Sunday 12 February 2012

Venezia



Cupula de sant Marco
Tots els dies se la veia mirant cap a l'oest. El seu cabell ros brillava. El Sol, a eixes hores del dia, amb un daurat lluminós  que es reflectia en l'aigua de la llacuna, era el causant. 


Quan va arribar des de la seua València natal, pensava que  el temps d'estada seria el previst, dos setmanes. Viatjá en representació del departament d'art bizantí de la universitat. La seua presència es va limitar a participar en uns col·loquis sobre els mosaics del segle XVII de la basílica.

I es va quedar. 

El batent del onatge

Somiava que la seua vida en la ciutat era pura rutina. Encara que es diguera i repetira fins a la sacietat, per a ella, no era la ciutat de l'amor o dels enamorats. Quasi un any, i la seua vida amorosa es limitava a trobades esporàdiques. Insatisfactòries cites. Errors reconeguts, i repetits. 

La Riva dels Dàlmates era el seu passeig preferit. El  moment, mitja vesprada, amb el sol, preferiblement de febrer, posant-se entre el campanille de sant Giorgio Maggiore i la cúpula de santa Maria della Salutte. Eixe era el moment sublim del dia.  Els vaporetos trencaven regularment el silenci. I encara que se'ls intuïa,  sempre era una sorpresa veure´ls aparéixer en l'embocadura del Gran Canal. De sobte.  

Els vaporetos venien amb xicotets grups de turistes. Al febrer, només durant la setmana de carnestoltes, la ciutat es tornava bulliciosa. El vent, la boira i el fret no animaven a visitar la ciutat. 

La porta de Venezia
Observava els turistes al xafar la Riva. Les seues cares reflectien encantament. Sabia qual era el motiu causant d'aquell  estat.  Era sens dubte, la visió dels palazzos gòtics i renaixentistes, en especial el de Ca d´Oro, màxim representant del gòtic local, que havien admirat durant el trajecte. El colofó era la visió sobtada i frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la basílica de sant Marco i la torre de l´Orologio. Massa riquesa i opulència concentrada de colp.

Solia escodrinyar i qualificar a cada un dels visitants, especialment homes.  Li agradava fantasiejar, somiar amb l'arribada del templat comerciant, qual Marco Polo de volta d'un viatge a la Xina. 

No feia cap cas dels desaqueferats gondolers. Els tènia qualificats com uns creguts, perquè es consideraven els representants de la tradició de la ciutat i a penes si eren uns comerciants amb unes tarifes desorbitants. Els  visitants, els preguntaven per un passeig tradicional, i a l'escoltar la quantitat, quedaven bocabadats i seguien el seu camí.

Gondoler
Li llançaven floretes i insinuacions, i encara que en italià sonaven a glòria,  sabia que no eren sincers. Més be, eren expressions gastades i ràncies, de segles passats. I encara que se les donaven de casanovas, no era una targeta de presentació de què enorgullir-se, ja que la tradició el qualifica d'impotent .

La Riva dels Dàlmates, empedrada amb grans lloses, era batuda per un xicotet onatge, i el seu colpejament sobre la pedra causava sons que li recordaven als produïts per les palmes en una òpera de Puccini, o el de dos cossos en la batalla de l'amor. La seua imaginació, falta d'experiència satisfactòria, volava. La visió del Palazzo Ducal, i la sofisticada opulència, la transportaven.


Les "calli"
La vesprada, una vegada post el sol, es tornava freda i trista. A poc a poc tornava  a la realitat, despertava del son, i lentament tornava al seu “sestieri” de la Santa Croce, sense pressa, assaborint la frescor, olent aromes i mirant els aparadors, ara amb les caretes i antifaços de carnestoltes.  Les estretes “calli” eren un riu de gent fent compres. La seua meta el “campielli” de sant Giacomo.

A l'arribar, totalment desperta del seu somni, i veure el xicotet Paolo, corria per a abraçar-lo.
Marco mirava l'estampa de mare i fill, i es sentia feliç.

No hi havia remei, amava eixa dona.

Venècia, febrer del 2012



            
      LA PELICULA DELS DIES A VENEZIA

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Venezia 


Todos los días se la veía mirando hacia el oeste. Su cabello rubio brillaba. El Sol, a esas horas del día, con un dorado luminoso  que se reflejaba en el agua de la laguna, era el causante.


Vicent y la cámara
Cuando llegó desde su Valencia natal, pensaba que  el tiempo de estancia seria el previsto, dos semanas. Fue en representación del departamento de arte bizantino de la universidad. Su presencia se limitó a participar en unos coloquios sobre los mosaicos del siglo XVII de la basílica.

Y se quedó. 

Soñaba que su vida en la ciudad era pura rutina. Aunque se dijera y repitiera hasta la saciedad, para ella, no era la ciudad del amor o de los enamorados. Casi un año, y su vida amorosa se limitaba a encuentros esporádicos. Insatisfactorias citas. Errores reconocidos, y repetidos. 

La Riva de los Dálmatas era su paseo preferido. El  momento, media tarde, con el sol, preferiblemente febrero, poniéndose entre el campanile de san Giorgio Maggiore y la cúpula de santa María della Salutte. Ese era el momento sublime del día.  Los vaporetos rompían regularmente el silencio. Y aunque se les intuía,  siempre era una sorpresa verlos aparecer en la embocadura del Gran Canal. De repente.  

Los vaporetos venían con pequeños grupos de turistas. En febrero, solo durante la semana de carnaval, la ciudad se tornaba bulliciosa. El viento, la niebla y el frio no animaban a visitar la ciudad. 


Palacio ducal
Observaba a los turistas al pisar la Riva. Sus caras reflejaban encantamiento. Sabía cual era el motivo causante de aquel  estado.  Era sin duda, la visión de los palazzos góticos y renacentistas, en especial el de Ca d´Oro, máximo representante del gótico local, que habían admirado durante el trayecto. El colofón era la visión repentina y frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la Basílica de san Marco y la torre de l´Orologio. Demasiada riqueza y opulencia concentrada de golpe.

Solía escudriñar y calificar a cada uno de los visitantes, especialmente varones.  Le gustaba fantasear, soñar con la llegada del apuesto comerciante, cual Marco Polo de vuelta de un viaje a la China. 


Gondolero
No hacia caso de los desatareados gondoleros. Los tenia calificados como unos creídos, pues se consideraban los representantes de la tradición de la ciudad y apenas si eran unos comerciantes con unas tarifas desorbitantes. Los  visitantes, les preguntaban por un paseo tradicional, y al escuchar la cantidad, quedaban boquiabiertos y seguían su camino.

Le lanzaban piropos e insinuaciones, y aunque en italiano sonaban a gloria,  sabía que no eran sinceros. Más bien, eran expresiones manidas y añejas, de siglos pasados. Y aunque se las daban de casanovas, no era una tarjeta de presentación de la que enorgullecerse, ya que la tradición lo califica de  impotente.

La Riva de los Dálmatas, empedrada con grandes losas, era batida por un pequeño oleaje, y su golpeteo sobre la piedra causaba sonidos que le recordaban a los producidos por las palmas en una ópera de Puccini, o el de dos cuerpos en la batalla del amor. Su imaginación, falta de experiencia satisfactoria, volaba. La visión del Palazzo Ducal, y la sofisticada opulencia, la transportaban.

Carnaval
La tarde, una vez puesto el sol, se tornaba fría y triste. Poco a poco volvía  a la realidad, despertaba del sueño, y despacio volvía a su “sestieri” de la Santa Croce, sin prisa, saboreando el frescor, oliendo aromas y ojeando los escaparates, ahora con las caretas y antifaces de carnaval.  Las estrechas “calli” eran un rio de turistas. Su meta el “campielli” de san Giacomo.

Al llegar, totalmente despierta de su sueño, y ver al pequeño Paolo, corría para abrazarlo.

Marco miraba la estampa de madre e hijo, y se sentía feliz.

No había remedio, amaba a esa mujer.


Venecia, febrero de 2012



                                           

Thursday 2 February 2012

RESIDÈNCIES D'ANCIANS. HONRAR ELS NOSTRES PARES.



Per als que ja tenim una certa edat, els Deu Manaments de la Llei de Déu eren una part important del catecisme que teníem memoritzada, i a més, enteníem alguns dels preceptes. Enteníem els menys escabrosos, érem xiquets i els temps no eren molt propicis per a detalls. Eixe, el Quart manament, l'honrar, el malenteníem des dels dos anys. Enteníem el següent “Honrar era igual a obeir-fer cas”.
Però no sols el cristianisme té l'exclusiva. En totes les religions es fa menció al deure de respecte i atenció als pares
Segons el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola , la definició de honrar, és:


Honrar.
(del lat. honorara).

1. Tr. Respectar a algú.

2. Tr. Enaltir o premiar el seu mèrit.

3. Tr. Donar honor o celebritat.

4. Tr. U. com a fórmula de cortesia per a enaltir l'assistència, adhesió, etc., d'una altra o altres persones. Hui ens honra amb la seua presència nostre il·lustre amic. Cap any ha volgut vosté honrar la nostra taula.

5. prnl. Dita d'una persona: Tindre a honra ser o fer algo.

Des de les tribus antigues i del continent que foren, fins fa ben poc, els ancians eren escoltats i els seus consells eren aprofitats. L'atenció, el respecte i l'honor cap als majors no depenien de la  religió, sinó del sentit comú. Se'ls tenia per savis. La història sobre l'assumpte, és antiga. Per exemple, el Consell d'Ancians (senatus) de l'antiga Roma, vènia dels Consells d'Ancians que havien sigut ja experimentats amb anterioritat a Grècia, a Esparta. Els maies o els habitants de l'illa de Pasqua, tenien els seus consells. I a França durant un temps va existir el «Conseil des Anciens». 
L'anterior succeïa fa molts anys.
En la nostra memòria, ja que no fa molt, els ancians, una vegada que la seua autonomia deixava pas a la malaptesa, la invalidesa o la demència, eren acollits pels fills, de vegades en la casa de l'ancià o en la d'ells mateixos, els mantenien i atenien fins a la seua mort. No fa tant de temps que es percep una pensió de jubilació, per la qual cosa, fins fa no molt, calia mantindré al iaio o iaia. La família atenia als ancians, perquè eren els seus progenitors i no hi havia res que discutir. Abans ells, en la infància, havien mantingut, educat i subvencionat als fills, no es discutia, era la llei natural. El respecte i l'atenció al consell del patriarca de la família, eren sagrats.
Ara, gràcies als avanços en la medicina, la qualitat i l'esperança de vida, fa que els majors visquin més. Ara, no és rar veure inclús un major agafat de la mà del seu nét/a, de camí al …, o de tornada del …
Els iaios són ara una altra vegada pares, pares dels nostres fills.
Són els intocables per al govern, les pensions no pateixen retalls o són mínimes en eixe col·lectiu.
Els bancs, els requereixen i mimen.
I quan perden la seua autonomia, llavors busquem una residència on a canvi d'una “pasta”, se suposa que els cuidaran, i donaran uns servicis, perquè la seua qualitat de vida siga la millor. Altres, aniran unes hores i els reintegraran als seus domicilis, són les Residències o Centres de Dia.
Els pares, generalment, manifesten disgust per este, se suposa abandó, o separació del nucli familiar. I no els falta raó.
En la memòria dels nostres majors i en algunes de les nostres, recordem els antics asils, les antigues cases d'acollida de persones majors. Recordem i no ens és grat el seu record.
Hui, les residències de la Tercera Edat, estan dotades de servicis assistencials, que proporcionen als residents o usuaris per hores, de professionals especialitzats en geriatria, metges i infermeria residents. Fisioteràpia, psicologia, teràpies ocupacionals, etc. En alguns  casos s’ofereixen servicis d'odontologia, podologia, rehabilitació, electre-cardiologia, i animació sociocultural.
Crec que ara serà mes costos convèncer els nostres pares o a un ancià de Benissa, de les bondats d'ingressar en  la Residència d'Ancians de sant Joaquim i santa Anna, ja que com és veu, no tènia res ni miqueta de cap de tot això.  I per no tindre, ni tènia  personal per a moure les cadires de rodes, perquè... que remei!, allí estava ancorat el resident durant tot el dia. Cap de metge a mà, una infermera compartida amb 67 residents mes, ni animació, ni rehabilitació, ni ……
Pareix increïble que en l'actualitat i amb la solera que se-li suposava a la Fundació, es pugi aplegar a un estadi de desatenció tan greu.
De "Las Provincias"
Entenc que una residència d'eixes característica ha de comptar amb professionals suficients per a la població que resideix al centre. Que la residència ha de guardar una higiene superior, com protecció a  la població, a qui suposi mes sensible. Cosa que segons pareix brillava (en este cas era mate fosc) per la seua absència.
Però és mes, que tipus de gestió es porta, per a arribar a aconseguir la qualificació de centre a clausurar?.
Possiblement aquells que administren els béns de la Fundació, no són mereixedors de la confiança dels benefactors.
Honrar els nostres pares i majors, suposa, donar-los la màxima qualitat i benestar possible. Vigilem pues el lloc on els deixem, així com ho faríem amb els nostres fills.
I crec, que no denunciar  les males practiques, reconèixer-ho i exigir-ho és una covardia.
Així ho voldríem per a nosaltres. Crec.


 ________________________________________________


RESIDENCIAS DE ANCIANOS. HONRAR A NUESTROS PADRES.



Para los que ya tenemos una cierta edad, les Diez Mandamientos de la Ley de Dios eran una parte importando del catecismo que teníamos memorizada, y además, entendíamos algunos de los preceptos.

Entendíamos los menos escabrosos, éramos niños y los tiempos no eran muy propicios para detalles. Ese, el Cuarto mandamiento, el honrar, le malentendíamos desde los dos años. Entendíamos lo siguiente "Honrar era igual a obedecer-hacer caso".
Pero no solo el cristianismo tiene la exclusiva. En todas las religiones se hace mención al deber de respeto y atención a los padres.

Según el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española , la definición de honrar, es:


Honrar.
(del lato. honorara).
1.
TR. Respetar a alguien.
2.
TR. Enaltecer o premiar su mérito.
3.
TR. Dar honor o celebridad.
4.
TR. U. como fórmula de cortesía para enaltecer la asistencia, adhesión, etc.
, de otra u otras personas. Hoy nos honra con su presencia nuestro ilustre amigo. Ningún año ha querido usted honrar nuestra mesa.
5.
prnl. Dicha de una persona: Tener a honra ser o hacer algo.


Desde las tribus antiguas y del continente que fuera, hasta hace bien poco, los ancianos eran escuchados y sus consejos eran aprovechados. La atención, el respeto y el honor hacia los mayores no dependían de la religión, sino del sentido común. Se les tenía por sabios. La historia sobre el asunto, es antigua. Por ejemplo, el Consejo de Ancianos (senatus) de la antigua Roma, venia de los Consejos de Ancianos que habían sido ya experimentados con anterioridad a Grecia, en Esparta. Los mayas o los habitantes de la isla de Pascua, tenían sus consejos. Y a Francia durante un tiempo existió el «Conseil desde Anciens».

Todo lo anterior sucedía hace muchos años.

En nuestra memoria, ya que no hace mucho, los ancianos, una vez que su autonomía dejaba paso a la torpeza, la invalidez o la demencia, eran acogidos por los hijos, a veces en la casa del anciano o en la de ellos mismos, los mantenían y atenían hasta su muerte. No hace tanto tiempo que se percibe una pensión de jubilación, por lo que, hasta fa no mucho, había que mantendré al abuelo o abuela. La familia atenía a los ancianos, porque eran sus progenitores y no había nada que discutir. Antes ellos, en la infancia, habían mantenido, educado y subvencionado a los hijos, no se discutía, era la ley natural. El respeto y la atención al consejo del patriarca de la familia, eran sagrados.

Ahora, gracias a los avances en la medicina, la calidad y la esperanza de vida, hace que los mayores visquin más. Ahora, no es raro ver incluso un mayor cogido de la mano de su nieto/a, de camino al …, o de vuelta del …

Los abuelos son ahora otra vez padres, padres de nuestros hijos.

Son los intocables para el gobierno, las pensiones no sufren recortes o son mínimas en ese colectivo.

Los bancos, los requieren y miman.

Y cuando pierden su autonomía, entonces buscamos una residencia donde a cambio de una "pasta", se supone que los cuidarán, y darán unos servicios, para que su calidad de vida sea la mejor. Otros, irán unas horas y los reintegrarán a sus domicilios, son las Residencias o Centros de Día.

Los padres, generalmente, manifiestan disgusto por este, se supone abandono, o separación del núcleo familiar. Y no les falta razón.

En la memoria de nuestros mayores y en algunas de las nuestras, recordamos los antiguos asilos, las antiguas casas de acogida de personas mayores. Recordamos y no nos es grato su recuerdo.



Hoy, las residencias de la Tercera Edad, están dotadas de servicios asistenciales, que
proporcionan a los residentes o usuarios por horas, de profesionales especializados en geriatría, médicos y enfermería residentes. Fisioterapia, psicología, terapias ocupacionales, etc. En algunos casos se ofrecen servicios de odontología, podología, rehabilitación, electro-cardiología, y animación sociocultural.
Fonto de: Las Provincias

Creo que ahora será costoso convencer a nuestros padres o a un anciano de Benissa, de las bondades de ingresar en la Residencia de Ancianos de san Joaquín y santa Ana, ya que como se ve, no tenia nada ni poco ni nada de todo eso. Y por no tener, ni tenia personal para mover las sillas de rueda, porque... ¿que remedio!, allí estaba anclado el residente durante todo el día. Ningún médico a mano, una enfermera compartida con 67 residentes más, ni animación, ni rehabilitación, ni ……

Parece increíble que en la actualidad y con la solera que se le suponía a la Fundación, se pueda llegar a un estadio de desatención tan grave.

Entiendo que una residencia de esas característica debe contar con profesionales suficientes para la población que reside en el centro. Que la residencia debe guardar una higiene superior, como protección a la población, a quien se supone más sensible. Cosa que según parece brillaba (en este caso era mate oscuro) por su ausencia.

Pero es más, que tipo de gestión se lleva, para llegar a conseguir la calificación de centro a
clausurar?.

Posiblemente aquellos que administran los bienes de la Fundación, no son merecedores de la confianza de los benefactores.

Honrar nuestros padres y mayores, supone, darlos la máxima calidad y bienestar posible. Vigilemos púes el lugar donde los dejamos, así como lo haríamos con nuestros hijos.

Y creo, que no denunciar las malas practicas, reconocerlo y exigirlo es una cobardía.

Así lo querríamos para nosotros.

Creo.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...