PAGAR.

El recentment acabat període de cobrament en voluntària d'impostos per part de SUMMA – Gestió Tributària, i la campanya de la Declaració de la Renda de 2012, en curs, ens han recordat que amb el pagament dels mateixos, mantenim la maquinària, personal i serveis de l'organització estatal, autonòmica i local.

I brillarem per sempre ...

Aquestes obligacions ens han recordat, ara més que mai, a causa de la crisi que patim, que l'administració dels diners que aportem, ha sigut, com menys, un desastre i com més, un espoli.

Els capritxos i megalomanies dels governants, el silenci o aquiescència de l'oposició de quasi de tots els signes polítics, han portat a un estat tal, que per a qualsevol empresa o família seria la “ruïna”, però per a la Generalitat es diu “falta de liquiditat”.

Hem sabut que el Govern Valencià, deu al poble de Benissa, la quantitat de 904.095 euros. La contestació del Conseller Moragues a una pregunta del parlamentari de *Compromis, Enric Morera, s'ha resumit en quatre línies, i va ser per a dir que la Generalitat liquidarà el deute quan dispose de liquiditat. 

Josep Iborra

El “IES Josep Iborra”, pagat per l'Ajuntament de Benissa, i pendent d'amortització per la Generalitat, es porta la major part del deute.
No pretenem jutjar la decisió sobre el finançament de el “Josep Iborra”. Si que direm que era just posseir a Benissa un centre de formació d'aqueixes característiques, seguint la tradició formativa del nostre poble. Entre uns altres, el seminari franciscà, les escoles de formació dels anys 50 i 60 del segle passat i l'extensió del batxiller superior del “Institut *Chabas” en els 70, en les antigues instal·lacions del seminari del carrer Escoto.

Dit l'anterior, no s'anul·la la responsabilitat de la situació actual que recau en qui signá aquest acord. L'Alcalde de Benissa, ha de realitzar quantes accions estiguen en la seua mà perquè el Govern Valencià liquide el seu deute. Que la seua liquiditat, que dubtem arribe en anys, es traduïsca en la devolució immediata de la quantitat esmentada.

 Mai hem escoltat a l'Alcalde de Benissa queixa alguna sobre aquest assumpte. La seua gestió, auto valorada com a bona, no té credibilitat, quan calla sobre aquest assumpte. En canvi, és la nul·la inversió de la Corporació, les retallades i penalitzacions al personal municipal i la disfressa d'activitat, programant tallers d'escàs valor en la creació d'ocupació i benestar, el que  s'ofereix.

Formula 1 - Circuit de Valencia

Els ciutadans de Benissa, faran durant aquests mesos l'exercici democràtic de contribuir al sosteniment de l'administració amb el pagament dels seus impostos. L'alcalde de Benissa, deu, i ja està tardant, reclamar públicament i en els despatxos de València, es liquide el deute esmentat i no parar fins al final. 

Solament llavors, podrà vanagloriarse de gestió exemplar.

El silenci sobre l'assumpte, legitima l'opinió que la immobilitat i l'acceptació de la situació és una burla o demostració de covardia que no mereixem. 

A veure de que  val ser dels seus, Govern i Generalitat.

PAGAR

IES  Josep Iborra - Benissa

El recién terminado periodo de cobro en voluntaria de impuestos por parte de SUMA – Gestión Tributaria, y la campaña de la Declaración de la Renta de 2012, en curso, nos han recordado que  con el pago de los mismos, mantenemos la maquinaria, personal y servicios de la organización estatal, autonómica y local.

Estas obligaciones nos han recordado, ahora más que nunca, debido a la crisis que sufrimos, que la administración del dinero que aportamos, ha sido, cuanto menos, un desastre y cuanto más, un expolio.

Los caprichos y megalomanías de los gobernantes, el silencio o aquiescencia de la oposición  de casi de todos los signos políticos, han llevado a un estado tal, que para cualquier empresa o familia seria la “ruina”, pero para la Generalitat se  llama “falta de liquidez”.

Hemos sabido que el Gobierno Valenciano, debe al pueblo de Benissa,  la cantidad de 904.095 euros. La contestación del Conseller Moragues  a una pregunta del parlamentario de Compromis, Enric Morera, se ha resumido en cuatro líneas, y fue  para decir que  la Generalitat  liquidará  la deuda cuando disponga de liquidez. 

El “IES Josep Iborra”, costeado por el Ayuntamiento de Benissa, y pendiente de amortización por la Generalitat, se lleva la mayor parte de la deuda. 

Josep Iborra

No pretendemos  juzgar la decisión sobre la financiación del “Josep Iborra”. Sí que diremos que era justo poseer en Benissa un centro de formación de esas características, siguiendo la tradición formativa de nuestro pueblo. Entre otros, el seminario franciscano, las escuelas de formación de los años 50 y 60 del siglo pasado y la extensión del bachiller superior del “Instituto Chabas”  en los 70, en las antiguas instalaciones del seminario de la calle Escoto.

Dicho lo anterior, no se anula la  responsabilidad de la situación actual que recae en quien firmo dicho acuerdo. El Alcalde de Benissa, debe realizar cuantas acciones estén en su mano para que el Gobierno Valenciano liquide su deuda. Que su liquidez, que dudamos llegue en años,  se traduzca en la devolución inmediata de la cantidad mencionada. 

Nunca hemos escuchado al Alcalde de Benissa queja alguna sobre este asunto.  Su gestión, auto valorada como buena,  no tiene credibilidad, cuando calla sobre este asunto. En cambio, es la nula inversión de la Corporación, los recortes y penalizaciones al personal municipal y el disfraz de actividad, programando talleres de escaso valor en la creación de empleo y bienestar, lo que se ofrece.

Y brillaremos en el cielo .....

Los ciudadanos de Benissa, harán durante estos meses el ejercicio democrático de contribuir al sostenimiento de la administración con el pago de sus impuestos. El alcalde de Benissa, debe, y ya está tardando, reclamar públicamente y en los despachos de Valencia, se liquide la deuda mencionada y no cejar hasta el final. Solo entonces, podrá vanagloriarse de gestión ejemplar.

El silencio sobre el asunto,  legitima la opinión de que  la inmovilidad y la aceptación de la situación es una burla o demostración de cobardía que no merecemos. 

 A ver de qué vale ser de los suyos, Gobierno y Generalitat.  

Abstret

Tots, en algun moment del dia, entrem en un estat d'absència. Amb els ulls oberts, però amb la mirada perduda. Si observem a l'altre, en aqueix moment, diríem que està com mirant cap a dins seu.

Està veient el seu pensament.

Està vivint o revivint un passat o visualitzant un futur.

Les més de les vegades ens pot passar en qualsevol moment del dia. En general, és en moments de relaxe o enmig d'una conversa tranquil·la i nostàlgica. 

El moment no ho triem, ve, dura més o menys ... segons. Si estem sols, pot durar i fins i tot ens engrunsem en ell, perquè és agradable. O si estem acompanyats, algú ens trau d'ell, bruscament, i ho maleïm internament. Uns altres ens ofereixen alguna cosa a canvi pel que en aqueix moment estem pensant o vivint.

En general, ningú canvia ni ven el moment. És seu. Si ho comparteix, no és en tota la seua extensió i amb tots els detalls.

- En què penses?
- No. En res.
O
- Un milió pel que estàs pensant.
- No. Res, bobades, coses meues.
O
- Per on estas?.
- No. Res. Estava pensant (… en què demà he de fer moltes coses), ( … en què faig de menjar demà).

Però a voltes l'abstracció també ho induïm. Jo diria, que no tant com haguérem. Sentim plaure per aquesta intimitat.

Des de sempre, des dels meus diumenges de mar a Calp, en el “Solymar” dèiem, el mar, el Mar Mediterrani, m'ha entotsolat infinitat de vegades. Infinitat de vegades he quedat amb la mirada fixa cap a l'horitzó. Tot aigua, i una ratlla al fons, la qual era com el punt fix on devia mirar per a caure en l'èxtasi.

Durant dues hores, a la riba d'un mar, calme i quasi silenciós, m'entotsole. Durant aqueix temps, tal vegada vaig veure i vaig reviure. I tal vegada, també, vaig decidir.

Però vist el vist, és possible intentar viure o reviure el passat, però, amics, pretendre decidir el futur és ser d'allò més pretensiós, ho pots somiar, però mai serà tal com ho has somiat. Estic per dir que ni semblat.

La meua abstracció enfront del mar té alguna cosa que veure amb un adéu.

La meua abstracció enfront del mar té a veure amb un “veurem”.

El blau del mar.

Será especial pel blau dels meus ulls?.

---------------------------------

ENSIMISMADO

Todos, en algún momento del día, entramos en un estado de ausencia. Con los ojos abiertos, pero con la mirada perdida. Si observamos al otro, en ese momento, diríamos que está como mirando hacia dentro. 

 

Está viendo su pensamiento. 

Está viviendo o reviviendo un pasado o visualizando un futuro. 

Las más de las veces nos pueden pasar en cualquier momento del día. Por lo general, es en momentos de relajo o en medio de una conversación tranquila y nostálgica. 

El momento no lo elegimos, viene, dura más o menos, según. Si estamos solos, puede durar y hasta nos columpiamos en él, porque es agradable. O si estamos acompañados, alguien nos saca de él, bruscamente, y lo maldecimos internamente. Otros nos ofrecen algo a cambio por lo que en ese momento estamos pensando o viviendo.

Por lo general, nadie cambia ni vende el momento. Es suyo. Si lo comparte, no es en toda su extensión y con todos los detalles.

-        ¿En qué piensas?

-        No. En nada.

O

-        Un millón por lo que estás pensando.

-        No. Nada, bobadas, cosas mías.

O

-        ¿Por dónde andas?.

-        No. Nada. Estaba pensando (… en que mañana tengo que hacer muchas cosas), ( … en que hago de comer mañana).

Pero  a veces el ensimismamiento también la inducimos. Yo diría,  que no tanto como debiéramos. Sentimos placer por esta intimidad. 

Desde siempre, desde mis domingos de mar en Calp, en el “Solymar” decíamos, el mar, el Mar Mediterráneo, me ha ensimismado infinidad de veces. Infinidad de veces he quedado con la mirada fija hacia el horizonte. Todo agua, y una raya al fondo, la cual era como el punto fijo donde debía de mirar para  caer en el éxtasis.

Hoy, durante dos horas, a la orilla de un mar, calmo y casi silencioso, me ensimisme. Durante ese tiempo, tal vez vi y reviví. Y tal vez, también, decidí.

Pero visto lo visto, es posible intentar vivir o revivir lo pasado, pero, amigos, pretender decidir el futuro es ser de lo más pretencioso,  lo puedes soñar, pero nunca será tal como lo has soñado. Estoy por decir que ni parecido.

Mi ensimismamiento frente al mar tiene algo que ver con un adiós. 

Mi ensimismamiento frente al mar tiene que ver con un “veremos”.

El azul del mar.

Ensimismado. ¿Sera especial por el azul de mis ojos?.

 

EL MUNICIPAL

Pepe i Maria

Recorde que fa temps, quan encara era un xiquet, un home llargarut i afable, vestit de “municipal”, anava obrint pas a qualsevol desfilada, fora de la banda de música, de l'enterrament d'un paisà, dels festers i la corporació o de Pere Bigot i els seus muntatges fantàstics.

Vivia Pepe Ferri “el municipal” en el que avui és la Casa Consistorial i que aleshores es deia el Sant Hospital, perquè en el seu temps va cumplir eixa funció.

Pepe Ferri, proper, obsequios, dispost i pla, és el meu primer record d'un Policia Local. El segon és el tio Pepe “Pinos”, seriós a primera vista, però ocurrent, amé, assenyat i servicial.

Tots dos no van anar a l´escola de policia, i a la de la infantesa escassament, però açò no va ser obstacle per a exercir la seua funció, ni per als que durant els anys 70 es van anar incorporant a la plantilla de la Policia Municipal de Benissa.

Els membres actuals de la Policia Local, obtenen una formació que els prepara com mai per a la seua funció. No obstant açò, als meus vells coneguts “municipals”, la falta d'eixa formació no els restá, per res, l´eficàcia i zel en el seu treball.

Ve al cas aquest record per la inquietud i opinions que observe i escolte, sobre l'actuació de la Policia Local en l'actualitat.

Entenc que a la Policia Local, el benissero hauria de reconèixer-la com un grup de persones disposades a prestar ajuda, a crear un clima de confiança i proximitat, a considerar-los protectors i suport segur en el seu esdevenir diari.

I no és així. L'opinió general, no és favorable. El ciutadà observa a persones uniformades que en compte de crear confiança, mantenen una distància freda i en ocasions autoritària. No els reconeix com a prestadors d'ajuda, no se'ls veu passejant pels carrers, i quan es veuen és muntats en els vistosos i sempre renovats vehicles policials.

No, no és cert. Hi ha una excepció. Se'ls veu en la funció de controlar el pas dels alumnes als diferents col·legis. Però no per açò, se'ls considera més propers.

Ningú posa en dubte que les funcions de la Policia Local, entre altres, és vetlar i fer complir les normes que per a la convivència humana s'han dictat. No hi ha dubte que aquells que compleixen aquesta funció, i més en els temps actuals, han de mantenir una actitud ferma i seriosa. No obstant açò, no estan renyides amb una actitud propera i assertiva. 

L'assertivitat traduïda en: evitar una contestació seca i malcarada a una pregunta d'un ciutadà educat i un poc espantat. Els aparatosos desplegaments, “made in” Guàrdia Civil. La imposició de multes, en ocasions, per infraccions fàcilment perdonables, i substituïbles per una educada i alliçonadora amonestació, evitant amargar la vida a un aturat o persona amb pocs recursos. La comunicació, l'actitud i pose personal menys chulesca o de film Hollywoodense de sèrie B.

No és la meua intenció devaluar el treball del col·lectiu, abans bé, persegueix el meu escrit  el donar a conèixer una opinió generalitzada.

El corporativisme que s'observa, permès i fomentat en ocasions pels polítics, ha provocat que algun membre es vera forçat al trasllat per la pressió dels seus propis companys. Que les seues reivindicacions laborals, justes o no, defensades en principi dins del conjunt d'empleats públics, es negocie per separat i amb resultats positius sol per al col·lectiu policial. Que l'actitud cap a algun ciutadà (la policia coneix moltes dades i intimitats) poguera fregar l'assetjament o xantatge. Que la dedicació d'alguns membres a les funcions sindicals, és, les més de les vegades, aprofitada per a finalitats diferents a l'acció sindical.

Passat el temps i reflexionant, el resum o conclusió podria enunciar-se així:
El Policia Local hauria de ser un personatge volgut i accessible. De paraula educada, i ferma quan l'ocasió ho requerisca, però no xulesca. Visible en el carrer, proper. A peu de carrer. Just, equànime i comprensiu. Dirigir el seu malestar laboral cap als seus caps naturals, i mai carregar-ho sobre el ciutadà en forma de zel laboral, com a pressió cap al polític, doncs al final queda l'opinió generalitzada que tracte d'exposar.

I unes preguntes: Qui és el defensor del ciutadà enfront d'una actuació policial?. Qui dilucida un conflicte?. Qui?.

__________________

EL MUNICIPAL

Pepe y Maria

Recuerdo que hace tiempo, cuando aún era un crio, un hombre larguirucho y afable, vestido de “municipal”, iba abriendo paso a cualquier desfile, fuera de la banda de música, del entierro de un paisano, de los festeros y la corporación ó de Pere Bigot y sus montajes fantásticos.

Vivía Pepe Ferri “el municipal” en lo que hoy es la Casa Consistorial y que por aquel entonces se llamaba el Santo Hospital, porque en su tiempo cumplió esa función.

Pepe Ferri, cercano, obsequioso, dispuesto y llano, es mi primer recuerdo de un Policía Local. El segundo es el tío Pepe “Pinos”, serio a primera vista, pero ocurrente, ameno, sensato y servicial.

Ambos dos no fueron a la escuela de policía, y a la de la niñez escasamente,  pero eso no fue obstáculo para ejercer su función, ni para los que durante los años 70 se fueron incorporando a la plantilla de la Policía Municipal de Benissa.

Los miembros actuales de la Policía Local, obtiene una formación que les prepara como nunca para su función. No obstante, a mis viejos conocidos “municipales”, la falta de esa formación no les resto, para nada, la eficacia y celo en su trabajo.

Viene a cuento este recuerdo por la inquietud y opiniones que observo y escucho, sobre la actuación de la Policía Local en la actualidad.

Entiendo que a la Policía Local, el benissero debería  reconocerla como un grupo de personas dispuestas a prestar ayuda, a crear un clima de confianza y cercanía, a considerarlos protectores y apoyo seguro en su devenir diario.

Y no es así. La opinión general, no es favorable. El ciudadano observa a personas uniformadas que en vez de crear confianza, mantienen una distancia fría y en ocasiones autoritaria. No los reconoce como prestadores de ayuda, no se les ve paseando por las calles, y cuando se ven es montados en los vistosos y siempre renovados vehículos policiales.

No, no es cierto. Hay una excepción. Se les ve en la función de controlar el paso de los alumnos a los distintos colegios. Pero no por ello, se les considera más cercanos.

Nadie pone en duda que las funciones de la Policía Local, entre otras, es velar y hacer cumplir las normas que para la convivencia humana se han dictado. No cabe duda que aquellos que cumplen dicha función, y más en los tiempos actuales, deben mantener una actitud firme y seria. No obstante, no están reñidas con una actitud cercana y asertiva. 

La asertividad traducida en: evitar una contestación seca y malcarada a una pregunta de un ciudadano educado y un poco asustado. Los aparatosos despliegues, “made in” Guardia Civil. La imposición de multas, en ocasiones, por infracciones fácilmente perdonables, y sustituibles por una educada y aleccionadora amonestación, evitando amargar la vida a un parado o persona con pocos recursos. La comunicación, la actitud y pose personal menos chulesca o de film hollywoodense  de serie B.

No es mi intención devaluar el trabajo del colectivo, antes bien, persigue mi opinión la de dar a conocer una opinión generalizada.

El corporativismo que se observa, permitido y fomentado en ocasiones por los políticos, ha provocado que algún miembro se viera forzado al traslado por la presión de sus propios compañeros. Que sus reivindicaciones laborales, justas o no, defendidas en principio dentro del conjunto de empleados públicos, se negocie por separado y con resultados positivos solo para el colectivo policial. Que la actitud hacia algún ciudadano (la policía conoce muchos datos e intimidades) pudiera rozar el acoso o chantaje. Que la dedicación de algunos miembros a las funciones sindicales, es, las más de las veces, aprovechada para fines diferentes a la acción sindical.   

Pasado el tiempo y reflexionando, el resumen o conclusión podría enunciarse así: 

El Policía Local tendría que ser un personaje querido y accesible. De palabra educada, y firme cuando la ocasión lo requiera, pero no chulesca. Visible en la calle, cercano. Un policía a pie de calle. Justo, ecuánime y comprensivo. Dirigir su malestar laboral hacia sus jefes naturales, y nunca cargarlo sobre el ciudadano en forma de celo laboral, como presión hacia el político, pues al final queda la opinión generalizada que trato de exponer.

Y unas preguntas: ¿Quién es el defensor del ciudadano frente a una actuación policial?. ¿Quién dilucida un conflicto?. ¿Quién?.

Bernat Capó i Garcia, Medalla de Plata

del Consell Valencia de Cultura.

                            
                                         El video del acto

Pere Cabrera

Bernat con Juan Bautista y Huguet

Dedicatoria a sus padres

EL CENTRE DE L´UNIVERS.

Si aquests dies estic intranquil, és per diversos motius. Uns són personals, i a aquests, el temps els farà vells i uns altres vindran que els esborraran.

L'altra intranquil·litat té diversos noms, i són, Benedicto XVI, el Rei Juan Carlos, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, Iñaki Urdangarin i Luis Bárcenas.

Enmig d'aquestes intranquil·litats, porte uns dies estudiant a Nicolás Copèrnic (1473-1543). Copèrnic era un polímita: matemàtic, astrònom, jurista, físic, clergue catòlic, governador, administrador, líder militar, diplomàtic i economista polonés del Renaixement, que va formular la teoria heliocèntrica del Sistema Solar. El seu llibre, De revolutionibus orbium coelestium (Sobre les revolucions de les esferes celestes), és una peça clau en el que es va nomenar la Revolució Científica en l'època del Renaixement.

Posar en dubte que l'home està en el centre de l'Univers per a contemplar-ho, significa anar en contra del més gran dels ideals: el de la contemplació per part de l'home de la majestuosidad dels cels fets per Déu.

A partir de Copèrnic la idea és que l'home està governat per la seua raó, que serà la facultat de l'ésser humà que fa que prenga part en l'ordenament de l'Univers. Així l'home passa a ser un ésser autònom que basa aquesta autonomia en la seua capacitat de raciocini. La raó humana pot ara apoderar-se de la Naturalesa: dominar-la i controlar-la. Així l'home deixa de ser el centre físic de l'Univers per a convertir-se en el centre racional de l'Univers.

El 5 de març de 1616 l'Església Catòlica condemna el llibre de Copèrnic que vaig explicar les seues teories astronòmiques.

La lectura dels treballs de Copèrnic i la seua revolucionària obra, sembla que no ha arribat al general dels homes, però més encara, no va amb aquells que per diversos motius ocupen llocs destacats en la societat actual.

He destacat cinc noms, encara que són molts més. M'atrevisc a dir, que tot aquell a qui se li ha investit d'autoritat o representació, en general, es creu amb la suficient capacitat intel·lectual i moral sobre aquells als qui deuen el seu lloc.

Els investits, representants del poble, viuen en l'època del pre-Renaixement, doncs es creuen el centre de l'univers, cosa que va desmuntar Copèrnic. El seu raciocini no arriba més enllà d'interès propi, del desenganxe, la insensibilitat i el menyspreu dels seus confiats representats.

La renúncia del Papa, no explicada, però amb un rerefons de corrupció dins d'una de les institucions que més exemple devia oferir.

La perillosa proximitat d'Iñaki Urdangarin amb els seus tèrbols negocis, amb el Cap de l'Estat, i que ha donat motiu al fet que es produïsca l'obertura del meló, a compte de la seua relació amb la princesa Corina, i en el qual els programes del xafardeig tenen bon mos, i que han demostrat pocs escrúpols en uns altres temps.

I Bárcenas guanyant diners a costa del nom del PP i repartint alegrement sobres amb gratificacions entre
membres de l'actual govern. Gratificacions, al seu torn, que han vingut de donacions d'empreses amb interessos d'obres i serveis amb l'administració pública.

Ells, diners, luxe, i “més em mereixo jo”.

Nosaltres, opressió, prepotència i misèria.

On estan els fiscals i jutges valents?. Al centre de l´univers.?


-------------------------------------------

EL CENTRO DEL UNIVERSO.

Si estos días estoy intranquilo, es por varios motivos. Unos son personales, y a estos, el tiempo los hará viejos y otros vendrán que los borraran.

La otra intranquilidad tiene varios nombres, y son,  Benedicto XVI, el Rey Juan Carlos, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, Iñaki Urdangarin y Luis Bárcenas.

En medio de estas intranquilidades, llevo unos días pensando en Nicolás Copérnico (1473-1543). Copérnico  era un polímita: matemático, astrónomo, jurista, físico, clérigo católico, gobernador, administrador, líder militar, diplomático y economista polaco del Renacimiento, que formuló la teoría heliocéntrica del Sistema Solar.  Su libro, De revolutionibus orbium coelestium (Sobre las revoluciones de las esferas celestes), es una pieza clave en lo que se llamó la Revolución Científica en la época del Renacimiento.

Poner en tela de juicio que el hombre está en el centro del Universo para contemplarlo, significa ir en contra del más grande de los ideales: el de la contemplación por parte del hombre de la majestuosidad de los cielos hechos por Dios.

A partir de Copérnico la idea es que el hombre está gobernado por su Razón, que será la facultad del ser humano que hace que tome parte en el ordenamiento del Universo. Así el hombre pasa a ser un ser autónomo que basa dicha autonomía en su capacidad de raciocinio. La razón humana puede ahora apoderarse de la Naturaleza: dominarla y controlarla. Así el hombre deja de ser el centro físico del Universo para convertirse en el centro racional del Universo.

El 5 de marzo de 1616 l'Església Catòlica condemna el llibre de Copèrnic que conté les seues teories astronòmiques.

La lectura de los trabajos de Copérnico y su revolucionaria obra, parece que no ha llegado al general de los hombres, pero más aún, no va con aquellos que por diversos motivos ocupan lugares destacados en la sociedad actual.

He destacado cinco nombres, aunque son muchos más. Me atrevo a decir, que todo aquel a quien se le ha investido de autoridad o representación, por lo general, se cree con la suficiente capacidad intelectual y moral sobre aquellos a quienes deben su puesto.

Los investidos, representantes del pueblo, viven en la época del pre-Renacimiento, pues se creen el centro del universo, cosa que desmontó Copérnico.  Su raciocinio no llega más allá de interés propio, del desapego, la insensibilidad y el desprecio de sus confiados representados.

La renuncia del Papa, no explicada, pero con un trasfondo de corrupción dentro de una de las instituciones que más ejemplo debía de ofrecer.

La peligrosa cercanía de Iñaki Urdangarin con sus turbios negocios, con el Jefe del Estado, y que ha dado pábulo a que se produzca la apertura del melón, a cuenta de su relación con la princesa Corina, y en el que los programas del chismorreo tienen carnaza, y que han demostrado pocos escrúpulos en otros tiempos.

Y Bárcenas ganando dinero a costa del nombre del PP y repartiendo alegremente sobres con gratificaciones entre miembros del actual gobierno.  Gratificaciones, a su vez, que han venido de donaciones de empresas con intereses de obras y servicios con la administración pública.

Ellos, dinero, lujo, y “más me merezco yo”. 

Nosotros, opresión, prepotencia y miseria. 

¿Donde estan los jueces valientes? . ¿En el centro del Universo?.

Suarez i Carrillo.

El dia 10 de febrer de 1977, fa ara 36 anys, s'aprova el registre de set formacions polítiques pel Tribunal Suprem, gràcies a la Llei de Reforma Política promoguda pel primer govern d'Adolfo Suarez.

Des d'aqueix dia fins al 7 d'abril en què es legalitza el Partit Comunista, Adolfo Suarez realitza una labor d'acostament al Secretari General, Santiago Carrillo. Contactes i reunió secreta. Tires i afluixa. Dialec, sinceritat i altes mires.

En el video s'observa la primera part d'aquesta història, HISTÒRIA amb majúscula, i no la trista i vergonyosa història a la qual hem arribat. On els servidors públics, que presenten les seues candidatures voluntàriament, s'han servit del poder atorgat, per a acte concedir-se tals privilegis, que han passat a ser una casta superior i de servidors han passat a ser servits.

Altres vegades he declarat la meua admiració per President. I considere que fins al moment, cap dels quals li han seguit ha arribat a la categoria que Adolfo Suarez li va donar a la política espanyola.
Més que mai, ara, és necessària una figura com l'expresident, que amb la seua presència transmeta seguretat i amb les seues accions confiança i compliment de paraula.

La figura insegura i amb una dubtosa paraula. Un president que denigre al seu antecessor i que fins al moment no ha demostrat ser millor. Un president que produeix a les seues seguidors inseguretat. Un president al que la presa de decisions li és consubstancial amb la seua paisanaje. Un president que no ha complit amb les seues propostes i promeses. Un president que no neteja el seu pati de dubtosos personatges.

Avui he llegit unes frases del dramaturg i poeta alemany, Bertolt Brecht, un dels més influents del segle XX.

- "El pitjor analfabet és l'analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels frijols, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. L'analfabet polític és tan ruc que s'enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que de la seua ignorància política naix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, mequetrefe i lacayo de les empreses nacionals i multinacionals".

- "Les revolucions es produeixen en els atzucacs".

Hi ha un munt d'analfabets, cada vegada menys.

És possible que es produïsca una contrarrevolución, estem en un atzucac produït per aquesta revolució econòmica, de la qual no és culpable qui l'està pagant.

Crec. Estic segur de la vigència de la frase de Bertolt:

- "Senyors, no estiguen tan contents amb la derrota [d'Hitler]. Perquè encara que el món s'haja posat dempeus i haja detingut al Bastardo, la Puta que ho va parir està calenta de nou".

Algú no calciga, caldrà rebel·lar-se.

Que tornen els assenyats espanyols de la dècada dels 70 del segle XX.

----------------------------

SUAREZ Y CARRILLO


El día 10  de febrero de 1977, hace ahora 36 años, se aprueba el registro de siete formaciones políticas por el Tribunal Supremo, gracias a la Ley de Reforma Política promovida por  el primer gobierno de Adolfo Suarez.

Desde ese día hasta el 7 de abril en que se legaliza  el  Partido Comunista, Adolfo Suarez realiza una labor de acercamiento al Secretario General, Santiago Carrillo. Contactos y reunión secreta. Tiras y afloja. Dialogo, sinceridad y altas miras.

En el video se observa la primera parte de esta historia, HISTORIA con mayúscula, y no la triste y vergonzosa historia a la que hemos llegado. Donde los servidores públicos, que presentan sus candidaturas voluntariamente, se han servido del poder otorgado, para auto concederse tales privilegios, que han pasado a ser  una casta superior y de servidores han pasado a ser servidos.

Otras veces he declarado mi admiración por Presidente. Y considero que hasta el momento, ninguno de los que le han seguido ha llegado a la categoría que Adolfo Suarez le dio a la política española.

Más que nunca, ahora, es necesaria una figura como el expresidente, que con su presencia transmita seguridad y con sus acciones confianza y cumplimiento de palabra.

La figura insegura y con una dudosa palabra.  Un presidente que denigro a su antecesor y que hasta el momento no ha demostrado ser mejor. Un presidente que produce a  sus seguidores inseguridad.  Un presidente al que la toma de decisiones le es consustancial con su paisanaje. Un presidente que no ha cumplido con sus propuestas y promesas. Un presidente que no limpia su patio de dudosos personajes.

Hoy leí unas frases del dramaturgo y poeta alemán, Bertolt Brecht, uno de los más influyentes del siglo XX.

- "El peor analfabeto es el analfabeto político. No oye, no habla, no participa de los acontecimientos políticos. No sabe que el costo de la vida, el precio de los frijoles, del pan, de la harina, del vestido, del zapato y de los remedios, dependen de decisiones políticas. El analfabeto político es tan burro que se enorgullece y ensancha el pecho diciendo que odia la política. No sabe que de su ignorancia política nace la prostituta, el menor abandonado y el peor de todos los bandidos que es el político corrupto, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales".

- "Las revoluciones se producen en los callejones sin salida".

Hay un montón de analfabetos, cada vez menos.

Es posible que se produzca una contrarrevolución, estamos en un callejón sin salida producido por esta revolución económica, de la que no es culpable quien la está pagando.

Creo. Estoy seguro de la vigencia de la frase de Bertolt:

- "Señores, no estén tan contentos con la derrota [de Hitler]. Porque aunque el mundo se haya puesto de pie y haya detenido al Bastardo, la Puta que lo parió está caliente de nuevo".

Alguien no pisotea, habrá que rebelarse. 

Que vuelvan los sensatos españoles de la década de los 70 del siglo XX.

Els estudiants i Wert.

Que passa?. Que es pretén?.

L'educació s'ha convertit en un joc al que els partits,  en cada canvi de color en el govern, es dediquen a canviar les regles del joc.

Cap de les lleis sobre educació promulgades han resistit el canvi bipartidista de governs des de la transició.

Els motius pels quals cadascun dels dos partits que s'han succeït durant aquests 30 últims anys ha impulsat els canvis, estan clars.

En els últims anys, amb els governs socialistes, els serveis públics, les lleis relacionades amb el desaparegut estat del benestar, havien minvat molt el camp lògic de les asseguradores, corporacions mèdiques, grups religiosos, grups empresarials relacionats amb la salut, educació, serveis públics, etc. La “nacionalització” dels serveis bàsics a força de lleis socials, havien usurpat als comerciants ideologic-economics el seu camp de negoci. Camps d'altra banda en auge, a causa de la corba de natalitat, sobretot en el de la tercera edat i la sanitat.

No obstant açò, en els últims anys s'ha introduït la qüestió nacionalista, no solament la catalana i basca, si no el nacionalisme espanyolista. En tots els casos, les polèmiques es produeixen en èpoques de crisis i són, en general, forçades per a apartar la vista del poble administrat. El poble és, o sa convertit, en un bestiar administrat, amb l'ajuda de gossos ensinistrats, vocers, reclams, tanques i cortapises.

L'educació és un camp de batalla apetitós per a les corporacions educatives. En la majoria dels casos amb clara tendència ideològica o religiosa.

Ara, com a cortina de fum, aprofitant el riu regirat, el govern de Rajoy, pretén la implantació de la LOMCE. Aquesta Llei ha generat protestes de la comunitat educativa, pares i alumnes, fins a arribar a la convocatòria d'una vaga, prevista per als dies 6 i 7 de febrer. La vaga de caràcter estatal està convocada pel Sindicat d'Estudiants. L'objectiu de la vaga és, demanar la dimissió del ministre Wert, i sol·licitar la retirada de la Llei.

Aquests dies, que després de demanar que ens estrenyem el cinturó, sabem que durant bastant temps, els mateixos que ens ho estrenyen tenien unes petites ajudes, ajudes que feien suportable la seua sacrificada vida de pares protectors. Ajudes que en alguns casos provenien, via tresorer del PP, de la trama Gurtel.

El President del Govern, per tot el que estem veient, hauria de dimitir. La convocatòria d'Eleccions Generals, produiria la paralització de la tramitació de la LOMCE, esperant que un Congrés renovat, i esperem que net d'olors  pudentes, es consensue amb els que van a ser els seus executors i sofridors.

No podem permetre que els interessos econòmics vagen a l'assalt dels interessos públics.

I en la Cultura i en l'Educació, no podem permetre que s'hipoteque el futur amb propostes clarament desviades cap a una ideologia, o interès econòmic, en detriment de l'ensenyament públic de qualitat, universal, gratis i laic.

Tots estem doncs, involucrats en aquest assumpte, en el qual el nostre futur es troba mediatizat per moltes pressions directes i indirectes.

Els dies 6 i 7 de febrer, al costat dels alumnes, demanarem la retirada i el consensuat en l'articulat de la LOMCE.

Demanarem, també, que el Ministre Wert deixe pas, amb la seua dimissió, a una persona dialogant i àvida d'arribar acords i no a confrontar amb periòdiques manifestacions polèmiques i retrogrades.

---------------------------

LOS ESTUDIANTES Y WERT

                                                                           

 Que pasa?. Que se pretende?.

La educación se ha convertido en un juego al que los partidos, en cada cambio de color en el gobierno, se dedican a cambiar las reglas del juego.

Ninguna de las leyes sobre educación promulgadas han resistido el cambio bipartidista de gobiernos desde la transición.

Los motivos por los cuales cada uno de los dos partidos que se han sucedido durante estos 30 últimos años ha impulsado los cambios, están claros.

En los últimos años, con los gobiernos socialistas, los servicios públicos, las leyes relacionadas con el desaparecido "estado del bienestar"  habían menguado mucho el campo lógico de las aseguradoras, corporaciones médicas, grupos religiosos, grupos empresariales relacionados con la salud, educación, servicios públicos, etc. La “nacionalización” de los servicios básicos a base de leyes sociales, habían usurpado a los comerciantes ideologico-economicos su campo de negocio. Campos por otro lado en auge, debido a la curva de natalidad, sobre todo en el de la tercera edad y la sanidad.

Sin embargo, en los últimos años se ha introducido la cuestión nacionalista, no solamente la catalana y vasca, si no el nacionalismo españolista. En todos los casos, las polémicas se producen en épocas de crisis y son, en general, forzadas para apartar la vista del pueblo administrado. El pueblo es, o se ha convertido, en un ganado administrado, con la ayuda de perros adiestrados, voceros, reclamos, vallas y cortapises.

La educación es un campo de batalla apetitoso para las corporaciones educativas. En la mayoría de los casos con clara tendencia ideológica o religiosa.

Ahora, como cortina de humo, aprovechando el río revuelto, el gobierno de Rajoy, pretende la implantación de la LOMCE. Esta Ley ha generado protestas de la comunidad educativa, padres y alumnos, hasta llegar a la convocatoria de una huelga, prevista para los días 6 y 7 de febrero. La huelga de carácter estatal está convocada por el Sindicato de Estudiantes. El objetivo de la huelga es, pedir la dimisión del ministro Wert, y solicitar la retirada de la Ley.

Estos días, que después de pedir que nos estrechamos el cinturón, sabemos que durante bastante tiempo, los mismos que nos lo estrechan tenían unas pequeñas ayudas, ayudas que hacían soportable su sacrificada vida de padres protectores. Ayudas que en algunos casos provenían, vía tesorero del PP, de la trama Gurtel.

El Presidente del Gobierno, por todo el que estamos viendo, tendría que dimitir. La convocatoria de Elecciones Generales, produciría la paralización de la tramitación de la LOMCE, esperando que un Congreso renovado, y esperemos que limpio de olores pudibundos, se consensúe con los que van a ser sus ejecutores y sufridores.

No podemos permitir que los intereses económicos vayan al asalto de los intereses públicos.

Y en la Cultura y en la Educación, no podemos permitir que se hipoteque el futuro con propuestas claramente desviadas hacia una ideología, o interés económico, en detrimento de la enseñanza pública de calidad, universal, gratis y laico.

Todos estamos pues, involucrados en este asunto, en el cual nuestro futuro se encuentra mediatizado por muchas presiones directas e indirecta.

Los días 6 y 7 de febrero, junto a los alumnos, pediremos la retirada y el consensuado en el articulado de la LOMCE.



Pediremos, también, que el Ministro Wert deje, con su dimisión, a una persona dialogante y ávida de llegar acuerdos y no a confrontar con periódicas manifestaciones polémicas y retrogradas.