Tuesday, 3 July 2012

DESFILAR

                          
                             Desfilar de Maria Jóse

Aquestos dies repassava els diferents Llibres de Festes de Moros i Cristians, i em fixava, sobretot, en les fotografies que estan preses en el moment de la desfilada. Em va cridar molt l'atenció les figures estirades i rectes dels seus participants, gairebé com forçant la figura.

Les armes, trabucs, llances o qualsevol que siga l'artilleria que porten a les mans, guarden una simetria, una línia igual. L'estètica llavors, s'aconsegueix.

Els espectadors sospiren: "aquesta sí, aquesta filà sí que desfila marcial"

La música que els acompanya els recorda la posició i el pas a seguir. La resta ho fa la vestimenta. Tots iguals, d'uniforme.

És el segon sospir de l'espectador: "aquesta sí, aquesta filà sí que porta uns vestits luxosos i cridaners"

Tot d'una em ve una visió, un record. Em detinc en ell, i el record es converteix en molts records. Han estat les desfilades, la uniformitat, les armes, la disciplina .... la música. I sobretot la multitud de paraules noves al voltant de la festa de Moros i Cristians i els seus components.

La similitud és tal, que faig un collage de fotos amb una capçalera de desfilada militar i una foto de la guàrdia mora, amb dues filades de Moros i Cristians.

I vaig a contar-vos quina és la meua visió, el meu record, el meu malson:


- Però ... no sé què fer. Em qualifiques d'avi-batalletes?

- Bé, malgrat tot, seguisc endavant.
Fa onze anys, el govern va acabar amb dos-cents anys de servei militar. Va acabar amb ¨ La mili ¨. Els menors de trenta anys, ara mateix, ja ni saben què era "la mili".

Divague, com sempre que tinc un record. Ja estic inquiet, no pare per res, i comence a buscar a la meua caixa de records militars. Quan òbric la caixa, em pega a la cara un aire marcial i un vocabulari de perdonavides i xusquero del qual, a continuació, vaig a intentar fer una representació.

Trobe de tot:

- La citació per a la presentació a la Caserna de Benalua a Alacant.

Recorde que allà, el primer, va ser una revisió de mascles. Baixada general de pantalons, perquè el senyor entorxat d'estrelles, veiés, si hi havia alguna fallada de virilitat.

Ens lliuren el petate i dos bitllets de tren. L'anomenaven exprés, cosa que no sé què volia dir. Era una barreja de tren de càrrega o ramader, amb vagons de passatgers. L'exprés trigava cinc hores a arribar a la destinació.

En la destinació Madrid - Atocha, canvi de tren, i amb el segon bitllet arribem a l'estació de Colmenar Viejo. El nostre destí de tres mesos. Allà hi havia els Avia, els Reo i els Pegaso de l'exèrcit per dur-nos al CIR núm. 1 (Centre d'Instrucció de Reclutes) San Pedro de Colmenar Viejo.

A les fosques, sense sopar, ensopegant, tremolant i aguantant a cada moment:


- "P .... reclutes, a quines hores se'ls ocorre arribar ", " Aneu a menjar més m ..... que les vostres p .... gallines".-

Quina felicitat, vaja rebuda!

Sobretot el vocabulari era d'allò més. El llenguatge casernari, és això, casernari i malsonant.

Els CIR, estaven a vessar. En Colmenar Viejo hi havia cinc mil persones.

A dos quarts de set, diana i a formar al pati. A la carrera i tal com estigueres, mig nu o com fos. Algú dormia vestit per arribar en perfecte estat de revista. Els reclutes alts, a primera fila, i d'aquí cap avall, al final els més baixets, la calderilla.


-        Firrrrrrrrmes.! Ar.!-  Quina ordre sense sentit.


S'invertia molt de temps i es donava molta importància a la desfilada de la tropa. Durant el matí instrucció; per la vesprada, neteja i per nit, marxa. "Ha, ha ..." marxa de caminades quilomètriques, sense música, ni xiques, ni cubata, ... un no parar.

Les necessitats es feien a les latrines, a l'aire lliure i gairebé a vista de tot el món. La humanitat personal a la vista de tots. I les dutxes, col·lectives i massificades.

Hi havia tres menjadors immensos. Imagineu-se quan immenses serien les piles de plats. Imagineu un dissabte de vesprada amb els plats i calders per amics i entreteniment.

Desfilades? Doncs sí. Fins al dia de la jura de bandera, cada dia es desfilava. Es cantava una cançó per marcar el pas. I el pas a pinyó fix, era el motiu pel qual els assajos de desfilada es feien interminables.

Tres mesos de suplici i jura de bandera. Familiars per veure l'acte. Au, a casa uns dies!

El dia 6 de desembre de 1978, vote en el Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola. En aquest moment, sóc soldat de l'Exèrcit Espanyol. Orgullós de votar una Constitució democràtica i amb justificant d'haver-ho fet.

Estava acovardit pels mesos que em quedaven per davant i amb la incertesa de la deriva que prendria Espanya, ja que en les sales de banderes s´escoltaven ruidos de sables, els militars estaven molt rebotats. Els quadres de Franco estaven en tots els locals de les casernes. No recorde veure algun del Rei.


La cèdula de presentació.


Hui amb Google Maps (què dius de Google? al 1978? Podia ser motiu d'arrest, podria ser una clau terrorista).

Deia que amb Google Maps, indague la ubicació d'aquesta Unitat. És un solar. No queda ni una paret, jardí, vorada, piscina, tanc arrestat, els Avias, Pegasos, Reos, el brigada Pallero, el brigada Flores, el capità Ibáñez, el comandant Obispo. Res.

En el cos de guàrdia em van indicar la companyia on havia de dirigir-me. El portes ja previngut, anava dirigint-nos cap a una fila on l'escrivent ens anava prenent les dades i el furrier anava donant la roba i altres coses.

Vaig aprendre un vocabulari nou: que el pater era el capellà, el furrier era qui organitzava serveis i era responsable d'armament i roba, i el  Chopo era el fusell o Cetme. La guàrdia en les garites, diürna i nocturna, estava ocupada  pel garitero o guripa, el qual passava hores agafat a l'arma, a la qual anomenaven la núvia.

A la cantina o la llar del soldat, menjaves millor que al menjador, però d'allò barroer no et lliuraves en el berenar. Els avis i els wisas tenien preferència sobre els pares i les bestioles. Per als bestiola, recluta, embalum, boc, les primeres nits eren un turment per les constants quintades. De vegades humiliants i cruels. Recorde un gallec esvalotador que repartia orujo casolà a tots els reclutes, per força durant tres setmanes. Un turment senyors, o la paròdia de la jura de bandera, besant un mitjó amb un perfum, que abans havien preparat. Una barbaritat darrere un altra. Algunes, millor no traure-les del calaix dels records per a evitar que es reproduïsquen.

Si en la companyia hi havia un sergent chusquero i el teu esport era “escaquearte”, alerta!, perquè podies anar a pelar creïlles, o caure unes quantes imaginàries.

Les crides de la carn, eren escasses; uns deien que era perquè estàvem esgotats i altres pel bromur en el menjar. Veges tu a saber, algun no l'hi afectava. Tenia núvia a Madrid i al poble.

També era un càstig comú el tall dels cabells al 0. El perruca, com un botxí, executava l'ordre i et deixava rapat, si l'amargat del sergent ho manava.

Jo vaig ser machaca del capità de la meua companyia; el nom més fi era ordenança. De tot feia, però la compra de pintura blanca, vermella i gris, s'emportava la palma. Les vorades eren pintades i repintades, amb blanc i vermell, ja es veu a la foto. Els assistents, també existien però menys.

Hi havia un tinent legia a la caserna, que de tant en tant portava una petita mona de Conyac La Parra "qui el beu l'agarra".

Malalt no vaig caure mai, però si alguna vegada m'hi vaig fer, sempre em van donar la mateixa pastilla. Si necessitaves medicament, l'aspirino ens donava a tots la mateixa pastilla. Quant a la vestimenta, havies d'anar amb compte per si els Pili Mili o PM (Policia Militar) t'interceptaven. La seua funció era la vigilància dels grups de militars que s'escampaven per Madrid per escapar per unes hores de l'ambient febril i manaire dels oficials cabrejats, malparlats i insultadors.

- A veure el pollí de la tercera fila .... El pas, agafa el pas, gamarús.
- Sou unes  p ... velles.

- Vaig a traure-vos la primera "papilla”. Fins a demà aneu donant voltes.

Les intercepcions les feien quan anaves de bonito. La uniformitat era el punt fort de la seua vigilància. Si tenies la gorra capada", suposava un arrest en prevenció, a més d'escridassar-te. Allà ja no vesties de "bonito", allà estaves vestit de romà.

De vegades Radio macuto difonia que podia endarrerir-se per a tu la blanca i, per tant, que no estaries lili, com tots, al seu temps.

Alguna vegada venien els paraques per veure si algú  s'apuntava a aquest cos.

El turuta donava el toc de diana, el que significava que tots a formar al carrer, passar llista i lectura de l'ordre del dia.

I senyores i senyors, estic escoltant el toc de retreta. Sé que després vindrà el toc de silenci.

No seguisc i em quede ací. No fos cas que aparega el sergent "xusquero" que l'última setmana de la meua mili, em va regalar una setmana d'arrest en companyia.

Per això, em pose ferm, amb la salutació militar i en total silenci, desitjant, amb alçaments de celles:


BONES FESTES.



         Article publicat en el llibre de festes de Moros y Cristianos del any 2012




------------------

DESFILAR


Estos días repasaba los distintos libros de fiestas de Moros i cristianos, me fijaba, sobre todo, en las fotografías que están tomadas en el momento del desfile. Me llamó mucho la atención las figuras estiradas y rectas de sus participantes, casi como forzando la figura.

Las armas, trabucos, lanzas o cualquiera que sea la utilería que lleven en las manos, guardan una simetría, una línea igual. La estética entonces, se logra. Los espectadores suspiran: “esa sí, esa filá sí que desfila marcial”.


La música que les acompaña les recuerda la posición y el paso a seguir. El resto lo hace la vestimenta. Todos iguales, de uniforme. Es el segundo suspiro del espectador: “esa sí, esa filá sí que lleva unos trajes lujosos y llamativos”.

De repente me viene una visión, un recuerdo. Me columpio en él, y el recuerdo se convierte en recuerdos. Han sido los desfiles, la uniformidad, las armas, la disciplina…. la música. Y sobre todo la multitud de palabras nuevas alrededor de la fiesta de Moros y Cristianos y sus componentes.

La similitud es tal, que hago el collage de fotos con una cabecera de desfile militar y una foto de la Guardia Mora, con dos filás de Moros i Cristianos.

Y voy a participaros cual es mi visión, mi recuerdo, mi pesadilla:


- Pero .., no sé. Se me calificara de abuelo-batalletes?. Bueno, a pesar de todo, sigo adelante.

Hace once años, el gobierno acabo con doscientos años de Servicio Militar. Acabó con ¨La mili¨. Los menores de treinta años, ahora mismo, ya ni saben que era “la mili”.

Divago, como siempre que me vienen un recuerdo. Ya estoy inquieto, no paro por nada, y empiezo a buscar en mi caja de recuerdos militares. Cuando abro la caja, me da en la cara un aire marcial y un vocabulario chulesco y chusco del que a continuación voy a intentar hacer una representación.

Encuentro todo:
- La citación para la presentación en el Cuartel de Benalúa en Alicante.
Me acuerdo que allí, lo primero, fue una revisión de machos. Bajada general de pantalones, para que el señor entorchado de estrellas, viera, si había algún fallo de hombría.
Nos entregan el petatey dos billetes de tren. Lo llamaban exprés, cosa que no sé que quería decir. Era una mezcla de tren de carga o ganadero, con vagones de pasajeros. El exprés tardaba cinco horas en llegar al destino. 
En el destino, Madrid – Atocha, cambio de tren, y con el segundo billete llegamos a la estación de Colmenar Viejo. Nuestro destino de tres meses. Allí estaban los Avia, los Reo o Pegaso del ejército para llevarnos al CIR nº 1 (Cuartel de Instrucción de Reclutas) San Pedro de Colmenar Viejo.
Billetes Alicante - Madrid - Colmenar viejo
A oscuras, sin cenar, tropezando, tiritando, aguantando a cada momento: “p.... reclutas, a que horas se les ocurre llegar”,“vais a comer más m….. que vuestras p.... gallinas”.

¡¡Que felicidad, vaya recibimiento !!.

Identificacion CIR
Sobre todo el vocabulario era de lo más. El lenguaje cuartelero, eso es, cuartelero y chusco.

Los CIR, estaban a rebosar. En Colmenar Viejo había cinco mil personas.


A las seis y media diana y a formar al patio. A la carrera y tal como estuvieras, medio desnudo o como fuera. Alguno dormía vestidos para llegar en perfecto estado de revista. Los reclutas altos, en primera fila, y de ahí para abajo, al final los más bajitos,“la calderilla”.

¡¡¡¡ Firrrrrrrrmes.!!! ¡¡¡ Ar.!!!!. Menuda orden sin sentido.

Se invertía mucho tiempo y se daban mucha importancia al desfile de la tropa. Durante la mañana instrucción, por la tarde limpieza y por la noche de marcha. Ja,ja … marcha de caminatas kilométricas, sin música, ni chicas, ni cubata, un no parar.

Las necesidades se hacían en las letrinas, al aire libre y casi a vista de todo el mundo. La humanidad personal a la vista de todos. Y las duchas colectivas y masificadas.


Habían tres comedores inmensos. Imaginad cuan inmensos serian los montones de platos. Imaginad un sábado por la tarde con los platos y calderos por amigos y entretenimiento.

Desfiles?. Pues sí. Hasta el día de la jura de bandera, cada día se desfilaba. Se cantaba una canción para marcar el paso. Y el paso “a piñón fijo”, era el motivo por el que los ensayos de desfile se hacían interminables.

Tres meses de suplicio y jura de bandera. Familiares para ver el acto. ¡¡Ale, a casa unos días!!.

El día 6 de diciembre de 1978, voto en el Referéndum para la ratificación de la Constitución Española. En ese momento, soy soldado del Ejercito Español. Orgulloso de votar una Constitución democrática y con justificante de haberlo hecho. Al mismo tiempo amedrentado por los meses que me quedaban por delante y la incertidumbre de la deriva que tomaría España, ya que los militares estaban muy rebotados. Los cuadros de Franco estaban en todos los locales de los cuarteles. No recuerdo ver alguno del Rey.
El día 11 de diciembre de 1978, a las 12 horas en la Unidad Regional de Autos de la 1ª Región Militar – Barrio de Campamento de Madrid.-Reza la cédula de presentación.

Hoy mediante Google Maps (¿que dices de Google?, en 1978?. Podía ser motivo de arresto, podría ser una clave terrorista). Decía que con Google Maps, indago la ubicación de esa Unidad. Es un solar. No queda ni una pared, jardín, bordillo, piscina, tanque arrestado, los Avias, Pegasos, Reos, el brigada Pallero, el brigada Flores, el capitán Ibañez, el comandanteObispo. Nada.

En el cuerpo de guardia me indicaron la compañíadonde tenía que dirigirme. El puertas, ya prevenido iba dirigiéndoos hacia una fila donde el escribiente nos iba tomando los datos y el furri no iba dando al ropa y demás.

Aprendí un vocabulario nuevo: que el pater era el cura, el furriel era quien organizaba servicios y era responsable de armamento y ropa, y el chopo era el fusil o Cetme. La guardia en las garitas, diurna y nocturna, estaba ocupadada por el garitero o guripa, el cual pasaba horas cogido al arma, a la a que llamaban la novia.




En la cantinao el hogar del soldado, comías mejor que en el comedor, pero del chuscono te librabas para merendar. Los wisasy los abuelos tenían preferencia sobre los padres y los bichos. Para los bicho, recluta, bulto, chivo, las primeras noches eran un tormento por las constantes novatadas. A veces humillantes y crueles. Recuerdo un gallego follonero repartiendo orujo casero a todos los reclutas, a la fuerza durante tres semanas. Un tormento señores. La parodia de la jura de bandera, besando un calcetín con un perfume, que con anterioridad habían preparado. Una barbaridad tras otra. Algunas, mejor no sacarlas de bajo de los recuerdos a no reproducir.
Si en la compañía había un sargento chusquero y tu deporte era escaquearte, cuidado por que podías ir a pelar patatas, o caerte unas cuantas imaginarias. Los llamamientos de la carne, eran escasos, unos decían que era porque estábamos agotados y otros por el bromuro en la comida. Vaya ud. a saber, alguno no le afectaba. Tenia novia en Madrid y en el pueblo.

También era un castigo común el corte del pelo al 0.El peluca, cual verdugo, ejecutaba la orden y te dejaba pelusa, si el amargado del sargento lo mandaba.

Yo fui machacadel capitán de mi compañía, mas fino era ordenanza. De todo hacia, pero la compra de pintura blanca, roja y gris, se llevaba la palma. Los bordillos eran pintados y repintados, con blanco y rojo, ya se ve en la foto. Los asistentes, también existían pero menos.
Había un teniente legía en el cuartel, que de cuando en cuando llevaba una pequeña melopea de coñac La Parra, “quien lo bebe la agarra”.

Enfermo no caí nunca, pero si alguna vez acudí, siempre me dieron la misma pastilla. Si necesitabas medicamento, el aspirino nos daba a todos la misma pastilla. En cuanto a la vestimenta, debías ir con cuidado por si los pili mili oPM´s (policía Militar) te interceptaban. Su función, la vigilancia de los grupos de militares, que se esparcían por Madrid, con el fin de escapar por unas horas del ambiente febril y mandón de los oficiales cabreados, mal hablados e insultadores.
- A ver el pollino de la tercera fila …. El paso, coja el paso, zopenco.
- Sois una p … viejas.
- Os voy a sacar la primera papilla. Hasta mañana aquí dando vueltas.

Algunos Lili, otros al dia siguiente
Las interceptaciones las hacían cuando ibas de bonito, la uniformidad era el punto fuerte de su vigilancia. Si tenías la gorra capada, suponía un arresto en prevención, además de meterte un puro. Allí ya no vestías de bonito, allí estabas vestido de romano. A veces radio macuto difundía que podía retrasarse para ti la blanca y por tanto, que no estarías Lili, como todos, a su debido tiempo.

Alguna vez venían los paracas para ver si alguno se apuntaba ese cuerpo.

El turuta daba el toque de diana, lo que significaba que todosa formar en la calle, pase de lista y lectura de la orden del día.
Y señoras y señores, estoy escuchando el toque de retreta. Sé que después vendrá el toque de silencio.

No sigo y me quedo aquí. No sea que aparezca el sargento chusquero que la última semana de mi mili, me regaló una semana de arresto en compañía.
Por eso, me pongo firmes, con el saludo militar y en total silencio, deseando, con alzamientos de cejas,
Dias Mili-Dias libre en casa


BONES FESTES.

Constatación de estar Lili "Licenciado"
La Blanca



Articulo publicado en el libro de fiestas de Moros y Cristianos del año 2012
         

Sunday, 24 June 2012

Antoni Gaudí.



                                            Un día al Parc Güell



El geni va néixer fa 160 anys, el 25 de juny de 1852.

Set de les seues invencions, dels seus somnis, de les seues genialitats són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: el 1984 el Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà, i el 2005 la façana del Naixement, la cripta i l'absis de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, ​​juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló.


Com seria d'excepcional la seua creativitat i segurament fora dels cànons coneguts en la seua joventut, que segons llegeix, el director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, ​​en el moment d'atorgar el títol, va dir:

- "Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà".

Els qui hem visitat, admirat i ocupat les invencions de l'arquitecte, hem sentit el toc de la natura. No cap dubte que la seua inspiració està basada en un contacte intens amb ella i la necessitat de l'artista d'integrar la seua obra en ella.

Eusebi Güell, va ser un dels personatges que més va fer perquè l'originalitat i la força impactant del geni de Antonio Gaudí fossen conegudes. Els seus encàrrecs van ser un aparador perquè a Gaudí li ploguessen peticions de projectes de diferent signe.

Crec que amb diferència, és el Parc Güell (1900 - 1914) l'obra que en més ocasions he visitat. No detallaré, ni fare un retrat crític del monument. Sí que he de dir, que el visitant no es sent absent, la curiositat a cada pas és provocada per multitut de detalls, formes, signes, composicions ...


Em va cridar molt l'atenció, que a la megalomatica Ciutat de les Arts i les Ciències de València, es lloés l'originalitat del "trencadís", trossos de ceràmica formant dibuixos o composicions; originalitat que no ho és tant, ja que no és altra cosa que una còpia de la tècnica que ja, el geni de Gaudí, al Parc Güell, li dóna un especial protagonisme. Originals formes orgàniques i signes que inciten a la cerca de missatges ocults.

Es compleix avui el 160 aniversari del naixement d'un personatge únic, que, com tants altres va deixar la seua empremta, empremta meravellosa, civil, sana, honrada, pacífica, respectuosa, senzilla, humil, lluny de premis, lloances i escarafalls. Per això, per aquesta mateixa senzillesa durant un temps va ser oblidat i poc valorat.

Avui, que es valora la gran obra, el monument de cost multimilionari, l'arquitecte de major minuta, és un exemple l'actitud d'un home excepcional.
Humilitat i respecte. Dues paraules, el contingut hauria de ser lema dels personatges públics, tant polítics com de qualsevol signe. La societat necessita d'una regeneració, d'un bany de pobresa. D'un rebaix d'uns quants punts d'orgull i de "perquè m'ho mereixo".

Els actuals personatges públics haurien de "fer-se'l veure" i després prendre les medicines que els recepten. Sens dubte entre la relació de productes per a la regeneració, hauran uns laxants de poder desincrustant extra.
Serà necessari.

Antoni Gaudí, exemple de personatge allunyat de falòrnies, honors i pedestals.

--------------------------------------------

ANTONI GAUDÍ.


El genio nació hace 160 años, el 25 de junio de 1852.

Siete de sus invenciones, de sus sueños, de sus genialidades son Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO: en 1984 el Parque Güell, el Palacio Güell y la Casa Milà; y en 2005 la fachada del Nacimiento, la cripta y el ábside de la Sagrada Familia, la Casa Vicens y la Casa Batlló en Barcelona, junto con la cripta de la Colonia Güell en Santa Coloma de Cervelló.

Como seria de excepcional su creatividad y seguramente fuera de los cánones conocidos en su juventud, que según leo, el director de la Escuela de Arquitectura de Barcelona, en el momento de otorgarle el titulo, dijo:

“Hemos dado el titulo a un loco o a un genio, el tiempo lo dirá”

Quienes hemos visitado, admirado y ocupado las invenciones del arquitecto, hemos sentido el roce de la naturaleza. No caber duda que su inspiración esta basada en un contacto intenso con ella y la necesidad del artista de integrar su obra en ella.

Eusebi Güell, fue uno de los personajes que más hizo para que la originalidad y la fuerza impactante del genio de Antonio Gaudí fueran conocidas. Sus encargos fueron un escaparate para que a Gaudí le llovieran peticiones de proyectos de distinto signo.

Creo que con diferencia, es el Parque Güell ( 1900 – 1914) la obra que en más ocasiones he visitado. No voy a detallar, ni hacer un retrato crítico del monumento. Sí que tengo que decir, que el visitante no se siente ausente, la curiosidad a cada paso es provocada por multitud de detalles, formas, signos, composiciones …

Me llamó mucho la atención, que de la megalománica Ciudad de las Artes y las Ciencias de Valencia, se alabara la originalidad del “trencadis”, pedazos de cerámica formando dibujos o composiciones; originalidad que no lo es tanto, ya que no es otra cosa que una copia de la técnica. El genio de Gaudí , en el Parque Güell, le da un especial protagonismo. Originales formas orgánicas y signos que incitan a la búsqueda de mensajes ocultos.

Se cumple hoy el 160 aniversario del nacimiento de un personaje único, que, como tantos otros dejó su huella, huella maravillosa, civil, sana, honrada, pacifica, respetuosa, sencilla, humilde, lejos de premios, alabanzas y alharacas. Por eso, por esa misma sencillez durante un tiempo fue olvidado y poco valorado.

Hoy, que se valora la gran obra, el monumento de coste multimillonario, el arquitecto de mayor minuta, es un ejemplo la actitud de un hombre excepcional.

Humildad y respeto. Dos palabras cuyo contenido debería ser lema de los personajes públicos, tanto políticos como de cualquier signo. La sociedad necesita de una regeneración, de un baño de pobreza. De un rebaje de unos cuantos puntos de orgullo y de “porque me lo merezco”.

Los actuales personajes públicos deberían “hacérselo ver” y después tomar las medicinas que les receten. Sin duda entre la relación de productos para la regeneración, habrán unos laxantes de poder desincrustante extra.

Sera necesario.

Antonio Gaudí, ejemplo de personaje alejado de pamplinas, honores y pedestales.



Sunday, 17 June 2012

José Saramago. Dos anys.


Es diu que el funcionari que va registrar el naixement de l'escriptor, en compte de Sousa va inscriure el xiquet amb el del malnom de la família paterna, “saramago”. Dels seus pares, pobres i llauradors sense terra, va heretar pues, el nom d'una herba. 
   
No cap el menor dubte que també va heretar de la cultura popular i forgá un pensament i activisme que li va reportar censura i persecució.

No vaig ací a detallar la vida de José Saramago, però vull destacar que encara hui, persistix a Portugal un distanciament  de qui és un dels seus majors escriptors. Com a mostra,  el fet succeït el 13 de juliol del 2010, en  el que la majoria dels regidors, de centredreta, de l'equip de govern de l'Ajuntament de la ciutat de Oporto, la segona ciutat més important de Portugal, van votar en contra de la proposta per a posar el nom de l'escriptor José Saramago a un carrer de la ciutat.
No és la meua pretensió ací,  comptar la vida i obra de José Saramago, qui tinga interés en això, pot fer-ho en múltiples llocs d'Internet. 

Hui en dia 18 de juny, es complixen dos anys de la seua mort,  i jo,  que era un lector habitual de cada obra, em falta la seua novel·la anual. L'última, la pòstuma, "Claraboia", la va escriure fa més de cinquanta anys, i ara la seua viuda l'edita.

Vaig començar la meua amistat lectora amb Saramago amb una novel·la titulada “L'any de la mort de Ricardo Reis”, el dia 21 de febrer de 1988. Després d'eixa primera obra, amb dubtes, al gener de 1993 vaig començar  a llegir “L'Evangeli segons Jesucrist”.  La novel·la havia causat  gran revolada a Portugal i Espanya l'any de la seua publicació, en 1991. A causa de les condicions i prohibicions, Saramago va abandonar Portugal i s'instal·lá en l'illa de Lanzarote. 

En 1998 és Premi Nobel. Em confirma açò, perquè, amb les dos novel·les anteriors havia quedat enganxat. Seguisc llegint-li, al març de 1999, “Tots els noms”. A l'octubre del 2001, “Assaig sobre la ceguera”.  A l'abril del 2002, “La Caverna”. Al febrer del 2005, “Assaig sobre la lucidesa”. Al novembre del 2005, “L'home duplicat”. Al febrer del 2006, “Les intermitències de la mort”. A l'octubre del 2006, “Quasi un objecte”. Al febrer del 2009, “El viatge de l'elefant”. Al gener del 2011, “Caín”.

Reconec que la lectura de les novel·les de Saramago, amb els seus `punto i a banda cada mil paraules, o els seus paràgrafs quilomètrics, puguen paréixer alguns molt pesats. Però l'essència de la història, eixa, és la que enganxa i produïx l'efecte estirada fins al final.
Les històries, magnificades, produïxen necessàriament moments de reflexió, perquè portades a l'absurd, reconeixem que els humans, sens dubte, podem arribar a cotes inimaginables d'estupidesa.

La lucidesa de Saramago em va enganxar i sens dubte la seua lectura ha influït en el meu  pensament i la meua actitud enfront de la vida i els meus semblants.

 “L'endemà no va morir ningú. Este fet,  tan absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme…”, de l'obra “Les intermitències de la mort”.

José Saramago, el meu mestre, viu per sempre. 

Per sempre queda la seua obra.


José Saramago. Dos años. 



Se dice que el funcionario que registró el nacimiento del escritor, en vez de Sousa inscribió al niño con el del apodo de la familia paterna, “saramago”. De sus padres, pobres y campesinos sin tierra, heredó pues, el nombre de una hierba. 
   
No cabe la menor duda que también heredó de la cultura popular y forjo un pensamiento y activismo que le reportó censura y persecución.

No voy aquí a detallar la vida de José Saramago, pero quiero destacar que aún hoy, persiste en Portugal un distanciamiento  de quien es uno de sus mayores escritores. Como muestra,  el hecho acaecido el 13 de julio de 2010, en  el que la mayoría de los concejales, de centro-derecha, del equipo de gobierno del Ayuntamiento de la ciudad de Oporto, la segunda ciudad más importante de Portugal, votaron en contra de la propuesta para poner el nombre del escritor José Saramago a una calle de la ciudad.

No es mi pretensión aquí,  contar la vida y obra de José Saramago, quien tenga interés en ello, puede hacerlo en múltiples sitios de Internet.

Hoy día 18 de junio, se cumplen dos años de su muerte, y yo, que era un lector habitual de cada obra, hecho en falta su novela anual. La última, la póstuma, Claraboya, la escribió hace más de cincuenta años, y ahora su viuda la edita.

Empecé mi amistad lectora con Saramago con una novela titulada “El año de la muerte de Ricardo Reis”, el día 21 de febrero de 1988. Después de esa primera obra, con dudas, en enero de 1993 empecé  a leer “El Evangelio según Jesucristo”.  La novela había causado  gran revuelo en Portugal y España el año de su publicación, en 1991. Debido a las cortapisas y prohibiciones, Saramago abandono Portugal y se instalo en la isla de Lanzarote.

En 1998 es Premio Nobel. Me confirma esto, porqué, con las dos novelas anteriores había quedado enganchado. Sigo leyéndole, en marzo de 1999, “Todos los nombres”. En octubre de 2001, “Ensayo sobre la ceguera”.  En abril de 2002, “La Caverna”. En febrero de 2005, “Ensayo sobre la lucidez”. En noviembre de 2005, “El hombre duplicado”. En febrero de 2006, “Las intermitencias de la muerte”. En octubre de 2006, “Casi un objeto”. En febrero de 2009, “El viaje del elefante”. En enero de 2011, “Caín”.
Reconozco que la lectura de las novelas de Saramago, con sus `punto y aparte cada mil palabras, o sus párrafos kilométricos, puedan parecer algunos muy pesados. Pero la esencia de la historia, esa, es la que engancha y produce el efecto tirón hasta el final.
Las historias, magnificadas, producen necesariamente momentos de reflexión, pues llevadas al absurdo, reconocemos que los humanos, sin duda, podemos llegar a cotas inimaginables de estupidez.

La lucidez de Saramago me enganchó y sin duda su lectura ha influido en mi  pensamiento y mi actitud frente a la vida y mis semejantes.

 “Al día siguiente no murió nadie. Este hecho,  tan absolutamente contrario a las normas de la vida, causó en los espíritus una perturbación enorme…”, de la obra “Las intermitencias de la muerte”.

José Saramago, mi maestro, vive por siempre.

Ahí queda para siempre su obra.

Wednesday, 13 June 2012

Els punyeters diners

Deia Fer López en el seu article "Excel • lència acadèmica i igualtat d'oportunitats", que actualment la competència i el reconeixement van de la mà, i diu:

"És cert que a tots ens agrada sentir que la nostra feina és reconeguda, però, reconeixement és igual a diners?. A la societat capitalista actual, Ttot sembla indicar que una cosa va de la mà de l'altra, però no ha de ser neccesàriament aixina".

En el meu comentari a l'article de Fer, li deia que no l'havia mirat des d'aquesta òptica i lamentava que ningu fa res ja per pròpia satisfacció i orgull.
Jaume, en l'altre comentari a l'article, apuntava molt encertadament, que sense diners estaríem encara a les cavernes.

Crec que tots els lectors de Fer entendre el seu missatge. I el de Jaume també.

M'interessa parlar del significat dels diners en l'actualitat.

La barata de la producció dels primers temps es va anar transformant en el lliurament de pendás en concepte de pagament, fins que van arribar els diners pròpiament dits. I segons he llegit, les primeres monedes que es coneixen, es van encunyar a Lídia l'actual Turquia al Segle VII a. C.

Més antic que el troc és l'enveja, el desitjar les pertinences de l'altre. I això sempre ha existit. A la bíblia es diu que Caín va matar a Abel per l'enveja que aquest li professava davant la bona estrella del seu germà. En fi, les desavinences entre els humans tenen l'origen en la permanent compulsió d'aquest a posseir, posseir més que el que aquesta davant seu.
En les últimes dècades, el exhibir davant els altres les propietats, el poder i els diners, ... la posició social, en fi, es va convertir en l'esport nacional. L'aplicació de polítiques neoliberals, van propiciar un boom econòmic que va afectar a totes les classes socials. L'adquisició d'un pis, cotxe, viatges, joies, etc., Es va posar a l'abast de qualsevol. Els bancs i caixes d'estalvi es van llançar ala finançament d'urbanitzacions, edificis urbans.

Les caixes d'estalvis, concebudes com a institucions d'estalvi i fins socials, dirigides per consellers nomenats per les institucions polítiques, institucions, al seu torn sagnaven a aquestes caixes implicant-les en obres i esdeveniments ruïnosos, i que en moltes ocasions eren a fons perdut.
Davant aquestes actituds, les de compartir, repartir, donar, perdonar, estalviar,són els valors a fomentar i inculcar.
Pel que s'ha dit anteriorment i molt més, és urgent que els joves entenguin que els diners són importants, però hi ha moltes que importen més.

La crisi actual, producte de la rapinya i el desmesurat afany de posseir i acumular, serà per als més grans un correctiu, però alhora ha de ser una lliçó del que no s'ha de fer, i donar-lo a conèixer als joves.


------------------------------


EL PUÑETERO DINERO

Decía Fer López en su articuloExcel·lència acadèmica i igualtat d’oportunitats”, que en la actualidad la competència y el reconocimiento van de la mano, y dice:


- Es cierto que a todos nos gusta sentir que nuestro trabajo es reconocido, sin embargo, reconocimiento es igual a dinero?. En la sociedad capitalista actual, todo parece indicar que una cosa va de la mano de la otra, pero no debe ser necesariamente así.


En mi comentario al artículo de Fer, le decía que no lo había mirado desde esa óptica y lamentaba que ningú fa res ja per pròpia satisfacció i orgull.

Jaume, en el otro comentario al artículo, apuntaba muy acertadamente, que sin dinero estaríamos aun en las cavernas.

Creo que todos los lectores de Fer entendimos su mensaje. Y el de Jaume también.

Me interesa hablar del significado del dinero en la actualidad.

El trueque de la producción de los primeros tiempos se fue transformando en la entrega de pendas en concepto de pago, hasta que llegó el dinero propiamente dicho. Y según he leído, las primeras monedas que se conocen, se acuñaron en Lidia la actual Turquía en el Siglo VII a. C.

Más antiguo que el trueque es la envidia, el desear las pertenencias del otro. Y esto siempre ha existido. En la biblia se dice que Caín mato a Abel por la envidia que este le profesaba ante la buena estrella de su hermano. En fin, las desavenencias entre los humanos tienen su origen en la permanente compulsión de este en poseer, poseer más que el que esta frente a él.

En las últimas décadas, el exhibir ante los demás las propiedades, el poder y el dinero, … la posición social, en fin, se convirtió en el deporte nacional. La aplicación de políticas neo-liberales, propiciaron un boom económico que afectó a todas las clases sociales. La adquisición de un piso, coche, viajes, joyas, etc., se puso al alcance de cualquiera. Los bancos y cajas de ahorro se lanzaron ala financiación de urbanizaciones, edificios urbanos. Las cajas de ahorro, concebidas como instituciones de ahorro y fines sociales, dirigidas por consejeros nombrados por las instituciones políticas, instituciones, a su vez sangraban a dichas cajas implicándolas en obras y eventos ruinosos, y que en muchas ocasiones eran a fondo perdido.

Frente a esas actitudes, las de compartir, repartir, donar, perdonar, ahorrar, son los valores a fomentar e inculcar.

Por lo dicho anteriormente y mucho más, es urgente que los jóvenes entiendan que el dinero es importante, pero hay otras muchas que importan más.

La crisis actual, producto de la rapiña y el desmesurado afán de poseer y acumular, será para los mayores un correctivo, pero al mismo tiempo debe ser una lección de lo que no se debe hacer, y darlo a conocer a los jóvenes.

Monday, 11 June 2012

VEINTIDOS.- L´EP i JO. Reunió d´amics VIII.



Que a la Marina Alta el paisatge és variat i espectacular no hi ha dubte.

El grup d'amics Apropa't, aquest cop, es va traslladar a la meva terra. Amb antelació havia preparat un ambiciós programa i un vídeo d'imatges, preparant als meus amics per al que els anava a mostrar.

El grup a més d'anar consolidant, va creixent i sumint noves incorporacions. Aquesta vegada el grup està format per nou membres, ja que s'incorpora en aquesta edició, que és la vuitena, Manolo.

La concentració en primera instància és a la pastisseria del carrer de Tomas. Els dos vehicles queden, a l'arribar, aparcats a Benissa, i des d'allà i durant tot el dia, el grup viatja unit en una furgoneta de 9 places.

La ruta va començar amb un esmorzar al mirador del far del cap de sant Antoni a Xàbia. Bon humor, com sempre i millors vistes.

Baixada per la costa de sant Antoni, amb el seu respectable desnivell. Quin pendent. Val la pena per l'espectacular. Algun despesa sola de sabata, prement un fre inexistent.

Vista del primer Muntanyar, antiga pedrera de pedra tosca. Parada obligada al mirador de la platja de S'Arenal per veure la panoràmica amb el Motgó al fons. Els colors, enlluernadors, la mar transparent i la calor aclaparadora.

Visita als espectaculars miradors de la Creu del Portitxol, Cap Negre i Torre de Ambolo (Vista al Cap La Nau i Morres de Benitatxell).

L'hora de dinar s'acosta i cal anar al petit port esportiu entre Benissa i Calp. El Club Nàutic Les Bassetes. Pel trajecte entreveiem, la platja del Portet de Moraira i la Cala La Fustera de Benissa. En el trajecte vaig explicant per on ens trobem i els faig observar que al terme de Benissa, predominen, petits xalets entre els pins.

Alex, ens prepara les taules, que gairebé al costat del mar i amb la vista del Penyal d'Ifac, ens acompanyen durant tot el menjar i tertúlia.

Entrades i arròs a banda. Conversa. Bromes.

Com sempre, converses a dos o tres. En grup general. Aprofundiment d'amistats. Intercanvi d'experiències. Relaxació. Desdramatització.

La jornada intensa i esgotadora. Les dosis prescrites per a cada un de nosaltres s'han anat administrant amb la major meticulositat i tot i així, en alguna cara o forma de moure es nota que la maleïda dopamina no ha estat produïda o suplerta.

En el viatge de tornada, sesteo, conversa, abstracció.

I un exemple de com Vicent expressa les seves impressions a l'amfitrió, en un correu:

-      Vicent:
 
gràcies pels paissatges de somni que ens has mostrat: mar, cel i
muntanya en un contrast i un joc de llums i colors increïbles.
Mediterrani en estat pur!
 
gràcies per la passió amb la que ens has introduit als teus llocs
favorits i ens has deixat que siguen un poc nostres.
 
gràcies per l'organització: què dir... perfecta! i l'esmorçar?... i el
dinar?... tot en un entorn impresionant.
 
gràcies per les empanadetes de la teua dona, la tortilla...
 
per cert, el dinar ha sigut molt bo, abundant i ... per nomès  20
euros! i amb eixe Penyal de decorat al fons!
 
Gràcies per la teua amistat
 
Moltes gràcies... i una miqueta d'enveja perquè pots gaudir tots els
dies d'eixe entorn.
 
 
Vicent
1 de juny de 2012
 ____________________

 VEINTIDOS.- La EP y JO. Reunión de amigos VIII.

Que en la Marina Alta el paisaje es variado y espectacular no cabe la menor duda.

El grupo de amigos Apropa´t, esta vez, se traslado a mi tierra. Con antelación había preparado un ambicioso programa y un video de imágenes, preparando a mis amigos para lo que les iba a mostrar.

El grupo además de ir consolidándose, va creciendo y sumiendo nuevas incorporaciones. Esta vez el grupo esta formado por nueve miembros, ya que se incorpora en esta edición, que es la octava, Manolo.

La concentración en primera instancia es en la pastelería de la calle de Tomas. Los dos vehículos quedan, a su llegada, aparcados en Benissa, y desde allí y durante todo el día, el grupo viaja unido en una furgoneta de 9 plazas.

La ruta empezo con un almuerzo en el mirador del faro del cabo de san Antonio en Xabia. Buen humor, como siempre y mejores vistas.

Bajada por la cuesta de san Antonio, con su respetable desnivel. Vaya pendiente. Vale la pena por lo espectacular.  Alguno gasto suela de zapato, apretando un freno inexistente.

Vista del primer Montañar, antigua cantera de piedra tosca. Parada obligada en el mirador de la Playa del Arena para ver la panorámica con el Motgo al fondo. Los colores, deslumbrantes, el mar transparente y el calor agobiante.

Visita a los espectaculares miradores de la Cruz del Portitxol, Cap Negre y Torre de Ambolo (Vista al Cabo La Nao y Morres de Benitachell).

La hora de comer se acerca y hay que ir al pequeño puerto deportivo entre Benissa y Calpe. El Club Náutico Les Basetes. Por el trayecto entrevemos, la playa del Portet de Moraira y la Cala La Fustera de Benissa. En el trayecto voy explicando por donde nos encontramos y les hago observar que en el término de Benissa, predominan,  pequeños chales entre los pinos. 

Alex, nos prepara  las mesas, que casi junto al mar y con la vista del  Penyal d´ifac,  nos acompañan durante toda la comida y tertulia.

Entradas y arroz a banda. Conversación. Bromas. 

Como siempre, conversaciones a dos o a tres. En grupo general. Profundización de amistades. Intercambio de experiencias. Relajación. Desdramatización.

La jornada intensa y agotadora. Las dosis prescritas para cada uno de nosotros se han ido administrando con la mayor meticulosidad y aun así, en alguna cara o forma de moverse se nota que la dichosa dopamina no ha sido producida o suplida. 

En el viaje de vuelta, sesteo, conversación, abstracción.

Y un ejemplo de como Vicent expresa sus impresiones al anfitrión, en un correo:

       - Vicente:

gracias por los paisajes de ensueño que nos has mostrado: mar, cielo y
montaña en un contraste y un juego de luces y colores increíbles.
Mediterráneo en estado puro!

gracias por la pasión con la que nos has introducido a tus sitios
favoritos y nos has dejado que sean un poco nuestros.

gracias por la organización: qué decir ... perfecta! y el desayuno? ... y la
comida? ... todo en un entorno impresionante.

gracias por las empanadillas de tu mujer, la tortilla ...

por cierto, la comida ha sido muy bueno, abundante y ... por sólo 20
euros! y con ese Peñón de decorado al fondo!

Gracias por tu amistad

Muchas gracias ... y un poquito de envidia porque puedes disfrutar todos los
días de ese entorno.

Vicente

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...