Monday 27 April 2015

Les dones dels paperets de la Costereta del Convent.

Article publicat en el Llibre de les Festes de la Purissíma Xiqueta de 2015.


Les dones dels paperets de la Costereta del Convent.

Quan arribava a l'altura de casa “del Rull”, al començament pronunciat de la Costereta, posava les meues mans en la posició imaginària d'estar agafat a una corda, que lligada al batall de la campana, m'ajudava en la pujada fins a la ma casa. Per als que allí viviem no era un esforç la pujada, però, a diferència de la resta dels carrers adjacents, el canvi en el pendent es notava.

Hui em comuniquen la notícia de la mort de Pepita “la Xalonera”. 
Pense una mica en ella i m'adone que, de la generació dels meus pares, solament queden ells dos a la Costereta del Convent.

D'aquell carrer ple de xiquets en els anys 60, als quals sumats els de el carrer Escoto, n´érem una legió, cosa que contrasta amb l'actual, d'adults i cases tancades.

Hui, no sé, però en el passat els xiquets unien, o separaven. Ja se sap, les baralles de criatures a voltes portaven l'enemistat entre els majors, però no era l'habitual. Hui Internet els manté aplacats.

Els motius d'unió entre els habitants del carrer, entre d'altres, estaven al voltant de les festes del Corpus del Convent o de la Puríssima Xiqueta. Els anys 60, van ser, en relació sobretot al Corpus del Convent, una de les festes més importants, tant o més que les patronals. Les obres d'art de "didalet" dels col·legials, transformaven completament la Placeta de Convent i les no menys artístiques de les dones la Costereta del Convent i el carrer Ample. El disseny de l'adorn del carrer, primer els “arcs” i després els “paperets”, portaven a les dones una bona temporada de cap, pel seu treball, a voltes molt elaborat, o per les seues discussions ximples per un color o per un llaç més o menys.  
Els homes en aquest assumpte participaven, en temps dels “arcs”, fent forats on es plantaven les bigues que sostenien “l´arc”. Quan estava asfaltada, emplenaven barrils de terra per a enfonsar les bigues. I quan els “arcs” eren ja massa treball per als nous temps, amb l'escala més llarga del barri, la del Convent, penjaven els “paperets”. I alguna volta vaig tindre que pujar jo.

Em sente enfront de l'ordinador i entre en una aplicació coneguda com Google Earth, amb ella puc, des de la meua taula, i com si fora en una carrossa de cavalcada, recórrer el carrer. La meua memòria es trasllada als temps en què el carrer no estava asfaltat. Les portes de les cases estaven obertes tot el dia, i solament una cortina impedia veure l'interior. En els temps en què per a cridar als habitants de la casa calia picar amb la balda i saludar amb un: “Ave María Puríssima”, al que des de l'interior es responia “Sense pecat concebuda, María Santíssima”. En el qual les dones portaven el “vel” en el cap per a anar a missa. I que podríem enquadrar en el tram que va des de 1960 a 1970.

Com a tantes vegades vaig fer, somni que participe en la cavalcada anual del Corpus. Em puge en la imaginària carrossa, aparcada en la gran plaça on cinc carrers conflueixen, i els propose recórrer el meu carrer mostrant-los un record, com una fotografia de cada casa.

La gran plaça no te nom, tan sols destaca una placa de taulells, assenyalant el punt on va nàixer un il·lustre benisser, el Rvdm. Pare Melchor de Benissa. Aquest motiu no em crida l'atenció, la casa evoca en el mi altres records més familiars i íntims. Era la tenda del tío Pepe “El Rull”. La tenda del nostre carrer. La de la tía Concha, Francisca i Pascualeta. Allí compràvem tot; allí, en sacs d´arpillera, i després de plàstic, les llegums, l'arròs, sucre. … amb unes pales de madera es treien del sac i s'empaquetava en cucurutxos rectangulars i de diferent calibre segons el contingut a introduir, 
les balances, primer eren de pesos i després una mica més sofisticades, les dones portaven la braxa i no existien les bosses de plàstic que, tardarien a venir, érem ecològics encara.

Els comptes es feien a llapis en el paper d'embolicar, sense calculadora. L'anar a casa “El Rull”, era com anar a casa una tía o la iaia.

En començar la rampa del carrer, en la vorera de la dreta, encara que no pròpiament la Costereta, hi havia el cantonet de Marieta “L´Ordinari” (hui carrer Metge Sala). Allí vivía Marieta, que era  modista, soltera i molt baixeta. Tenía una careta xicoteta i flaca, i ulleretes a mitjan del nas. Algunes vegades vaig estar en les seues mans perquè m'arreglava alguna peça heretada dels meus cosins, o alguna cosa nova que no m´ajustava be. No sé perquè, sempre l'associe al cant de l´Angelus dels xiquets de l'Abadia de Montserrat.

Era veïna de María “La Fuma” i del tío Quico “El Sec”. La casa on vivien dona a la plaça sense nom. El tío Quico tenía un haca i es dedicava a llaurar la seua escassa terra i posava els seus serveis per altri. El recorde simpàtic i divertit. A la tía María, l'associe a germà xicotet. Va ser la dona que ajudà ma mare, després de cada part, a mantenir un mínim d'ordre en la casa familiar.

2.-  La primera casa de la dreta va estar molts anys tancada. Era la casa familiar del franciscà Pare Joaquín Ribes i de Jaume. El pare Ribes em pareixia un gegant.  A Jaume solament ho veia quan feia algun encàrrec al meu pare i havia d'anar al Taller d´Ivars, on treballaven els dos. Ell s'encarregava d'una màquina que em semblava geganta i que servia per a escatar.

4.- El tío Eugenio Capó, era un vellet vestit de negre, barret i basto, assegut permanentment en la polleguera de la porta. Per la vesprada arribava el seu fill en una petita moto, carregat d´herba verda o amb un cabàs, descarregava i entrava el seu pare i tancava la porta. 

6.- María Ferrer la ”La Pinzellera”, o per a nosaltres, “la del balco llarg” i Aurelio, van venir a viure al carrer. María cosia i era una de les ànimes del disseny dels paperets. Era una de les primeres a presentar un model. Aurelio, el seu marit, va ser el meu professor en l'autoescola amb el mitic Seat 600. El seu fill, Vicente, va ser company d'estudis. Presentarem una ponència, un treball de l'institut, sobre la pesca. El seu pare, Aurelio, un gran aficionat a la pesca, tenia una petita barca. Per açò Vicente estava molt més assabentat que jo, un simple aficionat i que, de tant en tant, anava a exercir. El meu amic Vicente va morir en accident de trànsit treballant de Guàrdia Civil de Trànsit.

14.- Mari Lola va ser reina de les festes de l'any 1977. Els seus pares, Francisco “Poldo” i Pepita “La Guietana” tenien un lloc de venda de peix en el sempre fallit Mercat del carrer Hort de Bordes. Ma mare solia fer-me enrabiar amb la pregunta si no m'agradava com a núvia. Mari Lola va ser literalment salvada de les aigües; va caure dels braços de sa mare en la cisterna de la casamentre aquesta intentava traure un poal d'aigua per al servei de la casa. Era la xica inassolible del meu carrer.

16.- El tío Toni “Roc” i els seus fills Antonio i Paco treballaven amb mon pare al Taller d´Ivars. La tia Vicentica era la seua esposa. Pascualeta, la seua filla.
El tío Toni i la tia Vicentica, eren unes persones senzilles i molt atentes. Recorde al tío Toni amb ulleres negres passejant per la vorera i, per primera vegada, sentir alguna cosa així com “operació de cataractes”.
Paco, juntament amb mon pare, després de les hores de plantó enfront del banc d'ebenista en el Taller, seguien en la part de darrere de ma casa, amb un altre banc per davant, fent obres d'art per encàrrec. Allí estaven quan me n'anava a dormir, fent hores per a traure avant als fills. Paco junt amb mon pare van fer els meus mobles.
Antonio es un artista, ahí está la comucòpia que va fer per a mí.  Per Antonio, la talla va ser el seu mon, la paciència, la meticulositat les seues virtuts.

En el “cantonet” vivia la tía Joaquina. Era la iaia de Josep Antoni, una dona que també cosia per als veïns. A mi em confeccionà els uniformes que portaria en el Seminari de Pego els dos anys que vaig estar allí. La tela que s'usava per aquell temps era de ratlletes blaves fosques i blanques. 

Però el gran problema era que m'havien receptat ulleres, solament per a lectura. Com les podria portar un crio de 9 anys, llevant-se-les i posant-se-les, i no perdre-les?. Se li va ocórrer a la tía Joaquina que la butxaca que tenía a l'altura del cor tinguera dos compartiments, el curt habitual i un altre més llarg on cabera la funda amb les ulleres.
Ara veure-la asseguda, amb aquelles cadires baixetes de llavors, amb altres veïnes davant de la porta de sa casa, és el record que des de la carrossa imaginària observe en tornar la meua mirada virtual cap a l'avui Travessia Escoto.

18.- Les dues cases bessones dels Xest, van ser les meues cases. La casa de baix, ho vaig viure en la meua infantesa. Les herències suposen a voltes desplaçaments. I este va ser el motiu del meu canvi de casa. De la casa de baix passàrem a la casa de la tía Pascuala. Una casa més condicionada que la que deixàvem.

El meu oncle, hereu de la casa, la va vendre. I van venir a viure Daniel de “Gelat” i  Pepita “Reig”. Fa molt poc va morir Daniel. La seua filla Pepita, de la meua edat, va morir uns anys abans. Amb ella s'acarnissà la desgràcia, cosa que humanament no podem entendre. Una dona plena de vida, amb dues filles, amb la qual, sense més ni menys s'acarnisse la malaltia, el sofriment i la infelicitat d'una família jove, 
desfent-la sense miraments i per sempre. Amb Pepita, i la seua germana Maria Dolores, ens clavàvem els xics de la Costereta. Ja se sap que, de criatures es pot ser cruel, no arribàrem a tant però si una mica pesats vam ser.

20.- Ma casa.

El “raco de casa” era el nom que li donàvem a l'entrant que fa més ample el carrer i on dos eren les cases habitades. 

24.- Amb el tío Joan i la tía Consuelo vivien Joanet i Pepita “La Xalonera”. Estaven tan a prop, i el matrimoni jove no tenia fills, que quasi em considerava amb drets. El tío Joan sempre tenia una broma per a mi. Joanet m'impressionava quan arribava, ell tan gran amb una de les primeres motos Vespa del carrer o del poble. Pare i fill exhibien sempre un somriure. Fernandito, el nebot de Pepita, que era de Xaló, passava algunes temporades amb els seus tios i era esperat sempre per la mainada. Despres, coses de la vida, va formar una familia i viu a Benissa.

Em van explicar que, en la casa de la cantonada, hi havia un fanal de carbur. En eixa cantonada, en aqueix curt carrer sense portes de cases, ni nom (en tot cas s´anomenaria, “el Cantó del Farol”, hi ha un racó mínim, a causa de l'estructura del Convent, al que anomenem el “raconet”. Tenía una rampa de formigó i tènia la seua explicació. Evitar que es convertira, ja que camí portava, en urinari públic. 

Aquest tram de carrer sense nom era el nostre camp del Mestalla, així ho teníem ben anunciat, amb grans lletres, sobre el blanquejat de calç de l'alt mur que hi havia per aquell temps i que separava el carrer de la Placeta del Convent.

26.-  Aquell fanal de la cantonada, va donar nom als “Farol” de Benissa. El tío Pere i la tía Pepa Teresa “El Farol”, i els seus fills Pedro i Pascualeta “El Farol”. Amb ells, a més del veïnatge, ens unia la relació familiar. La tía Pepa Teresa era germana del meu avi.
El tío Pere tenía un do en les seues mans, sanava esquinços, trencaments, bonys, dolors, etc. Sempre em feia molt de respecte. Pepe “El del barri”, el seu nét, era un dels meus amics d'infantesa. I alguna vegada coincidirem després. Passat el temps, a la casa van venir a viure Pedro “El Farol” i Teresa “Cristina”. I amb ells, els seus fills Pedro i Ximo. Començava a semblar un carrer nou, tanta família jove i amb fills.

Aprofitem que el carrer és més ample, 
girem la carrossa del temps i l'encarem-la Costereta cap avall; no ens ficarem en la Plaçeta del Convent. Ni en el Convent … i records dels qui ho van habitar. Açò ho deixarem per a una altra ocasió.

La part del cervell que regeix els somnis aconsegueix canviar l'adreça. Així, quan es dóna la volta la hipotètica carrossa, de sobte, allà a baix, a la volta de casa “el Rull”, amb pas cansat, un franciscà amb un hàbit vell, pèl blanc esvalotat, està envoltat d'un remolí de xiquets que malden per besar-li el cordó o la mà. Ell posa les seues mans sobre els caps dels mocosos, de pantalons curts i genolls pelats i ronyosos.

El Pare Antoni va ser, en aquells temps, un home que la gent considerava sant. La seua presència, el seu exenple, el seu to de veu i les seues paraules transmetien pau. Un home bo i volgut. Així va quedar constància d'açò, dedicant-li l'antic carrer Verge dels Dolors del barri sant Nicolau.

25.- La primera construcció mai ha sigut habitatge. El tio Pepe “El Rull”, amb caminar pesat, i acompanyat per Kin, el seu gos, pujava des de la tenda al magatzem diverses vegades al dia. Després baixava amb algun producte que ja escassejava en la tenda. Allí va guardar els diversos models de cotxe que va tenir, el primer crec que va ser un dels primers models de Citroen.

23.-  El tío Vicent del “Grego” i la tía Rosario eren una parella molt major i estaven sols. Un únic fill que van tenir, va morir jove. La tía Rosario era germana de la tia Pepa Teresa “el Farol”, al seu torn germanes del meu avi Vicent de “Marro”, tots ells fills de Vicente Ibáñez Vidal, capatàs en diverses obres municipals.
Els dies de pluja se sentia un rítmic “pom, pom, pom …”, era el tío Vicent que estava picant amb la maça sobre el portal de pedra de l'entrada de la seua casa un gran manoll d'espart. O apedaçant els cabassos amb l'espart picat; o corda, o …

Portava, el tío Vicent, sempre, una gran gorra negra. Solament se la llevava quan entrava en l'església del Convent. Llavors posava al descobert alguna cosa que no es veia habitualment: una gran protuberància una “llupia” deien. Es negava al fet que li extirparen, era una espècie de gran bacora pegada a la coroneta.

21.-  El tío Carlos “Carbonero” proveïa la seua casa de llenya amb grans carretades. La seua dona, la tía Mariana era com la meua àvia de davant de casa, el seu riure era contagiós. Pedro, Joanet, Carlos i Anita els seus fills. De tots, Anita va ser qui es va quedar, i allí segueix.
Quan passe veig a Pepe “Clavel” pintant el ferro del balcó.
 
- “És que estan arreglant la casa, Anita i Pepe es casen”.

En recordar, sent enyorança de la innocència de xiquet. De la imaginació que posava, doncs la informació, recollida al vol de les converses, es convertia en una pel·lícula que una vegada passats els anys, pareix de ciència ficció. Res coincidia, per res amb la realitat.

Jose (Francisco), va nàixer i el meu germà Víctor (Manuel) també, ja havien altres dos de la mateixa edat, però d'una altra dècada. Jose es va anar jove ... amb tant per viure!. Les filles de Jose al costat de la d'Ana i Yolanda, són una benedicció per a la família. Pepe “Clavel” i Anita es mereixen aquest gaudi.

19.- Nomenar els “Roquet” en la Costereta del Convent, és nomenar la solera. La tía Francisca “El Rull”, la seua germana Concha que, soltera, vivia amb ella, el tío Toni i el tío Roquet eren germans, quatre germans, i tres famílies vivint en el mateix carrer. I cinc van ser, perquè el pare Zacarías, germà de tots ells, va viure en el Convent, fins al seu assassinat el 4 de setembre de 1936                                 als 41 anys d'edat, durant la Guerra Civil espanyola.

- María era de la meua edat i la meua amiga.- Recordava ma mare.
- María està sargint mitjes. I es molt mes jove… .- Deia jo.
- Era una germana major, que va morir, ella va nàixer després, per açò li van posar María.

El tío Roquet tenía la fusteria a casa, ho recorde molt bé, en el seu banc de fuster donant forma a les 
bigues de fusta que periòdicament li subministraven. Els seus fills Antonio i Juan van seguir la tradició, i la Carpinteria Orxelles és l'hereva d'aquell banc del fuster.
A la filla Pepita l'enamorá Alfonso, un boig que venia en Vespa des d'Alacant. I María i la tía Pepa, va ser amb les quals més relació recorde. La mare, la tia Pepa una dona senzilla i atenta; María sorneguera i bromista. Les dues en l'habitació de l'entrada, amb un mussol disecat en una cartel·la, que em tenia una mica espantat. I la rapidesa increïble amb que María reparava les carreres de les mitjes.

17.- Juan del “Pinar” amb Paquita Estrada, van venir a viure en la Costereta, venien de Benimarraig, on Juan era mitger de la finca del Pinar. Amb ells van venir Antonio, Mª Vicenta i va naixer Fanny, cosa que va produir que es rejovenira encara més el carrer.

15.- I al setembre, Pere obria el seu cup perquè trepitjàrem el raïm de Canoret. Allí, durant uns quants anys la verema i el vi ens van unir encara més amb la família de Pere i Leonor. Les quatre filles van formar les seues famílies i van deixar de viure en la Costereta del Convent, però àdhuc avui, sense Pere i Leonor, i Esperança que es va anar també, Pilar, Leonor i Mª José tornen i es reuneix, com si ells estigueren. Mire fixament, veig a Pere i Leonor,  estan asseguts enfront de la casa amb  cadires de platja. I diuen:

- Adéu Vicente !.

13.-  Vicent de “Torrat” puja per la Costereta, amb la seua haca carregada amb la “sàrria” i el “forcat”, en la boca un cigarret apagat, com sempre. Pepa li obri la porta de la casa i desenrotlla la catifa de palmell per a evitar que embrute l'entrada de la casa al seu pas cap a l'estable que esta al fons. Pepa es queda comentant amb Leonor si els arcs portaran el color rosa o millor seria si li combinaren un blau cel.

14.- Rosa em demanava el berenar, o se servia ella mateixa sense demanar. Durant un tempsPaco i Carmen “Els Plaços” van viure en el meu carrer. Per açò, Rosa Gálvez, encara que no vulga, porta el virus de la Costereta. I si compartiem berenar, encara més.

12.- Silvestre i Pepita donen nom a Vicente Ibañez García, la coincidència que en el mateix carrer  haja dos Vicente Ibañez, i que no són família, confon el carter i anem intercanviant-nos la correspondència. 

10.- Silvestre i Pepa Cuello sempre van tenir un gos que em causava molt respecte. En aqueix costat de la vorera, tombat, romania hores i hores. Aleshores jo, creuava a l'altre costat del carrer, no fóra a donar-me un mos. Si no estava fóra en el carrer, a voltes, pels postics, em donava un esglai.

8.- Pepe i Antonieta eren els pares de Luis “el Rubio”, un jugador més en el camp del Mestalla, al costat del meu germà Miquel i Jaime, Ginés i Vicente, Josep Antoni, Salvador, Evaristo, Llavador, Juanjo, Vicentin, Pedro …. Els partits encara que es jugaven en el carrer sense nom, no s'interrompien pel pas de gent o vehicles, en aquells anys molt escassos, s'interrompien perquè resultaven molt renyits i les controvèrsies amb l'àrbitre constants.

4.- Un dels records més vius, sobre una defunció en el carrer, a més de la tia Rosario, va ser la mort de l'esposa de Luis Devis, company de treball del meu pare en el Taller d´Ivars. La difunta deixava un vidu i tres orfes. Em va impressionar la gentada que va acudir a la casa per l'acompanyament al funeral.  Açò impactá en mi, el xiquet que anava aprenent del llibre no imprés, del llibre viu, del viure de cada dia.
De tornada a la plaça sense nom, baixe de la carrossa, mire cap amunt, cap a la Costereta, cap al Convent, i veig a les dones dels “paperets”, les que inventaven formes i combinaven colors. Les dones que intercanviaven penes i alegries. Les dones que demanaven prestat el sucre, la sal o la llet. Les que patien i les que també donaven alè.
Algunes ja no estan, unes altres se´n van anar a altres llocs. S'ha perdut tot allò. La televisió va ser la responsable?. Ara, amb l'internet, el carrer va camí de ser com un edifici de pisos, on ni els veïns de les cinc portes del mateix replà es coneixen.

Les dones dels paperets ja no tornaran. Una llàstima.

Calarcá, gener de 2015.


Dedique aquests records a Fina Mas Santacreu "Xest", una de les últimes dones dels paperets de la Costereta del Convent. Per això, i per la seua vida dedicada a mon pare, als meus germans i a mi. I com de "paperets" parle, a les seues hores dedicades al meticulós treball en "els arcs", i les hores component les tires dels "paperets" penjats a la entrada de casa, de cadira a cadira, per veure el seu efecte.

Demane perdó i disculpes si algú no es veu convenientment retratat
, nomenat u oblidat. Són uns records sincers d'un xiquet de 3 a 11 anys, que amb afecte recorda a totes i cadascuna de les dones dels "paperets", sent tal la proximitat, que totes eren "tia".
I vull agrair la publicació d'aquest escrit, realitzada pels Festers de la Puríssima Xiqueta de 2015, en el Llibre de Festes.

Els desitge molta sort i a tots molt bones festes!.

-----------------------------------

Las mujeres de los papelitos de la Costereta del Convent.

Articulo publicado en el Libro de las Fiestas de la Purissíma Xiqueta de 2015.



 Cuando llegaba a la altura de casa “de Rull”, al comienzo pronunciado de la Costereta, ponía mis manos en la posición imaginaria de estar cogido a una cuerda, que ligada al badajo de la campana, me ayudaba en la subida hasta la mi casa. Para los que allí vivíamos no era un esfuerzo la subida, pero, a diferencia del resto de las calles adyacentes, el cambio en la pendiente se notaba.

Hoy me comunican la noticia de la muerte de Pepita “la Xalonera”. Pienso un poco en ella y me doy cuenta que, de la generación de mis padres, solamente quedan ellos dos a la Costereta del Convent.

De aquella calle llena de niños en los años 60, a los cuales sumados los de la calle Escoto, éramos una legión, cosa que contrasta con el actual, de adultos y casas cerradas.





Hoy, no sé, pero en el pasado los niños unían, o separaban. Ya se sabe, las peleas de criaturas a veces traían la enemistad entre los mayores, pero no era lo habitual. Hoy Internet los mantiene aplacados.

Los motivos de unión entre los habitantes de la calle, entre otros, estaban alrededor de las fiestas del Corpus del Convent o de la Puríssima Xiquea. Los años 60, fueron, en relación sobre todo al Corpus del Convento, una de las fiestas más importantes, tanto o más que las patronales. Las obras de arte de "didalet" de los colegiales, transformaban completamente la Plaçeta de Convent y las no menos artísticas de las mujeres la Costereta del Convent y la carrer Ample. El diseño del adorno de la calle, primero los “arcos” y después los “papelitos”, traían a las mujeres una buena temporada de de cabeza, por su trabajo, a veces muy elaborado, o por sus discusiones tontas por un color o por un lazo más o menos.

Los hombres en este asunto participaban, en tiempos de los “arcos”, haciendo agujeros donde se plantaban las vigas que sostenían “l´arc”. Cuando estaba asfaltada, rellenaban barriles de tierra para hundir las vigas. Y cuando los “arcos” eran ya demasiado trabajo para los nuevos tiempos, con la escalera más larga del barrio, la del Convento, colgaban los “papelitos”. Y alguna vuelta tuve que subir yo.

Me siento frente al ordenador y entro en una aplicación conocida como Google Earth, con ella puedo, desde mi mesa, y cómo si fuera en una carroza de cabalgata, recorrer la calle. Mi memoria se traslada a los tiempos en que la calle no estaba asfaltada. Las puertas de las casas estaban abiertas todo el día, y solamente una cortina impedía ver el interior. En los tiempos en que para llamar a los habitantes de la casa había que picar con la aldaba y saludar con uno: “Ave María Purísima”, y desde el interior se respondían “Sin pecado concebida, María Santísima”. En el cual las mujeres llevaban el “velo” en la cabeza para ir a misa. Y que podríamos encuadrar en el tramo que va desde 1960 a 1970.

Como tantas veces hice, sueño que participo en la cabalgata anual del Corpus. Me subo en la imaginaria carroza, aparcada en la gran plaza donde cinco calles confluyen, y les propongo recorrer mi calle mostrándolos un recuerdo, como una fotografía de cada casa.

La gran plaza no tiene nombre, tan sólo destaca una placa de azulejos, señalando el punto donde nació un ilustre benisser, el Rvdm. Pare Melchor de Benissa. Este motivo no me llama la atención, la casa evoca en el mí otros recuerdos más familiares y íntimos. Era la tienda del tío Pepe “El Rull”. La tienda de nuestra calle. La de la tía Concha, Francisca y Pascualeta. Allí comprábamos todo; allí, en sacos de cáñamo, y después de plástico, las legumbres, el arroz, azúcar. … con unas palas de madera se sacaban del saco y se empaquetaba en cucuruchos rectangulares y de diferente calibre según el contenido a introducir, las balanzas, primero eran de pesas y después algo más sofisticadas, las mujeres llevaban la “barxa”  y no existían las bolsas de plástico que, tardarían a venir, éramos ecológicos todavía.

Las cuentas se hacían a lápiz en el papel de envolver, sin calculadora. El ir a casa “Rull”, era como ir a casa una tía o la yaya.

Al empezar la rampa de la calle, en la acera de la derecha, aunque no propiamente la Costereta, estaba el “cantonet” de Marieta “L´ordinari” (hoy calle Médico Sala). Allí vivía Marieta, que era modista, soltera y muy bajita. Tenía una carita pequeña y flaca, y gafas  a media nariz. Algunas veces estuve en sus manos porque me arreglaba alguna pieza heredada de mis primos, o algo nuevo que no me ajustaba bien. No sé porque, siempre lo asocio al canto del Angelus de los niños de la Abadía de Montserrat.

Era vecina de María “La Fuma” y del tío Quico “El Sec”. La casa donde vivían daba a la plaza sin nombre. El tío Quico tenía un yegua y se dedicaba a labrar su escasa tierra y ofrecía sus servicios a otros. Lo recuerdo simpático y socarrón. A la tía María, lo asocio a hermano pequeño. Fue la mujer que ayudó mi madre, después de cada parto, a mantener un mínimo de orden en la casa familiar.

2.- La primera casa de la derecha estuvo muchos años cerrada. Era la casa familiar del franciscano Padre Joaquín Ribes y de su hermano Jaume. El padre Ribes me parecía un gigante. A Jaume solamente le veía cuando hacía algún encargo a mi padre y tenía que ir al Taller de Ivars, donde trabajaban los dos. Él se encargaba de una máquina que me parecía gigante y que servía para escatar.

4.- El tío Eugenio Capó, era un viejecito vestido de negro, sombrero y basto, sentado permanentemente en el quicio de la puerta. Por la tarde llegaba su hijo en una pequeña moto, cargado de hierba verde o con un capazo, descargaba, entraba a su padre y cerraba la puerta.

6.- María Ferrer ”La *Pinzellera”, o para nosotros, “la del balcón largo” y Aurelio, vinieron a vivir en la calle. María cosía y era una de las almas del diseño de los papelitos. Era una de las primeras en  presentar un modelo. Aurelio, su marido, fue mi profesor en la autoescuela con el mítico Seat 600. Su hijo, Vicente, fue compañero de estudios. Presentamos una ponencia, un trabajo del instituto, sobre la pesca. Su padre, Aurelio, un gran aficcionado a la pesca, tenía una pequeña barca. Por eso Vicente estaba mucho más enterado que yo, un simple forofo y que, de vez en cuando, iba a ejercer. Mi amigo Vicente murió en accidente de tráfico trabajando de Guardia Civil de Tráfico.

14.- Mari Lola fue reina de las fiestas del año 1977. Sus padres, Francisco “Poldo” y Pepita “La Guietana” tenían un puesto de venta de pescado en el siempre fallido Mercado de la calle Hort de Bordes. Mi madre solía hacerme rabiar con la pregunta si no me gustaba como novia. Mari Lola fue literalmente salvada de las aguas; cayó de los brazos de su madre en la cisterna de la casa, mientras esta intentaba sacar un cubo de agua para el servicio de la casa. Era la chica inalcanzable de mi calle.

16.- El tío Toni “Roc” y sus hijos Antonio y Paco trabajaban con mi padre al Taller de Ivars. La tía Vicentica era su esposa. Pascualeta, su hija.
El tío Toni y la tía Vicentica, eran unas personas sencillas y muy atentas. Recuerdo al tío Toni con gafas negras paseando por la acera y, por primera vez, oí algo así como “operación de cataratas”.
Paco, junto con mi padre, después de las horas de plantó frente al banco de ebanista en el Taller, seguían en la parte de atrás de mi casa, con otro banco por delante, haciendo obras de arte por encargo. Allí estaban cuando me iba a dormir, haciendo horas para sacar adelante a los hijos. Paco junto con mi padre hicieron mis muebles.
Antonio es un artista, ahí está la comucòpia que hizo para mí. Para Antonio, la talla fue su mundo, la paciencia, la meticulosidad sus virtudes.

En el “cantonet” vivía la tía Joaquina. Era la yaya de Josep Antoni, una mujer que también cosía para los vecinos. A mí me confeccionó los uniformes que llevaría en el Seminario de Pego los dos años que estuve allí. La tela que se usaba por aquel tiempo era de rayitas azul oscuro y blancas.
Pero el gran problema era que me habían recetado gafas, solamente para lectura. Cómo las podría leva uno crio de 9 años, quitándoselas y poniéndoselas, y no perderlas?. Se le ocurrió a la tía Joaquina que el bolsillo que tenía a la altura del corazón tuviera dos compartimentos, el corto habitual y otro más largo donde cupiera la funda con las ojeras.
Ahora verla sentada, con aquellas sillas bajitas de entonces, con otras vecinas ante la puerta de su casa, es el recuerdo que desde la carroza imaginaria observo al volver mi mirada virtual hacia la hoy Travesía Escoto.

18,- Las dos casas gemelas de los Xest, fueron mis casas. En la casa de bajo, viví en mi niñez. Las herencias suponen a veces desplazamientos. Y este fue el motivo de mi cambio de casa. De la casa de bajo pasamos en la casa de la tía Pascuala. Una casa más acondicionada que la que dejábamos.

Mi tío, heredero de la casa, la vendió. Y vinieron a vivir Daniel de “xelat” y Pepita “Reig”. Hace muy poco murió Daniel. Su hija Pepita, de mi edad, murió unos años antes. Con ella se ensañó la desgracia, cosa que humanamente no podemos entender. Una mujer llena de vida, con dos hijas, con la cual, sin más ni menos se ensaño la enfermedad, el sufrimiento y la infelicidad de una familia joven, deshaciéndola sin miramientos y por siempre jamás. Con Pepita, y su hermana María Dolores, nos metíamos los chicos de la Costereta. Ya se sabe que, de criaturas se puede ser cruel, no llegamos a tanto pero si un poco pesados fuimos.

20.- Mi casa.

El “racó de casa” era el nombre que le dábamos al entrante que hace más ancha la calle y donde dos eran las casas habitadas.

24.- Con el tío Joan y la tía Consuelo vivían Joanet y Pepita “La Xalonera”. Estaban tan cerca, y el matrimonio joven no tenía hijos, que casi me consideraba con derechos. El tío Joan siempre tenía una broma para mí. Joanet me impresionaba cuando llegaba, él tan grande con una de las primeras motos Vespa de la calle o del pueblo. Padre e hijo exhibían siempre una sonrisa. Fernandito, el sobrino de Pepita, que era de Xaló, pasaba algunas temporadas con sus tíos y era esperado siempre por la chiquillería. Después, cosas de la vida, formó una familia y vive en Benissa.

Me explicaron que, en la casa de la esquina, había una farola de carburo. En esa esquina, en esa corta calle sin puertas de casas, ni nombre (en todo caso se denominaría, “Cantó del Farol”, hay un rincón mínimo, debido a la estructura del Convento, al que denominamos el “raconet”. Tenía una rampa de hormigón y tenía su explicación. Evitar que se convirtiera, puesto que camino llevaba, en urinario público.
Este tramo de calle sin nombre era nuestro campo del Mestalla, así lo teníamos bien  anunciado, con grandes letras, sobre el blanqueado de cal del alto muro que había por aquel tiempo y que separaba la calle de la Plaçeta del Convent.

26.- Aquella farola de la esquina, dio nombre a los “Farol” de Benissa. El tío Pere y la tía Pepa Teresa “El Farol”, y sus hijos Pedro y Pascualeta “El Farol”. Con ellos, además de la vecindad, nos unía la relación familiar. La tía Pepa Teresa era hermana de mi abuelo.
El tío Pere tenía un don en sus manos, sanaba esguinces, roturas, chichones, dolores, etc. Siempre me daba mucho respeto. Pepe “el del barrio”, su nieto, era uno de mis amigos de niñez. Y alguna vez coincidiremos después. Pasado el tiempo, en la casa vinieron a vivir Pedro “El Farol” y Teresa “Cristina”. Y con ellos, sus hijos Pedro y Ximo. Empezaba a parecer una calle nueva, tanta familia joven y con hijos.

Aprovechamos que la calle es más ancha, giramos la carroza del tiempo y  encarémosla Costereta hacia abajo; no nos meteremos en la Plaçeta del Convent. Ni en el Convent … y recuerdos de quienes lo habitaron. Esto lo dejaremos para otra ocasión.

La parte del cerebro que rige los sueños consigue cambiar la dirección. Así, cuando se da la vuelta la hipotética carroza, de repente, allá abajo, a la vuelta de casa “Rull”, con paso cansado, un franciscano con un hábito viejo, pelo blanco alborotado, está rodeado de un remolino de niños que se afanan en besarle el cordón o la mano. Él pone sus manos sobre las cabezas de los mocosos, de pantalones cortos y rodillas peladas y roñosas.

El Padre Antoni fue, en aquellos tiempos, un hombre que la gente consideraba santo. Su presencia, su ejemplo, su tono de voz y sus palabras transmitían paz. Un hombre bueno y querido. Así quedó constancia de esto, dedicándole la antigua calle Virgen de Dolores del barrio santo Nicolás.

25.- La primera construcción nunca ha sido vivienda. El tío Pepe “El Rull”, con andar pesado, y acompañado por Kin, su perro, subía desde la tienda al almacén varias veces al día. Después bajaba con algún producto que ya escaseaba en la tienda. Allí guardó los diversos modelos de coche que tuvo, el primero creo que fue uno de los primeros modelos de Citroën.

23.- El tío Vicent del “Grego” y la tía Rosario eran una pareja muy mayor y estaban sólo. Un único hijo que tuvieron, murió joven. La tía Rosario era hermana de la tía Pepa Teresa “el Farol”, a su vez hermanas de mi abuelo Vicent de “Marro”, todos ellos hijos de Vicente Ibáñez Vidal, capataz en varias obras municipales.
Los días de lluvia se oía un rítmico “pom, pom, pom …”, era lo tío Vicent que estaba picando con la maza, sobre el portal de piedra de la entrada de su casa, un gran manojo de esparto. O remendando los capazos con el esparto picado; o cuerda, o …
Llevaba, el tío Vicent, siempre, una gran gorra negra. Solamente se la quitaba cuando entraba en la iglesia del Convento. Entonces ponía al descubierto algo que no se veía habitualmente: una gran protuberancia una “llupia” decían. Se negaba al hecho que se la extirparan, era una especie de gran breva pegada en la coronilla.

21.- El tío Carlos “Carbonero” proveía su casa de leña con grandes carretadas. Su mujer, la tía Mariana era como mi abuela de delante de casa, su risa era contagiosa. Pedro, Joanet, Carlos y Anita sus hijos. De todos, Anita fue quién se quedó y allí sigue.
Cuando paso veo a Pepe “Clavel” pintando el hierro del balcón.

- “Es que están arreglando la casa, Anita y Pepe se casan”.

Al recordar, siendo añoranza de la inocencia de niño. De la imaginación que ponía, pues la información, recogida al vuelo de las conversaciones, se convertía en una película que una vez pasados los años, parecían de ciencia ficción. Nada coincidía, para nada con la realidad.
Jose (Francisco), nació y mi hermano Víctor (Manuel) también, ya habían otros dos de la misma edad, pero de otra década. Jose se fue joven ... con tanto para vivir!. Las hijas de Jose junto a la de Ana y Yolanda, son una bendición para la familia. Pepe “Clavel” y Anita se merecen este goce.

19.- Nombrar los “Roquet” en la Costereta del Convent, es nombrar la solera. La tía Francisca “El Rull”, su hermana Concha que, soltera, vivía con ella, el tío Toni y el tío Roquet eran hermanos, cuatro hermanos, y tres familias viviendo en la misma calle. Y cinco fueron, porque el padre Zacarías, hermano de todos ellos, vivió en el Convento, hasta su asesinato el 4 de septiembre de 1936 a los 41 años de edad, durante la Guerra Civil española.

- María era de mi edad y mi amiga.- Recordaba mi madre.
- María está zurciendo medias. Y es mucho más joven… .- Decía yo.
- Era una hermana mayor, que murió, ella nació después, por eso le pusieron María.

El tío Roquet tenía la carpintería en casa, lo recuerdo muy bien, en su banco de carpintero dando forma a las vigas de madera que periódicamente le suministraban. Sus hijos Antonio y Juan siguieron la tradición, y la Carpintería Orxelles es la heredera de aquel banco del carpintero.
A la hija Pepita la enamoró Alfonso, un loco que vendía en Vespa desde Alicante. Y María y la tía Pepa, fue con las cuales más relación recuerdo. La madre, la tía Pepa una mujer sencilla y atenta; María socarrona y bromista. Las dos en la habitación de la entrada, con un búho disecado en una repisa, que me tenía un poco asustado. Y la rapidez increíble con que María reparaba las carreras de las medias.

17.- Juan del “Pinar” con Paquita Estrada, vinieron a vivir a la Costereta, venían de Benimarraig, donde Juan era medianero de la finca del Pinar. Con ellos vinieron Antonio, Mª Vicenta y nació Fanny, cosa que produjo que se rejuveneciera todavía más la calle.

15.- Y en septiembre, Pere abría su lagar donde pisamos la uva de Canoret. Allí, durante unos cuántos años la vendimia y el vino nos unieron todavía más con la familia de Pere y Leonor. Las cuatro hijas formaron sus familias y dejaron de vivir en la Costereta del Convent, pero aun hoy, sin Pere y Leonor, y Esperança que se fue también, Pilar, Leonor y Mª José vuelven y se reúne, como si ellos estuvieron. Miro fijamente, veo a Pere y Leonor, están sentados frente a la casa con sillas de playa. Y dicen:

- Adiós Vicente !.

13.- Vicent de “Torrat” sube por la Costereta, con su yegua cargada con el “sàrria” y el “forcat”, en la boca un cigarrillo apagado, como siempre. Pepa le abre la puerta de la casa y desenrolla la alfombra de palma para evitar que ensucie la entrada de la casa a su paso hacia el establo que esta al fondo. Pepa se queda comentando con Leonor si los arcos llevarán el color rosa o mejor sería si le combinaran un azul cielo.

14.- Rosa me pedía la merienda, o se servía ella misma sin pedir. Durante un tiempo, Paco y Carmen “De los Plazos” vivieron en mi calle. Por eso, Rosa Gálvez, aunque no quiera, leva el virus de la Costereta. Y si compartíamos merienda, todavía más.

12.- Silvestre y Pepita dan nombre a Vicente Ibañez García, la coincidencia que en la misma calle haya dos Vicente Ibañez, y que no son familia, confunde el cartero y vamos intercambiándonos la correspondencia.

10.- Silvestre y Pepa Cuello siempre tuvieron un perro que me causaba mucho respeto. En ese lado de la acera, tumbado, permanecía horas y horas. Entonces yo, cruzaba al otro lado de la calle, no fuera a darme un bocado. Si no estaba fuera en la calle, a veces, por los postigos, me daba un buen susto.

8.- Pepe y Antonieta eran los padres de Luis “El Rubio”, un jugador más en el campo del Mestalla, junto a mi hermano Miquel y Jaime, Ginés y Vicente, Josep Antoni, Salvador, Evaristo, Llavador, Juanjo, Vicentin, Pedro …. Los partidos aunque se jugaban en la calle sin nombre, no se interrumpían por el paso de gente o vehículos, en aquellos años muy escasos, se interrumpían porque resultaban muy reñidos y las controversias con el árbitro constantes.

4.- Uno de los recuerdos más vivos, sobre una defunción en la calle, además de la tía Rosario, fue la muerte de la esposa de Luis Devis, compañero de trabajo de mi padre en el Taller de Ivars. La difunta dejaba un viudo y tres huérfanos. Me impresionó el gentío que acudió en la casa por el acompañamiento al funeral. Esto impactó en mí, el niño que iba aprendiendo del libro no impreso, del libro vivo, del vivir de cada día.

De vuelta en la plaza sin nombre, bajo de la carroza, miro hacia arriba, hacia la Costereta, hacia el Convento, y veo a las mujeres de los “papelitos”, las que inventaban formas y combinaban colores. Las mujeres que intercambiaban penas y alegrías. Las mujeres que pedían prestado el azúcar, la sal o la leche. Las que sufrían y las que también daban aliento.

Algunas ya no están, otras se fueron a otros lugares. Se ha perdido todo aquello. La televisión fue la responsable?. Ahora, con el internet, la calle va camino de ser como un edificio de pisos, donde ni los vecinos de las cinco puertas del mismo rellano se conocen.

Las mujeres de los papelitos ya no volverán. Una lástima.

Calarcá, enero de 2015.


Dedico estos recuerdos a Fina Mas Santacreu "Xest", una de las últimas mujeres de los papelitos de la Costereta del Convent. Por eso, y por su vida dedicada a mi padre, a mis hermanos y a mí. Y como de "papelitos" hablo, a sus horas dedicadas al meticuloso trabajo en "los arcos", y las horas componiendo las tiras de los "papelitos" colgados a la entrada de casa, de silla a silla, para ver su efecto.

Pido perdón y disculpas si alguien no se ve convenientemente retratado, nombrado u olvidado. Son unos recuerdos sinceros de un niño de 3 a 11 años, que con afecto recuerda a todas y cada una de las mujeres de los "papelitos", siendo tal la proximidad, que todas eran "tía".
Y quiero agradecer la publicación de este escrito, realizada por los Festeros de la Puríssima Xiqueta de 2015, en el Libro de Fiestas.

Les deseo mucha suerte y a todos muy felices fiestas!.



Saturday 25 April 2015

Avui és festa major en el meu poble, Benissa.

Avui, com cada quart diumenge d'abril , tots els habitants del meu poble es mobilitzen en un sol sentit. La unica preocupacion que té cada benissero és la de passejar pels carrers del poble a qui considera la seua MARE, REYNA I PATRONA. I a qui durant l'any va aclamar per a demanar la seua intervenció o intercesió devant del seu fill Jesucrist, en penes i angoixes terrenals, amb exclamacions, com:

Puríssima Xiqueta!!!. Ajudam !.  

Puríssima Xiqueta!!!. Guardam !. 

Puríssima Xiqueta!!!. Il·lumina el meu camí !.

Queden per davant unes hores intenses. Les cercaviles i desfilades de festeres i festers que ja hem vist, i els que queden. Però avui, avui és dia de les millors gal·les, El millor trage, de la veu cuidada per a gastarla en el moment de les aclamacions. D'una vela de la millor cera. De retrobaments amb els benisseros dispersos.

Esta nit estare en la "pujá". 

Cantare: 

"Plens de goigs i brollant l'entusiasme ...", 

"... i aplegue fins al cel nostra veu." 

 y  

"... portadora dels mes apreciats bens." 


i aclaméare amb la resposta a la veu estripada de

VISCA LA PURISSIMA XIQUETA !!! 
amb un 
VISCA !!!.


-----------------------------------------

HOY ES FIESTA MAYOR EN MI PUEBLO, BENISSA.


Hoy, como cada cuarto domingo de abril , todos lo habitantes de mi pueblo se movilizan en un solo sentido. La unica preocupacion que tiene cada benissero es la de pasear por las  calles del pueblo a quien considera su MADRE, REYNA Y PATRONA. Y a quien durante el año  aclamó para pedir su intervencion o intercesion ante su hijo Jesucristo, en penas y angustias terrenales, con exclamaciones, como:

¡¡¡Puríssima X¡queta!!!. ¡Ayudame!. 

¡¡¡Puríssima Xiqueta!!!. ¡Protejeme!.

¡¡¡Puríssima Xiqueta!!!. ¡Ilumina mi camino!.

Quedan por delante unas horas intensas. Los pasacalles y desfiles de festeras y festeros que ya hemos visto, y los que quedan. Pero hoy, hoy es dia de las mejores galas, el mejor tage, de la voz cuidada para husarla rn el momenuo de las aclamaciones. De una vela de la mejor cera. De reencuentros con los benisseros dispersos. De incorporarse a la procesión,  ¿por donde?. ...

Esta noche estare en la "pujá". 

Y cantare:

"Plens de goigs i brollant l'entusiasme ...", 

"... i aplegue fins al cel nostra veu." 

 y  

"... portadora dels mes apreciats bens."
y aclamare con la respuesta a la voz desgarrada de

¡¡¡ VISCA LA PURISSIMA XIQUETA !!!

con un

¡¡¡ VISCA !!!.





El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...