Tuesday, 14 June 2011

LA BODA

La traca
Els Andres-Sala


El carro

El ram de la núvia

dos bons amics

Cansadets

El nuvis i els jóvens padrins
Les calbes

Els Marro i Xest

L´acompanyament

Quin passeig

Traspas del pare al fill (padrí)

Quins fills tinc

I la Purissima Xiqueta

Les mares

Les flors

Les germanes

Mes flors

La cosina Maria Jose Mas

Els cossi'ns

Els del Raul

Els de Maria Jose

Els Ibañez Mas i fills

Els iaios

Els de Maria José
Ole, Ole.

La presidència

La festa

En el Carrasco

Després del arros

Mes arros

La missa

La casa dels Xest

El iaios

L´habitació dels iaios

L´habitació del iaios

Benissera

Dos bombons

Guapos

Guapos


Maquillatge

Maquillatge

El ram de Maria Teresa Mas

El ram de la meua dona

Artur, el meu fill


Friday, 10 June 2011

UNA FILLA

Quan era jove, que encara ho sóc, que vos creieu?, ma mare, davant d'algunes actituds o accions meues, Deia: “Ja seràs pare i voras el que és tindre fills i patir per ells?.


Amb el temps, clar, s'ha complit la “profecia”, és la lògica del cicle de la vida. Ja he tingut fills i he comprovat, amb molta sort, que encara  sent uns fills que no han causat greus trastorns, s'ha patit per ells, des del dia que van nàixer, amb els seus plors difícils d'interpretar. Les seues desganes a l'hora de menjar, fent mil carantoines per a aconseguir introduir una cullerada d'unes farinetes que nosaltres no ens atrevíem a provar, i que esta, podia, fàcilment, eixir atomitzada des de la boca de la criatura, per a produir l'efecte dutxa greixosa. Les grips i infeccions d'oïdes, les plantilles dels peus o les ulleres. Els parts del col·legi, els botons i contestacions de mals modes, sense motiu aparent. Les arribades a casa tart i amb excuses ja conegudes, usades en la nostra recent joventut. Les primeres eixides amb xics o xiques sols.

Sí. És veritat, es patix, perquè, sabent el que sabem, tenim por  que ells patisquen i, egoistes de nosaltres tampoc volem patir.

Au, Vicent, ja esta bé de patiments. 

Hi ha unes poques celebracions familiars, en les que es manifesta i participem la nostra alegria als altres. El bateig, la primera comunió o la boda. Fins fa poc totes eren celebracions religioses, encara que ja alguna d'elles, va sent-ho menys. Participem als altres, que tenim un/a fill/a, del que estem orgullosos i manifestem la nostra alegria, amb l'excusa religiosa o civil, de tindre eixe ser volgut.

Desitgen els nostres amics i familiars, felicitat als pares i als fills celebrants. Eixos desitjos, en l'actualitat, es referixen que, l'efecte de l'acte celebrat siga durador, sobretot, en les celebracions matrimonials.

El dissabte 11 de juny, la meua filla Mª José, es casa. Sabem que alegries i dificultats comporta el dit estat, per això, en especial els pares, al mateix temps que contents per eixe nou pas d'adult dels fills, en l'interior del cor, patim.

El meu major desig és, que els adults Raul i Mª José siguen molt feliços, que la seua vida, encara amb les dificultats lògiques, estiga plena de satisfaccions, i que cada un de nosaltres ho vegem.

Vull donar les gràcies a tots els que han manifestat la seua felicitació i també aquells que encara no han tingut l'oportunitat. Gràcies.

I als contraents un grapat d'arròs i un ... Que visquen els nóvios!.


 UNA HIJA 


Cuando era joven, que aún lo soy, ¿que os creéis?, mi madre, ante algunas actitudes o acciones mías, decía: “Ya serás padre y veras lo que es tener hijos y sufrir por ellos?.
 

Con el tiempo, claro, se ha cumplido la “profecía”, es la lógica del ciclo de la vida. Ya he tenido hijos y he comprobado, con mucha suerte, que aún  siendo unos hijos que no han causado graves trastornos, se ha sufrido por ellos, desde el día que nacieron, con sus lloros difíciles de interpretar. Sus desganas a la hora de comer, haciendo mil cucamonas para conseguir introducir una cucharada de una papilla que nosotros no nos atrevíamos a probar, y que esta, podía, fácilmente, salir atomizada desde la boca del crío, para producir el efecto ducha pringosa. Las gripes e infecciones de oídos, las plantillas de los pies o las gafas. Los partes del colegio, los berrinches y contestaciones de malos modos, sin motivo aparente. Las llegadas a casa tarde y con excusas ya conocidas, usadas en nuestra reciente juventud. Las primeras salidas con chicos o chicas solos.

Sí. Es verdad, se sufre, porque, sabiendo lo que sabemos, tenemos miedo  a que ellos sufran y, egoístas de nosotros tampoco queremos sufrir.

Ale, Vicent, ya esta bien de sufrimientos.

Hay unas pocas celebraciones familiares, en las que se manifiesta y participamos nuestra alegría a los demás.

El bautizo, la primera comunión o la boda. Hasta hace poco todas eran celebraciones religiosas, aunque ya alguna de ellas, va siéndolo menos. Participamos a los demás, que tenemos un/a hijo/a, del que estamos orgullosos y manifestamos nuestra alegría, con la excusa religiosa o civil, de tener ese ser querido.

Desean nuestros amigos y familiares, felicidad a los padres y a los hijos celebrantes. Esos deseos, en la actualidad, se refieren a que, el efecto del acto celebrado sea duradero, sobre todo, en las celebraciones matrimoniales.


El sábado 11 de junio, mi hija Mª José, contre matrimonio. Sabemos que alegrías y dificultades conlleva dicho estado, por eso, en especial los padres, a la vez que contentos por ese nuevo paso de adulto de los hijos, en el interior del corazón, sufrimos.

Mi mayor deseo es, que los adultos Raul y Mª José sean muy felices, que su vida, aún con las dificultades lógicas, este lleva  de satisfacciones, y que cada uno de nosotros lo veamos.

Quiero dar las gracias a todos los que han manifestado su felicitación y también aquellos que aún no han tenido la oportunidad. Gracias.

Y a los contrayentes un puñado de arroz y un  ¡Que vivan los novios!.

Monday, 6 June 2011

La crisi del cogombre i el Valencià.

 acusat de contindre tan perillós bacteri.  La cucurbitàcia fruit-verdura, ha sigut la pagana de la nova crisi relacionada amb els aliments i que encara esta per dilucidar la seua procedència. L'altra pagana ha sigut l'agricultura espanyola. 

La notícia sembra els dubtes i el consumidor es retrau en el consum, després encara que les mateixes autoritats reconeguen i diguen que el cep 0104, mai s'ha trobat a Espanya, el dubte persistix, ja que es pretén rectificar un error, amb un comunicat, que pot ser un altre error, o això queda en l'anim dels consumidors previnguts. 

Les perdudes econòmiques de les famílies que viuen del treball  relacionat amb este producte tardara a recuperar-se, així com, les ombres i dubtes, per a mi que interessades, que se sembren sobre l'agricultura espanyola en general.

Alhora que el cogombre causa estralls a Europa, una de les primeres polèmiques provocades en la nostra comunitat despres de les eleccions autonòmiques i municipals, ha sigut l'eterna, toquejada i interessada polèmica sobre l'ensenyança i ús de la llengua dels valencians. 

Pareix que ja des de fa molt temps, la llengua, que és un element que no té res a veure amb la crisi econòmica de la Comunitat Valenciana, ni dels aires de mala gestió existent, ni dels casos que estan en els jutjats,  es porte a debat, amb propostes fora de qualsevol consens, tal com es va aprovar/es va acordar al seu dia. Fa pensar que el debat se centre, o ens porte cap a un tema, a què es recorre ciclicamente, i se li faça coincidir amb altres debats que sí són vius i afecten un gran numere de persones, però als que es minimitza, portant este, que es magnifica i se sap té els seus “holigans”.
L'11 de gener en el meu blog,  animava a  a tots aquells  jóvens, els home i dones que han passat per l'escola i han estudiat el valencià, ( i en molts casos en valencià), assumiren plenament el repte de desenrotllar en profunditat la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.

No em queda un altre remei que lamentar, i creure que hi ha oportunisme en les propostes que s'albiren.

Una vegada més, em sufoca, que la llengua dels meus iaios, dels meus pares  i la meua, es maltracte, amb el joc de, ara polemitze, ara no, en la creença que com els cogombres, és l'anella dèbil d'esta Comunitat, i no té ni veu ni vot.

Les perduda de credibilitat cultural de la Comunitat Valenciana i dels valencians, amb estes actituds, tardara a recuperar-se, així com, les ombres i dubtes, per a mi que interessades, que se sembren en l'anim  general de tots els valencians, partidaris o detractors.
Un espectacle de pena. 

-----------------------------------------------------------------------------------
La noticia d´ultim hora, es que l´Artur ja es a Xabia.
Air a les tres de la vesprada va aparèixer per la porta de les arribades de l'aeroport d´Alacant, tot carregat de maletes.
L´alegria de la seua mare, i com no, d´ell, era evident. Ja feia quatre mesos que no estava a casa.
Mes endevant i quant tingam el producte del treball d´aquet any, farem un resum a tota aquesta historia.
Be

Wednesday, 1 June 2011

Indigna't demane, Democràcia Real Ja

No sé si el maig del 68, el maig francés, és un bon exemple d'acció-reacció/acció-solució.

 Que?. A que m'estic referint?.

Cada dia, en les nostres conversacions, opinem de la situació política, econòmica o local. I és molt normal, ja que ens afecta i a més, amb el nostre vot, hem triat representants a òrgans que regixen el sistema que patim tots.
Però que poder fer?, quin poder creiem que tenen, els òrgans de govern de la democràcia espanyola en el món global?.


La percepció és que en l'actualitat, els governs estatals han perdut el poder de control de  l'economia. Millor dit, han perdut el poder de fiscalitzar al poder econòmic, el control ja fa temps que no el tenen.  I qui és el poder econòmic?.

Ni idea, senyors. No ho sé.

Ningú entén que l'economia popular, la de la gent normal, estiga en situació crítica. Que l'economia local, de la Comunitat o estatal estan mal portades. Que els Expedients de Regulació d'Ocupació, estan a l'orde del dia. I que les institucions bancàries, tinguen beneficis. Quan ningú, ningú té beneficis fa mesos.

Deia el meu amic, Fer López en la seua columna, que “em molesta que em venguen el que no és”, referint-se a les missions humanitàries que, en cada vegada més casos, amb eixe nom camuflen, la qual cosa, tota la vida s'ha dit “guerra”.

Bé. Jo crec que també ens estan muntant i venent una pel·lícula que no és l'original. La pel·lícula la controlen els loobis econòmics, als que la política no posa el cascavell, perquè llavors no es tanquen les aixetes de colp i la set és molt roïna per als nostres repentants, i a més, saben el que es jugen.
  
Pot ser que amb l'exposició anterior em repetisca d'altres opinions pasades, però estic segur que no he canviat d'opinió.


Començava esta nota per maig del 68, perquè, eixe nom evoca l'alçament estudiantil francés contra l'orde establit en aquells moments. Els estudiants i els obrers, junts van reivindicar el millorament i canvi de l'atenció política cap al ciutadà Estos dies passats amb el moviment surgit en unes quantes capitals d'Espanya i Europa, els jóvens i no tan jóvens han reivindicat una “Democràcia Real Ja” i han cridat a la resta dels ciutadans a manifestar la seua “Indignació”.  La visió dels ciutadans cap als nostres polítics a passat d'un respecte i admiració, a un sentiment que s'ha format una casta que no té escrúpols a l'hora d'auto concedir-se o d´auto adjudicar-se tot tipus de beneficis, al mateix temps que va retallant drets i ajudes als seus representats, en benefici dels poders econòmics.

Els vehicles oficials, dietes, sous, retencions IRPF mínimes, jubilacions de luxe sense la cotització exigida com a tots els administrats, etc., que comparats amb els resultats del seu gestió i les relacions i acords entre partits, no beneficien en res al comú de la societat, s'arriba a la conclusió, o que és un paperot, que és una representació teatral de què som espectadors involuntaris, o que realment han perdut el control i només els queda una missió, perpetuar-se i assegurar-se una catera o butxaca ben facida.  Esta clar que o canvien profundament les coses amb, diguem revolució o indignació, o tard o prompte, els partits  majoritaris van a sentir-se agafats desprevinguts, ja que la situació els pareix, ara, com menys que anecdòtica.
 
Si són valents i equiparen els seus privilegis a la resta dels mortals, es produirà la revolució pacifica, si no, el temps dirà com s'arribara, irremeiablement al canvi.

Estos dies he vist un vídeo interessant, que il·lustra la situació, invite el meu lector a punxar i llegir els subtítols del vídeo Terra de Ratolins:  http://youtu.Be/UtTW72F8xo0  .  És tan actual, que pareix que sempre els gats, han sigut els manaires.

Monday, 23 May 2011

Gracies.

Fa 35 anys que treballe en l'Ajuntament de Benissa. He conegut cinc alcaldes i a uns 100 regidors. Supose que amb estos números puc distingir i puc comparar, en fi, manifestar la meua opinió sobre un d'ells i que en esta pròxima legislatura no estarà, després de 16 anys ininterromputs ocupant una plaça de regidor.

De diversos adjectius em vaig a servir per a qualificar la persona a qui dedique esta columna, i que voldria fora una despedida agraïda.

La vaig conèixer i em relaciona amb ella, per primera vegada, allà pels anys 1974 i 1975, quan en els baixos dels locals parroquials de l'edifici hui desaparegut i que s'ha convertit en el carrer de Fra Maeso Company, l'Ajuntament instal·le'l el que serien  els principis de l'actual biblioteca municipal “Bernat Capo”. 

La Biblioteca va començar el seu camí amb 800 exemplars i el director de la mateixa era Juan José Cardona. Allí, anàvem els jóvens estudiants a consultar l'Espasa, a agafar alguna novel·la o a escoltar Vicente Giner “El tio Vicent de Palero”, les seues reflexions i coneixements d'home autodidacta. Allí, en l'Espasa,  consulte, preocupat per una notícia que havia sentit a casa, i que anava hi ha produir un trastorn, ja  que ma mare seria operada de goll en l'hospital La Fe de València. 

D'eixos últims anys d'estudiant consulta biblioteques, vaig passar a formar  la meua pròpia, i segur que el cuquet que ja portava de xicotet, amb la meua afició  a la lectura,  va ser alimentant en aquelles reduïdes instal·lacions.

L'any 1995, en l'eleccions municipals,  en els cartells del PP i del PSOE, es veien a dos dones.  Una  era la   imatge d'una dona jove, que opta a l'alcaldia, partint d'un escàs regidor en el consistori i enfront d'una  majoria absoluta. La dona era la mateixa que atenia en la biblioteca en els anys 70. Els resultats van ser molt acceptables, ja que va desaparèixer la majoria absoluta i d'un regidor es pasá a quatre.

Des d'aquelles dates va donar començament una amistat, que a  l'evocar-la ara em produïx una emoció especial, ja que em va donar l'oportunitat de conèixer a un persona, lleial, discreta, compromesa, desinteressada, amable, conciliadora, alegre, marassa, patidora …

Josefina, moltes vegades vaig repetir, davant del teu despreniment i dedicació, allò que "no et van a agrair res, pot ser que xarrá” . I tu altres tantes, que tenies un compromís i paraula donada i la compliries.
Des d'esta columna, que amablement em cedix este mig, vull agrair-te públicament, com a ciutadà de Benissa, com a coneixedor de la teua labor durant 16 anys, el teu treball desinteressat, la teua dedicació plena a canvi de res, la teua sensibilitat  davant de situacions injustes,  i mes …. 

Et desitge que disfrutes la teua nova vida, i més inclús amb l'alegria que produïx  un nou i xicotet integrant en la família.

Josefina, fins sempre i gràcies.


GARCIAS

Hace 35 años que trabajo en el Ayuntamiento de Benissa. He conocido a cinco alcaldes y a unos 100 concejales. Supongo que con estos números puedo distinguir y puedo comparar, en fin, manifestar mi opinión sobre uno de ellos y que en esta próxima legislatura no estará, después de 16 años ininterrumpidos ocupando una plaza de concejal.

De varios adjetivos me voy a servir para calificar a la persona a la que dedico esta columna, y que querría fuera una despedida agradecida.

La conocí y me relacione con ella, por primera vez, allá por los años 1974 y 1975, cuando en los bajos de los locales parroquiales del edificio hoy desaparecido y que se ha convertido en la calle de Fra Maeso Company, el Ayuntamiento instalo lo que serian  los principios de la actual biblioteca municipal “Bernat Capo”.
                                                                                                                     
La biblioteca empezó su andadura con 800 ejemplares y el director de la misma era  Juan José Cardona. Allí, íbamos los jóvenes estudiantes a consultar el Espasa, a coger alguna novela o a escuchar a Vicente Giner  “El tio Vicent de Palero”, sus reflexiones y conocimientos de hombre autodidacta. Allí, en el Espasa,  consulte, preocupado por una noticia que había oído en casa, y que iba ha producir un trastorno, ya  que mi madre iba a ser operada de bocio en el hospital La Fe de Valencia. 
De esos últimos años de estudiante consulta bibliotecas, pase a formar  la mía propia, y seguro que el gusanillo que ya llevaba de pequeño, con mi afición  a la lectura,  fue alimentándose en aquellas reducidas instalaciones.

El año 1995, en la elecciones municipales, las cabezas de los carteles del PP y del PSOE, eran dos mujeres.  Una  era la imagen de una mujer joven, que opta a la alcaldía, partiendo de un escaso concejal en el consistorio y frente a una  mayoría absoluta. La mujer era la misma que atendía en la biblioteca en los años 70. Los resultados fueron muy aceptables, ya que desapareció la mayoría absoluta y de un concejal se paso a cuatro.

 Desde aquellas fechas dio comienzo una amistad, que al  evocar ahora me produce una emoción especial, puesto que me dio la oportunidad de conocer a un apersona, leal, discreta, comprometida, desinteresada, amble, conciliadora, alegre, madraza, sufridora …

Josefina, muchas veces repetí, ante tú desprendimiento y dedicación, aquello de que no te van a agradecer nada, “pot ser que xarrá” . Y tú, otras tantas, que tenías una palabra dada y la ibas a cumplir.

Desde esta columna, que amablemente me cede este medio, quiero agradecerte públicamente, como ciudadano de Benissa, como conocedor de tu labor durante 16 años, tu trabajo desinteresado, tu dedicación plena a cambio de nada, tu sensibilidad  ante situaciones injustas y mas …. 

Te deseo que disfrutes tu nueva vida, y más aun con la alegría que produce  un nuevo y pequeño integrante en la familia.

Josefina, hasta siempre y gracias.

Monday, 16 May 2011

Un comentari.

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

Preguntes Fer, si Exèrcits o ONG'S?. 


Pues el que ells diguen. Ells són els lobbys que controlen en patró econòmic actual. L'energia. El petroli.

No me'n vaig a anar molt lluny. M'indigne davant de la decisió de les Corts d'avalar  l'autorització al govern, per a la intervenció militar en Líbia. Vaig fer algun comentari, com que estava en contra de la guerra de Buch i Aznar i també la de Sarkozi i Zapatero. Alguns em van intentar raonar les diferències. Res, no, no em van a convéncer i a l'estat actual de les coses em remet.

Hui, Moises Naim, escriu en El País, "Por que Líbia sí i Síria no?", http://www.elpais.com/articulo/internacional/Libia/Siria/elpepiint/20110515elpepiint_3/Tes fa una interpretació amb la què estic totalment d'acord. Hem arribat a un punt en què no podem creure com va hi ha acabar, allò pel que estem lluitant fins a l'extenuació.


Deia que Gadafi, és un dictador, que se li ha permés ser, des de terrorista fins a negociador, passant per amic especial, soci comercial, i tots els adjectius i títols que vullguem.

Uns mesos abans de la intervenció militar, es passeigá per Europa, concretament va estar en Paris, on se li condicionaren un lloc, per a acampar en les seues pròpies jaimes amb el seu servici. Visites del Rei d'Espanya i ministres del govern espanyol a Trípoli, etc.

Amb una rapidesa inusual, s'aprova una intervenció bèl·lica internacional, i als dos dies ja s'esta bombardejant el país Libi. Al principi la informació era fluida però s'ha fet monòtona i sense interés, ha fet durícia. Segurament ja s'estarà negociant alguna eixida, pels senyors del maletí, ja que eixa guerra els esta constant inseguretat en el negoci.

Mentrestant, al Sirià no li toquen un pèl, per diverses raons que Naim, expert, ens detalla.

I per fi, a Bin Laden, se li va donar passaport. Així, com sona, és com han  liquidat l'assumpte. A la manera Bin Laden.

Molt Bé. Si ara s'establix, la liquidació de qualsevol sàtrapa, dictador, carnisser, per mitjà d'un juí per aclamació de països pur “demòcrates”, i perquè tenim raó, no estranye després, que un grup de països, o dictador, sanguinari, sàtrapa, considere que per aclamació, un líder occidental o un objectiu del contrari és necessari eliminar-ho, per la raó que ell mateix s'atorga. Un bon exemple l'execució de Bin Laden, si senyor. 

I acabe. Els exèrcits, són exèrcits per a la guerra, però davant de l'absència d'esta per descans d´el què decidix quan és l'hora de muntar un girigall, els dediquen a missions de pau, que no ridiculitze, i així, li donen el toc guai per a quan no és guai.






UN COMENTARIO

Preguntas Fer, si ¿Ejércitos u ONG's?

Pues lo que ellos digan. Ellos son los lobbys que controlan en patrón económico actual. La energía. El petróleo.

No me voy a ir muy lejos. Me indigne ante la decisión de las Cortes de avalar  la autorización al gobierno, para la intervención militar en Libia. Hice algún comentario, como que estaba en contra de la guerra de Buch y Aznar y también la de Sarkozi y Zapatero. Algunos me intentaron razonar las diferencias. Nada, no, no me van a convencer y al estado actual de las cosas me remito.

Hoy, Moisés Naim, escribe en El Pais, ¿Por qué Libia sí y Siria no?,  http://www.elpais.com/articulo/internacional/Libia/Siria/elpepiint/20110515elpepiint_3/Tes hace una interpretación con la que estoy totalmente de acuerdo. Hemos llegado a un punto en el que no podemos creer como va ha terminar, aquello por lo que estamos luchando hasta la extenuación.

Unos meses antes de la intervención militar, se paseo por Europa, concretamente estuvo en Paris, donde se le acondiciono un lugar para acampar en sus propias jaimas con su servicio. Visitas del Rey de España y ministros del gobierno español a Tripoli, etc.

Con una rapidez inusual, se aprueba una intervención bélica internacional, y a los dos días ya se esta bombardeando el país Libio. Al principio la información era fluida pero se ha hecho monótona y sin interés, ha echado callo. Seguramente ya se estará negociando alguna salida, por los señores del maletín, ya que esa guerra les esta constando inseguridad en el negocio.
Mientras, al Sirio no le tocan un pelo, por diversas razones que Naim, experto, nos detalla.

Y por fin, a Bin Laden, se le dio pasaporte. Así, como suena, es como han  finiquitado el asunto. A la manera Bin Laden.

Muy Bien. Si ahora se establece, la liquidación de cualquier sátrapa, dictador, carnicero, mediante un juicio por aclamación de países puro “democratas”, y porque tenemos razón, no extrañe después, que un grupo de países, o dictador, sanguinario, sátrapa, considere que por aclamación, un líder occidental o un objetivo del contrario es necesario eliminarlo, por la razón que él mismo se otorga. Un buen ejemplo la ejecución de Bin Laden, si señor. 


Monday, 2 May 2011

La senyora visita el seu poble




Ix per la porta principal la carrossa de la Puríssima Xiqueta, està tota rodejada de flors. Fora una multitud espera per a incorpora-se a les files de la processó.  Solten unes carcasses que retrunyen en el cel blau -encara sort-  i les huit campanes  re-voltegen, tot,  anunciant que la Senyora visita el seu poble.



Mentres la Puríssima és passejada per Benissa sencera, em sent davant del retaule on fa un moment estava la patrona entronitzada. Paraula repetida any rere any. Entronitzada.

Que paraula millor que tron, per a anomenar el que és la nostra església. No en va, cridem a la Senyora, Mare, Reina i patrona nostra.

A l'observar buida la gran fornícula central, queda deslluït el retaule de pa d'or, sense la llum central, la que projecta la Puríssima Xiqueta.



Els bancs, fa un moment plens de festeres i festers, han quedat buits, només queden persones majors, elles esperen allí que torne la Xiqueta.

Retrunyen com en una gran cova les veus dels pocs presents. El so en com d'un lloc buit i fred.

   -  Torna Xiqueta, torna al teu tron. Falten la teua llum i la teua calor.

Les campanes tornen a voltejar, totes, anuncien que la Puríssima esta fent el seu passeig anual, visitant, com a Reina, les seues possessions, repartint dons i beneficis. Beneint cada racó i cada llar oberta. Repartint paciència i esperança a cada impedit i malalt que no pot acompanyar-la.

Des del meu banc, esperant que torne del seu passeig María, en la carrossa de flors on l'han instal·lat. Mire cap al cor i veig que  les portes dels reixats estan oberts i en eixe moment entra la creu processional, preludi i avançada de la humanitat benissera, que torna amb la Mare  Xiqueta, i comença a ocupar el presbiteri, es van col·locant allí, per a estar prop del reliquiari de la Xiqueta i tocar-la quant passe.

Apareix, ja esta ací, trons de carcassa. Entra en l'església, aplaudiments, vives. José Ciutat a l'òrgan la rep entonant el, Ave, Ave, Ave Maria …., aplaudiments, ... ja va arribar.

Tots amb l'emoció que pujarà, ritual emocionant.  Se'n va al seu tron, és el moment, és l'hora de donar gràcies per la seua visita, la seua benedicció.  El pare Jordi, l'arreplega, la trasllada, ….. toca-la, toca-la, bes ,bes.  Crit “Vixca la Purissima Xiqueta” , “Vixca la nostra Patrona”  ……….”.I del pit de tot fill de Benissa ixca fort i vibrant este crít" … Vixca la Puríssima Xiqueta”.
Ja puja, adéu María, Xiqueta, “..la Mare, i Reina dels bons Benissers”…

Els meus ulls s'esborrallen, una plora corre per la meua galta,

    -   Mare de Deu, Ajudam.

…”i en protesta de tots els agravis…”.

Ja  va arribar, ja esta descansant en el seu pedestal, aplaudiments tancats, vives.

Xiqueta, beneïx al teu poble, intercedix per ell.

El teu poble, de dones i d'hòmens que volen salut, treball, pau. Això va ser durant trenta minuts el crit del teu poble.

Això, Senyora, t'ha demanat Benissa en la teua visita.



LA SEÑORA VISITA SU PUEBLO

Sale por la puerta principal la carroza de la Puríssima Xiqueta, está toda rodeada de flores. Fuera una multitud espera para incorporare a las filas de la procesión.  Sueltan unas carcasas que retumban en el cielo azul -menos mal-  y las ocho campanas  revoltean, todo,  anunciando que la Señora va a visitar su pueblo.



Mientras la Puríssima es paseada por Benissa entera, me siento ante el retablo donde hace un momento estaba la Patrona entronizada. Palabras repetidas año tras año. Entronizada.

Que palabra mejor que trono, para nombrar lo que es nuestra iglesia. No en vano, llamamos a la Señora, Madre, Reina i Patrona nuestra.

Al observar vacía la gran hornacina central, queda deslucido el retablo de pan de oro, sin la luz central, la que proyecta la Puríssima Xiqueta.



Los bancos, hace un momento llenos de festeras y festeros, han quedado vacíos, solo quedan personas mayores, ellos esperan allí a que vuelva la Xiqueta.

Retumban como en una gran cueva las voces de los pocos presentes. El sonido en como de un sitio vacío y frío.

   -  Vuelve Xiqueta, vuelve a tu trono. Faltan tu luz y tu calor.

Las campanas vuelven a voltear, todas, anuncian que la Puríssima esta haciendo su paseo anual, visitando, como Reina, sus posesiones, repartiendo dadivas y beneficios. Bendiciendo cada rincón y cada hogar abierto. Repartiendo paciencia y esperanza a cada impedido y enfermo que no puede acompañarla.

Desde mi banco, esperando que vuelva de su paseo María, en la carroza de flores donde la han instalado. Miro hacia el coro y veo que  las puertas de las cancelas están abiertas y en ese momento entra la cruz procesional, preludio y avanzadilla de la humanidad benissera, que vuelve con la Madre  Xiqueta, y empieza a ocupar el presbiterio, se van colocando allí, para estar cerca del relicario de la Xiqueta y tocarla cuado pase.

Aparece, ya esta ahí, truenos de carcasa. Entra en la iglesia, aplausos, vivas. José Ciudad al órgano la recibe entonando el, Ave, Ave, Ave María …., aplausos, ... ya llegó. 
Todos con la emoción de que va a subir, ritual emocionante.  Se va a su trono, es el momento, es la hora de dar gracias por su visita, su bendición.  El padre Jordi, la recoge, la traslada, ….. tócala, tócala, beso ,beso.  Grito “Vixca la Purissima Xiquetq” , “Vixca la Nostra Patrona”  ……….”.y del pit de tot fill de Benissa ixca fort i vibrant este crit … Vixca la Puríssima Xiqueta”.

Ya sube, adiós María, Xiqueta, “Mare, Reina i patrona dels bons Benissers”…Mis ojos se emborronan, una lagrima corre por mi mejilla,

    -   Mare de Deu, Ajudam.

…”i en protesta de tots el agravis…”.

Ya  llegó, ya esta descansando en su pedestal, aplausos cerrados, vivas.

Xiqueta, bendice a tu pueblo, intercede por él.

Tu pueblo, de mujeres y de hombres que quieren salud, trabajo, paz. Eso fue durante treinta minutos el grito de tu pueblo.

Eso, Señora, te ha pedido Benissa en tu visita.


El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...