Són les aigües negres. El clavegueram a l'aire lliure. La merda i el mugre a la vista i airejat, per a donar un perfum a la ciutat.

Un consell, he de guarda el cel·lular i la càmera de fotos, no és un barri perillós, però eixes precaucions han de ser generals en tota la ciutat.

Les voreres són un vertader camp de proves d'atenció i reflexos per al transeünt. Quiosquets i carromatos, xerraires i limosneros, sots, arquetes de registre sense tapa, cables de suport de pals, enderrocs i merdes de gos.

Al costat de tot açò, un centre comercial recentment inaugurat, amb tendes de roba i de telefonia mòbil. Supermercats replets de clients i empleats sol·lícits. Bancs esplèndids amb cues kilométriques en caixers automàtics i en les caixes de l'interior. Guàrdies de seguretat privada en cada establiment. De tot el vist, els bancs són els que llueixen millor presència. Clar, és on estàn els diners.

En el carrer unes criatures jugant al futbol, uns altres reparant una moto, pintant a pistola un quadre de bicicleta, “trapicheando” algun producte indeterminat, quasi segur no legal. Les façanes dels habitatges són un retrat del nivell de pobresa dels seus habitants. També ho són els sons que es perceben, un anunci de l'estat de degradació humana.

Si l'autoritat municipal no té ulls per a veure la seua ciutat i els seus habitants. Si l'autoritat municipal es preocupa solament d'assegurar la seua poltrona. De percebre la indemnització per la seua dedicació. De mantenir contents als lobbys que controlen el poder amb els seus diners i les seues propines (suborns), la merda seguirà corrent per la claveguera a cel obert, repartint el gonios  olor a corrupció d'aquells en els quals la gent pobra confia.

Tot l'anterior, en major o menor mesura és aplicable a qualsevol ciutat o poble del nostre entorn. No solament cal mantenir i trauré lluentor al centre històric. O no invertir res per a quadrar pressupostos. Els barris i carrers extraradi i les urbanitzacions mereixen el mateix tracte i inversió. Allí viuen persones pobres, a les quals aqueix abandó els fa més pobres. O allí viuen gents que estan de pas, turistes, que diran i qualificaran a les gents de la ciutat visitada, anomenem-la Cali, València o Benissa.

-------------------------

 Donde yo vivo (V).  La pobreza de una ciudad.

Estos días he visitado una gran ciudad, a la que le podemos dar el nombre de Cali. Tiene una población de casi tres millones de habitantes y el 25% de la población es pobre.

Al entrar en la ciudad, prejuzgué y acerté. Vaya desastre. Pero, una cosa es la pobreza de las personas y otra, la desidia, el abandono, el mal gobierno, la desatención, etc. de  aquellos que tienen la responsabilidad en la dirección municipal, por mantener la ciudad limpia, transitable, salubre, segura.

La entrada a la ciudad no se anuncia, aunque sea una entrada secundaria. En ella nos encontramos un acceso, presuntamente en obras, no señalizado y sin una adecuada información. Vemos a un joven con una pala tapando los inmensos baches,  y pidiendo una limosna por un trabajo inútil, por lo imposible e interminable que es su ocupación. El caos es tal que, nadie respeta semáforos, la conducción es una verdadera carrera de obstáculos para evitar los exagerado baches de la calzada, o el tránsito de bicicletas o carricoches en dirección contraria. 

Si dejar el vehículo en la calle es de un atrevimiento total, no lo es menos encontrar un “parqueadero” donde resguardar el vehículo, el cual ofrece más dudas que si se quedara en la calle, de la pura visión de chatarrería.

Desplazarse desde la ubicación del vehículo a la vivienda, es un esquivar continuo de charcos, fango, escombros, basura, vehículos, motos, perros. Y si por el camino cruzamos un puente, e inocentemente creemos que es un barranco o rio por el que discurren las aguas de las últimas lluvias, alguien nos dice que no, no es agua de lluvia. Son las aguas negras. El alcantarillado al aire libre. La mierda y el mugre a la vista y aireado, para dar un perfume a la ciudad. 

Un consejo, debo guarda el celular y la cámara de fotos, no es un barrio peligroso, pero esas precauciones deben ser generales en toda la ciudad.

Las aceras son un verdadero campo de pruebas para la atención y reflejos del transeúnte. Chiringuitos y carromatos, charlatanes y limosneros, baches, arquetas de registro sin tapa, cables de soporte de postes, escombros y mierdas de perro.

Junto a todo ello, un centro comercial recién inaugurado, con tiendas de ropa y de telefonía móvil. Supermercados repletos de clientes y empleados solícitos. Bancos esplendidos con colas kilométricas en cajeros automáticos y en las cajas del interior. Guardias de seguridad privada en cada establecimiento. De todo lo visto, los bancos son los que lucen mejor presencia. Claro, es donde está el dinero.    

En la calle unos críos jugando al futbol, otros reparando una moto, pintando a pistola un cuadro de bicicleta, trapicheando algún producto indeterminado, casi seguro no legal. Las fachadas de las viviendas son un retrato del nivel de pobreza de sus habitantes. También lo son los sonidos que se perciben, un anuncio del estado de degradación humana.

Si la autoridad municipal, no tiene ojos para ver su ciudad y sus habitantes. Si la autoridad municipal se preocupa solo de asegurar su poltrona. De percibir la indemnización por su dedicación. De mantener contentos a los lobbys que controlan el poder con su dinero y sus propinas (sobornos), la mierda seguirá corriendo por la cloaca a cielo abierto, repartiendo el nauseabundo olor a corrupción de aquellos en los que la gente pobre confía.

Todo lo anterior, en mayor o menor medida es aplicable a cualquier ciudad o pueblo de nuestro entorno. No solo hay que mantener y remozar el centro histórico. O no invertir nada para cuadrar presupuestos. Los barrios y calles extrarradio y las urbanizaciones merecen el mismo trato e inversión. Allí viven personas pobres, a las que ese abandono les hace más pobres. O allí viven gentes que están de paso, turistas, que dirán y calificaran a las gentes de la ciudad visitada, llamémosle Cali, Valencia o Benissa.