Robin Hood i el Banc Sabadell.

Quan era xicotet, en la meua casa hi havia una guardiola metalica negra. Tenia una xapa redona amb dos reblons. Tènia un dibuix de la rosa dels vents i envoltant la xapa i la rosa dels vents, el següent títol: “Caixa d'Estalvis del Sud-est d'Espanya”. La guardiola no es va omplir mai, mai vaig tenir molt que estalviar.

Després canviá el seu nom, crec que va ser, Caixa d'Estalvis d'Alacant i Murcia, després, amb la fusió amb la Caixa d'Estalvis Provincial d'Alacant va passar a anomenar-se Caixa d'Estalvis del Mediterrani, després tots la coneixíem com la CAM.

Recorde que en els baixos de l'edifici, avui desaparegut, a causa de la peatonalització del perímetre de l'església parroquial, hi havia una porta metàl·lica amb el dibuix de la xapa de la meua guardiola, va ser la seua primera oficina.

Després la seua seu va ser la de la calle pare Melchor, 19.  Amb la seua Aula de Cultura. Amb el seu mostrador de cares conegudes, familiars i pròximes. Paco “La Parra”, *Borino, *Carralo, Ramiro ….

La CAM, juntament amb Bancaixa, eren intransitables els últims i primers de mes. Els jubilats tenien les seues cartilles o cobraven les seues pensions en aquestes entitats. Els avis, acostumats al sacrifici i privació, tenien unes cartilles d'estalvi amb un petit capital.

Els altres teníem les nòmines domiciliades, els préstecs de reforma d'habitatge, compra de cotxe, o uns altres, que per la proximitat dels treballadors de la institució, produïen un clima de confiança i tranquil·litat que solament es dóna entre bons amics i familiars.

La CAM, orgull dels alacantins. Algú va dir de la Institució,

.La participació de les diputacions en les caixes d'estalvis, amb la irrupció dels polítics en els consells d'administració, les quotes dels partits i els sindicats, al costat de l'auge econòmic, van suposar un llançament de la CAM i les altres, a ocupar parcel·les del negoci bancari, fins al moment exclusives dels bancs,

La CAM, juntament amb Bancaixa, van ser un joguet dels governs Zaplana i Ripoll.

L'entrada en projectes avui ruïnosos o venuts, La Ciutat de la Llum, Terra Mítica, La Ciutat de les Arts i les Ciències. L'entrada en els consorcis gestors de la sanitat concertada (privada), Hospital de la Marina Alta. L'entrada en el negoci immobiliari, el finançament i préstecs a zero interès. Els sous i indemnitzacions, gratificacions i robatoris descarats, al costat de la crisi que es va presentar, van fer que la CAM solament valguera un Euro i aqueix ho tingueren els tan injuriats catalans, els de el Banc Sabadell.

Els estalviadors que havien confiat en els empleats hereus d'aquells tan pròxims i familiars, que els oferien productes d'alta rendibilitat, se suposa que a canvi d'una comissió, van saber després que els seus estalvis li'ls /els hi havien canviat per estampetes de la Copa Amèrica o de Popeye el Marí. No valien res. Als empleats engalipadors els van traslladar i van venir uns altres amb l'arribada del Banc Sabadell. Desconeguts, seriosos, encorbatats.
A tot açò, els sindicats de la banca, calladets, els seus afiliats tenien bons acords de prejubilació.

Els pagava l'estalviador engalipat.

Ho havia notat en la correspondència, però la setmana passada vaig comprovar en les meues carns que aquella Caixa d'Estalvis del Sud-est d´Espanya de la meua infantesa. De la meua guardiola amb la rosa dels vents. De l'Aula de Cultura, avui solament queda un banc més. Un depredador més. Un usurero d'antany, que cobra comissions per ingressar diners. Comissions per operacions per Internet.  Al que se li demana una certificació i ix amb la basta escusa de la informàtica i les seues llacunes. Que es nega a dir-te on va ser a parar una transferència. Que té uns empleats allisonats i que són capaços d'arribar a interpretar les teues paraules i sentiments, com a atacs a la seua persona. La resposta:

“És la política del banc”.

La política?.

Fotre!!!. Clar, la política dirigida pels diners.

--------------------------

ROBIN HOOD Y EL BANCO SABADELL



Cuando era pequeño, en mi casa había  una hucha metalica negra. Teniaa una chapa redonda  con dos remaches. Tenia un dibujo de la rosa de los vientos y rodeando la chapa y la rosa de los vientos, el siguiente título: “Caja de Ahorros del Sureste de España”. La hucha no se llenó nunca, nunca tuve mucho que ahorrar.

Después cambio su nombre, creo que fue, Caja de Ahorros de Alicante y Murcia, después, con la fusión con la Caja de Ahorros Provincial de Alicante pasó a llamarse Caja de Ahorros del Mediterráneo, después todos la conocíamos como la CAM.

Recuerdo que en los bajos del edificio, hoy desaparecido, debido a la peatonalización del perímetro de la iglesia parroquial, había una puerta metálica con el dibujo de la chapa de mi hucha.

Después su sede fue la de la calle padre Melchor, 19. Con su Aula de Cultura. Con su mostrador de caras conocidas, familiares y próximas. Paco “La Parra”, Borino, Carralo, Ramiro ….

La CAM, junto con Bancaja, eran intransitables los últimos y primeros de mes. Los jubilados tenían sus cartillas o cobraban sus pensiones en dichas entidades. Los abuelos, acostumbrados al sacrificio y privación, tenían unas cartillas de ahorro con un pequeño capital.

Los demás teníamos las nóminas domiciliadas, los préstamos de reforma de vivienda, compra de coche, u otros, que por la proximidad de los trabajadores de la institución, producían un clima de confianza y tranquilidad  que solo se da entre buenos amigos y familiares.

 

La CAM, orgullo de los alicantinos. Alguien dijo de la Institución.

La participación de las diputaciones en las cajas de ahorros, con la irrupción de los políticos en los consejos de administración, las cuotas de los partidos y los sindicatos, junto al auge económico, supusieron un lanzamiento de la CAM y las demás, a ocupar parcelas del negocio bancario, hasta el momento  exclusivas de los bancos,

La CAM, junto con Bancaja, fueron un juguete de los gobiernos Zaplana y Ripoll. 

La entrada en proyectos hoy ruinosos o vendidos, La Ciudad de la Luz, Terra Mítica, La Ciudad de las Artes y las Ciencias. La entrada en los consorcios gestores de la sanidad concertada (privada), Hospital de la Marina Alta. La entrada en el negocio inmobiliario, la financiación y préstamos  a cero interés. Los sueldos e indemnizaciones, gratificaciones y robos descarados, junto a la crisis que se presentó, hicieron que la CAM solo valiera un Euro y ese lo tuvieran los tan denostados catalanes, los del  Banco Sabadell.

Los ahorradores que habían confiado en los empleados herederos de aquellos tan próximos y familiares, que les ofrecían productos de alta rentabilidad, se supone que a cambio de una comisión, supieron después que sus ahorros se los habían cambiado por estampitas de la Copa América o de Popeye el Marino. No valían nada. A los empleados embaucadores los trasladaron y vinieron otros con la llegada del Banco Sabadell. Desconocidos, serios, encorbatados.

A todo ello, los sindicatos de la banca, calladitos, sus afiliados tenían buenos acuerdos de prejubilación.

Los pagaba el ahorrador embaucado.

Lo había notado en la correspondencia, pero la semana  pasada  comprobé en mis carnes que aquella Caja de Ahorros del Sureste de España de mi niñez. De mi hucha con la rosa de los vientos. Del Aula de Cultura, hoy solo queda un banco más. Un depredador más. Un usurero de antaño, que cobra comisiones por ingresar dinero. Comisiones por operaciones por Internet. Al que se le pide una certificación y sale con la burda escusa de la informática y sus lagunas. Que se niega a decirte donde fue a parar una transferencia. Que tiene unos empleados aleccionados y que son capaces de llegar a interpretar tus palabras y sentimientos, como ataques a su persona. La respuesta:

“Es la política del banco”. 

¿La política?. 

Joder!!!. Claro, la política dirigida por el dinero.