Sunday 31 July 2016

La Gran Mentida dels indignes.

Fa uns dies vam tenir coneixement i qui pretén repetir com a president del Govern també, de l'existència de l'Informe Chilcot, en el qual, entre altres, s'afirma que els governs, o Blair i Aznar, van pactar donar suport a la Guerra de l'Iraq simulant que treballaven per la pau.


Va afirmar Rajoy al respecte de la notícia, vicepresident d'aquell govern, que va embolicat i no ha tingut temps per a això, i que total ja han passat tretze anys.El 15 de febrer de 2003, es van donar a Espanya, ia Europa, unes de les manifestacions més multitudinàries de la història democràtica. En aquestes manifestacions es volia fer arribar als governs que donaven suport a la decisió d'un atac al Iraq de Saddam, entre ells el d'Espanya, i amb una participació notable, la voluntat de la majoria dels espanyols d'evitar la via de les armes per solucionar el conflicte amb el dictador.El dia 13 de febrer de 2003, dos dies abans de la celebració de les manifestacions multitudinàries, el president del Govern, José María Aznar, va demanar fe personal en ell als espectadors que van veure l'entrevista difosa a Antena 3 Televisió. "Creguin-me, estem fent el correcte. Actuem d'acord amb les nostres creences i les nostres conviccions", va ser la seua última frase. La clau de la seua argumentació va ser triple: "El règim iraquià té armes de destrucció massiva. Poden estar segurs tots els que ens estan veient"; "Té vincles amb el terrorisme", i aquesta "demostració" justifica "la duresa de les mesures que s'han de prendre".







El 3 de març de 2003, el Congrés aprova la proposició d'Aznar sobre l'Iraq amb el suport unànime dels populars. Defensades les dues propostes, per Aristegui i Caldera, "per sorpresa va intervenir l'actual president del Govern, Mariano Rajoy per defensar la postura del Govern en aquesta crisi". El ministre ha exigit al líder de l'oposició, José Luis Rodríguez Zapatero, que "done la cara i exposi la seua postura amb claredat". Per a Rajoy, els socialistes actuen en aquest assumpte de manera "basta, ridícula i mesquína". Els diputats de Partit Popular, davant el resultat positiu per a Aznar, l´animen i aplaudeixen. Animen i aplaudeixen una guerra.Després de 13 anys, estem patint les conseqüències, els atacs terroristes i els desplaçaments humans, que alguns ja predeien: "S'acabarà amb les armes de destrucció massiva, les armes químiques i l'amenaça terrorista que representa Saddam, si aquest s'exilia o es li elimina. Realment pueril aquesta argumentació. L'única cosa que generarà aquesta injusta guerra és, d'una banda, una fallida ja inevitable de la legalitat internacional, i per una altra, l'augment del terrorisme integrista a mitjà i llarg termini, el qual trobarà una plataforma de justificació objectiva, de la que ara no té, i el seu creixement en altres punts del planeta, entre ells Espanya ".  (Baltasar Garzon - Sr. President. El Pais 2003.04.03).
El més greu no és, ni tan sols, que les cèlebres armes de destrucció massiva fossin una enganyifa, originat en informes falsificats.

Tots recordem a Colin Power en la seva condició de cap de la diplomàcia nord-americana, que protagonitzant una intervenció en el Consell de Seguretat de Nacions Unides i que va portar la seva figura al més alt nivell. Els seus debats preludiaron la invasió anglo-nord-americana de l'Iraq, però la comprovació que els arguments, les proves i les denunciades armes de destrucció massiva no existien, li va ficar a la Gran Mentida i va danyar les seves aspiracions i el seu historial diplomàtic.I recordem a una Ana Palacio argumentant sense argument.I la fotografia dels quatre de les Açores. Barroso una mica retirat. I Aznar suportant sobre la seva espatlla la mà del pitjor president de la història dels EUA.L'exprimer ministre britànic Tony Blair ha demanat disculpes pel seu paper en la guerra de l'Iraq. L'últim líder laborista a guanyar unes eleccions ha demanat perdó per utilitzar informació d'intel·ligència errònia; ha reconegut que no va saber preveure el caos que es deslligaria després de l'enderrocament de Saddam Hussein, i ha admès que aquest caos pot haver contribuït a l'aparició i creixement del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS).El més greu és que Rajoy demani als altres responsabilitat, quan ni qui patrocini la mentida, Aznar, ni el mateix, hagin dit ni una paraula, desdint, i reconeixent la Gran Mentida.I que algú que pretén governar Espanya, afirmi no tenir temps per saber de les conclusions de l'Informe Chilcot.Diu Baltasar Garzón en el seu escrit d'opinió "Temps de canalles" (El Pais 28.2.2004), i jo ho subscric, que: "La postura davant d'aquests manipuladors nats és la de la intransigència ètica; no hi ha pacte ni consens possible amb ells, sinó només l'exigència de responsabilitats polítiques i qualssevol altres que siguin procedents. ", i" Més democràcia vol dir més responsabilitat i menys indiferència; més llibertat i menys seguretat com a únic valor emergent, i, sobretot, més dignitat. 
Avui es pregunten els ciutadans dels països occidentals, que ha passat, perquè estem més insegurs ara. I ningú els diu que és conseqüència directa d'allò, és el resultat, que més enllà dels centenars de milers de víctimes mortals que va originar aquell conflicte, la guerra de l'Iraq i les seves seqüeles directes, han convertit la regió en un caòtic desequilibri, la existència de presons com Guantánamo, fora de tota legalitat internacional, van sembrar la llavor del fanatisme gihadista en què es troba segrestat Occident. La guerra de Síria, la crisi humanitària desencadenada per l'arribada massiva de refugiats fins a les portes d'Europa, la incontrolable escalada de violència que sacseja el món sencer.En conclusió crec que, d'ofici, pel fiscal de la Cort Penal Internacional, s'hauria d'estudiar l'informe Chilcot, aquest al que Rajoy no pot dedicar-se, i considerar si la Gran Mentida que ens va portar a la guerra de l'Iraq, i que va produir entre els iraquians un nombre total de morts de 1.200.000, i segons dades oficials, i que entre els militars ocupants van ser més de 4.000 nord-americans, un centenar de britànics i altres 100 soldats d'altres nacionalitats, estan entre els crims que assenyala l'article 5 de l'Estatut de Roma: delicte de genocidi (art. 6), de guerra (art.8), d'agressió (art.8 bis) i de lesa humnidad (art. 7).Seria una manera de donar credibilitat a la Cort Penal Internacional, jutjant si fos el cas, a polítics que van exercir el seu càrrec democràticament, però que les seves decisions puguin ser considerades delicte. En algun cas, com el de José María Aznar, sense signes de penediment ni humilitat cap. Com es veu, no només els dictadors menteixen, assassinen, guerregen i provoquen conflictes per interessos econòmics o de geoestratègia.

Els demòcrates, Bush, Blair, Power, Barroso, Rajoy i Aznar, van mentir conscientment i van provocar mort, destrucció, trencament de la lleis internacionals, detenció il·legal fora de qualsevol norma del dret i la formació d'un monstre terrorista d'imprevisibles resultats.Hauria de plantejar un debat en el Partit Popular, sobre si mantenir com a candidat a Rajoy, ja que la seva figura política ja de per si, de dubtosa capacitat, podria ser "investigada" per una hipotètica denúncia, al costat dels abans nomenats, davant la Cort Penal Internacional.O simplement per la seva intervenció en aquella Gran Mentida




La gran mentira de los indignos.




Hace unos días tuvimos conocimiento y quien pretende repetir como Presidente del Gobierno también,  de la existencia del Informe Chilcot, en el que, entre otras, se afirma que los gobiernos, o Blair y Aznar, pactaron apoyar la Guerra de Iraq simulando que trabajaban por la paz.
 
Afirmó Rajoy al respecto de la noticia, vicepresidente de aquel gobierno, que anda liado y no ha tenido tiempo para ello, y que total ya han pasado trece años.

El 15 de febrero de 2003, se dieron en España, y en Europa, unas de las manifestaciones más multitudinarias de la historia democrática. En esas manifestaciones se quería hacer llegar a los gobiernos que apoyaban la decisión de un ataque al Iraq de Sadam, entre ellos el de España, y con una participación notable, la voluntad de la mayoría de los españoles de evitar la vía de las armas para solucionar el conflicto con el dictador.

El día 13 de febrero de 2003, dos días antes de la celebración de las manifestaciones multitudinarias, el presidente del Gobierno, José María Aznar, pidió fe personal en él a los espectadores que vieron la entrevista difundida en Antena 3 Televisión. "Créanme, estamos haciendo lo correcto. Actuamos de acuerdo con nuestras creencias y nuestras convicciones", fue su última frase. La clave de su argumentación fue triple: "El régimen iraquí tiene armas de destrucción masiva. Pueden estar seguros todos los que nos están viendo"; "tiene vínculos con el terrorismo", y esa "demostración" justifica "la dureza de las medidas que se han de tomar".

 


El 3 de marzo de  2003, el Congreso aprueba la proposición de Aznar sobre Irak con el apoyo unánime de los populares. Defendidas las dos propuestas, por Aristegui y Caldera, “por sorpresa intervino el actual Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy  para defender la postura del Gobierno en esta crisis. El ministro ha exigido al líder de la oposición, José Luis Rodríguez Zapatero, que "de la cara y exponga su postura con claridad". Para Rajoy, los socialistas actúan en este asunto de modo "burdo, ridículo y mezquino". Los diputados de Partido Popular, ante el resultado positivo para Aznar, lo jalean y aplauden. Jalean y aplauden una guerra.

Después de 13 años, estamos sufriendo las consecuencias, los ataques terroristas y los desplazamientos humanos, que algunos ya predecían: Se acabará con las armas de destrucción masiva, las armas químicas y la amenaza terrorista que representa Sadam, si éste se exilia o se le elimina. Realmente pueril esta argumentación. Lo único que va a generar esta injusta guerra es, por una parte, una quiebra ya inevitable de la legalidad internacional, y por otra, el aumento del terrorismo integrista a medio y largo plazo, el cual hallará una plataforma de justificación objetiva, de la que ahora carece, y su crecimiento en otros puntos del planeta, entre ellos España” (Baltasar Garzon – Sr. Presidente. El Pais 4.03.2003).

Lo más grave no es, ni siquiera, que las célebres armas de destrucción masiva fueran un camelo, originado en informes falsificados.

Todos recordamos a Colin Power  en su condición de jefe de la diplomacia norteamericana, que protagonizando una intervención en el Consejo de Seguridad de Naciones Unidas y que llevó su figura al más alto nivel. Sus debates preludiaron la invasión anglo-estadounidense de Irak, pero la comprobación de que los argumentos, las pruebas y las denunciadas armas de destrucción masiva no existían, le metió en la Gran Mentira y dañó sus aspiraciones y su historial diplomático.

Y recordamos a una Ana Palacio argumentando sin argumento.


Y la fotografía de los cuatro de Las Azores. Barroso un poco retirado. Y Aznar soportando sobre su hombro la mano del peor presidente de la historia de los EEUU.
El ex primer ministro británico Tony Blair ha pedido disculpas por su papel en la guerra de Irak. El último líder laborista en ganar unas elecciones ha pedido perdón por utilizar información de inteligencia errónea; ha reconocido que no supo prever el caos que se desataría tras el derrocamiento de Sadam Husein, y ha admitido que dicho caos puede haber contribuido a la aparición y crecimiento del grupo yihadista Estado Islámico (ISIS).
Lo más grave es que Rajoy pida a los demás responsabilidad, cuando ni quien patrocino la mentira, Aznar, ni el mismo, hayan dicho ni una palabra, desdiciéndose, y reconociendo la Gran Mentira. 

Y que alguien que pretende gobernar España, afirme no tener tiempo para saber de las conclusiones del Informe Chilcot.

Dice Baltasar Garzón en su escrito de opinión “Tiempo de canallas” (El Pais 28.2.2004), y yo lo suscribo, que: La postura frente a estos manipuladores natos es la de la intransigencia ética; no hay pacto ni consenso posible con ellos, sino sólo la exigencia de responsabilidades políticas y cualesquiera otras que procedan.”, y “Más democracia significa más responsabilidad y menos indiferencia; más libertad y menos seguridad como único valor emergente, y, sobre todo, más dignidad.”

Hoy se preguntan los ciudadanos de los países occidentales, que ha pasado, porque estamos más inseguros ahora. Y nadie les dice que es consecuencia directa de aquello, es el resultado, que más allá de los centenares de miles de víctimas mortales que originó aquel conflicto, la guerra de Irak y sus secuelas directas, han convertido la región en un caótico desequilibrio, la existencia de prisiones como Guantánamo, fuera de toda legalidad internacional, sembraron la semilla del fanatismo yihadista en la que se halla secuestrado Occidente. La guerra de Siria, la crisis humanitaria desatada por la llegada masiva de refugiados hasta las puertas de Europa, la incontrolable escalada de violencia que sacude al mundo entero.

En conclusión creo que, de oficio, por el Fiscal de la Corte Penal Internacional, se debería estudiar el Informe Chilcot, ese al que Rajoy no puede dedicarse, y  considerar si la Gran Mentira que nos llevó a la guerra de Irak, y que produjo entre los iraquíes un número total de muertos de 1.200.000, y según datos oficiales, y que entre los militares ocupantes  fueron más de 4.000 estadounidenses, un centenar de británicos y otros 100 soldados de otras nacionalidades, están entre los crímenes señalados en el artículo 5 del Estatuto de Roma: delito de genocidio (art. 6), de guerra (art.8), de agresión (art.8 bis) y de lesa humnidad (art. 7).

Sería una forma de dar credibilidad a la Corte Penal Internacional, juzgando si fuera el caso, a políticos que ejercieron su cargo democráticamente, pero que sus decisiones pudieran ser consideradas delito. En algún caso, como el de José María Aznar, sin signos de arrepentimiento ni humildad ninguna. Como se ve, no solo los dictadores mienten, asesinan, guerrean y provocan conflictos por intereses económicos o de geoestrategia.

Los demócratas, Bush, Blair, Power, Barroso, Rajoy y  Aznar, mintieron conscientemente y provocaron muerte, destrucción, quebrantamiento de la leyes internacionales, detención ilegal fuera de cualquier norma del derecho y la formación de un monstruo terrorista de imprevisibles resultados.

Debería plantearse un debate en el Partido Popular, sobre si mantener como candidato a Rajoy, ya que su figura política ya de por sí, de dudosa capacidad, podría ser “investigada” por una hipotética denuncia, junto a los antes nombrados, ante la Corte Penal Internacional.
O simplemente por su intervención en aquella Gran Mentira.

Thursday 14 July 2016

Vaig sentir el fred canó d'una pistola a la templa.

No se quan va començar el fi d'ETA, però els fets esdevinguts en els dies anteriors al 14 de juliol de 1997, estic segur, van fer vomitar a molts espanyols i a una part dels que animaven a ETA.

El 10 de juliol de 1997 va ser segrestat per tres membres d'ETA, el regidor de la localitat biscaïna d'Ermua pel Partit Popular, entre 1995 i 1997, de Miguel Ángel Blanco Garrido (Ermua, 13 maig 1968-Lasarte-Oria, 13 juliol 1997). Els terroristes van mantindre en suspens a tot el país, amb l'amenaça d'assassinar-lo, amb l'exigència que s'efectués l'acostament dels presos de l'organització terrorista a les presons del País Basc en un termini màxim de 16 hores. Davant la negativa del Govern central, la tarda del dia 12 va ser tirotejat en un descampat, morint a la matinada del dia 13.

El pols insensat que van mantenir els etarres davant d'un govern ferm, i la protesta multitudinària de milions d'espanyols, mantenint a Miguel Angel lligat de mans durant el termini concedit per al compliment de la seva extorsió, i el posterior acte de covardia de agenollar-lo lligat de mans el segrestat, encañonale la pistola amb la qual se li van disparar dos trets, va produir un calfred que van sentir els milions d'espanyols que es van mobilitzar, i fins i tot aquells que seguien justificant a ETA.

L'assassinat de Miguel Ángel Blanco va suposar un abans i un després en la desenfrenada carrera del que va començar com un mètode d'arribar a la independència del País Basc, recolzat, animat als membres d'ETA, a produir-se un desinterès lent, silenciós i imperceptible .

El seu segrest i assassinat van provocar un sentiment social de rebuig cap a ETA en grans sectors de la ciutadania. Encara que associacions com Gest per la Pau d'Euskal Herria ja havien iniciat l'any anterior les seves mobilitzacions cíviques contra la violència, a partir de llavors les organitzacions i les expressions en contra de la violència d'ETA van augmentar.

El Fòrum Ermua sorgeix després de la reunió de diversos professors després del segrest i posterior assassinat del regidor. El seu eix d'acció va ser un manifest de repulsa on es proclama la seua oposició a qualsevol negociació amb ETA que no sigui la seua dissolució com a organització armada i la unitat antiterrorista dels dos grans partits polítics, PP i PSOE.

Avui 19 anys despres no se si algú se'n recorda d'aquells dies, d'aquelles hores en què tots els espanyols cofiaben en què els insesatos assassins tinguessen un mínim de seny.

Jo els recorde amb un fred canó en el meu templa.


 ----------------------------------------------

Sentí el frio cañon de una pistola en mi sien. 

No se cuando comenzó el fin de ETA, pero los hechos acaecidos en los días anteriores al 14 de julio de 1997, estoy seguro, hicieron vomitar muchos españoles y en una parte de los que animaban a ETA.

El 10 de julio de 1997 fue secuestrado por tres miembros de ETA, el concejal de la localidad vizcaína de Ermua por el PP, entre 1995 y 1997,  Miguel Ángel Blanco Garrido (Ermua, 13 de mayo 1968-Lasarte-Oria, 13 de julio 1997). Los terroristas mantuvieron en vilo a todo el país, con la amenaza de asesinarlo, con la exigencia de que se efectuara el acercamiento de los presos de la organización terrorista en las cárceles del País Vasco en un plazo máximo de 16 horas. Ante la negativa del Gobierno, la tarde del día 12 fue tiroteado en un descampado, muriendo en la madrugada del día 13.


El pulso insensato que mantuvieron los etarras ante un gobierno firme, y la protesta multitudinaria de millones de españoles, manteniendo a Miguel Angel maniatado durante el plazo concedido para el cumplimiento de su extorsión, y el posterior acto de cobardía de arrodillarlo atado de manos, encañonale la pistola y disparandole dos tiros, produjo un escalofrío que sintieron los millones de españoles que se movilizaron, e incluso aquellos que seguían justificando a ETA .


El asesinato de Miguel Ángel Blanco supuso un antes y un después en la desenfrenada carrera de lo que comenzó como un método de llegar a la independencia del País Vasco, apoyado, animado a los miembros de ETA, pasando a producirse un desinterés lento, silencioso e imperceptible.

Su secuestro y asesinato provocaron un sentimiento social de rechazo hacia ETA en grandes sectores de la ciudadanía. Aunque asociaciones como Gesto por la Paz de Euskal Herria ya habían iniciado el año anterior sus movilizaciones cívicas contra la violencia, a partir de entonces las organizaciones y las expresiones en contra de la violencia de ETA aumentaron.


El Foro Ermua surge tras la reunión de varios profesores tras el secuestro y posterior asesinato del concejal. Su eje de acción fue un manifiesto de repulsa donde se proclama su oposición a cualquier negociación con ETA que no sea su disolución como organización armada y la unidad antiterrorista de los dos grandes partidos políticos, PP y PSOE.Hoy 19 años después no se si alguien se acuerda de aquellos días, de aquellas horas en que todos los españoles cofiaben en que los insesatos asesinos tuvieran un mínimo de cordura.

Yo los recuerdo con un frío cañón en mi sien.



El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...