Tuesday, 14 June 2011

LA BODA

La traca
Els Andres-Sala


El carro

El ram de la núvia

dos bons amics

Cansadets

El nuvis i els jóvens padrins
Les calbes

Els Marro i Xest

L´acompanyament

Quin passeig

Traspas del pare al fill (padrí)

Quins fills tinc

I la Purissima Xiqueta

Les mares

Les flors

Les germanes

Mes flors

La cosina Maria Jose Mas

Els cossi'ns

Els del Raul

Els de Maria Jose

Els Ibañez Mas i fills

Els iaios

Els de Maria José
Ole, Ole.

La presidència

La festa

En el Carrasco

Després del arros

Mes arros

La missa

La casa dels Xest

El iaios

L´habitació dels iaios

L´habitació del iaios

Benissera

Dos bombons

Guapos

Guapos


Maquillatge

Maquillatge

El ram de Maria Teresa Mas

El ram de la meua dona

Artur, el meu fill


Friday, 10 June 2011

UNA FILLA

Quan era jove, que encara ho sóc, que vos creieu?, ma mare, davant d'algunes actituds o accions meues, Deia: “Ja seràs pare i voras el que és tindre fills i patir per ells?.


Amb el temps, clar, s'ha complit la “profecia”, és la lògica del cicle de la vida. Ja he tingut fills i he comprovat, amb molta sort, que encara  sent uns fills que no han causat greus trastorns, s'ha patit per ells, des del dia que van nàixer, amb els seus plors difícils d'interpretar. Les seues desganes a l'hora de menjar, fent mil carantoines per a aconseguir introduir una cullerada d'unes farinetes que nosaltres no ens atrevíem a provar, i que esta, podia, fàcilment, eixir atomitzada des de la boca de la criatura, per a produir l'efecte dutxa greixosa. Les grips i infeccions d'oïdes, les plantilles dels peus o les ulleres. Els parts del col·legi, els botons i contestacions de mals modes, sense motiu aparent. Les arribades a casa tart i amb excuses ja conegudes, usades en la nostra recent joventut. Les primeres eixides amb xics o xiques sols.

Sí. És veritat, es patix, perquè, sabent el que sabem, tenim por  que ells patisquen i, egoistes de nosaltres tampoc volem patir.

Au, Vicent, ja esta bé de patiments. 

Hi ha unes poques celebracions familiars, en les que es manifesta i participem la nostra alegria als altres. El bateig, la primera comunió o la boda. Fins fa poc totes eren celebracions religioses, encara que ja alguna d'elles, va sent-ho menys. Participem als altres, que tenim un/a fill/a, del que estem orgullosos i manifestem la nostra alegria, amb l'excusa religiosa o civil, de tindre eixe ser volgut.

Desitgen els nostres amics i familiars, felicitat als pares i als fills celebrants. Eixos desitjos, en l'actualitat, es referixen que, l'efecte de l'acte celebrat siga durador, sobretot, en les celebracions matrimonials.

El dissabte 11 de juny, la meua filla Mª José, es casa. Sabem que alegries i dificultats comporta el dit estat, per això, en especial els pares, al mateix temps que contents per eixe nou pas d'adult dels fills, en l'interior del cor, patim.

El meu major desig és, que els adults Raul i Mª José siguen molt feliços, que la seua vida, encara amb les dificultats lògiques, estiga plena de satisfaccions, i que cada un de nosaltres ho vegem.

Vull donar les gràcies a tots els que han manifestat la seua felicitació i també aquells que encara no han tingut l'oportunitat. Gràcies.

I als contraents un grapat d'arròs i un ... Que visquen els nóvios!.


 UNA HIJA 


Cuando era joven, que aún lo soy, ¿que os creéis?, mi madre, ante algunas actitudes o acciones mías, decía: “Ya serás padre y veras lo que es tener hijos y sufrir por ellos?.
 

Con el tiempo, claro, se ha cumplido la “profecía”, es la lógica del ciclo de la vida. Ya he tenido hijos y he comprobado, con mucha suerte, que aún  siendo unos hijos que no han causado graves trastornos, se ha sufrido por ellos, desde el día que nacieron, con sus lloros difíciles de interpretar. Sus desganas a la hora de comer, haciendo mil cucamonas para conseguir introducir una cucharada de una papilla que nosotros no nos atrevíamos a probar, y que esta, podía, fácilmente, salir atomizada desde la boca del crío, para producir el efecto ducha pringosa. Las gripes e infecciones de oídos, las plantillas de los pies o las gafas. Los partes del colegio, los berrinches y contestaciones de malos modos, sin motivo aparente. Las llegadas a casa tarde y con excusas ya conocidas, usadas en nuestra reciente juventud. Las primeras salidas con chicos o chicas solos.

Sí. Es verdad, se sufre, porque, sabiendo lo que sabemos, tenemos miedo  a que ellos sufran y, egoístas de nosotros tampoco queremos sufrir.

Ale, Vicent, ya esta bien de sufrimientos.

Hay unas pocas celebraciones familiares, en las que se manifiesta y participamos nuestra alegría a los demás.

El bautizo, la primera comunión o la boda. Hasta hace poco todas eran celebraciones religiosas, aunque ya alguna de ellas, va siéndolo menos. Participamos a los demás, que tenemos un/a hijo/a, del que estamos orgullosos y manifestamos nuestra alegría, con la excusa religiosa o civil, de tener ese ser querido.

Desean nuestros amigos y familiares, felicidad a los padres y a los hijos celebrantes. Esos deseos, en la actualidad, se refieren a que, el efecto del acto celebrado sea duradero, sobre todo, en las celebraciones matrimoniales.


El sábado 11 de junio, mi hija Mª José, contre matrimonio. Sabemos que alegrías y dificultades conlleva dicho estado, por eso, en especial los padres, a la vez que contentos por ese nuevo paso de adulto de los hijos, en el interior del corazón, sufrimos.

Mi mayor deseo es, que los adultos Raul y Mª José sean muy felices, que su vida, aún con las dificultades lógicas, este lleva  de satisfacciones, y que cada uno de nosotros lo veamos.

Quiero dar las gracias a todos los que han manifestado su felicitación y también aquellos que aún no han tenido la oportunidad. Gracias.

Y a los contrayentes un puñado de arroz y un  ¡Que vivan los novios!.

Monday, 6 June 2011

La crisi del cogombre i el Valencià.

 acusat de contindre tan perillós bacteri.  La cucurbitàcia fruit-verdura, ha sigut la pagana de la nova crisi relacionada amb els aliments i que encara esta per dilucidar la seua procedència. L'altra pagana ha sigut l'agricultura espanyola. 

La notícia sembra els dubtes i el consumidor es retrau en el consum, després encara que les mateixes autoritats reconeguen i diguen que el cep 0104, mai s'ha trobat a Espanya, el dubte persistix, ja que es pretén rectificar un error, amb un comunicat, que pot ser un altre error, o això queda en l'anim dels consumidors previnguts. 

Les perdudes econòmiques de les famílies que viuen del treball  relacionat amb este producte tardara a recuperar-se, així com, les ombres i dubtes, per a mi que interessades, que se sembren sobre l'agricultura espanyola en general.

Alhora que el cogombre causa estralls a Europa, una de les primeres polèmiques provocades en la nostra comunitat despres de les eleccions autonòmiques i municipals, ha sigut l'eterna, toquejada i interessada polèmica sobre l'ensenyança i ús de la llengua dels valencians. 

Pareix que ja des de fa molt temps, la llengua, que és un element que no té res a veure amb la crisi econòmica de la Comunitat Valenciana, ni dels aires de mala gestió existent, ni dels casos que estan en els jutjats,  es porte a debat, amb propostes fora de qualsevol consens, tal com es va aprovar/es va acordar al seu dia. Fa pensar que el debat se centre, o ens porte cap a un tema, a què es recorre ciclicamente, i se li faça coincidir amb altres debats que sí són vius i afecten un gran numere de persones, però als que es minimitza, portant este, que es magnifica i se sap té els seus “holigans”.
L'11 de gener en el meu blog,  animava a  a tots aquells  jóvens, els home i dones que han passat per l'escola i han estudiat el valencià, ( i en molts casos en valencià), assumiren plenament el repte de desenrotllar en profunditat la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.

No em queda un altre remei que lamentar, i creure que hi ha oportunisme en les propostes que s'albiren.

Una vegada més, em sufoca, que la llengua dels meus iaios, dels meus pares  i la meua, es maltracte, amb el joc de, ara polemitze, ara no, en la creença que com els cogombres, és l'anella dèbil d'esta Comunitat, i no té ni veu ni vot.

Les perduda de credibilitat cultural de la Comunitat Valenciana i dels valencians, amb estes actituds, tardara a recuperar-se, així com, les ombres i dubtes, per a mi que interessades, que se sembren en l'anim  general de tots els valencians, partidaris o detractors.
Un espectacle de pena. 

-----------------------------------------------------------------------------------
La noticia d´ultim hora, es que l´Artur ja es a Xabia.
Air a les tres de la vesprada va aparèixer per la porta de les arribades de l'aeroport d´Alacant, tot carregat de maletes.
L´alegria de la seua mare, i com no, d´ell, era evident. Ja feia quatre mesos que no estava a casa.
Mes endevant i quant tingam el producte del treball d´aquet any, farem un resum a tota aquesta historia.
Be

Wednesday, 1 June 2011

Indigna't demane, Democràcia Real Ja

No sé si el maig del 68, el maig francés, és un bon exemple d'acció-reacció/acció-solució.

 Que?. A que m'estic referint?.

Cada dia, en les nostres conversacions, opinem de la situació política, econòmica o local. I és molt normal, ja que ens afecta i a més, amb el nostre vot, hem triat representants a òrgans que regixen el sistema que patim tots.
Però que poder fer?, quin poder creiem que tenen, els òrgans de govern de la democràcia espanyola en el món global?.


La percepció és que en l'actualitat, els governs estatals han perdut el poder de control de  l'economia. Millor dit, han perdut el poder de fiscalitzar al poder econòmic, el control ja fa temps que no el tenen.  I qui és el poder econòmic?.

Ni idea, senyors. No ho sé.

Ningú entén que l'economia popular, la de la gent normal, estiga en situació crítica. Que l'economia local, de la Comunitat o estatal estan mal portades. Que els Expedients de Regulació d'Ocupació, estan a l'orde del dia. I que les institucions bancàries, tinguen beneficis. Quan ningú, ningú té beneficis fa mesos.

Deia el meu amic, Fer López en la seua columna, que “em molesta que em venguen el que no és”, referint-se a les missions humanitàries que, en cada vegada més casos, amb eixe nom camuflen, la qual cosa, tota la vida s'ha dit “guerra”.

Bé. Jo crec que també ens estan muntant i venent una pel·lícula que no és l'original. La pel·lícula la controlen els loobis econòmics, als que la política no posa el cascavell, perquè llavors no es tanquen les aixetes de colp i la set és molt roïna per als nostres repentants, i a més, saben el que es jugen.
  
Pot ser que amb l'exposició anterior em repetisca d'altres opinions pasades, però estic segur que no he canviat d'opinió.


Començava esta nota per maig del 68, perquè, eixe nom evoca l'alçament estudiantil francés contra l'orde establit en aquells moments. Els estudiants i els obrers, junts van reivindicar el millorament i canvi de l'atenció política cap al ciutadà Estos dies passats amb el moviment surgit en unes quantes capitals d'Espanya i Europa, els jóvens i no tan jóvens han reivindicat una “Democràcia Real Ja” i han cridat a la resta dels ciutadans a manifestar la seua “Indignació”.  La visió dels ciutadans cap als nostres polítics a passat d'un respecte i admiració, a un sentiment que s'ha format una casta que no té escrúpols a l'hora d'auto concedir-se o d´auto adjudicar-se tot tipus de beneficis, al mateix temps que va retallant drets i ajudes als seus representats, en benefici dels poders econòmics.

Els vehicles oficials, dietes, sous, retencions IRPF mínimes, jubilacions de luxe sense la cotització exigida com a tots els administrats, etc., que comparats amb els resultats del seu gestió i les relacions i acords entre partits, no beneficien en res al comú de la societat, s'arriba a la conclusió, o que és un paperot, que és una representació teatral de què som espectadors involuntaris, o que realment han perdut el control i només els queda una missió, perpetuar-se i assegurar-se una catera o butxaca ben facida.  Esta clar que o canvien profundament les coses amb, diguem revolució o indignació, o tard o prompte, els partits  majoritaris van a sentir-se agafats desprevinguts, ja que la situació els pareix, ara, com menys que anecdòtica.
 
Si són valents i equiparen els seus privilegis a la resta dels mortals, es produirà la revolució pacifica, si no, el temps dirà com s'arribara, irremeiablement al canvi.

Estos dies he vist un vídeo interessant, que il·lustra la situació, invite el meu lector a punxar i llegir els subtítols del vídeo Terra de Ratolins:  http://youtu.Be/UtTW72F8xo0  .  És tan actual, que pareix que sempre els gats, han sigut els manaires.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...