Friday 20 December 2013

On jo vix (III). El Paradero de La Fustera.

La Linea
No plou.

Anit per fi, després de tres dies  d´efectes de virus,  “la pansa”, el meu cos s'ha comportat normal. En tots els costats couen faves. - No es aixi?.

Era la meua intenció escriure una felicitació als meus lectors com a peu al video de la capçalera.

Durant aquests dies de baixa forma,  i de pensaments concentrats cap al Nadal, temps poc desitjat per mi, m'arriba la notícia de la mort de Paco “Ismael”, Francisco Botella Pineda. 


Estava maquinant un text nadalenc original, i no puc seguir.

He parat un moment d'escriure. Y penso. 


Per acompanyar la meua traducció del pensament a l´escrit, em pose els cascos,  i connecte amb You Tube (vaja invent),  i escaig a Mozart (el meu preferit),  i cerque el Rèquiem (m'encanta).

Lluna de La Fustera
La missa de Rèquiem és l'acte litúrgic catòlic celebrat després de la defunció d'una persona; es tracta de la dinovena i última missa escrita per Mozart. Mozart va morir abans d'acabar-la, en 1791.

Vos deixe l'enllaç curt del Requiem (9:10 min), per si el meu lector vol sentir a Mozart acomiadar-se d'una persona morta mentre em llig.


Jo escoltaré el Requiem complet (56:34 min), interpretat per la Philarmónica de Viena dirigida per Herbert Von Karajan.

No. No, ho sent, no m'ix una felicitació nadalenca.  M'ixen records de persones que sense ser íntims amics, en temps passats van formar part de la meua vida, i pel seu comportament els considere amics.

Quan em diuen, - … per cert, una mala notícia que t'afectarà-,  i pronuncien el nom de Paco i el del seu pare junts, tal com era conegut,  Paco de “Ismael”, en uns segons passen per la meua ment més de 15 anys de la meua època laboral, època en què la meua comesa en el Servei Municipal d'Aigües consistia en la presa de lectures dels comptadors d'aigua.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix (ara anomenada  “Benissa Costa”,  vaja part va tenir l'inventor i vaja valentia de Regidors de Turisme per no mantenir el popular.  Supose que aconsellats amb allò de “poc comercial i pegadis”. Valents per l'originalitat del nom), i …

- Vicent !!!. Para !!!. O et centres, o no vas a acabar una entrada, acabares un llibre.
- Tens raó diable bo.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix, la parada del tradicional esmorzar espanyol era a casa Ismael.


El Paradero als anys '60
Allí havia l'únic telèfon fix, i durant molt temps, de la zona. Allí, en arribar, hi havia un avís de l'oficina, o durant l'esmorzar,  o més tard a última hora. Ni radio, ni movils es coneixien, Per a nosaltres, per a mi, nouvingut al Servei d'Aigües al febrer de 1976 (Vicente Frau ja ho era del Servei des de la seua fundació en 1969), va començar una relació familiar.

Ismael Botella Orihuel, patriarca, fundador del Parador de La Fustera, ens esperava. A les 10.00 en  taula. Nosaltres cadascun el seu entrepà. Ismael treia vi i "La Casera" per a tots. Per a ell un tros de pa casolà dur i  “el plat de les animes”. Un tros de formatge, o salsitxó, o un capellà, o anxoves, o un tac de pernil de les sobres del tall de la petita tenda.

La tenda l'atenia Teresa i la seua filla Elena.


Trenc d´alba a la platja de La Fustera
Durant un temps van tenir habitacions.

Res de grans menjars, o si l'eren?. On està el manjar?. En el plaure del gust?. Solament?. I la bona companyia?.

Paquita i Paco venien de Benissa amb la càrrega de productes per a la confecció dels plats, que en ell, en aqueix moment buit restaurant, es servien en un replet menjador a mig dia. No en va, durant anys va ser l'únic restaurant entre Calp i Moraira, i després amb el boom turístic, un dels millors i més prestigiosos.

Pier (Pedro), arribava amb altres productes, cartes, periòdics, els bancs, les factures ….

Els fills d'ambdues famílies, Daniel i Ismael, corretejaven, a l'avi li queia la bava literalment.

Paco se m'antull sempre un home callat, pacient, és possible que fins a vergonyós. Però quan se't dirigia esbossava un somriure, sempre.

Per a mi era l'invisible de la família, en la cuina, amb qui anava a barallar, amb els calderos i amb Paquita que estava amb ell, era la seua dona. Segur que en eixir, en la taula familiar, una vegada despatxats els comensals, els majors menjarien senzillament, comentant les incidències, esdevinguts, o millores observats durant el dia.


La Fustera des de la terrassa
Sempre vaig trobar una semblança personal i de tracte entre Paco i la seua mare Teresa.

Teresa, senzilla, de parla dolça i amable, disposada i atenta.

Amb el temps el Parador La Fustera va tancar. El Parador es va vendre i el nou propietari ho va derrocar para fa un hotel. Avui és un solar. La crisi?. L'especulació?. 


Despres,  a Paco m'ho trobava quasi tots els dies enfront de l'Ajuntament. Sempre amb un comentari, un somriure.

De Paco “Ismael” podran parlar molt i millor, per exemple, els seus companys socis de la Societat Colombófila “El Palomar”, de la qual segur era un actiu.


Lloc d´encontre
La notícia de la mort de Paco, suma records al meu esdevenir, al meu patrimoni personal, records de persones que amb el seu callat treball van donar a conèixer a Benissa, La Fustera, i Fanadix en el món.

Per aixo, un record molt especial per a tota la família, per a Paquita, i els seus fills Ismael, Paquita i Mª Teresa, per a Elena i María, les seues germanes i per a Pedro, Daniel i Natalia.

Jo el recordaré trobant-nos front l'Ajuntament, un somriure i comentari alegre.

-------------------------------------

 Donde yo vivo  (III).  El Paradero La Fustera.

 

No llueve.

Amanecer en la playa de La Fustera (Benissa)
Anoche por fin, después de tres días de virus, “la pasa”, el cuerpo se ha comportado normal. En todos lados cuecen habas. No?.

Era mi intención escribir una felicitación a mis lectores como pie al video de la cabecera. 

Durante estos días de baja forma y de pensamientos concentrados hacia la Navidad, tiempo poco deseado por mí, me llega la noticia de la muerte de Paco “Ismael”, Francisco Botella Pineda.

Estoy maquinando un texto original, y no puedo seguir.

He parado un momento de escribir. Pienso.  Para acompañar mi traducción de pensamiento a  un escrito, me pongo los cascos y conecto con You Tube (vaya invento) y pico a Mozart (mi preferido) y busco el Réquiem (me encanta).

La misa de Réquiem es el acto litúrgico católico celebrado tras el fallecimiento de una persona; se trata de la decimonovena y última misa escrita por Mozart. Mozart murió antes de terminarla, en 1791.

Dejo el enlace corto del Requiem (9:10 min), por si mi lector quiere sentir a Mozart despedirse de una persona fallecida mientras me lee.  

Yo escucharé el Requiem completo (56:34), interpretado por la Philarmónica de Viena dirigida por Herbert Von Karajan.

Desde la terraza
No. No, lo siento, no me sale una felicitación Navideña, me salen recuerdos de personas que sin ser íntimos amigos, en tiempos pasados formaron parte de mi vida, y  por su comportamiento los considero amigos.

Cuando me dicen, - ... por cierto, una mala noticia que te afectará-, y pronuncian el nombre de Paco y el de su padre, tal como era conocido Paco de “Ismael”, en unos segundos pasan por mi mente más de 15 años de mi época laboral, época en que mi cometido en el Servicio Municipal de Aguas consistía en la toma de lecturas de los contadores de agua.

En la temporada de lectura de contadores en la partida de Fanadix  (ahora la llaman Benissa Costa, vaya parto tuvo el inventor y vaya valentía de concejales de Turismo. por no mantener el popular, supongo que aconsejados con aquello de “poco comercial y pegadizo”. Hurra !!! por la originalidad del nombre), y  

-        - Vicent !!!. O te centras, o no vas a terminar una entrada, terminaras un libro.
-        - Tienes razón diablillo bueno.

El Paradero La Fustera en los ´60
En la temporada de lectura de contadores en la partida de Fanadix,  la parada del tradicional almuerzo español era en casa Ismael. Allí tenian el único teléfono fijo, durante mucho tiempo, de la zona. Allí, al llegar, había un aviso de la oficina, o durante el almuerzo, o más tarde, a última hora. Para nosotros, para mí, recién llegado al Servicio de Aguas en febrero de 1976 (Vicente Frau ya lo era del Servicio desde su fundación en 1969), empezó una relación familiar.

Ismael Botella Orihuel, patriarca, fundador del Paradero de La Fustera, nos esperaba. A las 10.00 en la mesa. Nosotros cada uno su bocadillo. Ismael sacaba vino y La Casera  para todos. Un trozo de pan casero duro y el “plato de las animas” para él. Un trozo de queso, o salchichón,  o un capellán, o anchoas, o un taco de jamón de las sobras del corte de la pequeña tienda.

La tienda la atendía Teresa y su hija Elena. 

Durante un tiempo tuvieron habitaciones.

Nada de grandes manjares, ¿o si lo eran?. ¿Donde está el manjar?. ¿En el placer del gusto?. ¿Solo?. ¿Y la buena compañía?.

Paquita y Paco venían de Benissa con la carga de pertrechos para la confección de los platos, que en él, en ese momento vacío restaurante, se servían en un repleto comedor a medio día. No en vano, durante años fue el único restaurante entre Calpe y Moraira, y después con el boom turístico, uno de los mejores y más reputados.

Pier (Pedro), llegaba con otros pertrechos, cartas, periódicos, los bancos, las facturas  ….  Y despues, junto con Elena, servian los platos en el comedor. Sus paellas. Sus canelones.
La Luna de La Fustera
Los hijos de ambas familias, Daniel e Ismael correteaban, al abuelo se le caía la baba literalmente.

Paco se me antojó siempre un hombre callado, paciente, es posible que hasta vergonzoso. Pero cuando se te dirigía esbozaba una sonrisa, siempre.

Para mí era el invisible de la familia, en la cocina, ¿con quien iba a pelear?, con los calderos y con Paquita que estaba con él, era su mujer. Seguro que al salir, en la mesa familiar, una vez despachados los comensales, los mayores comerían sencillamente, comentando las incidencias, acontecidos, o mejoras observados durante el  día.

Siempre encontré un parecido personal y de trato entre Paco y su madre Teresa.

Teresa, sencilla, de habla dulce y amable, dispuesta y atenta.

Con el tiempo el  Paradero La Fustera cerró. El Paradero se vendió y el nuevo propietario lo derribó para hace un hotel. Hoy es un solar. ¿La crisis?. ¿La especulación?. 

A Paco me lo encontraba casi todos los días frente al Ayuntamiento. Siempre un comentario, una sonrisa.

De Paco “Ismael” podrán hablar, por ejemplo, sus compañeros socios de la Sociedad Colombófila “El Palomar”, de la que seguro era un activo.

Lugar de encuentro
La noticia de la muerte de Paco, suma recuerdos a mi devenir, a mi acervo personal, recuerdos de personas que con su callado trabajo, dieron a conocer el mombre de Benissa, La Fustera, y Fanadix en el mundo.

Un recuerdo muy especial para toda la familia, para Paquita, y sus hijos Ismael, Paquita y Mª Teresa, para Elena y María, sus hermanas y para Pedro, Daniel y Natalia.

Y esté yo donde este, le recordaré encontrándonos frente el Ayuntamiento, sonrisa y comentario alegre.


Thursday 5 December 2013

On jo vix.( II )



Riu Quindío

Està plovent.

Diuen que feia anys que no tenien un mes de novembre tan plujós. En un mateix dia, plou, ix el sol i torna a ploure. I amb ganes. Fret no sent, solament els paisans es queixen i s'abrigallen. Jo crec que exageradament.

Estem a la tardor. Pluges i clima temperat.

No deixa de ser molest, eixir al carrer amb sol, sense núvol algun sobre la ciutat, i al cap d'una estona, en eixir de la tenda, banc o bar, sentir unes lleugeres gotetes, que amb prou faenes veus o distingeixes. Solament en sentir la frescor sobre la pell, adverteixes que són aigua. I ja pots dir sense por a equivocar-te: va a ploure.

Marejol de billets
Els dies passen i vaig aprenent com manejar-me en aquest galimaties de monedes i preus. Tan sol amb sentir que per a certificar un sobre amb justificant de recepció, he d'abonar 114, ja em pose en guàrdia, En eixe moment no m'aclarisc, no sé si és molt o poc. Intente operar mentalment. O amb el mòbil. Mire al comerciant-interlocutor. Em mira rar. Balboteig. Pagament. I després, durant el camí de tornada  a casa, calcule. Manejar tant bitllet, de 1000, 2000, 5000, 10000, 20000, 50000. I les embafadores monedes de 50, 100, 200, 500, mareja.

Un vertader repte per a un parkinsonia.

Aclarisc que 114, són 114.000 pesos, (al canvi són 43,11 euros).

La popular
El PK s'ha encebat últimament en el meu muscle i genoll esquerres. Les molèsties em fan buscar el remei del ibuprofeno. L'oficina de farmàcia es diu ací, drogueria. Cert. La venda sense recepta és habitual. Els medicaments es venen a orri, en blísters, 10 pastilles 8.000 pesos (3,05 euros). Vol voste més?. Els farmacèutics, aconsellen i recepten. Administren injectables. Són, casí, el metge. El pacient s'estalvia pagar-li la consulta al galeno, el farmacèutic (el droguer) recepta i té un client.

L'enyorança d'alguns productes, com són, el formatge manxec, la tableta de xocolata, el pa, el vi, (de qualsevol zona, però llocs a triar, un Penedés, un Somontano, o Ribers del Segre). O la tonyina, i algun xoriço, em proporcionen la possibilitat de viatjar de paquet en una moto, per a cercar-los en una població major.

Més de 20 anys després de la meua última cavalcada amb moto, i per primera vegada, portant un casc, sembla una odissea per a un miope amb diplopía i amb ulleres de cul de got. 

Parc Nacional Natural de Los Nevados
El meu jovi, mania, vici, o professió no remunerada, la d'anar pel món amb la càmera de fotos i video, em donen l'oportunitat de prendre instantànies, a al “tun tun”, que després filtre i seleccione. Algunes són una preciosidat.

Que una altra opinió podria tenir jo que sóc el seu autor?.
Parc Nacional Natural de Los Nevados

Juancho condueix. És un enamorat de la
seua terra i em va explicant a cada metre, on estic. Que hi ha darrere de …. Que hi havia abans o que funció exerceix tal o cal edifici, etc.

El supermercat està en la zona alta d'Armènia, hem recorregut uns quants quilòmetres. Suposadament, hi ha productes espanyols. Recórrec vitrines, prestatgeries i mostradors. El pa francés s'assembla al nostre, el d'ací és dolç. La tonyina és “Isabel”. Les sardines “Palacio d'Orient”. El vi de Xile i Argentina. Una botella de Marques de Càceres, negre, 65.000 pesos (24,54 euros). Era l'única botella de vi conegut. Una de negre Casa Ibañez, (vaja, que lluny ho descobrisc), Cabernet Sauvignon, Vins de la Terra de Castella, 16.000 pesos (6.04 euros). Els formatges espanyols, pocs, un manxec sense garantia d'origen. Una taula d'embotits: xoriço, salami, pernil serrà.

Llums de Nadal
Un berenar semi-espanyol. Un petit capritx.

I comença a ploure. Les gotes sonen sobre les claraboies del saló.

- Es va anar l'aigua!!!.

He après a relacionar pluja i tall de subministrament. L'aigua potable procedeix del riu, i és potabilitzada en els Tancs. Supose que les dimensions de l'estació de potabilització han quedat obsoletes i no admeten un aigua tèrbola a l'excés.

Aigua?. Tranquil, Vicent, dema matí, aigua.


--------------------------------

Donde yo vivo. ( II )



Y llueve
Y está lloviendo.

Dicen que hacía años que no tenían un mes de noviembre tan lluvioso. En un mismo día, llueve, sale el sol y vuelve a llover. Y con ganas. Frio no siento, solo los paisanos se quejan y se arropan. Yo creo que exageradamente.

Estamos en otoño. Lluvias y clima templado.

No deja de ser molesto, salir a la calle con sol, sin nube alguna sobre la ciudad, y al cabo de un rato, al salir de la tienda, banco o bar, sentir unas ligeras gotitas, que apenas ves o distingues. Solo al sentir la frescura sobre la piel, adviertes que son agua. Y ya puedes decir sin miedo a equivocarte: va a llover.

Un mareo
Los días pasan y voy aprendiendo como manejarme en este galimatías de monedas y precios. Tan solo con oír que para certificar un sobre con acuse de recibo, debo abonar 114, ya me pongo en guardia, En ese momento no me aclaro, no sé si es mucho o poco. Intento operar mentalmente. O con el móvil. Miro al comerciante-interlocutor. Me mira raro. Balbuceo. Pago. Y después, durante el camino de vuelta o en casa, calculo. Manejar tanto billete, de 1000, 2000, 5000, 10000, 20000, 50000. Y las empalagosas monedas de 50, 100, 200, 500, marea.

Un verdadero reto para un parkinsoniano.

Aclaro que 114, son 114.000 pesos, (al cambio son 43,11 euros).

Parque Nacional Natural de Los Nevados
El PK se ha cebado últimamente en mi hombro y rodilla izquierdos. Las molestias me hacen buscar el remedio del ibuprofeno. La oficina de farmacia se llama aquí, droguería. Cierto. La venta sin receta es habitual. Los medicamentos se venden a granel, en blísteres, 10 pastillas 8.000 pesos (3,05 euros). Quiere Ud. más?. Los farmacéuticos, aconsejan y recetan. Administran inyectables. Son, casí, el médico. El paciente se ahorra pagarle la consulta al galeno, el farmacéutico (el droguero) receta y tiene un cliente. 

La añoranza de algunos productos, como son, el queso manchego, la tableta de chocolate, el pan, el vino, (de cualquier zona, pero puestos a elegir, un Penedés, un Somontano, o Ribers del Segre). O el atún, y algún  chorizo, me proporcionan la posibilidad de viajar de paquete en una moto, para buscarlos en una población mayor. 

Parque Nacional Natural de Los Nevados
Más de 20 años después de mi última cabalgada en moto, y por primera vez, llevando un casco, parece una odisea para un miope con diplopía y con gafas de culo de vaso.

Mi jovi, manía, vicio, o profesión no remunerada, la de ir por el mundo con la cámara de fotos y video, me dan la oportunidad de tomar instantáneas, al “tun tun”, que después filtro y selecciono. Algunas son una preciosidad. 

Que otra opinión podría tener yo que soy su autor?.

El Eden
Juancho conduce. Es un enamorado de su tierra y me va explicando a cada metro, donde estoy. Que hay detrás de …. Que había antes o que función desempeña tal o cual edificio, etc.







La popular
El supermercado está en la zona alta de Armenia, hemos recorrido unos cuantos kilómetros.  Supuestamente, hay productos españoles. Recorro vitrinas, estanterías y mostradores. El pan francés se parece al nuestro, el de aquí es dulce. El atún es “Isabel”. Las sardinas “Palacio de Oriente”. El vino de Chile y Argentina. Una botella de Marques de Cáceres, tinto, 65.000 pesos (24,54 euros). Era la única botella de vino conocido. Una de tinto Casa Ibañez,  (vaya, que lejos lo descubro), Cabernet Sauvignon, Vinos de la Tierra de Castilla, 16.000 pesos (6.04). Los quesos españoles, pocos, un manchego sin garantía de origen. Una tabla de embutidos: chorizo, salami, jamón serrano.

Una merienda semi-española. Un pequeño capricho.

Y empieza a lloviznar. Las gotas suenan sobre las claraboyas del salón.

-        Se fue el agua!!!. 

He aprendido a relacionar lluvia y corte de suministro. El agua potable procede del rio, y es potabilizada en los Tanques. Supongo que las dimensiones de la estación de potabilización han quedado obsoletas y no admiten un agua turbia en exceso.  

Agua?. Tranquilo Vicent, mañana agua.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...