El turment i l'èxtasi.

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

Al març del 2007, coixejant de la meua cama esquerra, i que després seria un diagnostic de Parkinson, vaig viatjar a Roma.

Des que tinc ús de raó havia somiat d'anar. Quan estava en el seminari dels franciscans a Pego, en els anys 1968 i 1969, el pare Vicente Herrero, estava a Roma. Jo des d'allí, li vaig escriure una carta demanant-li targetes postals.  Em va enviar una quantitat que ara no recorde, però amb el mural que vaig fer després en ma casa, calcule que serien 15 o 20 postals.

El pare Vicente Herrero, és el meu amic, encara que sempre a casa  el consideràvem el nostre tio el franciscà. Ma mare va ser la seua bugadera quan ell, des de Terol, vinge al seminari de Benissa. Hui Vicente Herrero i jo compartim quelcom en comú. Compartim la malaltia de Parkinson. Ens veiem i ens contem. Mes bé em conta, perquè, els que´l coneixen ja saben, és un parlador savi. El seu cap amb fallides en la substància negra com jo, no li afecten en els seus vastos coneixements. Crec que la Bíblia la sap versicle a versicle. L´estime, amb les seues targetes, va fer redoblar la meua passió per Roma, que el viatge de març del 2007, va acréixer.

Entre les targetes que m'envia havien del Vaticà, del castell de Sant´Angelo, de la Plaça d'Espanya, de la columna de Trajà, de la Fontana de Trevi, del Fòrum, del Coliseu…. Dos d'elles van cridar poderosament la meua atenció, es van convertir en les meues favorites i en el meu objectiu somiat.  El Panteó d'Agripa (27 abans de C.) i La Piedad (1496) de Miguel Ángel Buonarroti, “el Diví”, (1475 -1564).

En la targeta de La Piedad vaig observar que, al dramatisme i el dolor lògic de la mare amb el fill mort en els seus braços, Miguel Ángel, als seus vint-i-tres anys,   hi havia donant un toc distint, va transformar la Mare de Déu, en una dona extremadament jove, serena, i concentrada; i un Crist que pareix que estiga dormit i sense mostres en el seu cos d'haver patit. És l'única obra que Miguel Ángel va firmar: ho va fer en la cinta que travessa el pit de la Mare de Déu.

Des d'eixe dia, també va ser Miguel Ángel, un objectiu de la meua curiositat.

Quan estava en el seminari de Benissa, en la biblioteca vaig trobar la biografia de Miguel Ángel. Menys extensa que les actuals i censurada en alguns aspectes, la vaig llegir i m'apassiona.  Miguel Ángel  va començar a ser per a mi la perfeccio.

 La Piedad es troba exposada en la basílica de sant Pere del Vaticà, en la primera capella entrant a la dreta. És innecessària esta explicació, ja que és un focus d'atenció per als visitants. Un boig la va emprendre a martellades amb ella, per això es troba protegida darrere d'un gros vidre. 

Llegint la seua biografia vaig descobrir, com he dit, l'obra de l'inimitable,  polifacètic, de l'apassionat pintor, escultor, arquitecte…. No vaig aconseguir entendre, com en aquella època un home podia fer tant i tan variat. Em va fascinar com es contava la part referida a la Capella Sixtina. En eixa obra l'artista, va deixar, part de la seua vida.

Hui, que qualsevol càlcul se li encarrega a l'ordinador, que projectes i inclús pintures, es fan a base de programes especials, qualsevol pot ser un creador d'èxit. Es pot fer qualsevol cosa, però la genialitat, ja és una altra cosa.

L'homosexualitat de Miguel Ángel, desmentix, que eixa opció sexual siga, com alguns defenen, una malaltia o un fallida psíquica. La perfecció de La Piedad, la bellesa del David, la grandesa de la basílica de sant Pere del Vaticà, l'equilibri de la cúpula de sant Pere, el Moisés, la plaça del Capitoli i moltes altres, són l'obra d'un geni que la humanitat reconeix.

I per ultim, vaig descobrir la seua obra poètica on reflectisc els seus afectes amorosos i els seus dubtes religiosos, «que es detinga este temps, estes hores, i el sol, la llum, sobre el seu rostre, i puga jo sentir el teu do complet, Senyor meu, desitjat des de llavors en el meu cos indigne que t'abraça”, o  «El vostre nom m'alimenta el cor i l'ànima, i plena l'un i l'altra de tan gran dolçor, que no sent ni la tristesa ni el temor de la mort des que li tinc en la memòria».

Miguel Ángel “el Diví”, descobert pel mi a finals dels anys seixanta, va nàixer fa cinc-cents trenta-sis anys, (6-03-1475), en Caprese, en la Toscana Italiana.