Sunday 12 February 2012

Venezia



Cupula de sant Marco
Tots els dies se la veia mirant cap a l'oest. El seu cabell ros brillava. El Sol, a eixes hores del dia, amb un daurat lluminós  que es reflectia en l'aigua de la llacuna, era el causant. 


Quan va arribar des de la seua València natal, pensava que  el temps d'estada seria el previst, dos setmanes. Viatjá en representació del departament d'art bizantí de la universitat. La seua presència es va limitar a participar en uns col·loquis sobre els mosaics del segle XVII de la basílica.

I es va quedar. 

El batent del onatge

Somiava que la seua vida en la ciutat era pura rutina. Encara que es diguera i repetira fins a la sacietat, per a ella, no era la ciutat de l'amor o dels enamorats. Quasi un any, i la seua vida amorosa es limitava a trobades esporàdiques. Insatisfactòries cites. Errors reconeguts, i repetits. 

La Riva dels Dàlmates era el seu passeig preferit. El  moment, mitja vesprada, amb el sol, preferiblement de febrer, posant-se entre el campanille de sant Giorgio Maggiore i la cúpula de santa Maria della Salutte. Eixe era el moment sublim del dia.  Els vaporetos trencaven regularment el silenci. I encara que se'ls intuïa,  sempre era una sorpresa veure´ls aparéixer en l'embocadura del Gran Canal. De sobte.  

Els vaporetos venien amb xicotets grups de turistes. Al febrer, només durant la setmana de carnestoltes, la ciutat es tornava bulliciosa. El vent, la boira i el fret no animaven a visitar la ciutat. 

La porta de Venezia
Observava els turistes al xafar la Riva. Les seues cares reflectien encantament. Sabia qual era el motiu causant d'aquell  estat.  Era sens dubte, la visió dels palazzos gòtics i renaixentistes, en especial el de Ca d´Oro, màxim representant del gòtic local, que havien admirat durant el trajecte. El colofó era la visió sobtada i frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la basílica de sant Marco i la torre de l´Orologio. Massa riquesa i opulència concentrada de colp.

Solia escodrinyar i qualificar a cada un dels visitants, especialment homes.  Li agradava fantasiejar, somiar amb l'arribada del templat comerciant, qual Marco Polo de volta d'un viatge a la Xina. 

No feia cap cas dels desaqueferats gondolers. Els tènia qualificats com uns creguts, perquè es consideraven els representants de la tradició de la ciutat i a penes si eren uns comerciants amb unes tarifes desorbitants. Els  visitants, els preguntaven per un passeig tradicional, i a l'escoltar la quantitat, quedaven bocabadats i seguien el seu camí.

Gondoler
Li llançaven floretes i insinuacions, i encara que en italià sonaven a glòria,  sabia que no eren sincers. Més be, eren expressions gastades i ràncies, de segles passats. I encara que se les donaven de casanovas, no era una targeta de presentació de què enorgullir-se, ja que la tradició el qualifica d'impotent .

La Riva dels Dàlmates, empedrada amb grans lloses, era batuda per un xicotet onatge, i el seu colpejament sobre la pedra causava sons que li recordaven als produïts per les palmes en una òpera de Puccini, o el de dos cossos en la batalla de l'amor. La seua imaginació, falta d'experiència satisfactòria, volava. La visió del Palazzo Ducal, i la sofisticada opulència, la transportaven.


Les "calli"
La vesprada, una vegada post el sol, es tornava freda i trista. A poc a poc tornava  a la realitat, despertava del son, i lentament tornava al seu “sestieri” de la Santa Croce, sense pressa, assaborint la frescor, olent aromes i mirant els aparadors, ara amb les caretes i antifaços de carnestoltes.  Les estretes “calli” eren un riu de gent fent compres. La seua meta el “campielli” de sant Giacomo.

A l'arribar, totalment desperta del seu somni, i veure el xicotet Paolo, corria per a abraçar-lo.
Marco mirava l'estampa de mare i fill, i es sentia feliç.

No hi havia remei, amava eixa dona.

Venècia, febrer del 2012



            
      LA PELICULA DELS DIES A VENEZIA

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Venezia 


Todos los días se la veía mirando hacia el oeste. Su cabello rubio brillaba. El Sol, a esas horas del día, con un dorado luminoso  que se reflejaba en el agua de la laguna, era el causante.


Vicent y la cámara
Cuando llegó desde su Valencia natal, pensaba que  el tiempo de estancia seria el previsto, dos semanas. Fue en representación del departamento de arte bizantino de la universidad. Su presencia se limitó a participar en unos coloquios sobre los mosaicos del siglo XVII de la basílica.

Y se quedó. 

Soñaba que su vida en la ciudad era pura rutina. Aunque se dijera y repitiera hasta la saciedad, para ella, no era la ciudad del amor o de los enamorados. Casi un año, y su vida amorosa se limitaba a encuentros esporádicos. Insatisfactorias citas. Errores reconocidos, y repetidos. 

La Riva de los Dálmatas era su paseo preferido. El  momento, media tarde, con el sol, preferiblemente febrero, poniéndose entre el campanile de san Giorgio Maggiore y la cúpula de santa María della Salutte. Ese era el momento sublime del día.  Los vaporetos rompían regularmente el silencio. Y aunque se les intuía,  siempre era una sorpresa verlos aparecer en la embocadura del Gran Canal. De repente.  

Los vaporetos venían con pequeños grupos de turistas. En febrero, solo durante la semana de carnaval, la ciudad se tornaba bulliciosa. El viento, la niebla y el frio no animaban a visitar la ciudad. 


Palacio ducal
Observaba a los turistas al pisar la Riva. Sus caras reflejaban encantamiento. Sabía cual era el motivo causante de aquel  estado.  Era sin duda, la visión de los palazzos góticos y renacentistas, en especial el de Ca d´Oro, máximo representante del gótico local, que habían admirado durante el trayecto. El colofón era la visión repentina y frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la Basílica de san Marco y la torre de l´Orologio. Demasiada riqueza y opulencia concentrada de golpe.

Solía escudriñar y calificar a cada uno de los visitantes, especialmente varones.  Le gustaba fantasear, soñar con la llegada del apuesto comerciante, cual Marco Polo de vuelta de un viaje a la China. 


Gondolero
No hacia caso de los desatareados gondoleros. Los tenia calificados como unos creídos, pues se consideraban los representantes de la tradición de la ciudad y apenas si eran unos comerciantes con unas tarifas desorbitantes. Los  visitantes, les preguntaban por un paseo tradicional, y al escuchar la cantidad, quedaban boquiabiertos y seguían su camino.

Le lanzaban piropos e insinuaciones, y aunque en italiano sonaban a gloria,  sabía que no eran sinceros. Más bien, eran expresiones manidas y añejas, de siglos pasados. Y aunque se las daban de casanovas, no era una tarjeta de presentación de la que enorgullecerse, ya que la tradición lo califica de  impotente.

La Riva de los Dálmatas, empedrada con grandes losas, era batida por un pequeño oleaje, y su golpeteo sobre la piedra causaba sonidos que le recordaban a los producidos por las palmas en una ópera de Puccini, o el de dos cuerpos en la batalla del amor. Su imaginación, falta de experiencia satisfactoria, volaba. La visión del Palazzo Ducal, y la sofisticada opulencia, la transportaban.

Carnaval
La tarde, una vez puesto el sol, se tornaba fría y triste. Poco a poco volvía  a la realidad, despertaba del sueño, y despacio volvía a su “sestieri” de la Santa Croce, sin prisa, saboreando el frescor, oliendo aromas y ojeando los escaparates, ahora con las caretas y antifaces de carnaval.  Las estrechas “calli” eran un rio de turistas. Su meta el “campielli” de san Giacomo.

Al llegar, totalmente despierta de su sueño, y ver al pequeño Paolo, corría para abrazarlo.

Marco miraba la estampa de madre e hijo, y se sentía feliz.

No había remedio, amaba a esa mujer.


Venecia, febrero de 2012



                                           

No comments:

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...