Els Pactes de La Moncloa.

Els firmants

Hem llegit recentment, en un escrit d'opinió, unes reflexions que ens recorden Els Pactes de La Moncloa. S'afirma que els sindicats no van col·laborar en excés, i paraleliza la situació i actitud actual amb aquella de 1977.

Segurament el firmant de l'article no havia nascut i desconeix la realitat de 1977, la situació política i econòmica d'Espanya, la realitat dels sindicats, els partits polítics i la dels treballadors. I també pot ser que no es vullga reconéixer, que la crisi actual no és només d'este país, ni l'ha creat un Govern, que la crisi és mundial, una altra cosa és la gestió d'eixa crisi i la col·laboració amb el govern dels agents  polítics i socials.

Fuentes-Quintana Vice-president economic

Si repassem en les hemeroteques, veurem qual era la situació del país en 1977. A penes any i mig després de la mort del Dictador, acabades de celebrar les primeres eleccions democràtiques en anys, el dia 15 de juny, en bolquers el nou estat democràtic, amb totes les institucions inclús controlades per la vella guàrdia franquista. Les organitzacions sindicals en procés d'adaptació a les noves i inestables formes de govern, després d'un període de clandestinitat i repressió, i sense un duro. Els partits polítics acabats de constituir o eixits de la clandestinitat, a marxes forçades per a arribar a les eleccions. Les Constitució per redactar i per tant sense lleis on acollir-se.  Va ser per tant, un gran èxit, que s'arribara a uns pactes que constituïen un acord polític i econòmic. No es va donar importancia en aquells moments al fet dels acords.

Manuel Fraga

Si continuem llegint i alguns recordant, veiem que Aliança Popular, la mare de l'actual PP, no va signar Els Pactes de La Moncloa en el seu apartat polític. I els sindicats o part d'ells no van signar, en primera instància, l'acord econòmic, encara que, amb posterioritat sí ho van fer i només va quedar la CNT despenjada del conjunt d'acords. Per tant, serà convenient aclarir que si bé en un principi no van estar a l'altura, eren novells, després van firmar i van acatar els acords.  Per tant, cal deixar clar, que els que al final no van firmar van ser el sindicat CNT (Anarquista) i el partit Aliança Popular (Partit aglutinador dels hereus de la dictadura i mare del PP  actual).

Havíem arribat a eixe estat de ruïna, entre altres motius, a:

                                                                                                                                                                                                                                                                                         -   Les nostres polítiques econòmiques fora dels cercles democràtics.

-    La crisi del petroli de 1973, llija's especulació.

-   La fuga de capitals en els últims anys del franquisme. Recordar que existia personal especialitzat en el transport de maletins amb diners als bancs suïssos. Açò últim, pareix que ens sona a cançó recent. Ara els diners es transferixen a paradisos fiscals.

-  La corrupció de la classe dirigent, que ben entrat l'any 1977, encara controlava part de l'aparell de l'estat. La corrupció no s'ha inventat ara.

-   La Llei de Suspensió de Pagaments de 1922 obsoleta, era aprofitada per alguns per a disfressar verdaderes fallides fraudulentes que de confús passaven a l´impunitat per als de mala fe.

En aquells moments la situació entre els agents socials, era que:

-      Els empresaris, acostumats al corporativisme i a l'intervencionisme estatal durant el franquisme, no confiaven en la nova situació política i en els nous interlocutors, els sindicats  de classe. I no diguem del govern del moment.

-  Els sindicats, per a fer-se notar, feien ús d'una retòrica reivindicativa que, generalment era presa per revolucionària.

Felipe Gonzalez

Per aquells dies les revistes d'informació general deien: “A Madrid, en Vallecas, un barri perifèric de més de mig milió d'habitants, en el seu majoria de classe obrera, sis associacions  de veïns redacten una carta dirigida al president del Congrés dels Diputats, Fernando Alvarez de Miranda, en la que protestaven per les mesures econòmiques del govern, que <hace recaer sobre los trabajadores toda la carga para la normalización economica del país>”....  I una altra, “Durant la recepció oficial del dia de sant Joan Al Palau d'Orient, un alt financer es va acostar amb una carassa entre amarga i burlanera al president del Govern i li va preguntar amb to informal:< - Bo, i ara haurem de fer les maletes, no?. - Si no renúncies al 50 per 100 dels teus beneficis, sí>, contesta Suarez”. “Durant l'any 1976, poc més de 1.000 persones es dedicaven l´investigacio, si els espanyols havien pagat bé els seus impostos. Concretament, 564 persones van realitzar tasques d'inspecció financera, i 490 inspecció tributària (només contribució rustica i urbana)”. Un desgavell, pues. Al final, i amb gran sacrifici dels treballadors es va eixir del túnel on, donant-li la culpa a la crisi del petroli, s'exímia als últims gestors polítics i econòmics de la dictadura de qualsevol responsabilitat.

Un gasto

En l'actualitat la societat esta obnubilada. No és coscient de la situació, perquè se li ha inculcat la falsa idea que som (érem) un miracle en el món mundial. Que som (érem) els primers en tot, (escolten, si poden, els noticiaris de Canal 9). L'esplendidesa i grandesa d'obres escelses i admirades i esdeveniments florits i de repercussió mediàtica i poc econòmica, ja es veu. La vida fàcil i luxosa, transmesa pels nostres dirigents. L'avidesa i usura dels bancs. El consumisme, la pilotada i el tot val. La mentida revestida de merenga i farcida de crema pastissera. Una gran mentida, o una gran rapinya. Veja´s  l'exemple  de la CAM. Tots els implicats “mutis” que no se sàpia el meu.

Aeropot de Castello  ¡ A tope !

Però s'analitza, s'explica, es definix per que s'ha arribat a la situació  actual?. NO, NINGU:

 A qui se li demana el sacrifici, generositat, esforç, renúncia, reducció de dies lliures, ajustos salarials, increments d'hores laborals, etc.?. Sense dir al ciutadà el que verdadedrament ha ocorregut, sense explicació,  se li exigix arribar a un acord, o, molt fàcil, el Govern firma un decret. Sí o sí, el ciutadà innocent i espoliat, tornarà a pagar. Quin remei?. Si no, ja saps: interessos de demora, bloqueig de comptes bancaris, denúncies i requeriments judicials.

Ara no venim d'una dictadura, no. Ara, amb la llibertat democràtica els uns i els altres s'han cregut autoritzats per a malbaratar els diners recaptats per mitjà d'impostos, moltes vegades injustos. Les administracions autonòmiques i locals, han sigut exemple per al ciutadà, i la Comunitat Valenciana, exponent màxim d'explendidesa, luxe, grandesa, i com deia un amic “de valencianets fulerets”.

Ara no es pot amb la factura sanitària, la factura educativa, la factura d'obra pública, etc. No s'apliquen o es retarden lleis com la de Dependència. Ara se'ns diu que s'apliquen règims d'aprimament, quan l'engordament d'eixes administracions ha sigut sobretot per comprar pastissos, joies, iots, mausoleus i panellets grasos.

Com es veu, la semblança amb l'any 1977 és la rapinya i el lladronici, i una altra semblança és la facilitat d'anar-se'n de rosetes i traslladar el ciutadà, la reposició d'allò que s'ha malbaratat, dispendiat o robat.

Ara se'ns diu que siguen comprensius i solidaris els treballadors, els per compte d'altri, o es mira especialment els empleats públics. I tot, tot, es ven de tal manera perquè el ciutadà es senta i crega culpable de la situació, o es desvia a certs col·lectius.

I veient els actuals dirigents, la vergonya s'apodera de u, veient que no tenen cap categoria, ni grandesa, per a comparar-se als que van propiciar i van firmar els ara tan elogiats Pactes de La Moncloa.

Diputació d´Alacant. D´aci al port.

La regeneració econòmica serà, sí, amb la intervenció de tots, però no a costa d'uns. La regeneració passara per un canvi de generació política, i no mantenint lideres que mentixen o diuen mitges veritats que confonen el ciutadà. La regeneració serà, si qui controla els poders econòmics és el poder democràtic i no al veus. La regeneració serà, si els que han creat la fallida fraudulenta paguen i són apartats de qualsevol proximitat al poder. La regeneració serà si els corruptes són reconeguts i apartats per les seues organitzacions polítiques, sindicals i econòmiques.

I si això és així, qualsevol ciutadà treballara debades si és necessari per a eixir d'este enbotifarrat asunt, però mentrestant, mentres als presumptes se'ls premie amb un lloc dirigent, encara que siga de president d'un port de províncies, açò oldrà a corrupció (a podrit). La injustícia seguirà i els indignats seran més.

Los Pactos de La Moncloa.

Hemos leído recientemente, en un escrito de opinión, unas reflexiones que nos recuerdan Los Pactos de La Moncloa. Se afirma que los sindicatos no colaboraron en exceso, y paraleliza la situación y actitud actual con aquella de 1977.

Los firmantes

Seguramente el firmante del artículo no había nacido y desconoce la realidad de 1977, la situación política y económica de España, la realidad de los sindicatos, los partidos políticos y la de los trabajadores. Y también puede ser que no se quiera reconocer, que la crisis actual no es solo de este país, ni la ha creado un Gobierno, que la crisis es mundial, otra cosa es la gestión de esa crisis y la colaboración con el gobierno de los agentes  políticos y sociales.

Si repasamos en las hemerotecas, veremos cual era la situación del país en 1977. Apenas año y medio después de la muerte del Dictador, recién celebradas las primeras elecciones democráticas en años, el día 15 de junio, en mantillas el nuevo estado democrático, con todas las instituciones  aun controladas por la vieja guardia franquista. Las organizaciones sindicales en proceso de adaptación a las nuevas e inestables formas de gobierno, después de un periodo de clandestinidad y represión, y sin un duro. Los partidos políticos recién constituidos o salidos de la clandestinidad, a marchas forzadas para llegar a las elecciones. Las Constitución por redactar y por tanto sin leyes donde acogerse.  Fue pues, un gran logro, que se llegara a unos pactos que constituían un acuerdo político y económico.

Fuentes-Quintana Vice-Presidente Econmico

Si seguimos leyendo y algunos recordando, vemos que Alianza Popular, la madre del actual PP, no firmo Los Pactos de La Moncloa en su apartado político. Y los sindicatos o parte de ellos no firmaron, en primera instancia, el acuerdo económico, aunque, con posterioridad sí lo hicieron y solo quedó la CNT descolgada del conjunto de acuerdos. Por lo tanto, será conveniente aclarar que si bien en un principio no estuvieron a la altura, eran noveles, después firmaron y acataron los acuerdos.  Por lo tanto, hay que dejar claro, que quienes al final no firmaron fueron el sindicato CNT (Anarquista) y el partido Alianza Popular (Partido aglutinador de los herederos de la dictadura y madre del PP  actual).

Manuel Fraga

Habíamos llegado a ese estado de ruina, entre otros motivos, a:

        -  Nuestras políticas económicas fuera de los círculos democráticos.

      -      La crisis del petróleo de 1973, léase especulación.

-         La fuga de capitales en los últimos años del franquismo. Recordar que existia personal especializado en el transporte de maletines con dinero a los bancos suizos. Esto último, parece que nos suena a canción reciente. Ahora los dineros se transfieren a paraisos fiscales.

-         La corrupción de la clase dirigente, que bien entrado el año 1977, aún controlaba parte del aparato del estado. La corrupción no se ha inventado ahora.

-         La Ley de Suspension de Pagos de 1922 obsoleta, era aprovechada por algunos para disfrazar verdaderas bancarrotas fraudulentas que de confuso pasaban a se impunidad para los de mala fe.

En aquellos momentos la situación entre los agentes sociales, era que:

-         Los empresarios, acostumbrados al corporativismo y al intervencionismo estatal durante el franquismo, no confiaban en la nueva situación política y en los nuevos interlocutores, los sindicatos  de clase. Y no digamos del gobierno del momento.

-         Los sindicatos, debiles, para hacese notar, hacian uso de una retórica reivindicativa que, por lo general era tomada por revolucionaria.

Felipe Gonzalez

Por aquellos dias las revistas de información general decian: “En Madrid, en Vallecas, un barrio periferico de más de medio millón de habitantes, en su mayoria de clase obrera, seis asociaciones  de vecinos redactan una carta dirigida al presidente del Congreso de los Diputados, Fernando Alvarez de Miranda, en la que protestaban por las medidas economicas del gobierno, que <hace recaer sobre los trabajadores toda la carga para la normalización economica del país>”....  Y otra, “Durante la recepción oficial del día de san Juan en el Palacio de Oriente, un alto financiero se acercó con una mueca entre amarga y burlona al presidente del Gobierno y le preguntó con tono informal:< - Bueno, y ahora tendremos que hacer las maletas, ¿no?. - Si no renuncias al 50 por 100 de tus beneficios, sí>, contesto Suarez”. “Durante el año 1976, poco más de 1.000 personas se dedicarona investigar si los españoles habian pagado bien sus impuestos. Concretamente, 564 personas realizaron tareas de inspección financiera, y 490 inspeccion tributaria (solo contribucion rustica y urbana)”. Un desmadre, pues. Al final, y con gran sacrificio de los trabajadores se salió del tunel donde, dandole la culpa a la crisis del petróleo, se eximia a los ultimos gestores politicos y economicos de la dictadura de cualquier responsabilidad.

Un gasto

En la actualidad la sociedad esta obnubilada. No es cosciente de la situación, porque se le ha inculcado la falsa idea de que somos (eramos) un milagro en el mundo mundial. Que somos (eramos) los primeros en todo, (escuchen, si pueden, los noticiarios de Canal 9). La esplendidez y grandeza de obras escelsas y admiradas y eventos floridos y de repercusion mediatica y poco economica, ya se ve. La vida fàcil y lujosa, transmitida por nuestros dirigentes. La avidez y usura de los bancos. El consumismo, el pelotazo y el todo vale. La mentira revestida de merengue y rellena de crema pastelera. Una gran mentira, o una gran rapiña. Vease el ejemplo  de la CAM. Todos los implicados “chiton” que no se sepa lo mio.

Aeropuerto de Castellon. ¡ A tope !

Pero se analiza, se explica, se define por que se ha llegado a la situación  actual?.

 ¿A quien se le pide el sacrificio, generosidad, esfuerzo, renuncia, reducción de días libres, ajustes salariales, incrementos de horas laborales, etc.?. Sin decir al ciudadano lo que verdadedramente ha ocurrido, sin explicación,  se le exige llegar a un acuerdo, o, muy facil, el Gobierno firma un decreto. Sí o sí, el ciudadano inocente y expoliado, volvera a pagar. ¿Que remedio?. Si no, ya sabes: intereses de demora, bloqueo de cuentas bancarias, denuncias y requerimientos judiciales.

Ahora no venimos de una dictadura, no. Ahora, con la libertad democratica unos y otros se han creido autorizados para malbaratar los dineros recaudados mediante impuestos, en muchas ocasiones injustos. Las administracions autonomicas y locales, han sido ejemplo para el ciudadano, y la Comunidad Valenciana, exponente maximo de explendidez, lujo, grandeza, y como decia un amigo “de valencianets fulerets”.

Ahora no se puede con la factura sanitaria, la factura educativa, la factura de obra pública, etc. No se aplican o se retrasan leyes como la de Dependencia. Ahora se nos dice que se aplican regimenes de adelgazamiento, cuando el engordamiento de esas administraciones ha sido sobre todo por comprar pasteles, joyas, yates, mausoleos y bollos grasinetos.

Como se ve, la semejanza con el año 1977 es la rapiña y el latrocinio, y otra semejanza es la facilidad de irse de rositas y trasladar al ciudadano, la reposicion de lo malbaratado, dispendiado o robado.

Ahora se nos dice que sean comprensivos y solidarios los trabajadores, los por cuenta ajena, o se mira especialmente a los empleados publicos.Y todo, todo, se vende de tal manera para que el ciudadano se sienta y crea culpable de la situación, o se desvia a ciertos colectivos.

Y viendo a los actuales dirigentes, la verguenza se apodera de uno, viendo que no tienen ninguna categoria, ni grandeza, para compararse a los que propiciaron y firmaron los ahora tan elogiados Pactos de La Moncloa.

Diputacion de Alicante. De aqui al puerto.

La regeneracion economica sera, sí, con la intervencion de todos, pero no a costa de unos. La regeneración pasara por un cambio de generación politica, y no manteniendo lideres que mienten o dicen medias verdades que confunden al ciudadano. La regeneración sera, si quien controla los poderes economicos es el poder democratico y no al reves. La regeneracion sera, si quienes han creado la bancarrota fraudulenta pagan y son apartados de cualquier cercania al poder. La regeneracion sera si los corruptos son reconocidos y apartados por sus organizaciones politicas, sindicales y economicas.

Y si eso es así, cualquier ciudadano trabajara de balde si es preciso para salir de este enbrollo, pero mientras, mientras a los presuntos se les premie con un puesto dirigente, aunque sea de presidente de un puerto de provincias, esto olera a corrupcion (a podrido). La injusticia seguira y los indignados seran más.