José Saramago. Dos anys.

Es diu que el funcionari que va registrar el naixement de l'escriptor, en compte de Sousa va inscriure el xiquet amb el del malnom de la família paterna, “saramago”. Dels seus pares, pobres i llauradors sense terra, va heretar pues, el nom d'una herba. 

   

No cap el menor dubte que també va heretar de la cultura popular i forgá un pensament i activisme que li va reportar censura i persecució.

No vaig ací a detallar la vida de José Saramago, però vull destacar que encara hui, persistix a Portugal un distanciament  de qui és un dels seus majors escriptors. Com a mostra,  el fet succeït el 13 de juliol del 2010, en  el que la majoria dels regidors, de centredreta, de l'equip de govern de l'Ajuntament de la ciutat de Oporto, la segona ciutat més important de Portugal, van votar en contra de la proposta per a posar el nom de l'escriptor José Saramago a un carrer de la ciutat.

No és la meua pretensió ací,  comptar la vida i obra de José Saramago, qui tinga interés en això, pot fer-ho en múltiples llocs d'Internet. 

Hui en dia 18 de juny, es complixen dos anys de la seua mort,  i jo,  que era un lector habitual de cada obra, em falta la seua novel·la anual. L'última, la pòstuma, "Claraboia", la va escriure fa més de cinquanta anys, i ara la seua viuda l'edita.

Vaig començar la meua amistat lectora amb Saramago amb una novel·la titulada “L'any de la mort de Ricardo Reis”, el dia 21 de febrer de 1988. Després d'eixa primera obra, amb dubtes, al gener de 1993 vaig començar  a llegir “L'Evangeli segons Jesucrist”.  La novel·la havia causat  gran revolada a Portugal i Espanya l'any de la seua publicació, en 1991. A causa de les condicions i prohibicions, Saramago va abandonar Portugal i s'instal·lá en l'illa de Lanzarote. 

En 1998 és Premi Nobel. Em confirma açò, perquè, amb les dos novel·les anteriors havia quedat enganxat. Seguisc llegint-li, al març de 1999, “Tots els noms”. A l'octubre del 2001, “Assaig sobre la ceguera”.  A l'abril del 2002, “La Caverna”. Al febrer del 2005, “Assaig sobre la lucidesa”. Al novembre del 2005, “L'home duplicat”. Al febrer del 2006, “Les intermitències de la mort”. A l'octubre del 2006, “Quasi un objecte”. Al febrer del 2009, “El viatge de l'elefant”. Al gener del 2011, “Caín”.

Reconec que la lectura de les novel·les de Saramago, amb els seus `punto i a banda cada mil paraules, o els seus paràgrafs quilomètrics, puguen paréixer alguns molt pesats. Però l'essència de la història, eixa, és la que enganxa i produïx l'efecte estirada fins al final.

Les històries, magnificades, produïxen necessàriament moments de reflexió, perquè portades a l'absurd, reconeixem que els humans, sens dubte, podem arribar a cotes inimaginables d'estupidesa.

La lucidesa de Saramago em va enganxar i sens dubte la seua lectura ha influït en el meu  pensament i la meua actitud enfront de la vida i els meus semblants.

 “L'endemà no va morir ningú. Este fet,  tan absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme…”, de l'obra “Les intermitències de la mort”.

José Saramago, el meu mestre, viu per sempre. 

Per sempre queda la seua obra.


José Saramago. Dos años. 



Se dice que el funcionario que registró el nacimiento del escritor, en vez de Sousa inscribió al niño con el del apodo de la familia paterna, “saramago”. De sus padres, pobres y campesinos sin tierra, heredó pues, el nombre de una hierba. 

   

No cabe la menor duda que también heredó de la cultura popular y forjo un pensamiento y activismo que le reportó censura y persecución.

No voy aquí a detallar la vida de José Saramago, pero quiero destacar que aún hoy, persiste en Portugal un distanciamiento  de quien es uno de sus mayores escritores. Como muestra,  el hecho acaecido el 13 de julio de 2010, en  el que la mayoría de los concejales, de centro-derecha, del equipo de gobierno del Ayuntamiento de la ciudad de Oporto, la segunda ciudad más importante de Portugal, votaron en contra de la propuesta para poner el nombre del escritor José Saramago a una calle de la ciudad.

No es mi pretensión aquí,  contar la vida y obra de José Saramago, quien tenga interés en ello, puede hacerlo en múltiples sitios de Internet.

Hoy día 18 de junio, se cumplen dos años de su muerte, y yo, que era un lector habitual de cada obra, hecho en falta su novela anual. La última, la póstuma, Claraboya, la escribió hace más de cincuenta años, y ahora su viuda la edita.

Empecé mi amistad lectora con Saramago con una novela titulada “El año de la muerte de Ricardo Reis”, el día 21 de febrero de 1988. Después de esa primera obra, con dudas, en enero de 1993 empecé  a leer “El Evangelio según Jesucristo”.  La novela había causado  gran revuelo en Portugal y España el año de su publicación, en 1991. Debido a las cortapisas y prohibiciones, Saramago abandono Portugal y se instalo en la isla de Lanzarote.

En 1998 es Premio Nobel. Me confirma esto, porqué, con las dos novelas anteriores había quedado enganchado. Sigo leyéndole, en marzo de 1999, “Todos los nombres”. En octubre de 2001, “Ensayo sobre la ceguera”.  En abril de 2002, “La Caverna”. En febrero de 2005, “Ensayo sobre la lucidez”. En noviembre de 2005, “El hombre duplicado”. En febrero de 2006, “Las intermitencias de la muerte”. En octubre de 2006, “Casi un objeto”. En febrero de 2009, “El viaje del elefante”. En enero de 2011, “Caín”.

Reconozco que la lectura de las novelas de Saramago, con sus `punto y aparte cada mil palabras, o sus párrafos kilométricos, puedan parecer algunos muy pesados. Pero la esencia de la historia, esa, es la que engancha y produce el efecto tirón hasta el final.

Las historias, magnificadas, producen necesariamente momentos de reflexión, pues llevadas al absurdo, reconocemos que los humanos, sin duda, podemos llegar a cotas inimaginables de estupidez.

La lucidez de Saramago me enganchó y sin duda su lectura ha influido en mi  pensamiento y mi actitud frente a la vida y mis semejantes.

 “Al día siguiente no murió nadie. Este hecho,  tan absolutamente contrario a las normas de la vida, causó en los espíritus una perturbación enorme…”, de la obra “Las intermitencias de la muerte”.

José Saramago, mi maestro, vive por siempre.

Ahí queda para siempre su obra.