El pare Ferrer. El Missioner.

Crec que seria l'any 1967, quan estava cursant tercer de primària. Era en l'aula que hi havia entre la porteria i el local “Paz i Bé”, del convent dels Franciscans de Benissa. Hui, ja no esta la porta d'accés, i l'antiga aula, ara és una sala de reunions. Els franciscans havien constituït un patronat, que gestionava la formació d'un grup d'alumnes de primària. En la mateixa aula havien diversos cursos al mateix temps, tot xics i un mateix professor. El que teníem llavors era José Pérez Ivars, (el basc).

Recorde més d'un calbot. L'únic gol que he ficat en la meua vida. Una bicicleta amb (cavallet), suport per a mantindre vertical sense haver de recolzar-la en la paret, que li servia a un company per a vindre des de la partida Rafalet. Les vesprades d'excussió a la partida de Senichola. A Manolo, Toni, Juan, Jaime, Sala, Llobell, i no es quants més. I tinc que reconéixer que un poc revoltosos sí que érem, sí.

Un dia va vindre per l'aula un frare franciscà, jove, alt, corpulent, pèl ros i arrissat. Una veu forta, però al mateix temps alegre i divertida. Es desplaçava amb moto per les comarques de la Safor, la Costera, Vall d'Albaida i la Marina Alta.

El seu treball, era, contactar amb la joventut, donant a conèixer la vida franciscana, per a trobar entre ells possibles vocacions i arribar a formar-los per al sacerdoci. La seua base estava a Pego, on estava el seminari d'iniciació o dels mas jóvens. El mètode de què servia el pare Ferrer, crec jo, era molt avançat per a aquells temps.

Vicent Ibañez

Seré molt inexacte o poc concret, perquè els records d'esdeveniments de quan comptava nou anys, van ser vistos amb aquells ulls de xiquet innocent. Sí, en aquelles dates, als nou anys, havien molts innocents, En tot cas, si este escrit arriba a les mans dels molts benisseros que van conéixer el pare Ferrer, em poden corregir, i els estaré molt agraït.

- Va Vicent, que qui esta llegint, no té tot el temps del món, per a aguantar les teues divagacions. Bo, i tu a les dos de la matinada, ja les idees comencen a encreuar-se amb altres idees. Millor pren la combinació d'infusions habitual, un sobre de til·la, un altre de relax, un altre de camamilla….. val, necessitaras una gerra. I a mitjanit tot seran entrades en comitiva a l'escusat.

- Ui. M'he cremat. Les presses que em dónes, Consciència.

Portava un projector (any 1967!!!) i una cinta de cine, seria Súper 8 o no se. Projectava sobre la paret blanca una pel·lícula, de la que només recorde, que un xic un poc major que jo, baixava unes escales, i en l'ultim escaló l´esperaven els seus pares. Els seus pares de pel·lícula eren, Juan Giner Giner i Josefa Ribes Mas (pares de Juan Manuel, Pascual i María José d'Òptica Giner), i la casa, la del carrer pare Pedro de Benissa (Costera de les cabres). D'argument, no ho recorde, no puc dir res. Però em va impactar, perquè quan vaig arribar a casa, li vaig dir a ma mare que volia anar-me'n a Pego.

Vaig començar el curs 1968-69 a Pego, amb quart de primària. La tia Ignacia, veïna i costurera, va confeccionar la indumentària que es requeria per a portar en el seminari. Dos guardapols de ratlles molt fines, blanques i blaves i coll i cinturó blau fosc.

Seminaristes de Pego

Tota la roba marcada amb el numere 58, coincidia amb el meu any de naixement i contenia els meus dos numeros favorits el 5 i el 8. El “babi”, així li diem, tènia una característica especial en el meu cas. En aquell temps portava ja ulleres, però només per a llegir. La tia Ignacia ideá i va confeccionar un “babi” amb una butxaca al pit, la qual tènia dos compartiments, un curt i normal, i un altre llarg per a poder col·locar allí la funda de les ulleres.

Em van portar els meus pares i em vaig qedar a Pego, al setembre de 1968, quan en ma casa havia arribat un xiquet, i crec que per això em vaig quedar allí trist, per eixa circumstància, no per la separació familiar. El xicotet tènia dies, i jo volia estar amb el meu xicotet germanet.

A Pego vaig aprendre. Però vaig aprendre a conviure amb molts proïsmes, cada un d'una mare. Vaig aprendre orde i disciplina. Vaig aprendre a respectar. En fi, vaig aprendre, i allò, sens dubte, influïs en la meua forma de ser, encara que inclús quedava altres proves i aprenentatges que m'anirien formant.

El pare Ferrer, estava i no estava, perquè ell feia als seus viatges de “pel·lícula”, no?. Podem dir-o així?.

Quan estava, era, un més. Coneixia a cada un de nosaltres, i per a tots tènia un comentari i un encaixada. Les seus encaixades de mans eren mortals, perquè alguns li desafiaven, a veure si aguantaven l'encaixada. Ell amb la seua manassa, triturava les nostres mans. Amigable, amigablement. Però amb un bon dolor d'ossos per un estona.

Seminaristes de Benissa

La seua relació tan pròxima, tènia l'avantatge de tindre-ho al corrent de baralles. El seu mètode de Salomó era el següent: Posava cara a cara als dos bel·ligerants. Ordenava que consecutivament s'anaren donant “nyesples”. Com era d'esperar, les nyesples del dos galls eren carícies en la cara de cada u. Ell deia – “més fort” - , però res. El final els agafava del bescoll, els posava cara a cara i propiciava un trompada dels dos caps dels contendents, sonant a fusta. Algun plor, sí que hi havia, alguns eren molt donats a la plora.

Recorde les excursions a peu des del convent de Pego al Molinell, la desembocadura del riu Racons. Passejant pels camins de la Marjal o terra d´arros. El pare Ferrer fent jocs amb nosaltres com un xiquillo mes. Fent una parada en la InterFruit, on el pare d'Insa, era directiu. Alli, bocata untat amb tres gustos y suc de taronja de la fabrica. Despres fent cap al Càmping sant Ferrando. Els dos estius en una caseta, tots dormint en una cambra. El pare Ferrer amb la cama enguixada fent viatges en un Seat 850, portant queviures. El pare Ferrer a la platja organitzant jocs, concursos i a la caseta torns de neteja. Dient misa al baix de un edifici al costat de la platja i pegantme una puntada fluixa, pel ruido que feia al guardar jo els diners de la colecta.

Desembocadura riu Racons Molinell

Alguns dies a l'any, torne a la desembocadura del riu i inspire l'aire que em porta records d'uns anys feliços i inoblidables.

El sagrament de la confessió, amb ell, era una conversació d'amics en el seu xicotet despatx, buit i quasi sempre tancat pel seu treball de “pel·lícula”.

Havien unes vitrines en el seminari, on estaven exposades diverses ferramentes, armes i utensilis de casa i caça, tots ells procedents de sud-america. Eren els seus amics missioners els que els anaven portant dels seus viatges. El cap el tenia al riu Orinoco, sempre parlava d´ell.

Fa ja molts anys que vaig deixar el seminari i amb els anys, vaig perdre el contacte, però sempre sabent on estava.

El missioner de terres cristianitzades, havia anat a Perú.

Vaig pensar que aquell ser robust i ple de vida, havia de trobar reptes importants per a descarregar la seua vitalitat i inquietud.

Este nadal de 2010, visite el meu amic el pare Vicente Herrero. Ja sabeu per altres capítols que a més d'amics, som patidors del Parkinson. Durant la meua visita, em comenta que el pare Ferrer havia tornat de Perú i estava molt malament. Dies després em truca per telefon i em comunica que havia mort.

Jo que des dels meus anys de Pego, no se si ho havia tornat a veure, inclús hui em pareix impossible que aquell homenàs, poguera haver mort.

Però, em faltava saber l'herència que havia deixat. L'herència és la "Aldea del xiquet - Junipero Serra".

Llavors vaig comprendre que havia mort, però la seua energia i vitalitat estaran treballant, segur, junt amb Déu.

No seguiré, no, perquè vos invite a visitar els enllaços que propose a continuació, i sabreu a qui vaig tindre el privilegi de conéixer, amb qui vaig conviure, i entendreu quant és l'orgull d'haver conegut a una persona excepcional.

Entrevista amb el pare Ferrer: