Thursday 5 November 2015

Del terreno.


 -      Eixes tomaques són del terreno.- Em diu Nana.

-      I ecològiques.- Conteste jo, acompanyant l'afirmació amb una ganyota de dubte.

Fa anys, les hortalisses produïdes durant els mesos d'agost i setembre  constituïen una part important de la dieta de l'estiu. El camperol s'alimenta del que produeix. Nosaltres en Canoret érem, per un temps, camperols i recol·lectàvem la producció d'hortalisses que el meu pare havia plantat a partir d'un planter.

Cada any, i per a renovar els vells ametlers i alinear-los eficientment, s'arrancaven el que semblaven ja unes velles calaveres d'ossos corcats. Es trossejaven i s'acumulaven per al posterior transport, i calfar l'hivern.
El bancal es roturaba amb el major tractor de la població, el del Catalá, que amb la seua gran  rella removia la terra. El propòsit era alçar la capa superior del sòl, de manera que pujaren a la superfície els nutrients enterrats, enterrant les dolentes hierbes i les restes orgàniques existents en la superfície. S'airejava la terra i mantenia la humitat. I amb eixes grans i profundes ferides es mantenia durant mesos.
Despres de mesos de solana i pluja, eixes grans i profundes ferides, que a voltes tenien una massa de terra més dura, algunes eren de una considerable grandària, els tarrossos, es dissolien com sucrets.

En passar el retovato,  el bancal quedava plà. Quedava com una fulla de paper llista per a escriure o dibuixar. Si plovia, la terra s'assentava i sorgia el ravenell, si no, la terra quedava de una pols blaneta, on en caminar s'enfonsaven els peus i s'omplia de terra el calçat. A voltes semblaven terres movedisses, enfonsats fins als genolls. Era com caminar per l'arena del mar, però sense mar a la vista.
D'algun amic o d'algun ramader s'aconseguia l'abonament, fem animal, de més o menys concentració i qualitat. Es marcaven amb canyes els punts on s'anava a sembrar o plantar les diferents varietats d'hortalisses. Mesurant les distàncies, a fi que quedaren equidistants i donaren un efecte d'ordre. Es “clotaven” i barrejava una quantitat apropiada de fem en cadascun.
Des del planter o “in situ”, en cada “clot” marcat amb una canya, es plantava o sembrava la tomaquera, meló, meló d'Alger, ceba, albergínia, pebrot, i poc més. Les diferents  plantes sols podien  progressar amb l'únic aigua que contenia la frescor de la terra.
La llebra de cada any feia les seues visites i degollava els tendres brots. I volta sembrar o plantar. 
Un bon any de pluges i de clima sostingut, podia comportar una producció, a voltes, exagerada. Altres anys podien ser de producció nana i miniaturista.
La producció de tomaques era la que més treball ens donava. Com per a amanides i cuinar es consumia una mínima part, calia embotellar les tomaques. Per a açò s'usaven botelles de boca i coll estret.  Encara no existien les de suc actuals de boca més gran. El trossejat de les tomaques s'embotia penosament, i per a comprimir bé dins de la botella el producte, evitant borses d'aire, es colpejava la base de la botella sobre una sabatilla vella.

El tancament, abans de l'aparició de les botelles de suc de boca ampla, es feia amb taps de suro i amb un artesanal i ben subjecte lligat amb “fil d´empalomar”, calia evitar fuites cap a fora o entrada d'aire.
El procés era lent, pringos i molest per les mosques, i amb pèrdues per fallades en el procés de cocció en els forns de llenya, al bany de María o uns pólvos de dubtosa qualitat sanitària  Eixa tomaca embotellada que es consumia en l'hivern, amb oli d'oliva, sal, solament o amb una anxova, era un menjar de reis.
Les sorpreses estaven en les exagerades melones d´Alger que es produïen alguns anys. Melones de 5 o 6 kg. Calia consumir-les ràpid o es buidaven per dins.
El meló tradicional, meló de tot l'any, tenía mil varietats en la tonalitat de la pell. El dolçor i les dimensions tenien la seua importància i es corresponien amb les tonalitats. En els anys de superproducció els melons es penjaven del sostre o es guardaven baix dels llits. En Nadal encara estàvem menjant-los per a postres. Era ocasió de bromes  la recollida de les llavors, quan un meló destacava.
El clima ha canviat. Per a veure un bancal com el d'aquells temps, ja resulta difícil. La producció amb l'etiqueta “del terreny”, pansa per ser una producció de secà, i pocs són els valents que s'atreveixen a la producció d'hortalisses i dedicar temps i diners per a produir tomaques sense un mínim d'aigua. Per açò, la producció amb degoteig o un altre qualsevol invent casolà de variats i enginyosos muntatges és un fet. Per tant les satisfaccions en la producció passen pel consum d'aigua.

Llavors, les tomaques no són del terreny, seria mes propi qualificar-les com de producció pròpia.
Les del terreny són les que creixen i es produeixen amb la frescor i la humitat de la terra, amb els riscos corresponents.  Eixes si que són del terreny.
-----------------------------

Del terreno.

-   Esos tomates son del terreno.- Me dice Nana.
        
-         -    Y ecológicos.- Contesto yo, acompañando la afirmación con una mueca de duda.

Hace años, las hortalizas producidas durante los meses de agosto y septiembre, constituía una parte importante de la dieta del verano. El campesino  se alimenta de lo que produce. Nosotros en Canoret éramos campesinos y recolectábamos  la producción de hortalizas que mi padre había plantado  a partir de un semillero. 

Cada año, y para renovar los viejos almendros y alinearlos eficientemente, se arrancaban lo que parecían ya unas viejas calaveras de huesos. Se troceaban y se acumulaban para el posterior transporte, y calentar el invierno.

El bancal se roturaba con el mayor tractor de la población, el del Catalá,  que con su gran arada removía la tierra.  El propósito era levantar la capa superior del suelo, de manera que subieran a la superficie los nutrientes enterrados, enterrando las malas hierbes y los restos orgánicos existentes en la superficie. Se aireaba la tierra  y mantenía la humedad.  Y con esas grandes y profundas heridas se mantenía durante meses.

Despues de meses de solana y lluvia, esas grandes y profundas heridas, que a veces tenían una masa de tierra más dura, algunas eran de considerable tamaño. los tarrossos,  se disolvían como azucarillos..

 

Al pasar el retovato el bancal quedaba plano.  Quedaba como una  hoja de papel lista para escribir o dibujar. Si llovía, la tierra se asentaba y surgía el ravenell, si no, la tierra quedaba como un polvo blando, donde al caminar se hundían los pies y se llenaban de tierra el calzado.  A veces parecían tierras movedizas, hundidos hasta las rodillas. Era como caminar por la arena del mar, pero sin mar a la vista.

De algún amigo o de algún ganadero se conseguía el abono,  estiércol animal, de más o menos concentración y calidad.  Se marcaban con cañas los puntos donde se iba a sembrar o plantar las distintas variedades de hortalizas. Midiendo las distancias, a fin de que quedaran equidistantes y dieran un efecto de orden. Se “clotaban” y mezclaba una cantidad apropiada de estiércol en cada uno.

Desde el semillero o “in situ”, en cada “clot” marcado con una caña, se plantaba o sembraba la tomatera, melón, sandía, cebolla, berenjena, pimiento,  y poco más. Era lo susceptible de progresar con el único agua que contenía la frescura de la tierra de secano.
La liebre de cada año hacia sus visitas y degollaba los tiernos brotes. Y vuelta sembrar o plantar. 

Un buen año de lluvias y de clima sostenido, podía conllevar una producción, a veces, exagerada. Otros años podían ser de producción enana y miniaturista.

La producción de tomates era la que más trabajo nos daba. Como para ensaladas y cocinar se consumía una mínima parte, había que embotellar los tomates. Para ello se usaban botellas de boca y cuello estrecho. Aun no existían las de zumo actuales de boca más grande. El troceado de los tomates se embutía penosamente  y para comprimir bien dentro de la botella el producto, evitando bolsas de aire, se golpeaba la base de la botella sobre una zapatilla.

El cierre, antes de la aparición de las botellas de zumo de boca ancha, se hacía con tapones de corcho y con un artesanal y bien sujeto atado con “fil d´empalomar”, había que evitar escapes hacia fuera o entrada de aire.

El proceso era lento, pringoso, molesto por las moscas, y con pérdidas  por fallos en el proceso de cocción en los hornos caseros, al baño de María o unos polvos de dudosa calidad  sanitaria.

Ese tomate embotellado, se consumía en el invierno, con aceite de oliva, sal, solo o con una anchoa  era un manjar de reyes.

Las sorpresas estaban en las exageradas sandias que se producían algunos años. Melonas de 5 o 6 kg. Había que consumirlas pronto o se vaciaban por dentro.

El melón tradicional, melón de todo el año, tenía mil variedades en la tonalidad de la piel.  El dulzor y las dimensiones tenían su importancia y se correspondían con las tonalidades. En los años de superproducción  los melones se colgaban del techo o se guardaban bajo de las camas. En Navidad aun estábamos comiéndolos  de postre.  Era ocasión de chanzas la recogida de las pepitas,  cuando un melón destacaba.

El clima ha cambiado. Para ver un bancal como el de aquellos tiempos, ya resulta difícil. La producción con la etiqueta “del terreno”, pasa por ser una producción de secano, y pocos son los productores que se atreven a la producción de hortalizas y dedicar tiempo y dinero para producir tomates sin un mínimo de agua. Por eso, la producción con goteo u otro cualquier invento casero de variados e ingeniosos montajes es un hecho. Por lo tanto las satisfacciones en la producción pasan por el consumo de agua.

Entonces, los tomates no son del terreno, sería mes propio calificarlas cómo de producción propia. 

Los del terreno son los que crecen y se producen con el frescor y la humedad de la tierra, con los riesgos correspondientes. Esos si son del terreno.

No comments:

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...