Tuesday 3 July 2012

DESFILAR

                          
                             Desfilar de Maria Jóse

Aquestos dies repassava els diferents Llibres de Festes de Moros i Cristians, i em fixava, sobretot, en les fotografies que estan preses en el moment de la desfilada. Em va cridar molt l'atenció les figures estirades i rectes dels seus participants, gairebé com forçant la figura.

Les armes, trabucs, llances o qualsevol que siga l'artilleria que porten a les mans, guarden una simetria, una línia igual. L'estètica llavors, s'aconsegueix.

Els espectadors sospiren: "aquesta sí, aquesta filà sí que desfila marcial"

La música que els acompanya els recorda la posició i el pas a seguir. La resta ho fa la vestimenta. Tots iguals, d'uniforme.

És el segon sospir de l'espectador: "aquesta sí, aquesta filà sí que porta uns vestits luxosos i cridaners"

Tot d'una em ve una visió, un record. Em detinc en ell, i el record es converteix en molts records. Han estat les desfilades, la uniformitat, les armes, la disciplina .... la música. I sobretot la multitud de paraules noves al voltant de la festa de Moros i Cristians i els seus components.

La similitud és tal, que faig un collage de fotos amb una capçalera de desfilada militar i una foto de la guàrdia mora, amb dues filades de Moros i Cristians.

I vaig a contar-vos quina és la meua visió, el meu record, el meu malson:


- Però ... no sé què fer. Em qualifiques d'avi-batalletes?

- Bé, malgrat tot, seguisc endavant.
Fa onze anys, el govern va acabar amb dos-cents anys de servei militar. Va acabar amb ¨ La mili ¨. Els menors de trenta anys, ara mateix, ja ni saben què era "la mili".

Divague, com sempre que tinc un record. Ja estic inquiet, no pare per res, i comence a buscar a la meua caixa de records militars. Quan òbric la caixa, em pega a la cara un aire marcial i un vocabulari de perdonavides i xusquero del qual, a continuació, vaig a intentar fer una representació.

Trobe de tot:

- La citació per a la presentació a la Caserna de Benalua a Alacant.

Recorde que allà, el primer, va ser una revisió de mascles. Baixada general de pantalons, perquè el senyor entorxat d'estrelles, veiés, si hi havia alguna fallada de virilitat.

Ens lliuren el petate i dos bitllets de tren. L'anomenaven exprés, cosa que no sé què volia dir. Era una barreja de tren de càrrega o ramader, amb vagons de passatgers. L'exprés trigava cinc hores a arribar a la destinació.

En la destinació Madrid - Atocha, canvi de tren, i amb el segon bitllet arribem a l'estació de Colmenar Viejo. El nostre destí de tres mesos. Allà hi havia els Avia, els Reo i els Pegaso de l'exèrcit per dur-nos al CIR núm. 1 (Centre d'Instrucció de Reclutes) San Pedro de Colmenar Viejo.

A les fosques, sense sopar, ensopegant, tremolant i aguantant a cada moment:


- "P .... reclutes, a quines hores se'ls ocorre arribar ", " Aneu a menjar més m ..... que les vostres p .... gallines".-

Quina felicitat, vaja rebuda!

Sobretot el vocabulari era d'allò més. El llenguatge casernari, és això, casernari i malsonant.

Els CIR, estaven a vessar. En Colmenar Viejo hi havia cinc mil persones.

A dos quarts de set, diana i a formar al pati. A la carrera i tal com estigueres, mig nu o com fos. Algú dormia vestit per arribar en perfecte estat de revista. Els reclutes alts, a primera fila, i d'aquí cap avall, al final els més baixets, la calderilla.


-        Firrrrrrrrmes.! Ar.!-  Quina ordre sense sentit.


S'invertia molt de temps i es donava molta importància a la desfilada de la tropa. Durant el matí instrucció; per la vesprada, neteja i per nit, marxa. "Ha, ha ..." marxa de caminades quilomètriques, sense música, ni xiques, ni cubata, ... un no parar.

Les necessitats es feien a les latrines, a l'aire lliure i gairebé a vista de tot el món. La humanitat personal a la vista de tots. I les dutxes, col·lectives i massificades.

Hi havia tres menjadors immensos. Imagineu-se quan immenses serien les piles de plats. Imagineu un dissabte de vesprada amb els plats i calders per amics i entreteniment.

Desfilades? Doncs sí. Fins al dia de la jura de bandera, cada dia es desfilava. Es cantava una cançó per marcar el pas. I el pas a pinyó fix, era el motiu pel qual els assajos de desfilada es feien interminables.

Tres mesos de suplici i jura de bandera. Familiars per veure l'acte. Au, a casa uns dies!

El dia 6 de desembre de 1978, vote en el Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola. En aquest moment, sóc soldat de l'Exèrcit Espanyol. Orgullós de votar una Constitució democràtica i amb justificant d'haver-ho fet.

Estava acovardit pels mesos que em quedaven per davant i amb la incertesa de la deriva que prendria Espanya, ja que en les sales de banderes s´escoltaven ruidos de sables, els militars estaven molt rebotats. Els quadres de Franco estaven en tots els locals de les casernes. No recorde veure algun del Rei.


La cèdula de presentació.


Hui amb Google Maps (què dius de Google? al 1978? Podia ser motiu d'arrest, podria ser una clau terrorista).

Deia que amb Google Maps, indague la ubicació d'aquesta Unitat. És un solar. No queda ni una paret, jardí, vorada, piscina, tanc arrestat, els Avias, Pegasos, Reos, el brigada Pallero, el brigada Flores, el capità Ibáñez, el comandant Obispo. Res.

En el cos de guàrdia em van indicar la companyia on havia de dirigir-me. El portes ja previngut, anava dirigint-nos cap a una fila on l'escrivent ens anava prenent les dades i el furrier anava donant la roba i altres coses.

Vaig aprendre un vocabulari nou: que el pater era el capellà, el furrier era qui organitzava serveis i era responsable d'armament i roba, i el  Chopo era el fusell o Cetme. La guàrdia en les garites, diürna i nocturna, estava ocupada  pel garitero o guripa, el qual passava hores agafat a l'arma, a la qual anomenaven la núvia.

A la cantina o la llar del soldat, menjaves millor que al menjador, però d'allò barroer no et lliuraves en el berenar. Els avis i els wisas tenien preferència sobre els pares i les bestioles. Per als bestiola, recluta, embalum, boc, les primeres nits eren un turment per les constants quintades. De vegades humiliants i cruels. Recorde un gallec esvalotador que repartia orujo casolà a tots els reclutes, per força durant tres setmanes. Un turment senyors, o la paròdia de la jura de bandera, besant un mitjó amb un perfum, que abans havien preparat. Una barbaritat darrere un altra. Algunes, millor no traure-les del calaix dels records per a evitar que es reproduïsquen.

Si en la companyia hi havia un sergent chusquero i el teu esport era “escaquearte”, alerta!, perquè podies anar a pelar creïlles, o caure unes quantes imaginàries.

Les crides de la carn, eren escasses; uns deien que era perquè estàvem esgotats i altres pel bromur en el menjar. Veges tu a saber, algun no l'hi afectava. Tenia núvia a Madrid i al poble.

També era un càstig comú el tall dels cabells al 0. El perruca, com un botxí, executava l'ordre i et deixava rapat, si l'amargat del sergent ho manava.

Jo vaig ser machaca del capità de la meua companyia; el nom més fi era ordenança. De tot feia, però la compra de pintura blanca, vermella i gris, s'emportava la palma. Les vorades eren pintades i repintades, amb blanc i vermell, ja es veu a la foto. Els assistents, també existien però menys.

Hi havia un tinent legia a la caserna, que de tant en tant portava una petita mona de Conyac La Parra "qui el beu l'agarra".

Malalt no vaig caure mai, però si alguna vegada m'hi vaig fer, sempre em van donar la mateixa pastilla. Si necessitaves medicament, l'aspirino ens donava a tots la mateixa pastilla. Quant a la vestimenta, havies d'anar amb compte per si els Pili Mili o PM (Policia Militar) t'interceptaven. La seua funció era la vigilància dels grups de militars que s'escampaven per Madrid per escapar per unes hores de l'ambient febril i manaire dels oficials cabrejats, malparlats i insultadors.

- A veure el pollí de la tercera fila .... El pas, agafa el pas, gamarús.
- Sou unes  p ... velles.

- Vaig a traure-vos la primera "papilla”. Fins a demà aneu donant voltes.

Les intercepcions les feien quan anaves de bonito. La uniformitat era el punt fort de la seua vigilància. Si tenies la gorra capada", suposava un arrest en prevenció, a més d'escridassar-te. Allà ja no vesties de "bonito", allà estaves vestit de romà.

De vegades Radio macuto difonia que podia endarrerir-se per a tu la blanca i, per tant, que no estaries lili, com tots, al seu temps.

Alguna vegada venien els paraques per veure si algú  s'apuntava a aquest cos.

El turuta donava el toc de diana, el que significava que tots a formar al carrer, passar llista i lectura de l'ordre del dia.

I senyores i senyors, estic escoltant el toc de retreta. Sé que després vindrà el toc de silenci.

No seguisc i em quede ací. No fos cas que aparega el sergent "xusquero" que l'última setmana de la meua mili, em va regalar una setmana d'arrest en companyia.

Per això, em pose ferm, amb la salutació militar i en total silenci, desitjant, amb alçaments de celles:


BONES FESTES.



         Article publicat en el llibre de festes de Moros y Cristianos del any 2012




------------------

DESFILAR


Estos días repasaba los distintos libros de fiestas de Moros i cristianos, me fijaba, sobre todo, en las fotografías que están tomadas en el momento del desfile. Me llamó mucho la atención las figuras estiradas y rectas de sus participantes, casi como forzando la figura.

Las armas, trabucos, lanzas o cualquiera que sea la utilería que lleven en las manos, guardan una simetría, una línea igual. La estética entonces, se logra. Los espectadores suspiran: “esa sí, esa filá sí que desfila marcial”.


La música que les acompaña les recuerda la posición y el paso a seguir. El resto lo hace la vestimenta. Todos iguales, de uniforme. Es el segundo suspiro del espectador: “esa sí, esa filá sí que lleva unos trajes lujosos y llamativos”.

De repente me viene una visión, un recuerdo. Me columpio en él, y el recuerdo se convierte en recuerdos. Han sido los desfiles, la uniformidad, las armas, la disciplina…. la música. Y sobre todo la multitud de palabras nuevas alrededor de la fiesta de Moros y Cristianos y sus componentes.

La similitud es tal, que hago el collage de fotos con una cabecera de desfile militar y una foto de la Guardia Mora, con dos filás de Moros i Cristianos.

Y voy a participaros cual es mi visión, mi recuerdo, mi pesadilla:


- Pero .., no sé. Se me calificara de abuelo-batalletes?. Bueno, a pesar de todo, sigo adelante.

Hace once años, el gobierno acabo con doscientos años de Servicio Militar. Acabó con ¨La mili¨. Los menores de treinta años, ahora mismo, ya ni saben que era “la mili”.

Divago, como siempre que me vienen un recuerdo. Ya estoy inquieto, no paro por nada, y empiezo a buscar en mi caja de recuerdos militares. Cuando abro la caja, me da en la cara un aire marcial y un vocabulario chulesco y chusco del que a continuación voy a intentar hacer una representación.

Encuentro todo:
- La citación para la presentación en el Cuartel de Benalúa en Alicante.
Me acuerdo que allí, lo primero, fue una revisión de machos. Bajada general de pantalones, para que el señor entorchado de estrellas, viera, si había algún fallo de hombría.
Nos entregan el petatey dos billetes de tren. Lo llamaban exprés, cosa que no sé que quería decir. Era una mezcla de tren de carga o ganadero, con vagones de pasajeros. El exprés tardaba cinco horas en llegar al destino. 
En el destino, Madrid – Atocha, cambio de tren, y con el segundo billete llegamos a la estación de Colmenar Viejo. Nuestro destino de tres meses. Allí estaban los Avia, los Reo o Pegaso del ejército para llevarnos al CIR nº 1 (Cuartel de Instrucción de Reclutas) San Pedro de Colmenar Viejo.
Billetes Alicante - Madrid - Colmenar viejo
A oscuras, sin cenar, tropezando, tiritando, aguantando a cada momento: “p.... reclutas, a que horas se les ocurre llegar”,“vais a comer más m….. que vuestras p.... gallinas”.

¡¡Que felicidad, vaya recibimiento !!.

Identificacion CIR
Sobre todo el vocabulario era de lo más. El lenguaje cuartelero, eso es, cuartelero y chusco.

Los CIR, estaban a rebosar. En Colmenar Viejo había cinco mil personas.


A las seis y media diana y a formar al patio. A la carrera y tal como estuvieras, medio desnudo o como fuera. Alguno dormía vestidos para llegar en perfecto estado de revista. Los reclutas altos, en primera fila, y de ahí para abajo, al final los más bajitos,“la calderilla”.

¡¡¡¡ Firrrrrrrrmes.!!! ¡¡¡ Ar.!!!!. Menuda orden sin sentido.

Se invertía mucho tiempo y se daban mucha importancia al desfile de la tropa. Durante la mañana instrucción, por la tarde limpieza y por la noche de marcha. Ja,ja … marcha de caminatas kilométricas, sin música, ni chicas, ni cubata, un no parar.

Las necesidades se hacían en las letrinas, al aire libre y casi a vista de todo el mundo. La humanidad personal a la vista de todos. Y las duchas colectivas y masificadas.


Habían tres comedores inmensos. Imaginad cuan inmensos serian los montones de platos. Imaginad un sábado por la tarde con los platos y calderos por amigos y entretenimiento.

Desfiles?. Pues sí. Hasta el día de la jura de bandera, cada día se desfilaba. Se cantaba una canción para marcar el paso. Y el paso “a piñón fijo”, era el motivo por el que los ensayos de desfile se hacían interminables.

Tres meses de suplicio y jura de bandera. Familiares para ver el acto. ¡¡Ale, a casa unos días!!.

El día 6 de diciembre de 1978, voto en el Referéndum para la ratificación de la Constitución Española. En ese momento, soy soldado del Ejercito Español. Orgulloso de votar una Constitución democrática y con justificante de haberlo hecho. Al mismo tiempo amedrentado por los meses que me quedaban por delante y la incertidumbre de la deriva que tomaría España, ya que los militares estaban muy rebotados. Los cuadros de Franco estaban en todos los locales de los cuarteles. No recuerdo ver alguno del Rey.
El día 11 de diciembre de 1978, a las 12 horas en la Unidad Regional de Autos de la 1ª Región Militar – Barrio de Campamento de Madrid.-Reza la cédula de presentación.

Hoy mediante Google Maps (¿que dices de Google?, en 1978?. Podía ser motivo de arresto, podría ser una clave terrorista). Decía que con Google Maps, indago la ubicación de esa Unidad. Es un solar. No queda ni una pared, jardín, bordillo, piscina, tanque arrestado, los Avias, Pegasos, Reos, el brigada Pallero, el brigada Flores, el capitán Ibañez, el comandanteObispo. Nada.

En el cuerpo de guardia me indicaron la compañíadonde tenía que dirigirme. El puertas, ya prevenido iba dirigiéndoos hacia una fila donde el escribiente nos iba tomando los datos y el furri no iba dando al ropa y demás.

Aprendí un vocabulario nuevo: que el pater era el cura, el furriel era quien organizaba servicios y era responsable de armamento y ropa, y el chopo era el fusil o Cetme. La guardia en las garitas, diurna y nocturna, estaba ocupadada por el garitero o guripa, el cual pasaba horas cogido al arma, a la a que llamaban la novia.




En la cantinao el hogar del soldado, comías mejor que en el comedor, pero del chuscono te librabas para merendar. Los wisasy los abuelos tenían preferencia sobre los padres y los bichos. Para los bicho, recluta, bulto, chivo, las primeras noches eran un tormento por las constantes novatadas. A veces humillantes y crueles. Recuerdo un gallego follonero repartiendo orujo casero a todos los reclutas, a la fuerza durante tres semanas. Un tormento señores. La parodia de la jura de bandera, besando un calcetín con un perfume, que con anterioridad habían preparado. Una barbaridad tras otra. Algunas, mejor no sacarlas de bajo de los recuerdos a no reproducir.
Si en la compañía había un sargento chusquero y tu deporte era escaquearte, cuidado por que podías ir a pelar patatas, o caerte unas cuantas imaginarias. Los llamamientos de la carne, eran escasos, unos decían que era porque estábamos agotados y otros por el bromuro en la comida. Vaya ud. a saber, alguno no le afectaba. Tenia novia en Madrid y en el pueblo.

También era un castigo común el corte del pelo al 0.El peluca, cual verdugo, ejecutaba la orden y te dejaba pelusa, si el amargado del sargento lo mandaba.

Yo fui machacadel capitán de mi compañía, mas fino era ordenanza. De todo hacia, pero la compra de pintura blanca, roja y gris, se llevaba la palma. Los bordillos eran pintados y repintados, con blanco y rojo, ya se ve en la foto. Los asistentes, también existían pero menos.
Había un teniente legía en el cuartel, que de cuando en cuando llevaba una pequeña melopea de coñac La Parra, “quien lo bebe la agarra”.

Enfermo no caí nunca, pero si alguna vez acudí, siempre me dieron la misma pastilla. Si necesitabas medicamento, el aspirino nos daba a todos la misma pastilla. En cuanto a la vestimenta, debías ir con cuidado por si los pili mili oPM´s (policía Militar) te interceptaban. Su función, la vigilancia de los grupos de militares, que se esparcían por Madrid, con el fin de escapar por unas horas del ambiente febril y mandón de los oficiales cabreados, mal hablados e insultadores.
- A ver el pollino de la tercera fila …. El paso, coja el paso, zopenco.
- Sois una p … viejas.
- Os voy a sacar la primera papilla. Hasta mañana aquí dando vueltas.

Algunos Lili, otros al dia siguiente
Las interceptaciones las hacían cuando ibas de bonito, la uniformidad era el punto fuerte de su vigilancia. Si tenías la gorra capada, suponía un arresto en prevención, además de meterte un puro. Allí ya no vestías de bonito, allí estabas vestido de romano. A veces radio macuto difundía que podía retrasarse para ti la blanca y por tanto, que no estarías Lili, como todos, a su debido tiempo.

Alguna vez venían los paracas para ver si alguno se apuntaba ese cuerpo.

El turuta daba el toque de diana, lo que significaba que todosa formar en la calle, pase de lista y lectura de la orden del día.
Y señoras y señores, estoy escuchando el toque de retreta. Sé que después vendrá el toque de silencio.

No sigo y me quedo aquí. No sea que aparezca el sargento chusquero que la última semana de mi mili, me regaló una semana de arresto en compañía.
Por eso, me pongo firmes, con el saludo militar y en total silencio, deseando, con alzamientos de cejas,
Dias Mili-Dias libre en casa


BONES FESTES.

Constatación de estar Lili "Licenciado"
La Blanca



Articulo publicado en el libro de fiestas de Moros y Cristianos del año 2012
         

No comments:

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...