Tuesday 15 November 2011

20 - N. Lo que yo viví.


 
                                              
                                               Esdeveniments del dia 22.11.1975
Video editat per Vicent Ibañez, a partir de la serie deTVE, "La Transicion Española", que tinc, i vaig coleccionar junt al diari El Pais. Musica de Beyonce, Hello.

Seguint els costums americans, abrevie el títol per a esta columna, amb un acrònim, a què en els EUA estan tan acostumats.

No se quan va començar el meu interés per la política, però per la documentació que posseïsc, seria a primers dels anys 70.

Entre els anys 1973 al 1977, l'ambient polític nacional estava molt agitat i interessant. El Dictador tenia una edat en què la resta dels humans ja estan, assentats en la plaça o passejant ,comptant batalletes. El nostre iaio o besiaio, no volia soltar les amarres, encara que en algun discurs va dir que tot estava “lligat i ben lligat”.

Amb el títol de Príncep d'Espanya, i amb les reticències d'una part dels guardians de l'ortodòxia franquista, el Règim s'havia dedicat a passejar el Príncep d'Espanya (no podia ser d'Astúries, perquè son pare no ho autoritzava, Franco i D. Juan, no es feien), ho van portar, deia, per capitals i pobles d'Espanya. Recorde que a casa li deiem “El Medallero”. Cada poble li oferia la medalla, o les claus de la ciutat. Tot d'or. Créiem que el príncep estava arreplegant eixos regals per a fer-se una fortuneta amb l'or, i així, seria com ha de ser, un rei, poderós i ric.

Proposta de candidat a la sucesio, julio de 1969
Recorde, que alguns treballadors de l'Ajuntament de Benissa, ens van enviar a Dénia amb un tros de bandera d'Espanya, i no se perquè, un cap d´ésta ho tenia d'aguantar jo i l'altre s'anaven rellevant la resta de desplaçats a l'esdeveniment. Res a veure amb els esdeveniments de hui en dia. Amb molt d'afecte recorde aquell dia a Dénia a José Orihuel “Pepe Pequenyo”, sempre de broma i el seu bon humor. Segurament seria jo el més novell en l'empresa, per això era el banderer principal. El seu pas per la capital de la comarca va ser com en aquella pel•lícula de “Bienvenido míster Marshall”, o “Corre caminos Bip-Bip”.

Fem un salt i ens centrem en l'últim semestre de 1975.

Al Marroc, aprofitant que el barco feia aigües, organitzen la Marxa Verda, i amb una vergonyosa retirada de tropes espanyoles, s'entrega, la, en altre temps província espanyola del Sàhara, al xantatgista Rei del Marroc, Hassan II. Han transcorregut molts anys, i els sahrauís es troben en les mateixes circumstàncies que llavors, si no pitjor.

Entrant en l'últim quart del segle XX, en el mes de setembre de 1975, es produïx un Consell de Guerra Express, de l'11 al 18 de setembre, i amb 11 sentències d'afusellament. El Govern es dóna per assabentat i el Dictador no exercix la potestat de l'indult en cinc dels sentenciats. El clamor mundial, tant en les massives manifestacions en quasi totes les capitals democràtiques, com en reunions amb alts mandataris, peticions públiques de personalitats rellevants, i el Papa Pablo VI, que fins a tres vegades intercedix, totes són desoïdes pel Dictador.

L'1 d'octubre, (per aquelles dates era la festa del “Dia del Caudillo”), per a contrarestar, es convoca una manifestació massiva en la Plaça d'Orient. Entre altres, un dels eslògans repetits era “no volem obertura, volem mà dura”, o “mort el comunisme”.

El Govern se sent aïllat i comença una campanya defenent-se i en contra dels països més crítics.

Així estàvem a mitjan any 1975, i amb 312.421 parats, el doble dels parats de 1974.
Jo, eixe estiu de 1975 vaig decidir que la meua època d'estudiant havia acabat. I vaig prolongar el meu treball de l'estiu en Promociones Porsellanes.

Seguia la situació política amb preocupació però al mateix temps amb l'esperança d'un canvi. En aquelles dates era un dels pocs lectors a Benissa de la revista Cambio16. Tinc tots els numeros desde 1974 a 1978.

Franco cau malalt el dia 17 d'octubre. El príncep d'Espanya havia assumit temporalment la direcció de l'estat, l'any 1974, per un problema de flebitis del Dictador, direcció que li va ser retirada ràpidament, no fóra a prendre-se'l molt seriosament. Una altra vegada, sense arribar ha prendre la suplència, assumix un protagonisme amb la seua presència en el Sàhara.

Després d'un mes de sentir en cada telenotícies el romanç de … “ segons el comunicat de l'equip medic habitual”, després de dies d'un encrueliment “carniceril” sobre el cos del Dictador, amb operacions, transfusions, peritonitis, hemorràgies, trasllats rocambolescos. Deprés de cinc setmanes d'agonia que pareixia que algú ho volia mantindre altres quaranta anys, en la matinada del dia 20 de novembre, amb el transistor en la meua orella, escolte la notícia, l'home que durant 38 anys va regir els destins d'este país, que era odiat i aclamat, havia mort.
M'alce d'un bot, em vist i decidisc, tènia 17 anys, que ningú m'anava a comptar el que ocorreguera a Madrid. Amb reticències familiars, em vaij arreglar amb una bossa blanca Adidas, un abric de mon pare i poc més, autobús, tren i em plante en Atocha –Madrid la freda matinà del dissabte 22 de novembre.

En el tren, un home major i malalt, assentat al meu costat, em diu que va a despedir a Franco. És de La Vall d'Uxo, treballador jubilat de la fàbrica de calçat Segarra jubilat per incapacitat. Ho veig prou mal. No rés, desconeixedor de Madrid i malalt. I error, em compadisc d'ell, i ja tot el temps vaig ser frenat en el meu ímpetu de veure i estar en tots els escenaris dels esdeveniments. Ralentitze el meua marxa i m'acoble al seu caminar fatigat.

Arribem a la plaça de les Corts, i un gentada copava les primeres files darrere de les tanques. Jo amb la meua càmera de fotografiar (note's que ja tènia afició), esperant l'arribada dels Prínceps d'Espanya i la posterior eixida dels ja, Reis d'Espanya. Masegades, crits, vives, aplaudiments.

I a l'altre costat de Madrid una vetla.

Del discurs, encara que hi havia altaveus, no ens assabentem de res.

Ja ixen. Jan Carlos, Juan Carlos, …Vives, aplaudiments, espentes, de randes, alçant la cambra i foto. Desfilada militar.

Entrepà en el Parc del Retiro. Pocs diners portava.

- Sent, Vicente. M'acompanyes fins a la capella ardent?.

- Val.

Trobem un final de la cua cap al Palau d'Orient. Són les quatre de la vesprada, i estem en el carrer d'Alcalá, a l'altura del Banc Central. A l'1 de la matinada (no comptaré ara cap anècdota, perquè açò hui s'esta allargant), comprove, la qual cosa Arias Navarro havia afirmat, que Franco esta mort. I jo mort de fam, fred, cansament.

Pel camí, per sort, hem reservat una habitació. Aquell home de La Vall d'Uxo, es passa tota la nit queixant-se. És tal la tabarra que estic espantat per si es mor aquella nit. L'endemà, després de veure que la Plaça d'Orient, durant la missa de funeral, estava mig buida, l'home em demana que li acompanye al Bernabeu, que havia partit, crec que el Betis.


- Vaja amb el malalt!, inclús tènia ganes de futbol.

Fent temps fins a l'hora del tren, ell en el futbol jo en els Jardins Sabatini, reflexionant cap a on ens portaria la història.

El diumenge 20-N de 2011, exerciré el meu dret al vot, com cada convocatoria, recordare que durant 40 anys, no va haver-hi eixa possibilitat. Però el meu vot és crític. És escèptic. És indignat amb esta classe política que, per a mi, ha pervertit l'esperit democràtic posterior al franquisme.

I espere, ai!, que no ens continuen defraudant, Senyories
Acontecimientos del dia 22 de noviembre de 1975.

20 - N. Lo que yo viví.




Video editado por Vicent Ibañez, a partir de la serie de TVE "La Transicion española". Musica de Beyonce, Hello. 


Siguiendo las costumbres americanas, abrevio el título para esta columna, con un acrónimo, a lo que en los EE UU están tan acostumbrados.

No se cuando empezó mi interés por la política, pero por la documentación que poseo, sería a primeros de los años 70.

Entre los años 1973 al 1977, el ambiente político nacional estaba muy agitado e interesante. El Dictador tenía una edad en la que el resto de los humanos ya están, sentados en la plaza o paseando contando batallitas. Nuestro abuelo o bisabuelo, no quería soltar las amarras, aunque en algún discurso dijo que todo estaba “atado y bien atado”.

Con el título de Príncipe de España, y con las reticencias de una parte de los guardianes de la ortodoxia franquista, el Régimen se había dedicado a pasear el Príncipe de España (no podía ser de Asturias, porque su padre no lo autorizaba, Franco y D. Juan, no se hacían), lo hicieron llevar, decía, por capitales y pueblos de España. Recuerdo que en casa le llamábamos “El Medallero”. Cada pueblo le ofrecía la medalla, o las llaves de la ciudad. Todo de oro. Creíamos que el príncipe estaba recogiendo esos regalos para hacerse una fortunita con el oro, y así, sería como debe ser, un rey, poderoso y rico.

Recuerdo, también, que algunos trabajadores del Ayuntamiento de Benissa, nos enviaran a Dénia con un trozo de bandera de España, y no se porque, una esquina la tenía de aguantar yo y la otra se iban relevando el resto de desplazados al acontecimiento. Nada que ver con los acontecimientos de hoy día. Con mucho afecto recuerdo aquel día a Dénia a José Orihuel “Pepe Pequenyo”, siempre de broma y su buen humor. Seguramente sería yo el más novel en la empresa, por eso era el abanderado principal. Su paso por la capital de la comarca fue como en aquella película de “Bienvenido míster Marshall”. Bip-Bip.

Damos un salto y nos centramos en el último semestre de 1975.

Y Marruecos, aprovechando que el barco hacía agua, organiza la Marcha Verde, y con una vergonzosa retirada de tropas españolas, se entrega, la en otro tiempo provincia española del Sáhara, al chantajista Rey del Marruecos Hassan II. Han transcurrido muchos años, y los saharauis se encuentran en las mismas circunstancias que entonces, si no peor.

Entrando en el último cuarto del siglo XX, en el mes de septiembre de 1975, se produce un Consejo de Guerra Express, del 11 al 18 de septiembre, y con 11 sentencias de fusilamiento. El Gobierno se da por enterado y el Dictador no ejerce la potestad del indulto en cinco de los sentenciados. El clamor mundial, tanto en las masivas manifestaciones en casi todas las capitales democráticas, como en reuniones con altos mandatarios, peticiones públicas de personalidades relevantes, y el Papa Pablo VI hasta tres veces intercede, todas son desoídas por el Dictador.

EL 1 de octubre, (por aquellas fechas era la fiesta del “Día del Caudillo”), para contrarrestar, se convoca una manifestación masiva en la Plaza de Oriente. Entre otros, uno de los eslóganes repetidos era “no queremos apertura, queremos mano dura”, o “muerte al comunismo”.

El Gobierno se siente aislado y empieza una campaña defendiéndose y en contra de los países más críticos.

Así estábamos a mediados año 1975, y con 312.421 parados, el doble de los parados de 1974.

Yo, ese verano de 1975 decidí que mi época de estudiante había acabado. Y prolongué mi trabajo del verano en Promociones Porsellanes.

Seguía la situación política con preocupación pero al mismo tiempo con la esperanza de un cambio. En aquellas fechas era uno de los pocos lectores en Benissa de la revista Cambio16, tengo encuadernados todos los números, desde 1974 al 1977.

Franco cae enfermo el día 17 de octubre. El príncipe de España había asumido temporalmente la dirección del estado, el año 1974, por un problema de flebitis del Dictador, dirección que le fue retirada rápidamente, no fuera a tomárselo muy seriamente. Otra vez, sin llegar tomar la suplencia, asume un protagonismo con su presencia en el Sahara.

Después de un mes de escuchar, en cada telediario la cantinela de … “ según el comunicado del equipo medico habitual”, después de días de un ensañamiento “carniceril” sobre el cuerpo del Dictador, con operaciones, transfusiones, peritonitis, hemorragias, traslados rocambolescos.

Despues de cinco semanas de agonía, que parecía que alguien lo quería mantener otros cuarenta años, en la madrugada del día 20 de noviembre, con el transistor en mi oreja, escucho la noticia, el hombre que durante 38 años rigió los destinos de este país, que era odiado y aclamado, había muerto.


Me levanto de un bote, me viste y decido, tenia 17 años, que nadie me iba a contar el que ocurriere en Madrid. Con reticencias familiares, me vaij arreglar con una bolsa blanca Adidas, un abrigo de mi padre y poco más, autobús, tren y me planto en Atocha –Madrid la fría madrugó del sábado 22 de noviembre.

En el tren, un hombre mayor y enfermo, asentado a mi lado, me dice que va a despedir a Franco. Es del Valle de Uxo, trabajador jubilado de la fábrica de calzado Segarra, jubilado por incapacidad. Lo veo bastante mal. No rezo, desconocedor de Madrid y enfermo. Y error, me compadezco de él, y ya todo el tiempo fui frenado en mi ímpetu de ver y estar en todos los escenarios de los acontecimientos. Ralentizo el mía marcha y me acoplo a su caminar fatigado.

Llegamos en la plaza de las Cortes, y un gentío copaba las primeras filas detrás de las cierras. Yo con mi cámara de fotografiar (nótese que ya tenia afición), esperando la llegada de los Príncipes de España y la posterior salida de los ya, Reyes de España. Estrujamientos, gritos, vivas, aplausos y al otro lado de Madrid un vela.

Del discurso, aunque había altavoces, no nos enteramos de nada.

Ya salen. Vivas, aplausos, empujones, de encajes, levantando la cámara y foto. Desfile militar.

Bocadillo en el Parque del Retiro. Poco dinero llevaba.

- Oye Vicente. Me acompañas hasta la capilla ardiente?.

- Vale.

Encontramos un final de la cola hacia el Palacio de Oriente. Son las cuatro de la tarde, y estamos en la calle de Alcalá, a la altura del Banco Central. A la 1 de la madrugada (no contaré ahora ninguna anécdota, porque esto hoy se esta alargando), compruebo, lo que Arias Navarro había afirmado, que Franco esta muerto. Y yo muerto de hambre, frío, cansancio.


Por el camino, por suerte, hemos reservado una habitación. Aquel hombre del Valle de Uxo, se pasa toda la noche quejándose. Es tal la tabarra que estoy despavorido por si se muere aquella noche. El día siguiente, después de ver que la Plaza de Oriente, durante la misa de funeral, estaba medio vacía, el hombre me pide que le acompaño al Bernabeu, que había partido, creo que el Betis.

-         ¡Vaya con el enfermo! , incluso tenia ganas de fútbol.
        

Haciendo tiempo hasta la hora del tren, él en el fútbol yo en los Jardines Sabatini, reflexionando hacia donde nos llevaría la historia.

El domingo 20 de noviembre de 2011, ejerceré mi derecho al voto, recordaré que durante 40 años, no hubo esa posibilidad. Pero mi voto es crítico. Es escéptico. Es indignado con esta clase política que, para mí, ha pervertido el espíritu democrático posterior al franquismo.

Y espero, ay!, que no nos continúan defraudando, Señorías.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...