En persa, terra de bells cavalls.
La regió de les mil esglésies. La regió de les vivendes enclavades en les muntanyes de pedra toba. De les ciutats subterrànies. La regió dels Dervixes. El refugi dels cristians.
Té Capadòcia, un paisatge tal, que a l'abril s'assembla a La Manxa. Grans extensions de terra on comença a créixer un incipient sembrat de gra. De sobte un paisatge fantasmagòric. Grups de gegants sense braços paralitzats per algun tipus de gas. Muntanyes punxegudes amb portes i finestres. Roques amb formes capritxoses, I si parem i observem, esglésies excavades en la roca, amb pintures i columnes, qual catedral romànica.
Després en una Caravanser antiga de Turquia central, onze hòmens, deu Semacên i el Semacên Basi, realitzen un acte religiós durant quaranta minuts, la Semà.
Mentres quatre d'ells, els Dervixos giren, els altres, amb instruments musicals acompanyaven els seus girs. Participar en la seua representació, produïx un efecte propici per a pensaments positius i de superació. La vida és un gir, una volta, té un temps a arribar a eixa conclusió.
En cada parada turística, ens trobem amb els hereus dels constructors de la Torre de Babel. Les cent llengües que s'escolten en els racons abans descrits, confirmen que Capadòcia és un lloc de pelegrinatge. Els pelegrins busquen, i no esta assegurat la trobada de la llum que ens marque el camí correcte.
La típica nina de tela, fràgil i senzilla, reflectisc del caràcter plàcid i calorosos d'eixos pobles, vestides cada una, de distints i vius colors, aclarixen les nostres idees. I és que, esta clar que els pobletans somien, perquè els seus colors primaris són apagats i escassos.
La pedra toba té el seu museu a Capadòcia. La facilitat per a treballar en ella, excavar i construir, queda patent en el Museu a l'Aire Lliure de Görem.
I nosaltres, curiosos del món, xafant el territori, produïm un pols aspre i sec, que amb la pluja és arrossegat als barrancs i d'allí al mar.
Els curiosos del món desgastem el territori, produïm erosió, i molts més impactes. Som com Àtila, el nostre rastre és destrucció.
Les belles i estranyes formacions de la Capadòcia, tenen data de caducitat.
Quan ens dirigim al xicotet aeroport, recorde la festa de la Nit Turca, on la dansarina del ventre, entre altres, m'invitá a eixir a la pista. Jo no estic ni per a nits turques ni danses del ventre. Més be per a llits turcs i flexions abdominals.
Josep descansa, perquè huit dies de pigall d'un parkinsonià, esgoten.
Gràcies, amic Josep pel teu temps.
Nevşehir, Turquía, 8 de abril de 2012
---------------------------
Kapadokya, Patrimonio de la Humanidad.
En persa, tierra de bellos caballos.
La región de las mil iglesias. La región de las viviendas enclavadas en las montañas de toba. De las ciudades subterráneas. La región de los Derviches. El refugio de los cristianos.
Tiene Capadocia, un paisaje tal, que en abril se parece a La Mancha. Grandes extensiones de tierra donde empieza a crecer un incipiente sembrado de grano. De repente un paisaje fantasmagórico. Grupos de gigantes sin brazos paralizados por algún tipo de gas. Montañas puntiagudas con puertas y ventanas. Rocas con formas caprichosas, Y si paramos y observamos, iglesias escavadas en la roca, con pinturas y columnas, cual catedral románica.
Después en una Caravasar antigua de Turquía central, once hombres, diez Semacên y el Semacên Basi, realizan un acto religioso durante cuarenta minutos, la Semà.
Mientras cuatro de ellos, los Derviches giran, los otros, con instrumentos musicales acompañaban sus giros. Participar en su representación, produce un efecto propicio para pensamientos positivos y de superación. La vida es un giro, una vuelta, tiene uno tiempo a llegar a esa conclusión.
En cada parada turística, nos encontramos con los herederos de los constructores de la Torre de Babel. Las cien lenguas que se escuchan en los rincones antes descritos, confirman que Capadocia es un lugar de peregrinación. Los peregrinos buscan, y no esta asegurado el encuentro de la luz que nos marque el camino correcto.
La típica muñeca de tela, frágil y sencilla, reflejo del carácter apacible y calurosos de esos pueblos, vestidas cada una, de distintos y vivos colores, aclaran nuestras ideas. Y es que, esta claro que los lugareños sueñan, pues sus colores primarios son apagados y escasos.
 |
| La guia, Sema |
La piedra toba tiene su museo en Capadocia. La facilidad para trabajar en ella, excavar y construir, queda patente en el Museo al Aire Libre de Görem.
Y nosotros, curiosos del mundo, pisando el territorio, producimos un polvo áspero y seco, que con la lluvia es arrastrado a los cauces y de allí al mar.
Los curiosos del mundo desgastamos el territorio, producimos erosión, y muchos más impactos. Somos como Atila, nuestro rastro es destrucción.
Las bellas y extrañas formaciones de la Capadocia, tienen fecha de caducidad.
Cuando nos dirigimos al pequeño aeropuerto, recuerdo la fiesta de la Noche Turca, donde la danzarina del vientre, entre otros, me invito a salir a la pista. Yo no estoy ni para noches turcas ni danzas del vientre. Más bien para camas turcas y flexiones abdominales.
Josep descansa, pues ocho días de lazarillo de un parkinsoniano, agotan.
Gracias, amigo Josep por tu tiempo.
Nevşehir, Turquía, 8 de abril de 2012
No comments:
Post a Comment