Jo, opine. - Yo, opino.: October 2012

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren. Vermella.
D'ençà d'aquesta samarreta,
no he pogut caminar per la dreta.

La samarreta

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995).

Xavi en convida per anar el diumenge 28, als actes que com any rere any es celebra al Puig, es el Darrer Diumenge d’Octubre,l'Aplec del Puig, una expressió de valencianisme progressista des del 1915, en un dels llocs amb més simbolisme i història del País Valenciá. Els actes s'inicien amb una marxa cívica que ix des de les Torres dels Serrans de la ciutat de València i acaba al monestir de Santa Maria d'El Puig, des del qual Jaume Iva conquerir el 1238la capital per a crear el nou regne. Des del matí i fins a la vesprada se succeïxen actes, parlaments i concerts.

Vicent, despres de un dialec internautic, nocturne i caotic, m´esmenta al cantant i actor Ovidi Montllor.

Repasant veig, que l´any 2005, en l´esmentat aplec es va homenajear al Ovidi Montllor.

Tal vegada fóra oportú recordar ací que Ovidi (i altres cantants, poetes, artistes, etc de la seua època), després de la transició, va ser conscientment ignorat per les diferents administracions, no li van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l'administració. Els mateixos polítics que tanta ajuda havien rebut de la Nova Cançó, el van ignorar, el van ocultar, ens el van amagar. Derspres els mateixos a la fi de la seua vida el van homenatjar. Com diu ma mare “después de muerto Pascual le pusieron el orinal”.

Monastir de Sta. María del Puig

Però, segurament, entre els assistents al l´Aplec del Puig, estaran els de la generació de la transició. Aquells que seguien a Ovidi. Aquells que no van anar després de càrrecs públics i es van contagiar del virus burgés. Aquells que van córrer davant dels “grisos”, i tornen a córrer i els ratllen d'incontrolats. Aquells que van seguir treballant, als quals se'ls va millorar, i que ara, com llevant la carlota de davant, han desposseït de tot allò que es deia l'estat del benestar. Als quals se'ls priva d'una sanitat pública, de qualitat i gratis. Als quals se'ls regateja una educació lliure, independent i de qualitat.

I alguns recordaran les seues cançons, les d'Ovidi Monllor, les tararejaran per actuals.

Ovidi Montllor

I segurament, també estaran, aquells als quals els grans partits han decebut, aquells als quals se'ls ha “pispat” la imatge de la seua terra, als quals les “molt honorables”, “honorables” i altres tractaments ridículs, han traït, amb els seus fastos que eren de cartó pedra. Aquells que estan farts i senten vergonya de la quantitat de servidors públics que estan imputats, per no ser servidors públics. Mes be, per aprofitats del públic.

Pot ser que el Darrer Diumenge d’Octubre, diguem ja n'hi ha prou de “Sí, Senyor” i com Ovidi li donem un altre matís, i deixem ja d'engolir.

Sí, senyor.

(Ovidi Montllor - Carlos Boldori - Yosu Belmonte)

Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Diguim, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, señor!

-----------------------

Podeu escoltar les emblematiques cançons de Ovidi Montllor, en You Tube al seguents enllaços:

La samarreta

La fera ferotge

Va com va

---------------------------------------------

Sí, señor.

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren. Vermella.
D'ençà d'aquesta samarreta,
no he pogut caminar per la dreta.

Yo soy hijo de familia muy humilde,
tan humilde que de una cortina vieja
una camiseta me hicieron. Roja.
Desde esta camiseta,
no he podido andar por la derecha.

La camiseta.

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995).

Xavi me invita para ir el domingo 28, a los actos que cómo año tras año se celebra en el Puig, el "Darrer Diumenge d’Octubre", l´Aplec del Puig, una expresión de valencianismo progresista desde el 1915, en uno de los lugares con más simbolismo e historia del País Valenciá. Los actos se inician con una marcha cívica que sale desde las Torres de Serranos de la ciudad de Valencia y acaba al monasterio de Santa Maria del Puig, desde el cual Jaume I conquistó el 1238 la capital para crear el nuevo reino. Desde la mañana y hasta la tarde se suceden actos, parlamentos y conciertos.

Vicent, despues de un dialogo “internautico” nocturno y caotico, menciona al cantante y actor Ovidi Montllor

Repaso y veo, que el año 2005, en el mencionado encuentro se homenajeo a Ovidi Montllor.

Tal vez fuera oportuno recordar aquí que Ovidi (y otros cantantes, poetas, artistas, etc. de su época), después de la transición, fue conscientemente ignorado por las diferentes administraciones, no le permitieron nunca actuar ni en la Televisión Valenciana, ni entrar en los circuitos culturales mantenidos desde la administración. Los mismos políticos que tanta ayuda habían recibido de la Nova Cançó, lo ignoraron, lo ocultaron, nos lo escondieron. Después los mismos al final de su vida lo homenajearon. Cómo dice mi madre “después de muerto Pascual le pusieron el orinal”.

Pero, seguramente, entre los asistentes al Encuentro del Puig, estarán los de la generación de la transición. Aquellos que seguían a Ovidi. Aquellos que no fueron después de cargos públicos y se contagiaron del virus burgués. Aquellos que corrieron ante los “grises”, y vuelven a correr y los tachan de incontrolados. Aquellos que siguieron trabajando, a los cuales se los mejoró, y que ahora, como quitando la zanahoria de delante, han desposeído de todo aquello que se decía el estado del bienestar. A los cuales se les priva de una sanidad pública, de calidad y gratis. A los cuales se les regatea una educación libre, independiente y de calidad.

Y algunos recordarán sus canciones, las de Ovidi Monllor (al pie tenéis enlaces con las mas emblemáticas), las tararearan por actuales.

Y seguramente, también estarán, aquellos a los cuales los grandes partidos han decepcionado, aquellos a los cuales se los ha “mangado” la imagen de su tierra, a los cuales los “muy honorables”, “honorables” y otros tratamientos ridículos, han traicionado, con sus fastos que eran de cartón piedra. Aquellos que están hartos y sienten vergüenza de la cantidad de servidores públicos que están imputados, para no ser servidores públicos. Mas bien, por aprovechados de lo público.