Tres cales.

De Benissa i parlant de cales d´altres pobles.

Sí, és veritat, algun dia seran les de Benissa, en açò estic treballant.

Les Morres de la Llorença

Aquests dies, arribats els primeres calors, i fent rutes de senderisme (exercicis recomanats), he visitat i gaudit d'una estada plaguda i relaxant en tres bells racons de la nostra costa. La cala de La Granadella (Xabia), la cala de  Moraig (Benitatxell), i la cala Llebeig (Benitatxell – Teulada-Moraira).

Cala Granadella

Per arribar a la Cala Granadella, una de les més belles, tranquil·les i blaves de la Costa Blanca, em propose una caminada des del dipòsit d'aigua pe l'antic cami a la Granadella. Allí, al començament del camí en un embull de fusta, es troba un observatori de vigilància forestal. M'és conegut el lloc, en diverses matinades he fet fotografies a l'eixida del Sol.

Cala Granadella

Per camins forestals, amb vegetació arbustiva, poc arbrat, per si de cas, un pi ací un altre allà, a causa d'un incendi fa ja uns quants anys, mentre anem a cercar el mateix barranc de la Granadella. La veritat és que si no fora pel premi final, la visió i gaudi del paratge, la caminada es fa una mica llarga i pesada per a novels.

La cala, encara que de cants rodats, és un paradís. La tranquil·litat, neteja i diferents tons de blau, fan que l'estada en ella produïsca efectes balsámics per a l'esgotat senderista. 

Visiteu-la.

Cala Moraig

Al paratge de la Cala de Moraig s'accedeix per un vial amb un desnivell respectable. L'accés és artificial, per a açò es va fer un tall en el terreny, doncs fins llavors de pocs era coneguda. El privilegi ho tenien els pescadors i aquells atrevits que a les nits intentaven recol·lectar delícies en el mar, des dels perillosos i arriscats penya-segats, en “les Peixqueres”.

Cala Moraig

En la cala està la famosa “Cova dels Arcs”, i és la desembocadura d'un riu subterrani de misteriós traçat i procedència. És una temptació per a bussos espeleòlegs, que exploren aquest capritx natural, i que segons sembla no esta exempta de perillositat, sent prova d'açò algun cas tràgic.

 
La platja, semi-nudista, blava i tranquil·la, és un petit paradís al que no tothom aconsegueix accedir. El laberint de carrers de la urbanització, a voltes pot portar al visitant a la desesperació.

El quiosquet, ben assortit, pot ser un bon final per a un dia en el Paradís.

Cala Llebeig

A la Cala Llebeig es pot arribar, solament, caminant. Dos són les rutes d'accés, una espectacular (amb una vista de les Morres), i l'altra més curta i sense al·licient paisatgístic.

Des que el meu amic Vicente Catalá em va descobrir el lloc, sempre que vaig em recorda, no sé perquè, a la novel·la de Mario Vargas Llosa, La guerra de la fi del món.

De les tres cales, aquesta és la més tranquil·la, d'aigües més trasparentes i de diferents tonalitats de blau. La dificultat en l'accés i el desconeixement general de la seua existència fan d'ella un racó magic.

Cala Llebeig des de la taula

Però curiosament podríem dir que és l'única habitada de les tres. Es dóna una curiosa variant, existeixen unes construccions, a les quals podem considerar semi-coves, on els “Pobleros” de generació en generació han anat millorant i que usen com a magatzem i refugi ocasional. L´aficcio tradicional dels del Poble Nou de Benitatxell a la mar queda patent en aquesta Cala Llegeig.

És una gaudida asseure's en una taula, sota una ombra, a escassos 20 metres del mar, avant, diversos productes que s'han “chorrat” de matinada pels germans Catala, amb la seua barca alla dins de la mar. Ells tenen un refugi ben acondicionat heretat de la tradicio familiar.

José María netejant un “congre”, llavant-ho amb aigua de mar. 

I Vicent preparant la paella, perquè açò és cosa seua.

Els aperitius amb sabor, la paella amb color, la beguda amb frescor i una tertúlia plaguda i alegre buiden eixa idea de semblances amb la novel·la de Vargas Llosa.

Feliç estiu !!!

Bones vacances !!!.

-----------------------------------------------
Tres calas.

-        De Benissa y hablando de calas de otros pueblos.

Sí, es verdad,  algún día serán las de Benissa, en ello estoy trabajando.

Estos días, llegados los primeros calores, y haciendo rutas de senderismo (ejercicios recomendados), he visitado y disfrutado de una estancia placida y relajante en tres bellos rincones de nuestra costa. La cala de La Granadella (Xabia), la cala de Moraig (Benitatxell), y la cala Llebeig  (Benitatxell – Teulada-Moraira).

Cala Granaella

Decidir llegar a la Cala Granadella, una de las más bellas, tranquilas y azules  de la Costa Blanca, me propongo una caminata desde el depósito  de agua por el antiguo a la Granadella. Allí, al comienzo del camino en un tinglado de madera, se encuentra un observatorio de vigilancia forestal. Me es conocido el lugar, en diversas madrugadas he tomdo fotografías a la salida del Sol.

Cala Granaella

Por caminos forestales,  con vegetación arbustiva, poco  arbolado, si acaso, un pino aquí otro allá, debido a un incendio hace ya unos cuantos años, vamos a buscar el mismo barranco de la Granadella. La verdad es que si no fuera por el premio final, la visión y disfrute del paraje, la caminata se hace un poco  larga y pesada para novatos.

La cala, aunque de cantos rodados, es un paraíso. La tranquilidad, limpieza y distintos tonos de azul, hacen que la estancia en ella produzca efectos balsámicos para el agotado senderista. 

Visitadla.

Cala Moraig

Al paraje de la Cala de Moraig se accede por un vial con un desnivel respetable. El acceso es artificial, para ello se hizo un corte en el terreno, pues hasta entonces de pocos era conocida. El privilegio lo tenían los pescadores y aqullos atrevidos que por las noches intentaban recolectar delicias en el mar desde las peligrosos y arriesgados acantilados, en “les Peixqueres”.

Les Morres de la Llorença

En la cala está la famosa “Cova dels Arcs”, es la desembocadura de un rio subterráneo de misterioso trazado y procedencia. Es una tentación para buzos espeleólogos, que exploran dicho capricho natural, ya que según parece no esta exenta de peligrosidad, siendo prueba de ello algún caso trágico.

La playa, semi-nudista, azul y tranquila, es un pequeño paraíso al que no todo el mundo consigue acceder. El laberinto de calles de la urbanización, a veces puede llevar al visitante a la desesperación.

El chiringuito, bien surtido, puede ser un buen final para un día en el Paraíso.

Cala Llebeig

A la Cala Llebeig se puede llegar, solo, caminando. Dos son las rutas de acceso, una espectacular (la vista de les Morres) y la otra más corta y sin aliciente paisajístico. Desde que mi amigo Vicente Catalá me descubrió el lugar, siempre que voy me recuerda, no sé porque a la novela de Mario Vargas Llosa, La guerra del fin del mundo.

Vicent Catala i Lluna

De las tres calas, esta es la más tranquila, de aguas más trasparentes y de distintas tonalidades de azul. La dificultad en el acceso y el desconocimiento general de su existencia hacen de ella un rincón magico.

Pero curiosamente podríamos decir que es la única habitada de las tres. Se da una curiosa variante, existen unas construcciones, a las que podemos considerar semi-cuevas, donde los “Pobleros” de generación en generación han ido mejorando y que usan como almacén y refugio ocasional. 

La aficcion

La paella

tradicional de los del Poble Nou de Benitatxell al mar queda patente en esta Cala Llegeig.

Es una gozada sentarse en una mesa, bajo una sombra, a escasos 20 metros del mar. Delante, diversas productos que se han “chorrado” de madrugada por los hermanos Catala.

José María limpiando un “congre”, lavándolo con agua de mar. 

Y Vicente preparando la paella, porque eso es cosa suya.

Los aperitivos con sabor, la paella con color,  la bebida con frescor y una tertulia placida y alegre despejan esa idea de parecidos con la novela de  Vargas Llosa.

Feliz verano !!!.

Felices vacaciones !!!.