Joaquin Castells en el seu puesto de treball |
Quant vaig començar, al març de 1976, Ximo em portava 7 anys d'antiguitat. I com vaig explicar en la meua entrada “El primer dia”, va ser el primer en qui vaig sentir la simpatia cap al recentment incorporat:
"... A la seua esquena, algú observa l´escena, ho mira i ho recorda dels seus anys de primària en les Escoles Graduades.
Joaquin Castells, derrere d´una fila de carpetes, al veure´s observat pel novell, fa un gest d´alçament de celles, que el nou rep com una salutació de benvinguda."
Ximo i Loli |
Per les seues mans han passat milers de contractes d'aigües potable, ha atès a
milers de persones, espanyoles i del món sencer. Sense saber idiomes, solament
un francès rudimentari, però es feia entendre amb qualsevol estranger. Era molt
volgut i recordat per aquells a els qui va atendre. El secret, per al bon
observador, no era tal. No era un secret, era una virtut. La seua paciència
infinita, la seua esquena ampla aguantava a tot tipus de ciutadà, i em
permetran dir que alguns són insuportables, ofensius, pedants …. També li
atribuíem un toc de coqueteria cap a les dones, sense poder definir si l'era.
Paciència i màniga ampla cap als ciutadans, sense deixar de ser just en el
compliment del Reglament.
Si pense una mica, crec que no li he vist mai enfadat, o
traure el geni i alçar la veu. Avui, i abans de seguir, he de demanar-li perdó
públicament, doncs jo, jo no vaig saber en algun moment controlar el meu
caràcter i em vaig sobrepassar. El seu aguant davant situacions o discussions,
a voltes, seria enveja?, em feien perdre el componiment.
Una altra virtut, potser per força, era la de fumador passiu. Puc assegurar que Ximo ha fumat més cigarrets que qualsevol fumador actiu. No fumador, tenia a cinc ximeneres tirant fum i una altra a voltes.
Durant molts anys va calcular la facturació dels rebuts d'aigua, manualment, fins que l'Ajuntament va adquirir el primer computador Olivetti de 5 1/4 de disc flexible. Va ser al costat del nostre company Alejandro, possiblement, dels primers benisseros a manejar tal artilugio.
Home ordenat i meticulós, tenia cada data, cita, esdeveniment, recordatori …. en el seu famós calendari tac de taula. La seua agenda. Però alguna cosa ens tenia intrigats i mai descobrirem. La seua endiablada cal·ligrafia era inintel·ligible, a voltes apostava contra mi mateix, al fet que no sabia el que havia escrit. Avui que la meua cal·ligrafia ha degenerat de tal manera que prenc nota d'un número de telèfon i després no s'entenen quin numeros he posat (coses del Parkinson), em maraville àdhuc més.
Vam fer bona amistat. Cafenets havent dinat en el Solpost, per a no dormir-nos
en les vesprades llarges i caloroses, mecanografiant el càrrec de la
facturació, amb un monòton “sis” que era l'abreujament de “seixanta”, quota
quasi general durant molts anys. Aquells
cubates en el Paradero La Fustera les vesprades llargues d'estiu. Volta per les
platges, en aquells últims anys dels 70 i primers dels 80, que tants canvis van
portar al nostre país.
He de destacar la seua valentia, en aquells temps, que els avançaments mèdics no eren evidents, es va atrevir a posar-se en mans dels cirurgians per a corregir el seu defecte en els peus, corregint el seu caminar de forma ostensible.
El seu humor, sorneguer. Els seus silencis, la forma d'evitar discussions.
Estic convençut que la marxa en poc temps, primer de Vicente Frau i després la meua, va ser per a ell un abans i un després.
És l'últim de la Vella Guàrdia, la de la proximitat, la del tracte i coneixement personal, la de sense horaris, la de l'interès de saber, la de la humilitat de reconèixer que no se sap de tot. La del poc parlar i “piano piano laborar”.
I com tot bon servidor públic (tan injustament maltractats, a voltes fomentat pels propis polítics, per a dissimular la seua inutilitat), solament comptara amb la satisfacció pròpia d'haver complit, i l'afecte dels seus companys, que em consta són molts. No hi haurà placa en paret alguna en què conste que va complir amb es seu deure. No. No hi haurà reconeixement de Consell d'Administració, ni de la presidència, ni de la gerència, ni de ningú ….
Jo puc dir, ben alt, que Joaquín Castells Esquerdo, Administratiu del Servei
Municipal d'Aigües Potables de l'Ajuntament de Benissa, va ser, durant 45 anys,
un treballador exemplar, un company volgut, un pacient i atent servidor públic.
El meu últim amic de la Vella Guàrdia.
El Servei d'Aigües Potables no serà ja el mateix, la seua vacant amb les seues virtuts serà difícil de cobrir.
Si no em creuen. Al temps.
I com dic al final del video que encapçala el meu escrit: “I et desitge molts anys per davant, per a viure una altra vida nova.
Una gran abraçada. Vicent.”
------------------------------------------
A mi querido amigo Ximo.
Joaquin Castells en su puesto de trabajo |
Después de 45 años, mi amigo y ex compañero Joaquín Castells
Esquerdo se ha jubilado. Por fin, su trabajo en el Servicio de Aguas de Benissa,
del que es pionero (empezó su vida laboral al mismo tiempo que nació el
Servicio Municipal de Aguas Potables en 1969), ha terminado y una nueva etapa
en su vida empieza.
Cuando empecé, en marzo de 1976, Ximo me llevaba 7 años de antigüedad. Y como
conté en mi entrada “El primer día”, fue el primero en quien sentí la simpatía
hacia el recién incorporado:
“ A su izquierda, alguien observa la escena, lo mira y lo recuerda de sus años de primaria en las Escuelas Graduadas.
Joaquín
Castells, detrás de una fila de carpetas, al verse observado por el
novato, hace un gesto de levantamiento de cejas, que el nuevo recibe
como un saludo de bienvenida."
¿Quien no conoce a Ximo “de aguas potables”, Ximo el fill de
“Andreu el guarda”, Ximo “ el chico cojito de aguas”?.
Trabajos conducción de agua desde Benidoleig |
Otra virtud, quizás a la fuerza, era la de fumador pasivo.
Puedo asegurar que Ximo ha fumado más cigarrillos que cualquier fumador activo.
No fumador, tenía a cinco chimeneas echando humo y otra a veces.
Durante muchos años calculó la facturación de los recibos de
agua, manualmente, hasta que el Ayuntamiento adquirió el primer computador Olivetti de disco de 5 1/4 flexible.
Fue junto a nuestro compañero Alejandro, posiblemente, de los primeros
benisseros en manejar tal artilugio.
Ruben Moncho-Ana Ivars-Ximo-Vte. Serra |
Hicimos buenas migas. Cafetitos después de comer en el Solpost,
para no dormirnos en las tardes bochornosas y calurosas, mecanografiando el
cargo de la facturación, con un monótono “seis” que era la abreviación de “sesenta”,
cuota casi general durante muchos años. Aquellos cubatas en el Paradero La
Fustera las tardes largas de verano. Vuelta por las playas, en aquellos últimos
años de los 70 y primeros de los 80, que tantos cambios trajeron a nuestro país.
Tengo que destacar su valentía, en aquellos tiempos, en que
los adelantos médicos no eran evidentes, se atrevió a ponerse en manos de los
cirujanos para corregir su defecto en los pies, corrigiendo su andar de forma
ostensible.
Su humor, socarrón.
Sus silencios, la forma de evitar discusiones.
Ximo-Pepe Ivars-Vte. Frau-Vte. Ibañez-Domingo Iborra |
Es el último de la Vieja Guardia, la de la cercanía, la del
trato y conocimiento personal, la de sin horarios, la del interés de saber, la
de la humildad de reconocer que no se sabe de todo. La del poco hablar y “piano
piano laborar”.
Y como todo buen servidor público (tan injustamente
maltratados, a veces fomentado por los propios políticos, para disimular su
inutilidad), solo contara con la satisfacción propia de haber cumplido, y el
cariño de sus compañeros, que me consta son muchos. No habrá placa en pared
alguna en que conste que cumplió con su deber. No. No habrá reconocimiento del
Consejo de Administración, ni de la presidencia, ni de la gerencia, ni de nadie
….
Mi último amigo de la Vieja Guardia.
El Servicio de Aguas Potables no será ya el mismo, su
vacante con sus virtudes será difícil de cubrir.
Si no me creen. Al tiempo.
Y como digo al final del video que encabeza mi escrito: “Y
te deseo muchos años por delante, para vivir otra vida nueva. Un gran abrazo.
Vicent.”
No comments:
Post a Comment