Saturday 19 March 2016

Qui em felicitara pel Dia del Pare?

El Dia del Pare està reconegut com a Dia Internacional, i encara que la majoria ho celebren el tercer diumenge de juny, no té una data concreta per a tots els països i no tots tenen el mateix títol. A manera d'exemple, tres països ben coneguts:

Estats Units el tercer diumenge de juny.
Brasil el segon diumenge d'agost.
Austràlia el primer diumenge de setembre.

A Espanya va ser José Fernández Rodríguez, Director Gerent de Galerias Preciados (per als més joves, el competidor en els ´70 i ´80 del segle passat, de El Corte Ingles), el que en 1953 es va convertir en el propagandista de la idea que en 1948, Nely (Manuela Vicente Ferrero), va concebre per a celebrar un dia festiu per a complimentar als pares de les seues alumnes. Més tard es va sumar Ramón Areces Director Gerent de El Corte Ingles i futur propietari de Galerias Preciados.

El Dia del Pare doncs, és una festa, a Espanya, amb uns principis comercials. Un reclam ben col·locat entre el consumisme del Nadal i les posteriors rebaixes i el Dia de la Mare.

Quasi tots els dies de l'any estan declarats dies internacionals d'alguna cosa, alguns d'ells amb uns objectius molt interessants i lloables i necessitats de potenciar, dels quals es passa sense pena ni glòria, tot perquè no venen.

Vaig a centrar-me en el significat de PARE, perquè ja em comence a anar per les branques.

La nostra cultura judeo-cristiana, dóna a les figures del pare i de la mare una rellevància especial. Vegeu que un dels manaments gravats en les taules amb les quals Moisés va baixar de la muntanya Sinaí, deia:

Honra al teu pare i a la teua mare, com Yahvé el teu Déu t'ha manat, perquè siguen perllongats els teus dies, i perquè et vaja bé sobre la terra que Yahvé el teu Déu et dóna.”

I em diran: “Jo no sóc ni catòlic, ni cristià, ni cree en Crist que ho fundá”. “A que em ve este amb el quart manament?”.

Bé, oblidem-nos de la religió, de Yahvé, del Papa i les taules de Moisés. Et propose, amic que em lliges, que opines en un comentari a aquesta entrada, i digues si són raonables les següents propostes:

Els fills:

- Respecte filial envers els pares, que també engloba les relacions entre germans i germanes.
- Gratitud.
- Obediència als pares mentre el fill/a viva en la seua casa i quan és per al seu bé o per al bé de la família, excepte quan l'obediència exigeixca que el fill/a faça alguna cosa moralment equivocada.
- Quan els fills siguen grans i els pares ancians, oferir, si fóra necessari, suport material i suport moral als seus pares envellits, especialment en temps de malaltia, de solitud, descoratjament i incapacitat.
- No negar o renegar dels pares.

Els pares:

- Proveir i cobrir durant el temps de minoria d'edat, de les necessitats per al seu benestar. Donar educació moral i formació cívica als fills.
- Respecte als fills com a semblants i com a persones humanes.
- Disciplina adequada per als fills, però tenint la cura de ser just.
- Aconsellar, no pressionar per a escollir una determinada professió, opció, cònjuge, etc.
- Ser un bon exemple per als seus fills.
- Reconèixer els propis defectes davant dels seus fills per a orientar-los i corregir-los.

Dis-me si et semblen raonables.

Els ancians, avui, i gràcies al sistema de pensions, són en la majoria dels casos, suficients. Però hi ha un grup molt elevat, als quals se'ls crida dependents, que necessita que els poders públics els oferisquen, allò que els que poden no assumeixen, o no els dóna la gana poder assumir.

No fa molt, els ancians vivien amb els seus fills, i depenien d'ells, perquè mancaven d'una pensió. Fa menys, els fills vivien amb els seus pares perquè no els arribava a fi de mes el subsidi de desocupació.

Jo, que sóc fill i pare, pinso en la diferència que els temps han ocasionat d'uns als altres.
Els meus pares, quan va ser el temps es van ocupar dels seus majors, al mateix temps que s'ocupaven de nosaltres, els seus fills. El meu pare tirava 12 hores de treball cada dia. Pocs capritxos ens podia oferir, però si, alimentació, vestit, estudis, exemple .,…

Els meus germans i jo, avui ens ocupem dels nostres pares, abans de res per gratitud i per l'exemple rebut.

En canvi, els meus fills compraran, i no serà a mi, un perfum en Druny, una cartera d'Hugo Boss, un mocador de Emidio Tucci en El Corte Ingles o regals de més fust, com un creuer pel Mar Menor, o un amarre en Port Banus, o qualsevol altre regal de preu desorbitat, donant-li la raó de ser a la celebració, i amb l'objectiu per al qual es van instituir, amb açò creuran demostrar el seu amor perpetu.

Des de fa algun temps vinc “coneixent” casos increïbles. Hi ha fills que deuen tot el que son al seu pare, i per les circumstàncies de la vida, trauen a relluir una ferotgia especial contra el progenitor i obliden al pare dels seus primers 25 anys. Uns altres creuen poder esborrar les petjades de l'ADN en forma de canvi de cognoms. Uns altres li neguen l'accés a un pare per a visitar un fill autista o a conèixer a una néta o rebesneta. Uns altres participen del macabre joc d'inventar mentides i oprobis. Uns altres practiquen la tortura psíquica amb el pare malalt. Uns altres es declaren imparcials i es dediquen a buscar com despullar dels mitjos de subsistència al pare.


I el pare, davant tanta ferotgia, pensara que no va complir com a tal.

Jo, per tant, i tal com estan le coses, de mi m'ocupare jo.




¿Quien me felicitara por el Día del Padre?


El Día del Padre está reconocido como Día Internacional, y aunque la mayoría lo celebran el tercer domingo de junio, no tiene una fecha concreta para todos los países y no todos tienen el mismo título.

A modo de ejemplo citare tres países bien  conocidos: 


Estados Unidos el tercer domingo de junio.

Brasil el segundo domingo de agosto.

Australia el primer domingo de septiembre.


En España fue José Fernández Rodríguez, Director Gerente de Galerías Preciados (para los más jóvenes, el competidor en los ´70 y ´80 del siglo pasado, de El Corte Ingles), el que en 1953 se convirtió en el propagandista de la idea que en 1948, Nely (Manuela Vicente Ferrero), concibió para  celebrar un día festivo para agasajar a los padres de sus alumnas. Más tarde se sumó Ramón Areces Director Gerente de El Corte Ingles  y futuro propietario de Galerías Preciados.


El Día del Padre pues, es una fiesta, en España, con unos principios comerciales. Un reclamo bien colocado entre el consumismo de la Navidad y las posteriores rebajas y el Día de la Madre.


Casi todos los días del año están declarados días internacionales de algo, algunos de ellos con unos objetivos muy interesantes y loables y necesitados de potenciar, de los que se pasa sin pena ni gloria,  todo porque no venden.


Voy a centrarme en el significado de PADRE, porque ya me empiezo a ir por las ramas.


Nuestra cultura judeo-cristiana, da a las figuras del padre y de la madre una relevancia especial. Véase que uno de los mandamientos grabados en las tablas con las que Moisés bajó del monte Sinaí, decía:

Honra a tu padre y a tu madre, como Yahvé tu Dios te ha mandado, para que sean prolongados tus días, y para que te vaya bien sobre la tierra que Yahvé tu Dios te da.”


Y me dirán: “Yo no soy ni católico, ni cristiano, ni creo en Cristo que lo fundo”. “A que me viene este con el cuarto mandamiento?”.


Bien, olvidémonos de la religión, de Yahvé, del Papa y las tablas de Moisés. Te propongo, amigo que me lees, que opines en un comentario a esta entrada, y digas si son razonables las siguientes propuestas:


Los hijos:

-        Respeto filial para con los padres, que también engloba las relaciones entre hermanos y hermanas.

-        Gratitud.

-        Obediencia a los padres mientras el hijo/a viva en su casa y cuando es para su bien o para el bien de la familia, excepto cuando la obediencia exige que el hijo/a haga algo moralmente equivocado.

-        Cuando los hijos sean grandes y los padres ancianos, ofrecer, si fuera necesario, apoyo  material y apoyo moral a sus padres envejecidos, especialmente en tiempos de enfermedad, de soledad, desánimo e incapacidad.

-        No negar o renegar de los padres.


A los padres:


-        Proveer y cubrir durante el tiempo de minoría de edad, de las necesidades para su bienestar.  Dar educación moral y formación cívica  a los hijos.

-        Respeto a los hijos como a semejantes y como personas humanas.

-        Disciplina adecuada para los hijos, pero teniendo el cuidado de ser justo.

-        Aconsejar, no presionar para escoger una determinada profesión, opción,  cónyuge, etc.

-        Ser un buen ejemplo para sus hijos.

-        Reconocer los propios defectos delante de sus hijos para orientarlos y corregirlos.


Dime si te parecen razonables. 


Los ancianos, hoy, y gracias al sistema de pensiones, son en la mayoría de los casos, suficientes. Pero hay un grupo muy elevado, a los que se les llama dependientes, que necesita que los poderes públicos les ofrezcan, aquello que los que pueden no asumen, o no les da la gana poder asumir.

No hace mucho, los ancianos vivían con sus hijos, y dependían de ellos, porque carecían de una pensión. Hace menos, los hijos vivían con sus padres porque no les llegaba a fin de mes el subsidio de desempleo.


Yo, que soy hijo y padre, pienso en la diferencia que los tiempos han ocasionado de unos a los otros.

Mis padres, cuando fue el tiempo se ocuparon de  sus  mayores, al mismo tiempo que se ocupaban  de nosotros, sus hijos. Mi padre echaba 12 horas de trabajo cada día. Pocos caprichos nos podía ofrecer, pero si, alimentación, vestido, estudios, ejemplo .,…


Mis hermanos y yo, hoy nos ocupamos de nuestros padres, ante todo por gratitud y por el ejemplo recibido.


En cambio, mis hijos compraran, y no será a mí, un perfume en Druny, una cartera de Hugo Boss, un pañuelo de Emidio Tucci en El Corte Ingles o regalos de más fuste, como un crucero  por el Mar Menor, o un amarre en Puerto Banus, o cualquier otro regalo de precio desorbitado, dándole la razón de ser a la celebración, y con el objetivo para el que se instituyeron, con ello creerán demostrar su amor perpetuo.

Desde hace algún  tiempo vengo conociendo casos increíbles. Hay hijos que deben todo a su padre, pero las circunstancias de la vida, sacan a relucir una saña especial contra el progenitor y olvidan al padre de sus primeros 25 años. Otros creen poder borran las huellas del ADN en forma de cambio de apellidos. Otros niegan el acceso a un hijo autista o a conocer a una nieta o biznieta. Otros participan del macabro juego de inventar mentiras y oprobios. Otros practican la tortura psíquica con el padre enfermo. Otros se declaran imparciales y se dedican a buscar como despojar de los medios de subsistencia al padre.

Y el padre, ante tanta saña,  pensara que no cumplió como tal.


Yo, por lo tanto, visto lo visto,  de mi me ocupare yo.  


2 comments:

Josep Vidal said...

Amic Vicent, ara que i descobert el teu blog, tindras un lector mes, per conejar les teves reflexions, opinions i perquè no, també les deries, amb primer lloc, vull deixar precisament en aquest escrit teu, sobre le pregunta ¿Qui em felicitara per el dia del pare? Doncs, amb retard, pero jo u faig, sense coneixet gaire, ¡¡¡tot arribara!!!, la intuicio, la vida i l'edat amb permeten, poder felicitarte sense por de equivocarme, per lo qual, et pots sentir felicitat.

Vicent Ibañez Mas said...

Gracies Josep.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...