Saturday 25 June 2016

Sobre horrors, diàspores i genocidis.

Article publicat al llibre de festes de Moros i Cristians de Benissa - 2016

"I no va venir el Cavall Verd."

Pere Nebot va començar l'anhelada reforma de la casa que els seus avis van heretar de la seua tia Blanca. La casa estava situada sota del Coll de la Garga. La tranquil·litat que es respira i les vistes que s'aprecien, li conferien un especial motiu per a dedicar-la al turisme de muntanya. El seu pare mai va invertir res en el seu manteniment, de manera que la casa, més aviat era una ruïna.

Es va decidir; l'adequaria i li donaria un aire antic, amb rajoles de fang, bigues de fusta toscament treballada i parets pedra-vista a l'interior.... Per descomptat, que no la privaria de les comoditats dels temps actuals: calefacció, aire condicionat, portes i finestres hermètiques, wifi. Després, faria els tràmits per incloure-la dins de la xarxa de cases rurals de la Marina Alta.

La seua vida la dedicava al camp, havia heretat unes bones terres amb oliveres, ametllers, garrofers i una horta als peus de la font de Vernissa. Tot això i uns quants animals de corral, li donava suficient per a viure.

De tant en tant, per sortir una mica del seu cercle rutinari, feia algun jornal de peó de paleta. I amb aquest aprenentatge i la seua innata habilitat, estava disposat i s'atrevia a reformar la casa de la tia Blanca.

Primer, va començar per sanejar i deixar allò que estava consolidat. En retallar l'argamassa solta que rejuntava les pedres de la paret que dóna a l'est, la seua picoleta es va enfonsar en un forat. Va furgar, no era més que una fornícula que havia estat tapiada. Mentre retirava les pedres, ampliant el buit, va pensar que qualsevol buit era aprofitable. Retirant tot l'enderroc, els seus dits van ensopegar amb una capseta metàl·lica. La retirà amb precaució, li va traure la pols i, si no s'equivocava, allò era or. A la part superior, tenia gravades les inicials Z.Al-M.

En obrir-la, es va sorprendre. Hi havia un plec de fulles groguenques, amb una cal·ligrafia endimoniada. La capseta prometia contenir joies o gemmes. Pere, poc versat en lletres, va tafanejar i va intentar desxifrar que deia, per si contenia algun missatge que descobria algun tresor, però res va poder aclarir.

L'endemà, em va cridar: Estaries disposat a traduir uns papers?. Són un galimaties de lletres.

Em vaig posar mans a l'obra, amb no poques dificultats, ja que la cal·ligrafia era d'una persona, que fins i tot amb una educació escolar bàsica, indubtablement patia un perceptible tremolor.
Vaig concloure que el manuscrit deia el següent:

Em dic Blanca Nebot Morales i tinc 88 anys. Fins als 8 anys, em deia Zahraa A-Mellini; sóc filla d'Ahmed Sequien Al-Mellini, el rei dels moriscos de la Vall de Laguart.

Des dels 8 anys, dec els meus cognoms a una morisca, i a un cristià vell. Francisco Nebot, el meu pare adoptiu era un home de tota confiança de Francisco Gómez de Sandoval, marqués de Dénia i duc de Lerma, favorit del rei Felip III d'Espanya. Per la seua provada honradesa li va encomanar el control i supervisió de les seues propietats i del gran nombre de moriscos, dels quals era senyor, a les Valls de Laguart i del Pop.

El meu pare, l'adoptiu, em va explicar, el dia del meu 15 aniversari, la meua procedència i la necessitat de mantenir-la en secret. Durant els dies següents em desgranà els motius pels quals el seu Senyor, el marqués de Dénia i el Rei Felip III van decidir, per fi, l'expulsió, i els fets esdevinguts, dels quals jo recordava quatre o cinc visions, com fogonades d'arcabús.

Ara, que el meu cap, malgrat la meua edat, està lúcid, no em resistisc a deixar en l'oblit el que vaig viure. Una part me la va explicar el meu pare adoptiu; l'altra, la més sanguinària, la vaig viure jo. El que a continuació conte, va ser el que va succeir en els dies més infausts i vergonyosos que van tacar de vermell la meua terra i les meues valls, les de la Marina Alta.

Vaig sentir de petita que tot el mal va començar a Granada. Allà, l'últim dels nostres reis va consentir el baptisme obligatori i abraçar la fe cristiana. El confinament en zones a banda i tancades a les poblacions; les terres assignades eren pobres i només se'ls deixava practicar la paleta, l'agricultura, la medicina i algunes branques de l'artesania. Se'ls tenia esgotats amb el pagament d'exempcions.
O tot això s'acceptava o havien de prendre el camí de l'exili.

Explicava el meu pare que uns braus granadins es van rebel·lar en Las Alpujarras, cosa que va posar en guàrdia els senyors cristians, els quals consideraven si no seríem els moriscos la cinquena columna dels pirates barbarescos, els quals assolaven contínuament tota la costa mediterrània.

En la cort del Rei hi havia pressions perquè es procedís a l'expulsió pel perill que érem. Altres veus donaven suport que es prosseguira l'evangelització, però amb sacerdots i religiosos doctes i exemplars, perquè era notori que, per no ser-ho els que fins ara ho havien ocupat, no havien aconseguit la integració.

El dia 22 de setembre de 1609, en cadascun dels pobles de la Marina Alta uns enviats reials, lligen a les places, la increïble ordre real: en tres dies havíem de presentar-nos en algun port, com el de Dénia o Xàbia.

Només podíem portar aquells béns que amb les nostres mans poguéssem arrossegar, i amenaçava amb la pena de mort a aquells que amagaren o destruírem la resta, ja que el rei, ordenava que les propietats i mobles que no poguéssem portar amb nosaltres, quedaren en propietat dels senyors dels quals fórem vassalls.

Una vegada que es va anar fent efectiva l'expulsió en diferents llocs del regne, van anar prenent consciència que la realitat s'imposava, i que l'expulsió era real i efectiva. Quan van comprendre que anaven a quedar sense res, que tan sols podien portar-se el que poguessen transportar amb les mans. Que les seues cases, terres, animals i altres propietats serien confiscats. I que anaven a parar a un territori desconegut i hostil, ja que no eren ben rebuts, i sense un futur clar, llavors es va produir un moviment imparable.

Els alfaquins, Pollopi i Borom, reverenciats per les gents, predicaven la màgia de la qual estava protegit la Vall de Laguart. Els cristians mai no podrien atacar-nos als moriscos, ja que si arribaven armats, immediatament quedarien encegats i perdrien la vista, per la qual cosa l'arcabussada no faria blanc. I mentre els cristians estaven encegats, vindria a l'empara un cavall verd. A la Serra del Penyó es trobava enfonsat un guerrer i el seu cavall, perquè, segles abans, lluitant contra l'exèrcit del rei En Jaume, un gegant i poderós guerrer anomenat Alfatami havia caigut allà amb el seu cavall de color verd, quedant tots dos sepultats. Però que, arribat el moment, guerrer i corser s'aixecarien per defensar-nos als moriscos dels cristians, si aquests s'atrevien a tornar a envair la vall.

A mitjans de novembre de 1609, un elevat nombre d'homes, dones i nens, provinents de mig centenar de llocs diferents, es van concentrar a la vall, confiats en la protecció del Cavall Verd, i es van afanyar a resistir amb les escasses armes que tenien. El meu pare i jo, vam deixar Confrides on teníem un miserable habitatge. Sobrevivíem dels treballs de temporada que realitzava mon pare, moliner i esquilador. Així, al costat dels de la vall de Guadalest, ens desplacem a reunir-nos amb els altres.

Davant tal multitud, érem uns vint mil, acampats a la Vall de Laguar, i la manca d'una mínima organització, els homes més destacats anomenaren i van proclamar a un cabdill (donant-li nom de Rei) i aquest va ser Gerónimo Millini, mon pare, que per aquelles dates tindria uns 50 anys. Conscients de la pobresa de l'armament que posseïen, fones, pedres i alguna ballesta, mon pare es va afanyar a mobilitzar la fortificació de la Vall de Laguart, i posar en ordre a la gent. Va nomenar, dels provinents de cada vall, un capità, un alferes i sergent.

Es repartien els llocs de defensa als homes amb experiència de guerra que, entre els vint mil, no arribaven a vuit mil. El recompte de l'arsenal va donar com a resultat: cinc-centes boques de foc, gairebé tot pedrenyals, pistoles i escopetes: i dos mosquets, amb uns pocs arcabussos. Tenien un expert en el treball de la pólvora; però feia la pólvora tan forta, que rebentava els canons: els quals els apedaçava un manyà aragonés que estava amb ells.

No es va complir la profecia, els acampats a la Vall de Laguart, no es van fer invisibles i es van enfrontar a cinc mil soldats. El resultat d'aquell combat desigual va ser evident: l'exèrcit va massacrar  milers de moriscs; uns vam anar a buscar refugi  a la serra del Penyó,  en els escarpats cingles del Cavall Verd. Arrossegant el poc que cada un portava. Les dones, vells i nens, amb les mans ensangonades, agafant-se a les argelagues o en els buits de les penyes, en una fugida desesperada cap amunt. Allà, durant uns dies esperant en va el miracle que ens salvés. Per fi, l'exèrcit va aconseguir que 11.000 moriscos es rendiren el 29 novembre 1609 al Cavall Verd; algunes mares preferien espenyar-se amb les seues filles pels barrancs abans de caure en mans dels cristians. Els que van sobreviure van arribar a tan increïble misèria que, no només els pares, per fam, donaven els seus fills als cristians que coneixien; més encara, els venien als soldats estrangers per un tros de pa i per un grapat de figues. Pels camins els portaven mig arrossegant als ports de Dénia i Xàbia, els robaven, els treien els fills, violaven a les dones, els despullaven de la roba amb què vestien; i arribaven tan robats, que uns mig despullats i altres nus del tot, i si no arribaven morts abans, es llançaven al mar per arribar a embarcar.

Recorde les últimes paraules de mon pare, abans de morir als peus del tercer penyal. Estava defensant un pas perquè els nens i les dones pogueren fugir, quan van haver passat tots, em va dir: Tu no et mogues d'aquí. Recorda el nostre joc favorit. Sempre guanyaves. Estira't, tapa't mig cos i no et mogues, ni respires, fins que només sentes pel dia les cigales, o a la nit, els grills.
No sé quant de temps va passar, i si quan m'aixeque eren grills o cigales.

La visió era terrorífica, hi havia centenars de cossos ensangonats, trossejats, morts, tots morts. Molts morts.

Allà només hi era jo i el Cavall Verd, que per desgràcia de tots, no s'havia aixecat.

Com ànima en pena vaig deambular, no sé el temps. Ni sé com vaig aparéixer a casa del meu pare adoptiu.

Fins que el meu vell cos de 73 anys va aguantar, pujava cada diumenge, i recorria la carena de la serra des del Coll de la Garga, fins al primer penyal, el Cavall Verd. A cada penyal o punta de la cresta, unes carrasques, lluitaven, i ho fan encara, per mantenir-se vives. I llavors recordava que allà van amuntegar després els cadàvers dels milers de morts que aquells dies van sembrar la muntanya.
Les carrasques s'alimenten doncs, dels morts, donant-los vida. I per la tortuosa senda, s'entrecreuen zones on grans pedres rectangulars i polides, s'assemblen a làpides funeràries sense nom. Les dones no van morir a la part alta, si no van ser capturades abans, es van espenyar i ho feien abraçades a les seues filles, si les tenien, abans de caure en mans de la soldadesca.
I el Cavall Verd no es va aixecar.

En nom del meu Alà o en nom del meu Déu, el dels cristians, s'ha vessat molta sang innocent.

Déu ens perdone.

EPÍLEG:

Amic lector, si has arribat fins aquí, t'ho agraïsc, la narració que acabes de llegir, pot ser que t'haja agradat. Que la meua narració t'haja transportat a la Vall de Laguart. Al Cavall Verd.

L'expulsió dels moriscos d'Espanya, i en concret de la Marina Alta, pot ser considerat com el primer genocidi de l'Era Moderna a Europa. Es va produir tal despoblació que es va haver de recórrer a la repoblació amb mallorquins i aragonesos, però el guany va ser dels senyors que van posseir les propietats dels expulsats.

Aquesta és una història intemporal, perquè, passen els segles que passen, es repeteix. Els desplaçaments humans, per expulsions, per guerres, per invasions, per grans catàstrofes (fam, o per millorar la seua vida), per la religió o qualsevol altre tipus.

Abans d'escriure aquesta col·laboració he pujat a la muntanya del Cavall Verd, he caminat per les rutes assenyalades i m'he sortit d'elles. He fet fotografies i un vídeo. He intentat reviure, i fer sentir al lector els sentiments que es produeix amb aquesta fugida cap amunt, d'ancians, dones i nens. La pèrdua de casa, la seua terra, els animals de corral, i potser algun va estar en la necessitat de vendre un fill o una filla.
M'agrada acompanyar les meues narracions, amb fotografies relacionades amb el tema de què es tracta. Volia també, en aquesta narració, mostrar els moriscos pujant a l'escarpada muntanya agafant-se als buits de les pedres. De les gents inanimades pel setge i la set. De les dones abraçades a les seues filles saltant al buit.

No, no hi ha fotos, però si m'ho permeten, jo les pose. Han passat quatre segles i no ha canviat res. Només la roba de les persones delaten que no són d'aquell temps.
La història es repeteix, es repeteix i es repeteix. I els que pateixen són els pobres, els febles, els ancians, les dones i els seus nens. No ha canviat res, ni moriscos, ni centreafricans, ni sirians, ni gitanos ...

I nosaltres, tan còmodes, creguts que estem lliures que la nostra sort mai canviarà.

Vicent Ibáñez i Mas
Benissa, maig de 2016
-------------------------------------------

Per a redactar aquest article vaig visitar el Cavall Verd, mes a dalt pots veure el vídeo que encapçala aquest  escrit

Los Moriscos - Vall de Laguart - Cavall Verd

I no va venir el Cavall Verd”, i tambe es pot veure  en el meu canal de You Tube: https://www.youtube.com/user/vibanezm

L´album de fotos titulat  “Vall de Laguart – Cavall Verd”, es pot veure en el meu canal de Flickr:  https://www.flickr.com/photos/vibanezm/albums

He llegit:

-       Del Comtat a La Marina Alta, por dos valles repletos de historia.  valenciaplaza – 19.08.2011
-        La leyenda del Caballo Verde. Información.es - 27.04.2010
-        La masacre del Cavall Verd.  El País- 12.04.2009
-        Expulsión de los moriscos – Wikipedia.


---------------------------------------

Artículo publicado en el libro de fiestas de Moros y Cristianos de Benissa - 2016

“Y no vino el caballo verde.”

Pedro Nebot empezó la anhelada reforma de la casa que sus abuelos heredaron de su tía Blanca.  La casa estaba situada bajo el Collado de la Garga. La tranquilidad que se respira y las vistas que se aprecian le conferían un especial motivo para dedicarla al turismo de montaña. Su padre nunca invirtió nada en su mantenimiento, por lo que la casa, más bien era una ruina.
Se decidió, la adecuaría y le daría un aire antiguo, con baldosas de barro, vigas de madera toscamente trabajada y paredes piedra-vista en el interior ….  Por supuesto que no la privaría de las comodidades de los tiempos actuales: calefacción, aire acondicionado, puertas y ventanas herméticas, wiffi.  Después haría los trámites para incluirla dentro de  la red de casas rurales de la Marina Alta.

Su vida la dedicaba al campo, había heredado unas buenas tierras con olivares, almendros, algarrobos y una huerta a los pies de la fuente de Vernissa. Todo ello y unos cuantos animales de corral, le daba suficiente para vivir.

De vez en cuando, para salir un poco de su círculo rutinario, hacia algún jornal de peón de albañil. Y con ese aprendizaje y su innata habilidad, estaba dispuesto y se atrevía a reformar la casa de la tía Blanca.

Primero, empezó por sanear y dejar aquello que estaba consolidado. Al recortar la argamasa suelta que rejuntaba las piedras de la pared que dá al éste, su picoleta se hundió en un hueco. Escarbó, no era más que una hornacina que había sido tapiada. Mientras retiraba las piedras, ampliando el hueco, pensó que cualquier oquedad era aprovechable. Retirando todo el escombro, sus dedos tropezaron con una cajita metálica. La retiro con precaución, le quito el polvo y, si no se equivocaba, aquello era oro. En la parte superior, tenía grabadas las iniciales Z.Al-M.

Al abrirla, le sorprendió. Había un pliego de hojas amarillentas, con una caligrafía endiablada. La cajita prometía contener joyas o gemas. Pedro, poco versado en letras, curioseo e intentó descifrar que decía, por si contenía algún mensaje que descubriera algún tesoro, pero nada pudo aclarar. 

Al día siguiente, me llamó:  ¿Estarías dispuesto a traducir unos papeles?. Son un galimatías de letras.

Me puse manos a obra. Con no pocas dificultades, pues la caligrafía era de una persona, que aun con una educación escolar básica, indudablemente sufría un perceptible temblor.
Concluí que el manuscrito decía lo  siguiente:

Me llamo Blanca Nebot Morales, y tengo 88 años. Hasta los 8 años me llamaba  Zahraa Al-Mellini, soy hija de Ahmed Sequien Al-Mellini, el Rey de los moriscos de Vall de Laguart.

Desde los 8 años debo mis apellidos a una morisca, y a un cristiano viejo. Francisco Nebot, mi padre adoptivo  era un hombre de toda confianza de Francisco Gómez de Sandoval, marqués de Denia y duque de Lerma, valido del Rey Felipe III de España. Por su probada honradez le encomendó el control y supervisión  de sus propiedades y del gran número de  moriscos del que era señor, en los Valles de Laguart  y del Pop.

Mi padre, el adoptivo, me conto, al día de mi 15 cumpleaños, mi procedencia y la necesidad de mantenerla en secreto. Durante los días siguientes me desgrano los motivos por los que su Señor, el marqués de Denia y el  Rey Felipe III decidieron, por fin, la expulsión, y los hechos acaecidos, de los cuales yo recordaba cuatro o cinco visiones, como fogonazos de arcabuz.

Ahora, que mi cabeza, a pesar de mi edad, esta lúcida, no me resisto a dejar en el olvido lo que viví. Una parte me la contó mi padre adoptivo, la otra, la más sanguinaria, la viví yo.  Lo que a continuación cuento, fue lo que sucedió en los días más aciagos y vergonzosos que mancharon de rojo mi tierra y mis valles, los de la Marina Alta. 
Oí de pequeña que todo el mal empezó en Granada. Allí, el último de nuestros reyes consintió el bautismo obligatorio y abrazar la fe cristiana. La confinación en zonas aparte y cerradas en las poblaciones, las tierras asignadas eran pobres y solo se  les dejaba practicar la albañilería, la agricultura, la medicina y algunas ramas de la artesanía. Se les tenía agotados con el pago de exenciones. 
O todo eso se aceptaba o tenían que tomar el camino del exilio.
Contaba mi padre que unos bravos granadinos se rebelaron en  las Alpujarras, cosa que puso en guardia a los señores cristianos, los cuales consideraban si no seríamos los moriscos la quinta columna de los piratas berberiscos, los cuales asolaban continuamente toda la costa mediterránea.

En la corte del Rey había presiones para que se procediera a la expulsión  por el peligro que entrañábamos. Otras voces apoyaban que se prosiguiera la evangelización, pero con sacerdotes y religiosos doctos y ejemplares, porque era notorio que por no serlo los que hasta ahora lo habían  ocupado, no habían conseguido la integración.
                                                                        
El dia 22 de septiembre de 1609, en cada uno de los pueblos de la Marina Alta unos enviados reales, leen en las plazas, la increíble orden real: en tres días teníamos que presentarnos en algún puerto como el de Denia o Xàbia.

Solo podíamos llevar aquellos bienes que con nuestras manos pudiéramos arrastrar, y amenazaba con la pena de muerte a aquellos que escondiéramos o destruyéramos el resto, ya que el Rey, ordenaba que las propiedades y muebles que no pudiéramos llevar con nosotros, quedaran en propiedad de los señores de los fuéramos vasallos.

Una vez que se fue haciendo efectiva la expulsión en distinto lugares del reino. Fueron tomando conciencia de que la realidad se imponía, y que la expulsión era real y efectiva. Cuando comprendieron que iban a quedar sin nada, que tan solo podían  llevarse lo que pudieran transportar con sus manos. Que sus casas, tierras, animales y demás propiedades serian confiscados. Y que iban a parar a un territorio desconocido y hostil,  pues no eran bien recibidos,  y sin un futuro claro, entonces se produjo un movimiento imparable.

Los alfaquíes, Pollopi y Borom, reverenciados por las gentes, predicaban la magia de la que estaba protegido el Valle de Laguart. Los cristianos nunca podrían atacarnos a los moriscos, puesto que si llegaban armados, inmediatamente quedarían cegados y perderían la vista, por lo que los arcabuzazos no harían blanco. Y mientras los cristianos estaban cegados, vendría en su amparo  un caballo verde. En la sierra se hallaba hundido un guerreo y su corcel, porque, siglos antes, luchando contra el ejército del rey don Jaime, un gigante y poderoso guerrero llamado Alfatami había caído allí con su caballo de color verde, quedando ambos sepultados. Pero que, llegado el momento, guerrero y corcel se levantarían para defendernos a los moriscos de los cristianos, si éstos se atrevían a volver a invadir el valle.

A mediados de noviembre de 1609, un elevado número de hombres, mujeres y niños, provenientes de medio centenar de lugares distintos, se concentraron en el valle, confiados en la protección del Cavall Verd, y se aprestaron a resistir con las escasas armas que tenían. Mi padre y yo, dejamos Confrides donde teníamos una mísera vivienda. Sobrevivíamos de los trabajos de temporada que realizaba mi padre, molinero y esquilador. Así junto a los del valle de Guadalest, nos desplazamos a reunirnos con los demás.

Ante tal multitud, éramos unos veinte mil, acampados en la Vall de Laguart, y la falta de una mínima organización, los hombres mas destacados nombraron y proclamaron a un caudillo (dándole nombre de Rey) y este fue Gerónimo Millini, mi padre, quien por aquellas fechas tendría unos 50 años. Conscientes de la pobreza del armamento que poseían, hondas, piedras y alguna ballesta, mi padre se afanó en movilizar a la fortificar el Valle de Laguart y poner en orden en la gente. Nombró, de los provenientes de cada valle, un capitán, un alférez y sargento.

Se repartían los puestos de defensa a los hombres con experiencia de guerra que, entre los veinte mil, no llegaban a ocho mil. El recuento del arsenal dio como resultado: quinientas bocas de fuego, casi todas pedreñales, pistolas y escopetas: y dos mosquetes, con unos pocos arcabuces. Tenían un experto en el trabajo de la pólvora; pero hacia la pólvora tan recia, que reventaba los cañones, los cuales remendaba un cerrajero aragonés que estaba con ellos.

No se cumplió la profecía, los acampados en el Valle de Laguar, no se hicieron invisibles y se enfrentaron a cinco mil soldados. El resultado de aquel combate desigual fue evidente: el ejército  masacró a miles de moriscos, unos fuimos a buscar refugió en los escarpados riscos del Cavall Verd. Arrastrando lo poco que cada uno llevaba. Las mujeres, viejos y niños, con las manos ensangrentadas, agarrándose

a las aliagas o en los huecos de las peñas, en una huida desesperada hacia lo alto. Allí, durante unos días esperando en vano el milagro que nos salvara. Por fin, el ejército consiguió que 11.000 moriscos se rindieran el 29 de noviembre de 1609 en el Cavall Verd, algunas madres preferían despeñarse con sus hijas por los barrancos antes que caer en manos de los cristianos. Los que sobrevivieron llegaron a tan increíble miseria que no sólo los padres por hambre daban sus hijos a los cristianos que conocían, más aún, los vendían a los soldados extranjeros por un trozo de pan y por un puñado de higos. Por los caminos los llevaban medio arrastrando a los puertos de Denia y Xàbia, les robaban,  les quitaban los hijos, violaban  a las mujeres, les despojaban de la ropa con que vestían; y llegaban tan desvalijados, que unos medio desnudos y otros desnudos del todo, y si no llegaban muertos antes,  se arrojaban al mar por llegar a embarcarse...

Recuerdo las últimas palabras de mi padre, antes de morir a los pies del tercer peñón. Estaba defendiendo un paso para que los niños y las mujeres pudieran huir, cundo hubieron pasado todos me dijo: Tú no te muevas de aquí. Recuerda nuestro juego favorito. Siempre ganabas. Tiéndete, tapate medio cuerpo y no te muevas, ni respires, hasta que solo oigas por el día las cigarras, o por la noche los grillos.
No sé cuánto tiempo paso, y si cuando me levante  eran  grillos o cigarras.

La visión era terrorífica, había cientos de cuerpos ensangrentados, troceados, muertos, todos muertos. Muchos muertos.

Allí solo estaba yo y el Cavall Vert,  que para desgracia de todos no se había levantado.

Como alma en pena deambule no sé cuánto tiempo. Ni se cómo aparecí en casa de mi padre adoptivo.

Hasta que mi viejo cuerpo de 73 años aguantó, subía cada domingo, y recorría la cresta de la montaña desde el “Collado de la Garga”, hasta el primer peñón del “Cavall Verd”. En cada peñón o punta de la cresta, unas carrascas, luchaban, y lo hacen aun,  por mantenerse vivas. Y entonces recordaba que allí amontonaron después los cadáveres de los millares de muertos que aquellos días sembraron la montaña.

Las carrascas se alimentan pues, de los muertos, dándoles vida. Y por la tortuosa senda, se entrecruzan zonas donde grandes piedras rectangulares y pulidas, se asemejan a lapidas funerarias sin nombre.  Las mujeres no murieron en lo alto, si no fueron apresadas antes, se despeñaron, y lo hacían abrazadas a sus hijas, si las tenían, antes de caer en manos de la soldadesca.

Y el Cavall Vert no se levantó.

En nombre de mi Ala o en nombre de mi Dios, el de los cristianos, se ha derramado mucha sangre inocente.

Dios nos perdone.

EPILOGO:

Amigo lector si has llegado hasta aquí, te lo agradezco, la narración que acabas de leer, puede que te haya gustado. Que mi narración te haya transportado al Valle de Laguart. Al Cavall Verd.

La expulsión de  los moriscos de España, y en concreto de La Marina Alta, puede ser considerado como el primer genocidio de la Era Moderna en Europa. Se produjo tal despoblación que se tuvo que recurrir a la repoblación con mallorquines y aragoneses, pero la ganancia fue de los señores que poseyeron las propiedades de los expulsados.

Esta es una historia intemporal,  porque, pasen los siglos que pasen, se repite. Los desplazamientos humanos, por expulsiones, por guerras, por invasiones, por grandes catástrofes (hambrunas, o por mejorar su vida), por la religión o cualquier otro tipo.

Antes de escribir esta colaboración he subido a la montaña del Cavall Verd, he caminado por las rutas señaladas y me he salido de ellas. He hecho fotografías y un video. He intentado revivir, y hacer sentir al lector los sentimientos que se produce con esa huida hacia arriba, de ancianos, mujeres y niños. La pérdida de su casa, su tierra, los animales de corral, y quizás alguno estuvo en la necesidad de vender un hijo o una hija.

Me gusta acompañar a mis narraciones, con fotografías relacionadas con el tema del que se trata. Quería también, en esta narración, mostrar a los moriscos subiendo a la escarpada montaña agarrándose a los huecos de las piedras. De las gentes inánimes por el asedio y la sed. De las mujeres abrazadas a sus hijas saltando al vacío.

No, no hay fotos, pero si me lo permiten, yo se las pongo. Han pasado cuatro siglos y no ha cambiado nada. Solo las ropas de las personas delatan que no son de aquel tiempo.


La historia se repite, se repite y se repite. Y quienes sufren son los pobres, los débiles, los ancianos, las mujeres y sus niños. Nada ha cambiado, ni moriscos, ni centroafricanos, ni sirios, ni gitanos  ….

Y nosotros, tan cómodos, creídos de que estamos libres de que nuestra suerte nunca cambiara.


Vicent Ibañez i Mas
Benissa, Mayo de 2016

-----------

Para redactar este articulo visite el Cavall Verd, podéis ver el vídeo que encabeza este escrito

I no vino el Caballo Verde”, i también se puede ver en mi canal de You Tube: https://www.youatube.com/user/vibanezm

El album de fotos titulado  “Vall de Laguart – Cavall Verd”, se puede ver en mi canal de Flickr:  https://www.flickr.com/photos/vibanezm/albums

He leído:

         Del Comptat a La Marina Alta por dos valles repletos de historia.  valenciaplaza – 19.08.2011
-        La leyenda del Caballo Verde. Información.es - 27.04.2010
-        La masacre del Cavall Vert.  El Pais- 12.04.2009
     Expulsión de los moriscos – Wikipedia.

No comments:

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...