Després de llegir tot el que s'ha escrit aquests dies sobre Bernat Capó, m'angoixa que algú pense que em vaig arrogar un coneixement i una amistat comparable als que sobre ell han escrit.
Va ser en 1975 quan recorde sentir parlar de Bernat Capo.
Vaig anar amb el meu oncle Benjamí al seu xalet de la Costera del Mar, a Moraira.
Anava a començar 5è de batxiller i no volia seguir estudiant. Es van confabular tots, i amb l'excusa de buscar-me una feina em portaven a casa d'uns i altres amics que en compte de proporcionármelo, repetien la cansoneta de "estudia que després et penediràs".
No va ser aquest el cas. No
recordo res especial, només em va quedar la impressió d'un home seriós.
El primer llibre que vaig llegir de Bernat va ser el "Viatge al Solar Morisc". Durant la seua lectura em vaig proposar fer aquest viatge, tal va ser l'impactant interès que va produir en mi.
En les primeres eleccions democràtiques va ocupar la regidoria de Cultura. Jo ja treballava a l'ajuntament. El recordo, sense despatx (que contrast amb els actuals edils), el seu era el saló de plens i la gran taula, la seva taula de treball. No hi ha dubte que en aquells anys, la intensitat del quefer polític era notable. L'estructura franquista estava totalment activa. I en aquells vuit anys, aquells joves socialistes, amb l'ajuda de l'històric Bernat Capo, carnet número u del socialisme benisser, van aconseguir canviar l'organització i la façana a Benissa.
I quan van venir els "huns", amb ínfules de cultes, van mostrar que el seu origen era "bàrbar". Van nomenar a Bernat membre de la Comissió Informativa Municipal d'Agricultura. I van venir els anys de la pseudo-cultura discriminativa (la tornada a l'edat de pedra).
Bernat va seguir, és més, augmentá el seu treball compromès, tant escrivint articles, llibres, conferències i reunions.
El meu amic Josep em va regalar l'obra de Jesús Moncada, "Cami de Sirga". Durant la seva lectura vaig recordar el "Viatge al Solar Morisc". I el vaig tornar a llegir. Des d'aquest moment em vaig fer seguidor en la distància. No sé per què estava convençut que era un home d'un caràcter intractable.
Quan
vaig començar a recopilar dades per dur a terme la meva idea de reflectir
l'Odissea de la portada de l'aigua potable a Benissa, Bernat era un dels
pretesos entrevistats.
Vaig acudir a aquesta primera cita especialment nerviós. No sé si és correcte portar com a present a un escriptor, un llibre, que al costat de les meues primeres atrevides paraules, relatives a la seva fama de “pudent” em tenia paralitzat de por.
"Vicent, soc esgitoset, com ara un rampell. Clar que aixo és cuant en toquen el que no tenen que tocar ".
Des d'aquell tardor de 2012, vaig freqüentar el seu despatx. Mai vaig fer l'entrevista que va ser la raó d'aquella primera tarda. Parlàvem de tot i de tots. Quan a casa meua repassava el parlat, em meravellava la varietat de temes tractats. La facilitat de passar d'un tema a un altre. La calidesa i sintonia entre tots dos. I Lola, atenta: "Voleu alguna cosa ?.
Mitjançant correus electrònics breus, ens anunciàvem o requeríem per una tarda de "xarreta". L'última, el 14 de setembre de 2016, pocs dies abans de marxar a Colòmbia. L'única vegada que li vaig prendre una fotografia al seu despatx, en què tantes hores se'ns va fer tard i m'acomiadava amable però ferm, Lola i ell solien passar una estona amb els seus veïns Concha i Jaime "Dulce" que es trobava postrat al llit.
Fa
una setmana vaig tornar de Nova Granada (nom de la Colòmbia antiga). Aclari el més
urgent i visite la seva nova biblioteca. El seu
racó. Em
preparava per a la visita.
Divendres 10, com sempre, abans d'anar, pregunte a Concha que tal d'ànims era.
No Vicent, no està per a res.
Dilluns 13, Concha em diu que no.
Dimarts 14, a primeres hores del matí em comunica que ha mort Bernat. Estava llegint el llibret "Ocells".
I com un llamp rabiós, gairebé corrent, vaig des de la "Costereta del Convent" fins al safareig del Pou d'Avall, llegeixo en veu alta El Rossinyol del Pou d'Avall i les meues llàgrimes formen ones en les transparents aigües del safareig.
"I té una altra virtut, la més important, i és que vol tant la llibertat i amb tant de fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta suposi un cert grau de comoditat i menjar segur. En això s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els treuen el seu bé més preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vagi extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius neixen lliures i lliures han de morir "
El primer llibre que vaig llegir de Bernat va ser el "Viatge al Solar Morisc". Durant la seua lectura em vaig proposar fer aquest viatge, tal va ser l'impactant interès que va produir en mi.
En les primeres eleccions democràtiques va ocupar la regidoria de Cultura. Jo ja treballava a l'ajuntament. El recordo, sense despatx (que contrast amb els actuals edils), el seu era el saló de plens i la gran taula, la seva taula de treball. No hi ha dubte que en aquells anys, la intensitat del quefer polític era notable. L'estructura franquista estava totalment activa. I en aquells vuit anys, aquells joves socialistes, amb l'ajuda de l'històric Bernat Capo, carnet número u del socialisme benisser, van aconseguir canviar l'organització i la façana a Benissa.
I quan van venir els "huns", amb ínfules de cultes, van mostrar que el seu origen era "bàrbar". Van nomenar a Bernat membre de la Comissió Informativa Municipal d'Agricultura. I van venir els anys de la pseudo-cultura discriminativa (la tornada a l'edat de pedra).
Bernat va seguir, és més, augmentá el seu treball compromès, tant escrivint articles, llibres, conferències i reunions.
El meu amic Josep em va regalar l'obra de Jesús Moncada, "Cami de Sirga". Durant la seva lectura vaig recordar el "Viatge al Solar Morisc". I el vaig tornar a llegir. Des d'aquest moment em vaig fer seguidor en la distància. No sé per què estava convençut que era un home d'un caràcter intractable.
Quan
vaig començar a recopilar dades per dur a terme la meva idea de reflectir
l'Odissea de la portada de l'aigua potable a Benissa, Bernat era un dels
pretesos entrevistats.Vaig acudir a aquesta primera cita especialment nerviós. No sé si és correcte portar com a present a un escriptor, un llibre, que al costat de les meues primeres atrevides paraules, relatives a la seva fama de “pudent” em tenia paralitzat de por.
"Vicent, soc esgitoset, com ara un rampell. Clar que aixo és cuant en toquen el que no tenen que tocar ".
Des d'aquell tardor de 2012, vaig freqüentar el seu despatx. Mai vaig fer l'entrevista que va ser la raó d'aquella primera tarda. Parlàvem de tot i de tots. Quan a casa meua repassava el parlat, em meravellava la varietat de temes tractats. La facilitat de passar d'un tema a un altre. La calidesa i sintonia entre tots dos. I Lola, atenta: "Voleu alguna cosa ?.
Mitjançant correus electrònics breus, ens anunciàvem o requeríem per una tarda de "xarreta". L'última, el 14 de setembre de 2016, pocs dies abans de marxar a Colòmbia. L'única vegada que li vaig prendre una fotografia al seu despatx, en què tantes hores se'ns va fer tard i m'acomiadava amable però ferm, Lola i ell solien passar una estona amb els seus veïns Concha i Jaime "Dulce" que es trobava postrat al llit.
Fa
una setmana vaig tornar de Nova Granada (nom de la Colòmbia antiga). Aclari el més
urgent i visite la seva nova biblioteca. El seu
racó. Em
preparava per a la visita.Divendres 10, com sempre, abans d'anar, pregunte a Concha que tal d'ànims era.
No Vicent, no està per a res.
Dilluns 13, Concha em diu que no.
Dimarts 14, a primeres hores del matí em comunica que ha mort Bernat. Estava llegint el llibret "Ocells".
I com un llamp rabiós, gairebé corrent, vaig des de la "Costereta del Convent" fins al safareig del Pou d'Avall, llegeixo en veu alta El Rossinyol del Pou d'Avall i les meues llàgrimes formen ones en les transparents aigües del safareig.
"I té una altra virtut, la més important, i és que vol tant la llibertat i amb tant de fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta suposi un cert grau de comoditat i menjar segur. En això s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els treuen el seu bé més preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vagi extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius neixen lliures i lliures han de morir "
Llegides:
EL
ROSSINYOL DEL POU D´AVALL
EL CANT
DE L´ALOSA
99
ARTICULOS
ON EST
GIGI?
LA
CRIMINALA
PERSONAJES
INOLVIDABLES
ESTAMPES
POBLETANES
10
PERSONAJES MIRONIANOS
COSTUMARI I y II
DE
BERDICA A NAVAYORK
VIAJE
AL SOLAR MORISCO
DE RE
POLITICA
CRONICO
DEL SISE
EL
VELLARD I LA GARSA
ANTOLOGIA
DE ESCRITORES BENISEROS
CRONIQUES
GASTRONOMIQUES
CRONICAS
DE UN PUEBLO
EL
TEULADI UTOPIC
PLENILUNI
REQUIEM
PER UNA AMISTAD
--------------------------------------------
BERNAT
Después de leer todo lo que se ha escrito estos
días sobre Bernat Capó, me acongoja que alguien piense que me arrogo un conocimiento
y una amistad comparable a quienes sobre él han escrito.
Bernat siguió, es más, aumento su trabajo
comprometido, escribiendo artículos, libros, conferencias y reuniones.
“Vicent, soc esgitoset, com
un rampell. Clar que aixo es cuant en toquen lo que no tenen
que tocar”.
El viernes 10, como siempre, antes de ir, averigüe por
Concha que tal de ánimos estaba.
"Y tiene
otra virtud, la mas importante, y es que quiere tanto la libertad y con tanto
fervor, que prefiere la muerte a la esclavitud, aunque esta suponga un cierto
grado de comodidad y comida segura. En eso se parece a algunos hombres,
llamados idealistas por la gente, que cuando les quitan su bien mas preciado,
pierden la ilusión y dejan que esta se vaya extinguiendo, lentamente e
inexorablemente. No olvideis nunca que los seres vivos nacen libres y libres
han de morir”
Leidos:
Pendientes de leer:
BERNAT
Después de leer todo lo que se ha escrito estos
días sobre Bernat Capó, me acongoja que alguien piense que me arrogo un conocimiento
y una amistad comparable a quienes sobre él han escrito.
Fue en 1975 cuando recuerdo oír hablar de Bernat
Capo.
Fui con mi tío Benjamín a su chale de la Costera
del Mar, en Moraira.
Iba a empezar 5º de bachiller y no quería seguir
estudiando. Se confabularon todos, y con
la excusa de buscarme un trabajo me llevaba a casa de unos y otros amigos que
en vez de proporcionármelo, remachaban la cantinela de "estudia que después
te arrepentirás".
No fue este el caso. No recuerdo nada especial, tan
solo me quedo la impresión de un hombre serio.
El primer libro que leí de Bernat fue el
"Viaje al Solar Morisco". Durante su lectura me propuse hacer ese
viaje, tal fue el impactante interés que produjo en mí.
En las primeras elecciones democráticas ocupó la concejalía
de Cultura. Yo ya trabajaba en el ayuntamiento. Lo recuerdo, sin despacho (que
contraste con los actuales ediles), el suyo era el salón de plenos y la
gran mesa, su mesa de trabajo. No cabe duda que en aquellos años, la intensidad
del quehacer político era notable. La estructura franquista estaba totalmente
activa. Y en aquellos ocho años, aquellos jóvenes socialistas, con la ayuda del
histórico Bernat Capo, carnet número uno del socialismo benissero, lograron
cambiar la organización y la fachada a Benissa.
Y cuando vinieron los "hunos", con ínfulas
de cultos, mostraron que su origen era "bárbaro". Nombraron a Bernat
miembro de la Comisión Informativa Municipal de Agricultura. Y vinieron los
años de la pseudo-cultura discriminativa (la vuelta a la edad de piedra).
Bernat siguió, es más, aumento su trabajo
comprometido, escribiendo artículos, libros, conferencias y reuniones.
Mi amigo Josep me regalo la obra de Jesús Moncada, “Cami
de Sirga”. Durante su lectura recordé el "Viaje al Solar Morisco". Y
lo volví a leer. Desde ese momento me hice seguidor en la distancia. No sé por
qué estaba convencido de que era un hombre de un carácter intratable.
Cuando empecé a recopilar datos para llevar a cabo mi idea de reflejar la Odisea de la traída
del agua potable a Benissa, Bernat era uno de los pretendidos entrevistados.
Acudí a esa
primera cita especialmente nervioso. No sé si es correcto llevarle como
presente a un escritor, un libro, que junto a mis primeras atrevidas palabras,
relativas a su fama de malgeniado me tenía paralizado de miedo.
“Vicent, soc esgitoset, com
un rampell. Clar que aixo es cuant en toquen lo que no tenen
que tocar”.
Desde aquel otoño de 2012, frecuenté su despacho.
Nunca realice la entrevista que fue la razón de aquella primera
tarde. Hablabamos de todo y de todos. Cuando en mi casa repasaba lo
tratado, me maravillaba la variedad de temas tratados. La facilidad de pasar de
un tema a otro. La calidez y sintonía entre ambos. Y Lola, atenta: “¿Necesitáis
algo?.
Mediante correos electrónicos breves, nos anunciábamos
o requeríamos para una tarde de “xarreta”. La última, el 14 de septiembre de
2016, pocos días antes de marcharme a Colombia. La única vez que le tomé una
fotografía en su despacho, en el que tantas horas se nos hizo tarde y me despedía amable pero firme, Lola y el solían
pasar un rato con sus vecinos Concha y Jaime “Dulce” que se hallaba postrado en
la cama.
Hace una semana volví de Nueva Granada (nombre de
la Colombia antigua). Aclare lo más urgente y visite su nueva biblioteca. Su rincón.
Me preparaba para la visita.
El viernes 10, como siempre, antes de ir, averigüe por
Concha que tal de ánimos estaba.
No Vicent, no está para nada.
El lunes 13, Concha me dice que no.
El martes 14, a primeras horas de la mañana me
comunica que ha muerto Bernat. Estaba leyendo el librito “Ocells”.
Y como un rayo rabioso, casi corriendo, voy desde
la “Costereta del Convent” hasta el lavadero del Pou d´Avall, leo en voz alta El Rossinyol del Pou d´Avall y
mis lágrimas forman ondas en las transparentes aguas del lavadero.
"Y tiene
otra virtud, la mas importante, y es que quiere tanto la libertad y con tanto
fervor, que prefiere la muerte a la esclavitud, aunque esta suponga un cierto
grado de comodidad y comida segura. En eso se parece a algunos hombres,
llamados idealistas por la gente, que cuando les quitan su bien mas preciado,
pierden la ilusión y dejan que esta se vaya extinguiendo, lentamente e
inexorablemente. No olvideis nunca que los seres vivos nacen libres y libres
han de morir”
Leidos:
EL
ROSSINYOL DEL POU D´AVALL
EL CANT
DE L´ALOSA
99
ARTICULOS
ON EST
GIGI?
LA
CRIMINALA
PERSONAJES
INOLVIDABLES
ESTAMPES
POBLETANES
10
PERSONAJES MIRONIANOS
COSTUMARI I y II
DE
BERDICA A NAVAYORK
VIAJE
AL SOLAR MORISCO
DE RE
POLITICA
CRONICO
DEL SISE
EL
VELLARD I LA GARSA
Pendientes de leer:
ANTOLOGIA
DE ESCRITORES BENISEROS
CRONIQUES
GASTRONOMIQUES
CRONICAS
DE UN PUEBLO
EL
TEULADI UTOPIC
PLENILUNI
REQUIEM
PER UNA AMISTAD
