Thursday 24 December 2015

La humanitat errant. Pensament de Nadal i Any Nou.



Fa temps que veiem les “pateres” bolcades. Morts en l'arena de les platges andaluses. Tremolosos i amagant el rostre a joves de color, coberts amb brillants mantes tèrmiques. Els africans creuant l'estret, jugant-se la vida. Intentant eixir d'una misèria infinita.

Uns altres intenten saltar la tanca de Melilla.

Vaixells ruinosos replets de persones a la deriva pel Mediterrani.
 
En els últims mesos, el desplaçament errant de milers de persones per centre Europa, ens ha impactat.

D'on ix tota aquesta gent?

A on va tota aqueixa gent?

Qui vol a tota aqueixa gent?.


En tota la cara de l'Europa solidària ha ensopegat una multitud de pobres, famolencs i aterroritzats éssers humans. Mentre ens miràvem el melic, calladament, han eixit de les seues miserables cases, han deixat tot, que és res, i sense res s'han llançat al buit, en la creença que és millor la incertesa que la realitat certa on viuen.

Els hem rebut amb fronteres tancades. Camps de refugiats, que més s'assemblen a una corraliza o pleta. Traslladant-los a la frontera del país veí. Passant-se la creïlla calenta.


Si tots els desplaçats, els marroquins, o els etíops, sudanesos, ruandesos, o de mes lluny, afganesos o els sirians ara, es posaren en camí cap a la nostra tranquil·la i sobrada Europa:
Que faríem?.
En quina pleta o corraliza els tancaríem?.

Durant anys, hem discutit sobre els contingents de producció. La llet, l'oli, el vi …. Cada país té una quota de producció establida. Superar-la suposa una sanció.


Mentre, els centre africans, o de qualsevol altra part del planeta, moren sense remissió.

Nosaltres, les gents que habitem la península som una mescla de races que a través dels segles han anat, anant i venint.

No anem a enumerar els grans desplaçaments que al llarg de la història s'han produït en la península, ens quedem en els tres últims. La “emigració oreneta”, anual, d'anada i volta, com la qual es produia al nord d'Àfrica per a treballs agrícoles. L'èxode dels exiliats de la guerra civil. I l'emigració dels anys 60 del segle XX als països de centre Europa.


Monument al Riberer de Benissa
No ens oblidem que, a Benissa hi ha un monument que ens recorda la nostra tradició emigrant. “El riberer”.

Les últimes generacions d'espanyols desconeixen o han oblidat el paper que durant els anys 60 del segle XX va tenir per a la subsistència de les famílies espanyoles i fins i tot per a la balança de pagaments de l'estat, l'entrada de divises de l'emigració, sobretot dels països europeus.

Dos milions d'espanyols es van desplaçar durant aqueix temps per països com França, Suïssa, Alemanya …

Rar serà si en quasi totes les famílies de Benissa no hi ha algun familiar que no va emigrar en algun moment, intentant fer un estalvi per a construir o comprar una casa, que era una de les màximes aspiracions.

Exode de la Guerra Civil Espanyola
El flux migratori també es va donar dins de la península, des del sud-oest al centre i al nord-est. De Andalucia i Extremadura a Madrid, Catalunya i el Pais Basc.

En 1973, comença a canviar la tendència. La crisi del petroli i l'evident modernització d'Espanya, produeix un gran canvi. De ser un país d'emigrants, es converteix en un país d'immigrants, tant per a treballar com en l'auge de la indústria turística. L'establiment de no nacionals en el nostre país, per a treballar o viure, és un fet que es constata, passant a ser la principal font d'entrada de divises.
 
Però veient el vaivé que hem comentat, bé ens aniria fer una reflexió personal sobre l'opinió i tracte que dispensem a l'emigrant. Aquell que durant alguns anys hem considerat, guarro, bullero, fragorós, lleva treballs ….. les manifestacions de desgrat per la seua presència, la consideració com a persones de segona classe, la discriminació … tot açò, sense tenir en compte que les voltes de la vida són moltes i poden canviar la situació. 

Ara, espantats, observem que els que van a comprovar el fenomen després de 40 anys de rebre immigrants, i a causa de la crisi actual, serà la generació de joves millor preparats de la història d'Espanya. Ells han d'agafar la maleta, i veiem eixes tristes imatges com la dels seus avis en els anys 60, esperant el tren, per a anar on també va la humanitat errant.

Nit de Nadal - 2015

-----------------------


La  humanidad errante.
Pensamiento de Navidad y Año Nuevo


Hace tiempo que vemos las pateras volcadas. Muertos en la arena de las playas andaluzas. Temblorosos y escondiendo el rostro a jóvenes de color, cubiertos con brillantes mantas térmicas. Los africanos cruzando el estrecho, jugándose la vida. Intentando salir de una miseria infinita. 

Otros intentan saltar la valla de Melilla.

Barcos destartalados repletos de personas a la deriva por el Mediterráneo.
En los últimos meses, el desplazamiento errante de miles de personas por centro Europa, nos ha impactado.

¿De dónde sale toda esta gente?
¿A dónde va toda esa gente?
¿Quién quiere a toda esa gente?´


En toda la cara de la Europa solidaria ha tropezado una multitud de pobres, hambrientos y aterrorizados seres humanos. Mientras nos mirábamos el ombligo, calladamente, han salido de sus míseras casas, han dejado todo, que es nada, y sin nada se han lanzado al vacío, en la creencia que es mejor la incertidumbre que la realidad cierta donde viven.

Los hemos recibido con fronteras cerradas. Campos de refugiados, que más se parecen a una corraliza o redil. Trasladándolos a la frontera del país vecino. Pasandose la patata caliente.

Si todos los desplazados, los marroquíes, o los etíopes, sudaneses, ruandeses, o de mas lejos, afganos o los sirios ahora, se pusieran en camino hacia nuestra tranquila y sobrada Europa, ¿Que haríamos’. ¿En que aprisco o corraliza los encerrarriamos?.

Durante años, hemos discutido sobre los cupos de producción. La leche, el aceite, el vino  …. Cada país tiene una cuota de producción establecida. Superarla supone una sanción.

Mientras, los centro africanos, o de cualquier otra parte del planeta, mueren sin remisión.

Las gentes que habitamos la península somos una mezcla de razas que a través de los siglos han ido, yendo y viniendo.

No vamos a enumerar los grandes desplazamientos que a lo largo de la historia se han producido en la península, nos quedamos en los tres últimos. La “emigración golondrina”, anual, de ida y vuelta, como la que se producia al norte de África para tarbajos agrícolas. El éxodo de los exiliados de la guerra civil. Y la emigración de los años 60 del siglo XX a los paises de centro Europa.

Monumento al Riberero de Benissa
No nos olvidamos que, en Benissa hay un monumento que nos recuerda nuestra tradición emigrante. “El riberero”.

Las últimas generaciones de españoles desconocen o han olvidado el papel que durante los años 60 del siglo XX tuvo para la subsistencia de las familias españolas e incluso para la balanza de pagos del estado, la entrada de divisas de la emigración, sobre todo de los países europeos.

Dos millones de españoles se desplazaron  durante ese tiempo por paises como Francia, Suiza, Alemania …

Raro será si en casi todas las familias de Benissa no hay algún familiar que no emigró en algún momento, intentando hacer un ahorro para construir o comprar una casa, que era una de las máximas aspiraciones.

Exodo de la Guerra Civil Española
El flujo migratorio también se dio dentro de la península, desde el suroeste al centro y al noreste. De Andalucia y Extremadura a Madrid,  Cataluña y el Pais Vasco.

En 1973, empieza a cambiar la tendencia. La crisis del petróleo y la evidente modernización de España, produce un gran cambio. De ser un país de emigrantes, se convierte en un país de inmigrantes, tanto para trabajar como  en el auge de la industria turística. El establecimiento de no nacionales en nuestro país, para trabajar o vivir, es un hecho que se constata, vinendo a ser la principal fuente de entrada de divisas. 

Pero viendo el vaivén que hemos comentado, bien nos iria hacer una reflexión personal sobre la opinión y trato que dispensamos al emigrante. Aquel que durante algunos años hemos considerado, guarro, bullero, estruendoso, quita trabajos …..  las manifestaciones de desagrado por su presencia, la consideración como personas de segunda clase, la discriminación … todo ello, sin tener en cuenta que las vueltas de la vida son muchas y pueden cambiar la situación. 

Ahora, espantados, observamos que los que van a  comprobar el fenómeno después de 40 años de recibir inmigrantes, y debido a la crisis actual, será   la generación de jóvenes mejor preparados de la historia de España. Ellos tienen que coger la maleta, y vemos esas tristes imágenes como la de sus abuelos en los años 60, esperando el tren, para ir a donde también va la humanidad errante.               

Nochebuena de 2015

Wednesday 9 December 2015

El meu amic Tomas ha marxat.

Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.
Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.

I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”,

 les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.
No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.


Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.
Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.
Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.
Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,





--------------------------------------------

Mi amigo Tomas se ha marchado.

Tomas cumpliría 58 años el dia 29 de diciembre.

En junio pasado se cumplieron 15 años compartiendo la misma enfermedad, el Parkinson.

Ayer por la tarde Tomas, se fue sin despedirse. Para el dia 15 le habíamos preparado una sorpresa. Una visita cargada de canciones, recuerdos y amistad.

Y principalmente amistad.

El fue, durante mucho tiempo, el provocador de las periódicas reuniones de amigos, Apropa´t, las llamábamos, pues éramos el primer grupo que se formó en la Asociación Parkinson Valencia, dedicado especialmente a los jóvenes parkinsonianos.


Esas reuniones extra asociativas, fueron, para todos, las mejores terapias habidas y por haber.
No nos limitamos a conocernos en una sala de gimnasio, o de psicología, o logopedia. No. Nuestra terapia no esta escrita ni tiene manual. Tomas, sabia, y nos descubrió, que las reuniones informales, el contacto y las conversaciones fuera de la rigidez y dirección de los profesionales, era una gran ayuda.

Y así fue, las reuniones, eran un compartir experiencias, problemas y situaciones, cosa que solo aquel que esta viviendo este mal y tomando esa medicación, sabe y sufre. Nadie sabe, ningún neurólogo sabe, lo que sabemos nosotros del mal de Parkinson.

El se prestó, se apunto a cualquier “bombardeo”, prueba o análisis. Le encantaba ese  papel. Queria vivir. Queria sanar, cuanto antes.

Conjuntamente y por separado nos dedicamos a publicar en nuestros blog, temas de Parkinson. Hoy quedo como único redactor de Parkinson o simplemente Parkinson y Al otro lado del Parkinson.
Vivio independiente mientras otras complicaciones lo sentaron en una silla. Y se rebelaba. Luchaba por no dejarse.

Y termino. Nunca lo vi llorar, triste, decaído. Tuve la suerte de compartir horas, muchas  horas de charreta nocturna. Éramos, para los profesionales que nos trataban, dos casos crónicos de insomnio, que además no hacíamos nada por evitarlo. Compartimos confidencias de nuestras vidas, y sabíamos la deriva  que podían tomar nuestra vida. Éramos conscientes.

Tomas, amigo, Nano, estoy seguro que pronto estarás de besuqueo con todos los que contigo estén, donde estan los que se van. Y con facilidad haras amigos. Pero, nuestra amistad, esa, esa no me la quiita nadie.

Espero tener la serenidad que tu has tenido durante el tiempo que te conocí.

Nano, nos vemos en la eternidad. Tú, como siempre, cabezón, tenías que ser el primero.

Besos.

Vicent,

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...