30 ANYS DE LA DIMISIO DE ADOLFO SUAREZ

30 ANYS DE LA DIMISIO DE ADOLFO SUAREZ

Video de Informe Semanal de rtve.
Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

29 DE GENER DE 1981

Inclús hi ha dubtes sobre els motius, pels que tal dia com hui, fa 30 anys, es pronuncia un discurs, (pulsa per a verure la noticia) on es justificava la decisió de dimitir. I inclús comptant en l'actualitat el protagonista, d'una admiració i respecte que no ha tingut, ni té, cap polític a Espanya, a pesar d'això, ningú ha cregut mai les excuses i justificacions al·legades.

Després de les eleccions de 1979, s'inicia el període de gestió de la “normalitat democràtica” en el que el president ja no es troba còmode. Els protagonistes abandonen la generositat i responsabilitat de què havien fet gala fins llavors, comença a trencar-se la unitat aconseguida per “objectius comuns” (Pactes de la Moncloa), i els partits polítics comencen una nova etapa que es perseguix aconseguir el poder.

El PSOE desencadena una feroç campanya de “assetjament i derrocament” contra la seua persona, ja que se li considera l'únic impediment per a la victòria electoral socialista. El president sempre va acceptar la crítica, però la desqualificació personal no. “La crítica… és una necessitat… en un sistema democràtic… però… la permanent desqualificació de les persones… no són una arma legítima”, arribarà a dir en el seu discurs.

 Per què va dimitir Adolfo Suarez?.  Entre altres, va dir aquella frase que encara està donant voltes fins que s'aclarisca el seu misteri: "No vull que el sistema democràtic de convivència siga, una vegada més, un parèntesi en la història d'Espanya" i “Me'n vaig perquè les paraules pareixen no ser suficients”.

 El conglomerat que formava la Unió de Centre Democràtic - UCD comença a fer aigües. Les rivalitats i ànsies de poder dels barons del partit que no deixen de maniobrar contra ell. Oscar Alzaga, Luis de Grandes, Miguel Herrero, Antonio Fontan, Fernando Alvarez-Miranda, Rafael Butoni, Pio Cabanillas, entre altres, s'absenten de les votacions, li consideren aferrat el càrrec, incapaç de liderar i alguns fins al desprecien per la seua falta d'una major formació acadèmica i intel·lectual. 

A més es produïx, una estranya unió d'interessos, resumint-se en una cruel i injustificada frase: “o Suárez, o la democràcia”. En eixa tessitura, ell té clar que no pot ser l'impediment per al desenrotllament de les llibertats per les quals ha lluitat: “algo molt important ha de canviar, i jo vull contribuir, amb la meua renúncia, que eixe canvi siga realment possible i immediat.”

Suposar que va dimitir per la pressió militar, és desconéixer l'impetuositat i acció demostrada amb els militars armats, la nit del 23-F.

La suma de tot l'anterior, la tensió i pressió, que supose arriba a ser irresistible, van portar a Adolfo Suárez González a dimitir, abrigat per la seua família Al Palau de La Moncloa, la vesprada del 29 de gener de 1981.

 I aquella vesprada, en el seu discurs, inclou unes paraules que són aplicables a la situació actual: "Crec que tinc força moral per a demanar que en el futur no es recórrega a la inútil desqualificació global, a la visceralidad o a l'atac personal".

Hui que els polítics han deixat de ser representants de la ciutadania. Els partits s'han convertit en maquinàries de promoció de personatges, que al seu torn són tributaris de la direcció del partit, i per això perden l'autonomia i iniciativa.

Que des del moment de la presa de possessió de l'escó, el nou professional de la política, es convertix en expert-doctor de qualsevol assumpte o tema que sorgisca.

Que l'assignació d'una dedicació i la quantitat a retribuir per la mateixa, en alguns casos escandaloses, reforça eixa idea de professionals de la política al servici del partit.

Hui els ciutadans votem llistes tancades, en les que van inclosos paisans, a qui d'una altra manera no votaríem, llistes confeccionades pels partits, i que tenen  poc de democràtiques.

Hui, que els professionals de la política, quan estan imputats en suposats actes delictius, són abrigats per les seues direccions. Que es reforça la seua innocència, segons ens volen fer creure, perquè són més votats. Que impunement o no tan impune, s'enriquixen, confabulen, es pleguen, s'entreguen a qualsevol corruptor, i després inclús ho justifiquen.

Que es falten al respecte, insulten, calumnien, acusen de delictes, denigren i escarnixen, donant tal exemple a la ciutadania, que produïx  exaltats sense control, a ciutadans normals.

Després de tot el que s'ha dit, i l'absència de dimissions, expulsions, expedients, etc., sense reconeixement de culpa o penediment, ressalten les figures integres i reconeixem la profunditat de l'avenc que s'ha produït entre el polític al servici de la ciutadania,  i el polític transitant al seu servici  pels albellons de la corrupció.

I prenent una frase de Josep Rosello, pregunte:

Enguany hi han eleccions, quina serà la nostra resposta?

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat/

Texte de discurs de dimisio de Adolfo Suárez    http://www.retoricas.com/2009/06/discurso-dimision-adolfo-suarez-29.html

____________________________________________


30 AÑOS DE LA DIMISIÓN DE ADOLFO SUAREZ

Un dia mas os pongo al dia de:

29 DE ENERO DE 1981

Aun existen dudas sobre los motivos, por los que tal día como hoy, hace 30 años, se pronuncio un discurso, donde se justificaba la decisión de dimitir. Y aun contando en la actualidad el protagonista, de una admiración y respeto que no ha tenido, ni tiene, ningún político en España, pese a ello, nadie ha creído jamás las excusas y justificaciones alegadas.

 Después de las elecciones de 1979, se inicia el periodo de gestión de la “normalidad democrática” en el que el Presidente ya no se encuentra cómodo. Los protagonistas abandonan la generosidad y responsabilidad de la que habían hecho gala hasta entonces, empieza a romperse la unidad alcanzada por “objetivos comunes”(Pactos de la Moncloa), y los partidos políticos comienzan una nueva etapa en la se persigue conseguir el poder.

El PSOE desencadena una feroz campaña de “acoso y derribo” contra su persona, ya que se le considera el único impedimento para la victoria electoral socialista. El Presidente siempre aceptó la crítica, pero la descalificación personal no. “La crítica… es una necesidad… en un sistema democrático… pero… la permanente descalificación de las personas… no son un arma legítima”, llegará a decir en su discurso.

¿Por qué dimitió Adolfo Suárez?.  Entre otras, dijo aquella frase que todavía está dando vueltas hasta que se aclare su misterio: "No quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España" y “Me voy porque las palabras parecen no ser suficientes”.

El conglomerado que formaba la Unión de Centro Democrático - UCD empieza a hacer aguas. Las rivalidades y ansias de poder de los barones del partido que no dejan de maniobrar contra él. Oscar Alzaga, Luis de Grandes, Miguel Herrero, Antonio Fontan, Fernando Álvarez-Miranda, Rafael Camuñas, Pio Cabanillas, entre otros, se ausentan de las votaciones, le consideran aferrado al cargo, incapaz de liderar y algunos hasta le desprecian por su falta de una mayor formación académica e intelectual. 

Además se produce, una extraña unión de intereses, resumiéndose en una cruel e injustificada frase: “o Suárez, o la democracia”. En esa tesitura, él tiene claro que no puede ser el impedimento para el desarrollo de las libertades por las que ha luchado: “algo muy importante tiene que cambiar, y yo quiero contribuir, con mi renuncia, a que ese cambio sea realmente posible e inmediato.”

Suponer que dimitió por la presión militar, es desconocer el arrojo y acción demostrada con militares armados, la noche del 23-F. 

La suma de todo lo anterior, la tensión y presión, que supongo llego a ser irresistible, llevaron a Adolfo Suárez González a dimitir, arropado por su familia en el Palacio de La Moncloa, la tarde del 29 de enero de 1981.

Y aquella tarde, en su discurso, incluyo unas palabras que son aplicables a la situación actual: "Creo que tengo fuerza moral para pedir que en el futuro no se recurra a la inútil descalificación global, a la visceralidad o al ataque personal".

Hoy que los políticos han dejado de ser representantes de la ciudadanía. Los partidos se han convertido en maquinarias de promoción de personajes, que a su vez son tributarios de la dirección del partido, y por ello pierden la autonomía e iniciativa. 

Que desde el momento de la toma de posesión del escaño, el nuevo profesional de la política, se convierte en experto-doctor de cualquier asunto o tema que surja.

Que la asignación de una dedicación y la cantidad a retribuir por la misma, en algunos casos escandalosas, refuerza esa idea de profesionales de la política al servicio del partido.
 

Hoy los ciudadanos votamos listas cerradas, en las que van incluidos paisanos, a los que de otra manera no votaríamos, listas confeccionadas por los partidos, y que tienen  poco de democráticas.

Hoy, que los profesionales de la política, cuando están imputados en supuestos actos delictivos, son arropados por sus direcciones. Que se refuerza su inocencia, según nos quieren hacer creer, porque son más votados. Que impunemente o no tan impune, se enriquecen, compadrean, se pliegan, se entregan a cualquier corruptor, y después aun lo justifican.

Que se faltan al respeto, insultan, calumnian, acusan de delitos, denigran y escarnecen, dando taal ejemplo a la ciudadanía, que produce  exaltados sin control, a ciudadanos normales.

Después de todo lo dicho, y la ausencia de dimisiones, expulsiones, expedientes, etc. reconocimiento de culpa o arrepentimiento, resaltan las figuras integras y reconocemos la profundidad de la sima que se ha producido entre el político al servicio de la ciudadanía,  y el político transitando a su servicio  por las cloacas de la corrupción. 

Y tomando una frase de Josep Rosello, pregunto: 

Enguany hi han eleccions, quina serà la nostra resposta?

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat/

DISCURSO DE LA DIMISION DE Adolfo Suárez    http://www.retoricas.com/2009/06/discurso-dimision-adolfo-suarez-29.html

UNA PERSONA FAMILIAR, BON COMPANY I COLOMBAIRE.

Publicat en Apuntes Desde Benissa

Apuntava en el meu article anterior, “DES DE LA POBRESA”, que els nous economistes de “saloon”, havien identificat la triada culpable de l'estat actual de l'economia.

Junt amb els immigrants i els paisans - 100%,  l'empleat public s'ha convertit en objectiu de fiscalització, i quan no, de consell de guerra. Es proposa l'acomiadament/desallotjament del dit personal, a fi d'alleugerir l'administració (té mala premsa, és motiu d'acudit, de burla insult i sarcasme), per la qual cosa és un bon moment per a recordar a un company, un empleat-públic model.

Un company, honest, tranquil, pacient, molt pacient, meticulós en el seu treball i complidor en els seves responsabilitats.

Segurament sóc el menys indicat per a participar els meus records en relació a ell. Però aprofitaré el privilegi que tinc de poder expressar-me en esta Columna, i plasmaré el que en la meua ment puga bullir.

Quan el dia 9 de febrer de 1976, vaig pujar les escales de l'Ajuntament, ara Casal de la Joventut, el meu cos estava produint  adrenalina a tot drap.  Quan em vaig apropar al mostrador i em vaig presentar, ell va ser qui m'entregà els papers que havia de signar. Pràcticament va ser el primer company de la nova faena amb qui vaig parlar.

Vaig veure la seua taula ordenada, on havien dues artefactes curiosos. Un era una espècie de molinet de fitxes, on tènia anotats telèfons i notes de cadascú dels seus contactes. L'altre, ho vaig veure eixe dia, però no vaig saber la seua utilitat. Passat el temps, clar que sí, era la famosa maquineta de fer punta de llapis. La maquineta de fer punta era “anima-let d´amo”, és a dir, tots trencàvem les mines, perquè no teníem ni idea d'agafar les mesures o les referències precises. Ëll, reia, i deia:

- Porta, que jo ho faré.

Llavors, agafava el llapis, donava unes voltes a la maneta, ell sabia quantes havien de ser exactament i treia de la maquineta una punta esmolada, llarga i forta. Es quedava mirant-te amb un somriure, que no sàvies si tenia una mica de burla.

La seua tranquil·litat, to de veu i actitud riallera, transmetia tranquil·litat i confiança a qui es dirigia  a  ell, era impossible posar-se dels nervis.

Molt pacient. Pense que respirava moltes vegades abans de parlar o replicar, per no ficar la pota. Encara que vaig veure en alguna ocasió un mal rotllo amb falta de respecte cap a la seua persona, que en produïa vergonya i que després de molts anys, ho tinc present.

La seua meticulositat es transmetia en uns llibres de comptabilitat de museu. En els llibres de comptabilitat no hi havia cap esborrany.  Tènia una tècnica perfecta per dissimular qualsevol errada, primer ho feia a llapis i després al net amb la ploma estilogràfica.

Tènia una capseta amb tota classe de ferramentes i pinzells pera netejar i mimar la seva  maquina d'escriure Olivetti de carro gran.  L'Olivetti era la seua ferramenta d'escriure, fugia de les noves maquinàries, va ser sempre poc favorable a l'ús de les maquines d'escriure elèctriques i no diguem dels ordinadors, en aquells moments Olivetti i Nixford.

Però, perquè els ordinadors?. Si algú necessita saber nom i domicili d'alguna persona o la relació familiar, el malnom, etc. només tènia que pregunta-li, ell sabia de cadascú del poble i les branques familiars. El  padró d'habitants era  un fitxer incrustat en el seu cap.

A més de l'Olivetti de carro gran, usava assíduament, per a escriure,  la ploma estilogràfica i un bolígraf  Bic transparent de tinta  blava. En l'interior del seu bolígraf Bic transparent tènia una nota que  deia “Els lladres som gent honrada”. Era la seua forma divertida d'anunciar  la propietat del bolígraf, a mes de demostrar la capacitat  de humor i la bona pasta del personatge.

Les seues passions eren, la seua família i els coloms.

Creiem que el seu lema personal devia ser “Viure i deixar viure”.

Açò últim ho va demostrar durant tota la seva trajectòria professional.  El seu defecte de mobilitat, mai va ser impediment per a complir amb les seves obligacions. La seva paciència, la seva dedicació, la seva pulcritud en els comptes i claredat en els treballs, la seva camaraderia, són per a mi un model i exemple, i no em cap dubte que per a tots els que coincidirem amb ell. Fou un funcionari anònim per a gran part de la població, perquè no es destacava,  però al mateix temps, ben conegut al poble coma persona correcta i educada.

Per tot  això, vull recordar, que hi ha molts empleats públics amb un perfil semblant al esmentat, i que sofreixen les insinuacions i comentaris dels,  ja esmentats, economistes de “saloon”, amb paciència però també amb tristesa per tanta enveja.

Vull donar-li les gracies, perquè persones i treballadors com ell dignifiquen i gratifiquen la meua profesio, front als sabuts i salva-res del far-west.

Eixe home que avui vull recordar fou Jaime Santacreu Crespo

Mes conegut per   “Jaume el Parralet”

Vicent Ibañez

www.vicentmarroixest.cat

UNA PERSONA FAMILIAR, BUEN COMPAÑERO Y COLOMBICULTOR.

Apuntaba en mi artículo anterior, “DESDE LA POBREZA”, que los nuevos economistas de “saloon”, habían identificado la triada culpable del estado actual de la economía.

Junto a los inmigrantes y los paisanos - 100%,  el empleado público se ha covertido en objetivo de fiscalización, y cuando no, de consejo de guerra. Se propone el despido/desalojo de dicho personal, con el fin de aligerar la administración (tiene mala prensa, es motivo de chistes, de burla, insulto y sarcasmo), por lo que es un buen momento para recordar a un compañero, un empleado-público modelo.

Un compañero, honesto, tranquilo, paciente, muy paciente, meticuloso en su trabajo y cumplidor de sus responsabilidades.

Seguramente soy el menos indicado para participar mis recuerdos en relación a él. Pero aprovecharé el privilegio que tengo de poder expresarme en esta Columna, y plasmaré lo que en mi mente pueda hervir.

Cuando el día 9 de febrero de 1976, subí las escaleras del Ayuntamiento, ahora Casal de la Joventud, mi cuerpo estaba produciendo  adrenalina a todo trapo.  Cuando me acerqué al mostrador y me presenté, él fue quien me entreguo los papeles que debía firmar. Practicamente fue el primer compañero del nuevo trabajo con quien hablé.

 Vi su mesa ordenada, donde habían dos artefactos curiosos. Un era una especie de molinillo de fichas, donde tenia anotados teléfonos y notas de cada uno de sus contactos. El otro, lo vi ese día, pero no supe de su utilidad. Pasado el tiempo, claro que sí, era el famoso sacapuntas de lápiz. El sacapuntas era “animalet d´amo”, es decir, todos rompíamos las minas, porque no teníamos ni idea de coger las medidas o las referencias precisas. El, reía, y decía:

- Trae, que yo lo haré.

Entonces, cogía el lápiz, daba unas vueltas a la manivela, él sabia cuantas debían ser exactamente y sacaba de la maquinilla una punta afilada, larga y fuerte. Se quedaba mirándote con una sonrisa, que no sabias si tenía un poco de burla.

Su tranquilidad, tono de voz y actitud risueña, transmitian tranquilidad y confianza a quien se dirigía  a  él, era imposible ponerse de los nervios.

Muy paciente. Pienso que respiraba muchas veces antes de hablar o replicar, por no meter la pata. Aunque vivi en alguna ocasión un mal rollo con falta de respeto hacia su persona, que me lleno de verguenza y que despues  de muchos años,  tengo aun presente.

Su meticulosidad se transmitia en unos libros de contabilidad de museo. En los libros de contabilidad no había ningún borron.  Tenia una técnica perfecta por disimular cualquier error, primero lo hacía a lápiz y después pasaba a limpio con la pluma estilográfica.

Tenia una cajita con toda clase de herramientas y pinceles pera limpiar y mimar su  maquina de escribir Olivetti de carro grande.  La Olivetti era su herramienta de escribir, huía de las nuevas maquinarias, fue siempre poco favorable al uso de las maquinas de escribir eléctricas y no digamos de los ordenadores, en aquellos momentos Olivetti y Nixford.

Sin embargo, para que los ordenadores?. Si alguien ncesitaba saber nombre y domicilio de alguna persona o la relación familiar, el mote, etc. solo tenia que pregúntale, él sabia de cada uno del pueblo y las ramas familiares. El  padrón de habitantes era  un fichero incrustrado en su cabeza.

Además de la Olivetti de carro grande, usaba asiduamente, para escribir,  la pluma estilográfica y un bolígrafo  Bic transparente de tinta  azul. En el interior de su bolígrafo Bic trasparente tenia una nota que  decía “Los ladrones somos gente honrada”. Era su forma divertida de anunciar  la propiedad del bolígrafo, además de demostrar la capacidad  de humor y la buena pasta del personaje.

Sus pasiones eran, su familia y las palomas.

Creemos que su lema personal debía ser “Vivir y dejar vivir”.

Esto último lo demostró durante toda su trayectoria profesional.  su defecto de movilidaad, nunca fue inpedimento para cumplir con sus obligaciones.  su paciencia, su dedicación, su pulcritud en las cuentas y claridad en los trabajos, su camaradería, son para mí un modelo y ejemplo, y no me cabe ninguna duda que para todos los que coincidimos con él. Fue un funcionario anónimo para gran parte de la población, porque no se destacaba,  pero al mismo tiempo, bien conocido en el pueblo como persona correcta y educada.

Por todo  eso, quiero recordar, que hay muchos empleados públicos con un perfil semejante al mencionado, y que sufren las insinuaciones y comentarios de los,  ya mencionados, economistas de “saloon”, con paciencia pero también con tristeza por tanta envidia.

Quiero darle las gracias, porque personas y trabajadores como él dignifican y gratifican mi profesion, frente a los sabidos y salva-nada del faro-west.

Ese hombre que hoy quiero recordar fue Jaime Santacreu Crespo

Mas conocido por   “Jaume el Parralet”

Vicent Ibañez

www.vicentmarroixest.cat

DES DE LA POBRESA

“Si li done de menjar als pobres, em diuen que sóc un sant. Però si pregunte per que els pobres passen fam i estan tan malament, em diuen que sóc un comunista”  Hélder Pessoa Câmara (Fortaleza 1909 - Recife,1999) Obispo brasiler i teòleg de l´alliberació. 

Hui acabat d'estrenar l'any 2011, i acabades les celebracions, de cada un sabrà que, i ja consumida quasi la mitat del primer quart del segle XXI, sorprèn, com a mínim, que després de cent llargs anys de progrés tècnic i d'avanços en tots els camps científics, el nostre "humanisme" no evolucione, al mateix ritme que ho fan la ciència o la tècnica. Ni les actituds progressistes de millora, d'igualtat en les condicions socials de tots els components de la raça humana; ni servixen de res les    declaracions de principis, perquè estes no s'apliquen efectivament. 

Quan parle de pobresa, ho faig en el sentit mes ampli, la pobresa economica, in-telectual, social...

Pobresa. Les iniciatives d'organismes com l'ONU o el Banc Mundial, no han aconseguit eradicar, ni tan sols, disminuir la taxa de pobresa del planeta, i l'actitud global de la nostra societat immersa en el consumisme, que per a satisfer-ho s'ha convertit en dominadora dels recursos a escala mundial. 
 

Pobresa. Una societat que castiga als pobres i dèbils, amb lleis restrictives i fiscalitzadores i que permet i protegix els interessos quasi sempre foscos del capital. Que és capaç de vendre armes a un país i enviar-li ajuda humanitària per a pal·liar els efectes de la guerra, que eixes mateixes armes mantenen viva. En fi una societat deshumanitzada i que mira a un altre costat quan es fan presents estes realitats.

 
A la globalització se li atribuïxen tots els fenòmens, que es van produint i als que de moment no podem donar explicació. Es diu que la pobresa és un fenomen de la globalització. Crec que no és cert, la pobresa ja existia, la pobresa s'ha accentuat amb la globalització, perquè no hem sigut capaços d'eradicar-la durant el segle mes prospere i ric dels passats. 

Baixant uns quants escalons, i si mirem al nostre voltant, si veiem quan mirem (pobresa), comprovarem que la pobresa s'ha instal·lat en el nostre espai immediat. De fet alguns ja saben de qui és la culpa i que es pot fer per a donar-li solució.

Tres són els culpables identificats pels nous economistes (pobres) de “saloon”, culpables als tres se'ls insulta sense cap respecte. Han arribat esta situació, crec jo,  perquè patixen algunes diòptries de miopia en el seu lòbul frontal. 

Durant les dos ultimes dècades del segle XX i la primera del XXI, hem viscut al gran, sense referència ni mesura, el  “boom” no tènia fi. Quan el “boom” s'ha convertit en “puf”, l'edifici de prosperitat, s'ha vingut baix. El miratge, (que alguns si vèiem), a l'arriba d´una xicoteta brisa, brisa provocada per la rapinya d´aquells què tenen molt i anhelen molt més, ens ha tornat al nostre lloc.  

I els pobres d'ara, que durant el “boom” eren també  pobres, i eren explotats, contractats en l'economia submergida, en treballs mal remunerats, en treballs que els ciutadans del nostre espai immediat no creien fora de la seua altura i estatus social, estos treballs eren ocupats per immigrants o paisans nostres que no son al 100%.

Ara, amb el “puf”, la immigració i els paisans -100%, formen part de la triada de culpables.

No es pot partir de posicions d'avantatge, quan del que es tracta, crec que tots estem d´acord, és de construir una societat més equilibrada, justa i solidària, una societat evolutiva que hauria d'estar, d'acord amb el progrés tècnic i científic, per a recuperar els seus grans buits humanístics i el seu desavantatge respecte als avanços en altres matèries. No hauríem de manar missions tripulades a la Lluna i passejar per ella el nostre poder tècnic, quan no som capaços de solucionar el problema de la fam en el nostre planeta.

Varem crear la necessitat, mà d'obra barata i no qualificada. I van vindre els pobres. Nosaltres vam tindre l'oportunitat d'enriquir-nos, ens varem fondre la riquesa, hem despertat del nostre somni de nous rics, i estan ací els pobres, i continuen sent pobres, tal com van vindre. 

I a qui culpem?.

Als pobres.

Vicent Ibáñez

http://www.vicentmarroixest.cat

*****************************************

DESDE LA POBREZA

“Si le doy de comer a los pobres, me dicen que soy un santo. Pero si pregunto por que los pobres pasan hambre y están tan mal, me dicen que soy un comunista”

Hoy recién estrenado el año 2011, y terminadas las celebraciones, de cada uno sabrá que, y ya consumida casi la mitad del primer cuarto del siglo XXI, sorprende, como mínimo, que tras cien largos años de progreso técnico y de avances en todos los campos científicos, nuestro "humanismo" no evolucione, al mismo ritmo que lo hacen la ciencia o la técnica. Las actitudes progresistas de mejora, de igualdad en las condiciones sociales de todos los componentes de la raza humana; y no sirven de nada las declaraciones de principios, si éstas no se aplican efectivamente.

Cuando hablo de pobreza, lo hago en el sentido mas amplio. Las iniciativas de organismos como la ONU o el Banco Mundial, no han conseguido erradicar, ni tan solo, disminuir la tasa de pobreza del planeta, y la actitud global de nuestra sociedad inmersa en el consumismo, que para satisfacerlo se ha convertido en dominadora de los recursos a escala mundial. Una sociedad que castiga a los debiles, con leyes restrictivas y fiscalizadoras y que permite y protege los intereses casi siempre oscuros del capital. Que es capaz de vender armas a un país y enviarle ayuda humanitaria para paliar los efectos de la guerra, que esas mismas armas mantienen viva. En fin una sociedad dehumanizada y que mira a otro lado cuando se hacen presentes estas realidades.

A la globalización se le achacan todos los fenomenos, que se van produciendo y a los que de momento no podemos dar explicación. Se dice que la pobreza es un fenomeno de la globalización. Creo que no es cierto, la pobreza ya existia, creo que la pobreza se ha acentuado con la globalización, porque no hemos sido capaces de erradicarla durante el siglo mas prospero y rico de los trancurridos.

Bajando varios peldaños, y si miramos a nuestro alrrededor, si vemos cuando miramos, comprobaremos que la pobreza se ha instalado en nuestro espacio inmediato. De hecho algunos ya saben de quien es la culpa y que se puede hacer para darle solucion.

Tres son los culpables identificados por los nuevos economistas de “saloon”, culpables a los tres se les insulta sin respeto alguno. Han llegado esta situación, creo yo,  porque padecen algunas diotria de miopia en su lobulo frontal. 

Durante las dos ultimas decadas del siglo XX y la primera del XXI, hemos vivido a lo grande, sin referencia ni medida, el  “boom”, no tenia fin. Cuando el “boom” se ha convertido en “puf”, el edificio de prosperidad, se ha venido abajo. El espejismo, (que algunos si veiamos), al llegar una pequeña brisa, brisa provocada por la rapiña de los que tienen mucho y anelan mucho más, nos ha devuelto a nuestro sitio. 

Y los pobres de ahora, que durante el “boom” eran también  pobres, y eran explotados, contratados en la economia sumergida, en trabajos mal remunerados, en trabajos que los ciudadanos de nuestro espacio inmediato no creian fuera de su altura, estos trabajos eran ocupados por inmigrantes.

Ahora, con el “puf”, la inmigración forma parte de la triada de culpables.

 No se puede partir de posiciones de ventaja, cuando de lo que se trata, creo que todos estamos deacuerdo, es de construir una sociedad más equilibrada, justa y solidaria, una sociedad evolutiva que debería estar en consonancia con el progreso técnico y científico, recuperar sus grandes vacíos humanísticos y su desventaja respecto a los avances en otras materias. No deberíamos mandar misiones tripuladas a la Luna y pasear por ella nuestro poderío técnico, cuando no somos capaces de solucionar el problema del hambre en nuestro planeta.

Creamos la necesidad de mano de obra barata y no culificada. Y vinieron los pobres. Nosotros tuvimos la oportunidad de enriquecernos, fundimos la riqueza, hemos despertado de nuestro sueño de nuevos ricos, y estan aqui los pobres, y siguen siendo pobres, tal como vinieron.

Y a quien culpamos?.

A los pobres.

ASSUMIR LA VEU D´UN POBLE

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

Publicat en Apuntes Desde Benissa

Al començar l'any 2011 voldria recordar que en aquest, es compleixen 100 anys del naixement de dos valencians il·lustres pel seu compromís per la llengua dels valencians.

Enric Valor i Vives, nascut a Castalla el 22 d'agost de 1911 i Manuel Sanchis Guarner, nascut a València el  9 de setembre de 1911.

Els dos compromesos en l'ús de la llengua, van exercir una activitat que els valencians hem de reconèixer i agrair.

Valor, compromès, a més de la seva obra, amb la seva participació activa en tertúlies clandestines, on van anar preparant l'ambient per a intentar adreçar  la situació lingüística i cultural valenciana, i a més, les seves activitats antifeixistes li costaren entre el 1966 i el 1968 la presó.  Ell deia que “Davant de tot açò, calç dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, i encara que els estudis d'altres llengües pugi enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma. Com be deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l'idioma propi significa la mort cultural d'una pàtria".

Guarner, un model d'home dialogant i comprensiu amb les diferents sensibilitats lingüístiques valencianes, també, pateix represàlies per la seva defensa de la unitat de la llengua, tant dins els sectors acadèmics i polítics, com de la societat local.  En La llengua dels valencians. 1972, escriu “Quan un individu és desentén del destí del seu poble perquè hi ha perdut l'orgull nacional, només pot tenir vanitat personal. I és aquella vanitat personal la força que l'impulsa a adoptar la llengua dels dominadors, a renunciar avergonyit a la seva llengua vernacla.”

Jo que no vaig tindré l’oportunitat d'estudiar el valència i que en estos últims temps he adoptat com a llengua d'expressió escrita del que vaig escrivint, amb les meves limitacions, vull animar, per una banda, a tots aquells jovents, homes i dones que han passat per l'escola i han estudiat el valencià ( en molts casos en valencià), assumesquen plenament el repte de parlar, escriure, en fi, comunicar-se, desenvolupant en profunditat la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, i, per altra banda, a les institucions benisseres, que també, preservant el drets i els usos dels visitants, i com a poble amfitrió, receptor d'altres cultures, apliquen en els seus tràmits administratius el llenguatge que és d'ús i normal en cada casa de Benissa.

I dir-li als dirigent actuals i per vindré,  com el poeta  Vicent Andrés Estellés.

Assumiràs la veu d'un poble

I serà per sempre poble.

BON ANY PER A TOTS

Vicent Ibañez

ASUMIR LA VOZ DE UN PUEBLO

Publicado en Apuntes Desde Benissa

Al empezar el año 2011 quisiera recordar que se cumplen 100 años del nacimiento de dos valencianos ilustres por su compromiso por la lengua de los valencianos.

Enric Valor i Vives,  nacido en Castalla el 22 agosto de 1911  y Manuel Sanchis Guarner, nacido en Valencia el  9. de septiembre de 1911.

Los dos comprometidos en el uso de la lengua, desarrollaron una  actividad que los valencianos debemos reconocer y agradecer.

Enric Valor Valor , comprometido, con su participación activa en tertulias clandestinas, va preparando el ambiente para intentar enderezar el  lingüístico y cultural valenciano, sus actividades antifascistas le llevan entre el 1966 i el 1968, la prisión.  Decía  “Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, encara que els estudis d'altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l'idioma propi significa la mort cultural d'una pàtria".

Guarner  un modelo de hombre dialogante y comprensivo con las diferentes sensibilidades lingüísticas valencianas, durante años sufrio represalias por  su defensa de la unidad de la lengua, tanto dentro de los sectores académicos y políticos de la sociedad local.  En La llengua dels valencians. 1972, escribe “Quan un individu es desentén del destí del seu poble perquè ha perdut l’orgull nacional, només pot tenir vanitat personal. I és aquella vanitat personal la força que l’impulsa a adoptar la llengua dels dominadors, a renunciar avergonyit a la seua llengua vernacla.”

Yo, que no tuve la oportunidad de estudiar mi lengua materna y que en estos últimos tiempos he adoptado como lengua de expresión escrita de mis pensamientos, mal, no se más, quiero animar a todos aquellos  jóvenes, los hombre y mujeres que han pasado por la escuela y han estudiado el valenciano, ( y en muchos casos en valenciano), asuman plenamente el reto de desarrollar en profundidad la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià .

I decirle a los dirigentes actuales y por venir,  como el poeta  Vicent Andrés Estellés.

Assumiràs la veu d’un poble 

i serà per sempre poble.