- Eixes tomaques són del terreno.- Em diu Nana.
- I ecològiques.- Conteste jo, acompanyant l'afirmació amb una ganyota de dubte.
Fa anys, les hortalisses produïdes durant els mesos
d'agost i setembre constituïen una part
important de la dieta de l'estiu. El camperol s'alimenta del que produeix.
Nosaltres en Canoret érem, per un temps, camperols i recol·lectàvem la
producció d'hortalisses que el meu pare havia plantat a partir d'un planter.
Cada any, i per a renovar els vells ametlers i alinear-los eficientment, s'arrancaven el que semblaven ja unes velles calaveres d'ossos corcats. Es trossejaven i s'acumulaven per al posterior transport, i calfar l'hivern.
El bancal es roturaba amb el major tractor de la població, el del Catalá, que
amb la seua gran rella removia la terra.
El propòsit era alçar la capa superior del sòl, de manera que pujaren a la
superfície els nutrients enterrats, enterrant les dolentes hierbes i les restes
orgàniques existents en la superfície. S'airejava la terra i mantenia la humitat.
I amb eixes grans i profundes ferides es mantenia durant mesos.
Despres de mesos de solana i pluja, eixes grans i profundes ferides, que a
voltes tenien una massa de terra més dura, algunes eren de una considerable
grandària, els tarrossos, es dissolien com sucrets.
En passar el retovato, el bancal quedava plà. Quedava com una fulla de paper llista per a escriure o dibuixar. Si plovia, la terra s'assentava i sorgia el ravenell, si no, la terra quedava de una pols blaneta, on en caminar s'enfonsaven els peus i s'omplia de terra el calçat. A voltes semblaven terres movedisses, enfonsats fins als genolls. Era com caminar per l'arena del mar, però sense mar a la vista.
En passar el retovato, el bancal quedava plà. Quedava com una fulla de paper llista per a escriure o dibuixar. Si plovia, la terra s'assentava i sorgia el ravenell, si no, la terra quedava de una pols blaneta, on en caminar s'enfonsaven els peus i s'omplia de terra el calçat. A voltes semblaven terres movedisses, enfonsats fins als genolls. Era com caminar per l'arena del mar, però sense mar a la vista.
D'algun amic o d'algun ramader s'aconseguia l'abonament, fem animal, de més o
menys concentració i qualitat. Es marcaven amb canyes els punts on s'anava a
sembrar o plantar les diferents varietats d'hortalisses. Mesurant les
distàncies, a fi que quedaren equidistants i donaren un efecte d'ordre. Es
“clotaven” i barrejava una quantitat apropiada de fem en cadascun.
Des del planter o “in situ”, en cada “clot” marcat amb una canya, es plantava
o sembrava la tomaquera, meló, meló d'Alger, ceba, albergínia, pebrot, i poc
més. Les diferents plantes sols podien progressar amb l'únic aigua que contenia la frescor
de la terra.
La llebra de cada any feia les seues visites i degollava els tendres brots. I
volta sembrar o plantar.
Un bon any de pluges i de clima sostingut, podia comportar una producció, a
voltes, exagerada. Altres anys podien ser de producció nana i miniaturista.
La producció de tomaques era la que més treball ens donava. Com per a amanides
i cuinar es consumia una mínima part, calia embotellar les tomaques. Per a açò
s'usaven botelles de boca i coll estret.
Encara no existien les de suc actuals de boca més gran. El trossejat de
les tomaques s'embotia penosament, i per a comprimir bé dins de la botella el
producte, evitant borses d'aire, es colpejava la base de la botella sobre una
sabatilla vella.
El tancament, abans de l'aparició de les botelles de suc de boca ampla, es feia
amb taps de suro i amb un artesanal i ben subjecte lligat amb “fil d´empalomar”,
calia evitar fuites cap a fora o entrada d'aire.
El procés era lent, pringos i molest per les mosques, i amb pèrdues per
fallades en el procés de cocció en els forns de llenya, al bany de María o uns
pólvos de dubtosa qualitat sanitària
Eixa tomaca embotellada que es consumia en l'hivern, amb oli d'oliva, sal, solament
o amb una anxova, era un menjar de reis.
Les sorpreses estaven en les exagerades melones d´Alger que es produïen alguns
anys. Melones de 5 o 6 kg. Calia consumir-les ràpid o es buidaven per dins.
El meló tradicional, meló de tot l'any, tenía mil varietats en la tonalitat de
la pell. El dolçor i les dimensions tenien la seua importància i es
corresponien amb les tonalitats. En els anys de superproducció els melons es
penjaven del sostre o es guardaven baix dels llits. En Nadal encara estàvem
menjant-los per a postres. Era ocasió de bromes la recollida de les llavors, quan un meló
destacava.
El clima ha canviat. Per a veure un bancal com el d'aquells temps, ja resulta
difícil. La producció amb l'etiqueta “del terreny”, pansa per ser una producció
de secà, i pocs són els valents que s'atreveixen a la producció d'hortalisses i
dedicar temps i diners per a produir tomaques sense un mínim d'aigua. Per açò,
la producció amb degoteig o un altre qualsevol invent casolà de variats i
enginyosos muntatges és un fet. Per tant les satisfaccions en la producció
passen pel consum d'aigua.
Llavors, les tomaques no són del terreny, seria mes propi qualificar-les com de producció pròpia.
Llavors, les tomaques no són del terreny, seria mes propi qualificar-les com de producció pròpia.
Les del terreny són les que creixen i es produeixen amb la frescor i la humitat
de la terra, amb els riscos corresponents.
Eixes si que són del terreny.
-----------------------------
Del terreno.
- Esos tomates son del terreno.- Me dice Nana.
- -
Y ecológicos.- Contesto yo, acompañando la
afirmación con una mueca de duda.
Hace años, las hortalizas producidas durante los meses de
agosto y septiembre, constituía una parte importante de la dieta del verano. El
campesino se alimenta de lo que produce.
Nosotros en Canoret éramos campesinos y recolectábamos la producción de hortalizas que mi padre
había plantado a partir de un
semillero.
Cada año, y para renovar los viejos almendros y alinearlos
eficientemente, se arrancaban lo que parecían ya unas viejas calaveras de
huesos. Se troceaban y se acumulaban para el posterior transporte, y calentar
el invierno.
El bancal se roturaba con el mayor tractor de la población,
el del Catalá, que con su gran arada
removía la tierra. El propósito era
levantar la capa superior del suelo, de manera que subieran a la superficie los
nutrientes enterrados, enterrando las malas hierbes y los restos orgánicos
existentes en la superficie. Se aireaba la tierra y mantenía la humedad. Y con esas grandes y profundas heridas se
mantenía durante meses.
Despues de meses de solana y lluvia, esas grandes y profundas heridas, que a veces tenían una masa de tierra más dura, algunas eran de considerable tamaño. los tarrossos, se disolvían como azucarillos..
Al pasar el retovato el bancal quedaba plano. Quedaba como una hoja de papel lista para escribir o dibujar. Si llovía, la tierra se asentaba y surgía el ravenell, si no, la tierra quedaba como un polvo blando, donde al caminar se hundían los pies y se llenaban de tierra el calzado. A veces parecían tierras movedizas, hundidos hasta las rodillas. Era como caminar por la arena del mar, pero sin mar a la vista.
De algún amigo o de algún
ganadero se conseguía el abono, estiércol animal, de más o menos concentración
y calidad. Se marcaban con cañas los
puntos donde se iba a sembrar o plantar las distintas variedades de hortalizas.
Midiendo las distancias, a fin de que quedaran equidistantes y dieran un efecto
de orden. Se “clotaban” y mezclaba una cantidad apropiada de estiércol en cada
uno.
Desde el semillero o “in situ”, en cada “clot” marcado
con una caña, se plantaba o sembraba la tomatera, melón, sandía, cebolla,
berenjena, pimiento, y poco más. Era lo
susceptible de progresar con el único agua que contenía la frescura de la
tierra de secano.
La liebre de cada año hacia sus visitas y degollaba los
tiernos brotes. Y vuelta sembrar o plantar.
Un buen año de lluvias y de clima sostenido, podía
conllevar una producción, a veces, exagerada. Otros años podían ser de
producción enana y miniaturista.
La producción de tomates era la que más trabajo nos daba.
Como para ensaladas y cocinar se consumía una mínima parte, había que
embotellar los tomates. Para ello se usaban botellas de boca y cuello estrecho.
Aun no existían las de zumo actuales de boca más grande. El troceado de los
tomates se embutía penosamente y para
comprimir bien dentro de la botella el producto, evitando bolsas de aire, se
golpeaba la base de la botella sobre una zapatilla.
El cierre, antes de la aparición de las botellas de zumo
de boca ancha, se hacía con tapones de corcho y con un artesanal y bien sujeto
atado con “fil d´empalomar”, había que evitar escapes hacia fuera o entrada de
aire.
El proceso era lento, pringoso, molesto por las moscas, y
con pérdidas por fallos en el proceso de
cocción en los hornos caseros, al baño de María o unos polvos de dudosa
calidad sanitaria.
Ese tomate embotellado, se consumía en el invierno, con
aceite de oliva, sal, solo o con una anchoa
era un manjar de reyes.
Las sorpresas estaban en las exageradas sandias que se
producían algunos años. Melonas de 5 o 6 kg. Había que consumirlas pronto o se
vaciaban por dentro.
El melón tradicional, melón de todo el año, tenía mil
variedades en la tonalidad de la piel.
El dulzor y las dimensiones tenían su importancia y se correspondían con
las tonalidades. En los años de superproducción
los melones se colgaban del techo o se guardaban bajo de las camas. En
Navidad aun estábamos comiéndolos de
postre. Era ocasión de chanzas la
recogida de las pepitas, cuando un melón
destacaba.
El clima ha cambiado. Para ver un bancal como el de
aquellos tiempos, ya resulta difícil. La producción con la etiqueta “del
terreno”, pasa por ser una producción de secano, y pocos son los productores
que se atreven a la producción de hortalizas y dedicar tiempo y dinero para
producir tomates sin un mínimo de agua. Por eso, la producción con goteo u otro
cualquier invento casero de variados e ingeniosos montajes es un hecho. Por lo
tanto las satisfacciones en la producción pasan por el consumo de agua.
Entonces, los tomates no son del terreno, sería mes
propio calificarlas cómo de producción propia.
Los del terreno son los que crecen y se producen con el
frescor y la humedad de la tierra, con los riesgos correspondientes. Esos si
son del terreno.
No comments:
Post a Comment