Tuesday, 23 October 2012

Sí, senyor.

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren. Vermella.
D'ençà d'aquesta samarreta,
no he pogut caminar per la dreta.


Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995).

Xavi en convida per anar el diumenge 28, als actes que com any rere any es celebra al Puig, es el Darrer Diumenge d’Octubre,l'Aplec del Puig, una expressió de valencianisme progressista des del 1915, en un dels llocs amb més simbolisme i història del País Valenciá. Els actes s'inicien amb una marxa cívica que ix des de les Torres dels Serrans de la ciutat de València i acaba al monestir de Santa Maria d'El Puig, des del qual Jaume Iva conquerir el 1238la capital per a crear el nou regne. Des del matí i fins a la vesprada se succeïxen actes, parlaments i concerts.

Vicent, despres de un dialec internautic, nocturne i caotic, m´esmenta al cantant i actor Ovidi Montllor.


Repasant veig, que l´any 2005, en l´esmentat aplec es va homenajear al Ovidi Montllor.

Tal vegada fóra oportú recordar ací que Ovidi (i altres cantants, poetes, artistes, etc de la seua època), després de la transició, va ser conscientment ignorat per les diferents administracions, no li van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l'administració. Els mateixos polítics que tanta ajuda havien rebut de la Nova Cançó, el van ignorar, el van ocultar, ens el van amagar. Derspres els mateixos a la fi de la seua vida el van homenatjar. Com diu ma mare “después de muerto Pascual le pusieron el orinal”.


Monastir de Sta. María del Puig
Però, segurament, entre els assistents al l´Aplec del Puig, estaran els de la generació de la transició. Aquells que seguien a Ovidi. Aquells que no van anar després de càrrecs públics i es van contagiar del virus burgés. Aquells que van córrer davant dels “grisos”, i tornen a córrer i els ratllen d'incontrolats. Aquells que van seguir treballant, als quals se'ls va millorar, i que ara, com llevant la carlota de davant, han desposseït de tot allò que es deia l'estat del benestar. Als quals se'ls priva d'una sanitat pública, de qualitat i gratis. Als quals se'ls regateja una educació lliure, independent i de qualitat.

I alguns recordaran les seues cançons, les d'Ovidi Monllor, les tararejaran per actuals.

Ovidi Montllor
I segurament, també estaran, aquells als quals els grans partits han decebut, aquells als quals se'ls ha “pispat” la imatge de la seua terra, als quals les “molt honorables”, “honorables” i altres tractaments ridículs, han traït, amb els seus fastos que eren de cartó pedra. Aquells que estan farts i senten vergonya de la quantitat de servidors públics que estan imputats, per no ser servidors públics. Mes be, per aprofitats del públic.

Pot ser que el Darrer Diumenge d’Octubre, diguem ja n'hi ha prou de “Sí, Senyor” i com Ovidi li donem un altre matís, i deixem ja d'engolir.

Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Diguim, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, señor!

-----------------------



Podeu escoltar les emblematiques cançons de Ovidi Montllor, en You Tube al seguents enllaços:

Va com va

---------------------------------------------

Sí, señor.


Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren. Vermella.
D'ençà d'aquesta samarreta,
no he pogut caminar per la dreta.


Yo soy hijo de familia muy humilde,
tan humilde que de una cortina vieja
una camiseta me hicieron. Roja.
Desde esta camiseta,
no he podido andar por la derecha.

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995).

Xavi me invita para ir el domingo 28, a los actos que cómo año tras año se celebra en el Puig, el "Darrer Diumenge d’Octubre", l´Aplec del Puig, una expresión de valencianismo progresista desde el 1915, en uno de los lugares con más simbolismo e historia del País Valenciá. Los actos se inician con una marcha cívica que sale desde las Torres de Serranos de la ciudad de Valencia y acaba al monasterio de Santa Maria del Puig, desde el cual Jaume I conquistó el 1238 la capital para crear el nuevo reino. Desde la mañana y hasta la tarde se suceden actos, parlamentos y conciertos.


Vicent, despues de un dialogo “internautico” nocturno y caotico, menciona al cantante y actor Ovidi Montllor

Repaso y veo, que el año 2005, en el mencionado encuentro se homenajeo a Ovidi Montllor.

Tal vez fuera oportuno recordar aquí que Ovidi (y otros cantantes, poetas, artistas, etc. de su época), después de la transición, fue conscientemente ignorado por las diferentes administraciones, no le permitieron nunca actuar ni en la Televisión Valenciana, ni entrar en los circuitos culturales mantenidos desde la administración. Los mismos políticos que tanta ayuda habían recibido de la Nova Cançó, lo ignoraron, lo ocultaron, nos lo escondieron. Después los mismos al final de su vida lo homenajearon. Cómo dice mi madre “después de muerto Pascual le pusieron el orinal”.

Pero, seguramente, entre los asistentes al Encuentro del Puig, estarán los de la generación de la transición. Aquellos que seguían a Ovidi. Aquellos que no fueron después de cargos públicos y se contagiaron del virus burgués. Aquellos que corrieron ante los “grises”, y vuelven a correr y los tachan de incontrolados. Aquellos que siguieron trabajando, a los cuales se los mejoró, y que ahora, como quitando la zanahoria de delante, han desposeído de todo aquello que se decía el estado del bienestar. A los cuales se les priva de una sanidad pública, de calidad y gratis. A los cuales se les regatea una educación libre, independiente y de calidad.

Y algunos recordarán sus canciones, las de Ovidi Monllor (al pie tenéis enlaces con las mas emblemáticas), las tararearan por actuales.

Y seguramente, también estarán, aquellos a los cuales los grandes partidos han decepcionado, aquellos a los cuales se los ha “mangado” la imagen de su tierra, a los cuales los “muy honorables”, “honorables” y otros tratamientos ridículos, han traicionado, con sus fastos que eran de cartón piedra. Aquellos que están hartos y sienten vergüenza de la cantidad de servidores públicos que están imputados, para no ser servidores públicos. Mas bien, por aprovechados de lo público.

Puede ser que el "Darrer Diumenge d’Octubre", digamos basta de “Sí, Señor” y como Ovidi le damos otro matiz, y dejamos ya de tragar.


Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Diguim, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!

Podéis escuchar las canciones mas emblemáticas de Ovidi Montllor, en You Tube en los siguientes enlaces:
La samarreta

Sunday, 30 September 2012

El Cap.



Jose Ivars Ortola
Pepe Capella. Pepe el germà de Salvador. Pepe l'Aigua. Així cridaven a José Ivars Ortola, per a diferenciar-ho dels altres Ivars de Benissa.

Ja en “El meu primer dia”, explicava com va ser la meua trobada amb ell per primera vegada. Com la seua seriosa presència, va provocar en mi un avís d'alerta. Vaig entendre que seria un home seriós i de mal geni. Gens més lluny de la realitat.
D. Iborra - V. Ibañez - J. Ivars

Amb Pepe vaig mantenir, en els últims temps, una sèrie de, diguem entrevistes, de les quals pensava nodrir-me per a eixa història, sempre esmentada i mai començat, sobre el Servei d'Aigües Potables de Benissa.

No vaig a explicar anècdotes de les seus 15 anys de gerent del Servei, o dels 7 anys que vaig coincidir amb ell. No és hora d'anècdotes, crec que seran el meu millor homenatge i el meu millor acomiadar-me reivindicant diverses coses que li obsessionaven:

- La conscienciació que l'aigua és un ben escàs i cal cuidar el seu consum.

- Que la gestió i explotació del Servei fóra municipal.
L´Alcalde Salvador Ivars Ortola
- Reivindicar la figura del seu germà, l'Alcalde Salvador Ivars, com a artífex al costat dels membres de les seues corporacions, de la gesta de la portada d'aigües des de Benidoleig i la compra dels pous de Benigembla.

El proveïment d'aigua a Benissa, vist des d'avui, no se li dóna cap valor. L'aigua flueix per l'aixeta o la dutxa, i ho fa perquè és el natural. Ningú, mentre es dutxa, medita com és el camí i que manipulacions té eixa aigua per que rellisque pel seu cos. On estan les fonts i que van costar. Les negociacions, les discussions i l'escepticisme, i quan no, l'oposició a aquest projecte. Reunions carrer a carrer, en cos de camisa i de tu a tu. Sense sou ni indemnitzacions. Tot pel poble.” Quasi, quasi com ara”.
Tres Caps: Jose A. Ivars - Jose Ivars - V. Ibañez

El Servei d'Aigües Potables de Benissa, com a tal i després de 43 anys, ha patit algunes incursions d'empreses del sector de gestió de serveis d'aigües, als quals les diverses corporacions han resistit. Pepe era de l'opinió que des del propi Ajuntament era possible la gestió eficaç d'un bé de primera necessitat i que s'ha convertit en un negoci i monopoli d'unes poques multinacionals. El negoci de no conèixer al ciutadà i tractar-ho com un nombre. El negoci de folrar-se a costa d'un poble i d'un ben necessari. Li agradava explicar, com, amb l'ajuda de D. Gines Puerto, van guanyar un plet a la totpoderosa Agriben, per la gestió de l'aigua en la urbanització Sant Jaime.
V. Frau - J. Ivars - V. Ibañez - X. Castells - D. Iborra

Reivindicava la memòria de qui al capdavant de les corporacions que ho van fer possible, en cap moment de la història d'aquests 43 anys, se li ha esmentat, o realitzat un reconeixement públic i compromès. El seu germà, l'Alcalde Salvador Ivars Ortola, ha sigut un gran oblidat, a diferència d'avui que per una escassa tanca d'un camp d'esports, es realitza un acte, i es col·loca una placa per a major glòria i constància en la història que tal proesa la van realitzar l'Alcalde i algun Secretari Autonòmic, oblidant-se que és el poble qui ho sufraga.

Pepe, en fi, també va patir la intervenció política. La saviesa sobrevinguda amb l'acta de regidor o Alcalde. Els cambalaches polítics, àdhuc a costa de posar en perill un servei model. La irresponsabilitat d'escoltar gurus externs o en honor del manteniment del poder, mantenir un servei essencial sense definir i mancat d'una direcció amb un perfil adequat.

Estic segur que Pepe, quan Domingo Iborra propose la visita de revista de l'any 2013, estarà amb nosaltres i reivindicara la labor del seu germà, la municipalitat del Servei i la racionalització del consum.
F. Ferrer-V.Ibañez-R.Moncho-D.Iborra-A.Taverner-
X.Castells-J.Ivars.
 

I ens farà riure aquest sergent de la Guàrdia Civil, que deixe de ser-ho per a engegar l'organització del Servei Municipal d'Aigües Potables de Benissa.

Pepe, Vicente, Ferrero i Jaumet, l'antiga guàrdia vigilant des d'on es troben.

Pepe, sempre en el meu cor.
Ximo i jo quedem de testics.

Xaval..!. Xe, xaval!. 
--------------------------------------------

EL Jefe.



Pepe Capella. Pepe el hermano de Salvador. Pepe el del Agua. Así llamaban a José Ivars Ortola, para diferenciarlo de los otros Ivars de Benissa.

Ya en “Mi primer día”, contaba como fue mi encuentro con él por primera vez. Como su seria presencia, provocó en mí un aviso de alerta. Entendí que seria un hombre serio y de mal genio. Nada más lejos de la realidad.

Con Pepe mantuve, en los últimos tiempos, una serie de, digamos entrevistas, de las cuales pensaba nutrirme para esa historia, siempre mentada y nuca empezada, sobre el Servicio de Aguas Potables de Benissa.

No voy a contar anécdotas de sus 15 años de gerente del Servicio, o de los 7 años que coincidí con él. No es hora de anécdotas,  creo que serán mi mejor homenaje y mi mejor despedida reivindicar varias cosas que le obsesionaban:

-          La concienciación de que el agua es un bien escaso y hay que cuidar su consumo.
-           Que la gestión y explotación del Servicio fuera municipal.
-          Reivindicar la figura de su hermano, el Alcalde Salvador Ivars, como artífice junto a los miembros de sus corporaciones, de la gesta de la traída de aguas desde Benidoleig y la compra de los pozos de Benigembla. 

Pou Cami Sanet - Benidoleig
El abastecimiento de agua a Benissa, visto desde hoy, no se le da ningún valor. El agua fluye por el grifo o la ducha, y lo hace porque es lo natural. Nadie, mientras se ducha, medita cual es el camino y que manipulaciones tiene esa agua para que este resbalando por su cuerpo. Donde están las fuentes y que costaron. Las negociaciones, las discusiones y el escepticismo, y cuando no, la oposición a dicho proyecto. Reuniones calle a calle, en mangas de camisa y de tú a tú. Sin sueldo ni indemnizaciones. Todo por el pueblo.” Casi, casi como ahora”.

El Servicio de Aguas Potables de Benissa, como tal y después de 43 años, ha sufrido algunas incursiones de empresas del sector de gestión de servicios de aguas, a los que las diversas corporaciones han resistido. Pepe era de la opinión que desde el propio Ayuntamiento era posible la gestión eficaz de un bien de primera necesidad y que se ha convertido en un negocio y monopolio de unas pocas multinacionales. El negocio de no conocer al ciudadano y tratarlo como un número. El negocio de forrarse a costa de un pueblo y de un bien necesario. Le gustaba contar, como, con la ayuda de D. Gines Puerto, ganaron un pleito a la todopoderosa Agriben, por la gestión del agua en la urbanización San Jaime.

Reivindicaba la memoria de quien a la cabeza de las corporaciones que lo hicieron posible, en ningún momento de la historia de estos 43 años, se le ha mencionado, o realizado un reconocimiento público y comprometido. Su hermano, el Alcalde Salvador Ivars Ortola, ha sido un gran olvidado,  a diferencia de hoy que por una escasa valla de un campo de deportes, se realiza un acto, y se coloca una placa para mayor gloria y constancia en la historia de que tal proeza la realizaron el Alcalde y algún Secretario Autonómico, olvidándose que es el pueblo quien lo sufraga.

Pepe, en fin, también sufrió la intervención política. La sabiduría sobrevenida con el acta de concejal o Alcalde. Los cambalaches políticos, aun a costa de poner en peligro un servicio modelo. La irresponsabilidad de escuchar gurús externos o en aras del mantenimiento del poder, mantener un servicio esencial sin definir y falto de una dirección con un perfil adecuado.
Estoy seguro que Pepe, cuando Domingo Iborra proponga la visita de revista del año 2013, estará con nosotros y reivindicara la labor de su hermano, la municipalidad del Servicio y la racionalización del consumo.


Y nos hará reír este sargento de la Guardia Civil, que dejo de serlo para poner en marcha la organización del Servicio Municipal de Aguas Potables de Benissa.

Pepe, Vicente, Ferrero y Jaumet, la antigua guardia vigilante desde donde se encuentren.

Pepe, siempre en mi corazón.

Xaval..!. Xe, xaval!.
 

Thursday, 30 August 2012

Oblidar.


Es amb la mà dreta. La ma, amb la qual escric ..... he d´oblidar.

Ningú oblida un succés, una paraula, una actitud.


Ningú oblida una ofensa, una tergiversació, una suposada mala mirada.

Ningú oblida una mentida, un engany, una infidelitat.

Ningú oblida un amor de joventut o de qualsevol  edat.

Si per ventura, aqueix suposat oblit s'aparca, torna a sorgir en un altre moment de la nostra vida. En un altre moment proper o llunyà. Per a ferir o per a riure. Però no hi ha oblit.


La selecció i posada al dia dels oblits, ve donada per les circumstàncies del moment. I clar, tan a conte, tan a propósit, que de ser bons, llavors felicitats, alegries i balls.

Quan és un oblit dolent. Quan és un oblit revingut, aqueix sol ser de mortificació i de venjança.

Oblidar, mai s'oblida.

Els humans tenim molt desenvolupada la capacitat de reconvertir els oblits en realitats actuals.

Rescatada de l'oblit una ofensa, cadascú a la seua conveniència, creu que la seua raó és la raó. Quan una raó vol convertir-se en absoluta, sense deixar a l'altra raó un àpex d'ella, llavors no hi ha raons per a seguir.

Una raó ha d'acceptar una part de la del seu oponent. Si no és així, no hi ha eixida. Una de les raons es converteix en esclava, ja que accepta tota la càrrega.

Si la raó que es vol imposar ve d'un oblit revengut, llavors ja, cadascú té la seua interpretació. El temps i la distància del fet, tan difuminat per a les parts, és un altre fet molt diferent.

El repartiment de la raó o la sense raó d'una ofensa, serà o no serà, si hi ha voluntat de resoldre la vella ferida.
Quan dos o mes, no coincideixen i s'atribueixen  tota la raó o la sense raó, i no hi ha mitjà d'arribar a distribuir-les, llavors, que eixida hi ha?.
Rescatat de l'oblit un fet feliç, una relació, un moment sublim, un èxtasi, una simple olor a brisa marina. Que siga un o al costat d'uns altres, no serà motiu de discrepància. Sera motiu, si cap, deformantlo, i agrandantlo en bellesa, i tots coincidiran, en què va ser esplèndid.

La distribució o grandària del fet extraordinari, no serà motiu de discussió o sense raó, doncs tots acceptaren el més alt grau de bellesa.

En la meua vida, accepte no tenir raó en un 50%. I accepte tenir encar  menys raó. Però el zero absolut no ho accepte.

En canvi en l'oblit rescatat, feliç i satisfactori, tinc la raó en el 100%.
I ara que tinc la raó en el 100%.

Ara amb la mà dreta.  Amb la mà, amb la qual acaricie …. ara escric que he d'oblidar.

--------------------------------

Olvidar

Con la mano derecha. Es la mano, con la que escribo ..... ovidar.

Nadie olvida un suceso, una palabra, una actitud.

Nadie olvida una ofensa, una tergiversación, una supuesta mala mirada.
Nadie olvida una mentira, un engaño, una infidelidad.

Nadie olvida un amor de juventud o de cualquier otra edad.
Si acaso, ese supuesto olvido se aparca, vuelve a surgir en otro momento de nuestra vida. En otro momento cercano o lejano. Para herir o para reír. Pero no hay olvido.

La selección y  puesta al día de los olvidos, viene dada por las circunstancias del momento. Y claro, tan a cuento, tan apropósito, que de ser buenos, entonces  felicidades, alegrías y bailes.
Cuando es un olvido malo. Cuando es un olvido revenido, ese suele ser de mortificación y de venganza.

Olvidar, nunca se olvida.
Los humanos tenemos muy desarrollada la capacidad de reconvertir  los olvidos en realidades actuales.

Rescatada del olvido una ofensa, cada cual a su conveniencia, cree que su razón es la razón. Cuando una razón quiere convertirse en absoluta, sin dejar a la otra razón un ápice de ella, entonces no hay razones para seguir.
Una razón tiene que aceptar una parte de la de su oponente. Si no es así, no hay salida. Una de las razones se convierte en esclava, ya que acepta toda la carga.

Si la razón que se quiere imponer viene de un olvido revenido, entonces ya, cada cual tiene su interpretación. El tiempo y la distancia del  hecho, tan difuminado para las partes, es otro hecho muy diferente.


El reparto de la razón o la sin razón de una ofensa, será o no será, si hay voluntad de zanjar la vieja herida.

Cuando dos o mas, no coinciden  y se achacan o arrogan toda la razón o la sin razón, y no hay medio de llegar a distribuirlas, ¿entonces, que salida hay?.

Rescatado del olvido un hecho feliz, una relación, un momento sublime, un éxtasis, un simple olor a brisa marina. Que sea uno  o junto a otros, no será motivo de discrepancia. Seran de la opinión, si cabe, deformándolo, y agrandándolo en belleza,  y todos coincidirán, en que fue espléndido.
La distribución  o tamaño del hecho extraordinario, no será motivo de discusión o sin razón, pues todos aceptaran el más alto grado de belleza.

En mi vida, acepto no tener razón en un 50%.  Y acepto tener aun menos razón. Pero el  cero absoluto no lo acepto.
En cambio en el olvido rescatado, feliz y satisfactorio, tengo la razón en el 100%.

Y ahora tengo la razón en el 100%.

Ahora con la mano derecha. Con la mano, con la que acaricio ….. ahora escribo que tengo que olvidar.

Wednesday, 25 July 2012

L´estiu.


Definitivament l'estiu no és per a mi la millor època de l'any.

La intensa llum mediterrània. Les hores d'insolació i l'exagerada transpiració són entre unes altres, les raons per les quals odi gran part del dia, cada dia de l'estiu.

Les carreteres amb caravanes i retencions. Gasolineres i tendes plenes de gent. Bars cars i cambrers/as impertinents.

 Urgències saturades, platges intransitables, nits eternes i mosquits vampir.

L'únic avantatge que li trobe a l'estiu és que tinc la possibilitat de viure dos dies en un. La prolongació de llum durant  aquesta  època de l'any, fa que estiguem, a voltes, vivint al matí el treball, o les vacances, i a la vesprada i nit que ha refrescat, llibertat per a passejos, visites i sopars.

Aquest estiu de 2012, és un estiu xelat. En algun moment s'aconseguiran els 40º C. però no serà. L'ambient bullicioso, l'ambient estiuenc, comença tard i acaba prompte.

Aquest estiu, encara que siga xelat, em segueix afectant.  Aquesta vegada doblement. Com a espanyol i com a consumidor, hauré de pagar el que el meu govern ha acordat. Pagaré perquè tenen totes les claus perquè si no ho faig, tallar-me l'aixeta. Pagaré, quin remei.

Aquests dies ens anem assabentant el que polítics i economistes han estat fent durant els últims anys. A nosaltres amb les molletes que ens donaven, ens tènia amb la vista posada en l'engruna fàcil. Mentre, els que podien, i eren molts, s'anaven arreglant la seua jubilació i l'herència dels seus fills i la dels nostres.

La gran patacada de la banca a la Comunitat Valenciana, és suficient resposta a qualsevol pregunta. El sistema bancari valencià. La CAM. El Banc de València. Bancaixa. Tot ha sucumbit i ha desaparegut, tot gràcies als gestors polítics de la Comunitat Valenciana.



No vaig a seguir. Per a què. Al setembre, la ciutadania d'aquest país, que haurà tornat de la modorra i del tinto-de.verano, si desperta, i si no té treball, haurà de manifestar-ho a qui governa. Ho preveig calent. Mals temps.


Si alleujaren la despesa produïda per l'embull polític i deixaren de perdre el temps a fer com si fan, l'estalvi seria tal, que és possible que poguérem ser, fins i tot, contribuents en la terminació de la Sagrada Família. (Açò últim és un clic, i el clic té aquestes perplexitats).



Feliç estiu. Bones vacances.
 -----------------------------------------
El verano.

Definitivamente el verano no es para mí la mejor época del año.
La intensa luz mediterránea. Las horas de insolación y la exagerada transpiración son entre otras, las razones por las que odio gran parte del  día,  cada día del  verano.

Las carreteras con caravanas y retenciones. Gasolineras y tiendas llenas de gente. Bares caros y camareros/as impertinentes.

Urgencias saturadas, playas intransitables,  noches eternas y mosquitos vampiro.

La única ventaja que le encuentro al verano es que tengo la posibilidad de vivir dos días en uno. La prolongación de luz durante esa época del año, hace que estemos, a veces, viviendo por la mañana el trabajo, o las vacaciones, y por la tarde y noche que ha refrescado, libertad para paseos, visitas y cenas.


Este verano de 2012, es un verano frio. En algún momento se alcanzaran los 40º C.  pero no será. El ambiente bullicioso, el ambiente veraniego, empieza tarde y termina pronto.

Este verano, aunque sea frio, me sigue afectando. Esta vez doblemente. Como español y como consumidor, tendré que pagar lo que mi gobierno ha acordado. Pagaré porque tienen todas las llaves para que si no lo hago, cortarme el grifo. Pagaré, que remedio.

Estos días nos vamos enterando lo que políticos y economistas han estado haciendo durante los últimos años. A nosotros con las migajitas que nos daban, nos tenia con la vista puesta en la migaja fácil. Mientras, los que podían, y eran muchos, se iban arreglando su jubilación y la herencia de sus hijos y la de los nuestros.

El gran batacazo de la banca en la Comunidad Valenciana, es suficiente respuesta  a cualquier pregunta. El sistema bancario valenciano. La CAM. El Banco de Valencia. Bancaja. Todo ha sucumbido y ha desaparecido,  todo gracias a los gestores políticos de la Comunidad Valenciana.

No voy a seguir.  Para qué. En septiembre,  la ciudadanía de este país, que habrá vuelto de la modorra y del tinto de verano, si despierta, y si no tiene trabajo, tendrá que manifestarlo a quien gobierna. Lo preveo caliente. Malos tiempos.

Si aliviaran el gasto producido por la maraña política y dejaran  de perder el tiempo en  hacer como si hacen, el ahorro seria tal, que es posible que pudiéramos ser, incluso,  contribuyentes en la terminación de La Sagrada Familia. (Esto último es un clic, y el clic tiene estas perplejidades)
Feliz verano. Felices vacaciones.






Monday, 9 July 2012

Una personalitat.


Atenció que ve una autoritat!

“El Molt Honorable, Honorable, Excel · lentíssim, Il · lustríssim, La seva Senyoria, Il · lustríssim Senyor, Senyor.


No aparcar, reservat autoritats. Esdeveniment-Zona d'Autoritats. Només autoritats. Vehicles autoritzats.


Aquesta instal · lació va ser inaugurada per l'Im. Secretari d'inauguren Cadadia, D. Paganellos Yoinauguro Minombrenplaca”.


Des de fa moltíssims anys, l'humà, per protegir-se i autoajudase, va establir la jerarquització en la seva organització de convivència. Així, la família o el grup que es convertia en comunitat, establia normes i òrgans que, a més, fossen regits i ocupats per persones justes. La comesa d'aquestes seria la d'impartir la igualtat i la justícia. Són exemple, els òrgans de l'antiga Grècia, el Senat Romà, i els consells d'ancians, coincidents tant en orient com en occident.


El resum del que vull transmetre, és molt senzill. Sigua per la nostra cultura religiosa o perquè així ho vam aprendre de la gent gran, tendim a magnificar i qualificar als nostres polítics, amb deferències, amb els títols que a l'encapçalament cito i fins amb una por en el tracte amb ells. La distància i rigidesa que adquireix l'individu, és tal que comença a desempegar del sòl i de la realitat.


Quan l'organització o grup que el sosté l'aclama com a líder i accepta les decisions sense discussió, aquest es creu investit d'autoritat "per la gràcia de Déu", segons resaven les monedes de la dictadura, i ja creu no ha de donar compte dels seus actes, doncs es creu infal·lible.


Recordo les grans manifestacions a la Plaça d'Orient, a les acaballes del franquisme. Tants aclamant al dictador i recolzant la seva negació d'indult, i als pocs mesos, sense dir "gratis autobús i entrepà", estaven aclamant, a les urnes, una nova forma de lideratge.


La democràcia semblava portar aires i formes noves, polítics en cos de camisa, Suárez menjant una truita espanyola i fumat al seu despatx de la Moncloa, a joves amb jersei a ratlles en reunions d'alt nivell. Advocats i sindicalistes vestits amb maneres de proletariat optimista. Absència en algunes indumentàries de la corbata i no diguem el corbatí. En fi, la fi de la rigidesa, el comandament únic, el segrest de l'opinió i l'expressió etc.


Els jerarques del franquisme es van retirar de les institucions i es van quedar en els consells d'administració de les grans empreses, els bancs privats i en les empreses estatals agrupades en l'INI (Institut Nacional d'Indústria).


Els fills dels jerarques, ja estaven en l'administració, havien tingut una formació privilegiada. Alguns nets d'ells van ser, són candidats, o són nomenats posteriorment directors generals, secretaris autonòmics, delegats del govern, etc.


Avui, la crisi a destapat ulls, i la joventut i el ciutadà en general s'ha vist que els banquers, els polítics i els polítics vinguts a banquers, vivien en uns llimbs d'impunitat, on els milions es repartien a punta de pala, i amb tan poca finor, que una bossa d'escombraries era el contenidor dels diners, com a reflex de qui el donava i qui el rebia.


Avui, tractar un polític d'Excel · lència, Il · lustríssima, Senyoria, Honorable, o respectar les zones a ells reservada, d'aquesta que es, una persona voluntària "al servei públic", pel que va sortint d´informació, és per a mi cada dia més difícil i crec que insofrible per a la resta de ciutadans.


Ara que es parla d'austeritat, seria l'hora de tornar als temps de la senzillesa política, la de viatjar en transport públic, percebre una indemnització justa, baixar del altar major i caminar per carrer, prendre un cafè amb el ciutadà, desenganxar del núvol de palmers i aduladors, ser un del poble.
Perquè, sens dubte, un dia serà i va ha ser traumàtic.


Seria menys difícil treure el barret davant d'un polític.


-----------------------------------


UNA PERSONALIDAD.


Atención que viene una autoridad!

"El Muy Honorable, Honorable, Excel • lentísimo, Il • Ilustrísimo, Su Señoría, Il • Ilustrísimo Señor, Señor.

No aparcar, reservado autoridades. Evento-Zona de Autoridades. Sólo autoridades.
Vehículos autorizados.

Esta instalación fue inaugurada por el Ilmo. Secretario de inauguran Cadadia, D.
Paganellos Yoinauguro Minombrenplaca ".Desde hace muchísimos años, el humano, para protegerse y autoayudase, estableció la jerarquización en su organización de convivencia. Así, la familia o el grupo que se convertía en comunidad, establecía normas y órganos que, además, fuesen regidos y ocupados por personas justas. El cometido de estas sería la de impartir la igualdad y la justicia. Son ejemplo, los órganos de la antigua Grecia, el Senado Romano, y los consejos de ancianos, coincidentes tanto en oriente como en occidente.


El resumen de lo que quiero transmitir, es muy sencillo. Sea por nuestra cultura religiosa o porque así lo aprendimos de la gente mayor, tendemos a magnificar y calificar a nuestros políticos, con deferencias, con los títulos que en el encabezamiento

cito y hasta con un miedo en el trato con ellos. La distancia y rigidez que adquiere el individuo, es tal que comienza a desempegar del suelo y de la realidad.


Cuando la organización o grupo que lo sostiene lo aclama como líder y acepta las decisiones sin discusión, este se cree investido de autoridad "por la gracia de Dios", según rezaban las monedas de la dictadura, y ya cree no ha de dar cuenta de sus actos, pues se cree infalible.

Recuerdo las grandes manifestaciones en la Plaza de Oriente, en las postrimerías del franquismo. Tantos aclamando al dictador y apoyando su negación de indulto, y a los pocos meses, sin decir "gratis autobús y bocadillo", estaban aclamando, en las urnas, una nueva forma de liderazgo.

La democracia parecía traer aires y formas nuevas, políticos en mangas de camisa, Suárez comiendo una tortilla española y fumando en su despacho de la Moncloa, a jóvenes con jersey a rayas en reuniones de alto nivel. Abogados y sindicalistas vestidos con estilo de proletariado optimista. Ausencia en algunas indumentarias de la corbata y no digamos la pajarita. En fin, el fin de la rigidez, el mando único, el secuestro de la opinión y la expresión etc.

Los jerarcas del franquismo se retiraron de las instituciones y se quedaron en los consejos de administración de las grandes empresas, los bancos privados y en las empresas estatales agrupadas en el INI (Instituto Nacional de Industria).

Los hijos de los jerarcas, ya estaban en la administración, habían tenido una formación privilegiada. Algunos nietos de ellos fueron, son candidatos, o son nombrados posteriormente directores generales, secretarios autonómicos, delegados del gobierno, etc.

Hoy, la crisis ha destapado ojos, y la juventud y el ciudadano en general se ha visto que los banqueros, los políticos y los políticos venidos a banqueros, vivían en un limbo de impunidad, donde los millones se repartían a punta de pala , y con tan poca finura, que una bolsa de basura era el contenedor del dinero, como reflejo de quien lo daba y quien lo recibía.



Hoy, tratar un político de Excellencia, Ilutrísima, Señoría, Honorable, o respetar las zonas a ellos reservada, de la que es, una persona voluntaria "al servicio público", y despues de lo que va saliendo de información, es para mí cada día más difícil y creo que insufrible para el resto de ciudadanos.

Ahora que se habla de austeridad, sería la hora de volver a los tiempos de la sencillez política, la de viajar en transporte público, percibir una indemnización justa, bajar del altar mayor y caminar por la calle, tomar un café con el ciudadano, despegar de la nube de palmeros y aduladores, ser uno del pueblo. Porque, sin duda, un día será y será traumático.

Sería menos difícil quitarse el sombrero ante un político.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...