VIOLENCIA I PSICOPATÍA.

El meu nebot i fillol Noe Ibañez Torres, em participa un treball de Criminologia Aplicada, el qual a més d'agradar-li al seu professor, ens ha encantat al seu pare i a mi. Recomano la seva lectura, amb un llenguatge clar i entenedor, ens deixa pensant amb quants psicopatas convivim cada dia sense saber-ho, profesionals, empresaris, politics....  I em va cridar l'atenció l´apunt sobre els politics i les seues marrulleries.

VIOLÈNCIA I PSICOPATIA

Noe Ibañez Torres

Vampir de Londres

En el moment de tractar el tema de la psicopatia en l'àmbit de la criminologia, em sorgeixen moltes inquietuds sobre la relació amb la violència.

En àmbit de la psicologia criminal comptem amb especialistes com Hare o Cleckey que han dedicat la seva vida a entrar dins de la ment i entendre als psicòpates més perillosos. Aquests consideren als psicòpates com a gent que no té emocions resultant-impossible situar-se al lloc d'una altra persona de manera que no pot imaginar-se el seu patiment, ni sentir pena ni remordiments.

Segons els psicòlegs els individus dotats de la capacitat de sentir-se impunes moralment de realitzar actes terribles per als altres éssers humans, són capaços del pitjor utilitzant a les persones com a objectes, com a mitjans per aconseguir els seus fins i plaers sense importar res més que la seva satisfacció personal.

Com diuen les prediccions de Robert Hare "he suggerit que, potser, l'1% de la població general és psicòpata, i el 15% dels reclusos" (Redes_436, Robert Hare) diuen que al voltant d'un u per cent de la població pateix psicopatia, una dada molt elevat que ens fa pensar que ens vam creuar diàriament amb psicòpates sense ni tan sols saber-ho.

La Matavelletes

En la seva entrevista amb Eduard Punset, quan exposa les seves idees diu: "Si algú neix i es cria en una família que valora les actituds delictives, furta i roba i fa coses dolentes, un psicòpata serà un bon alumne: aprèn molt ràpid, i probablement acabi a la presó. Si neixes en una família diferent, una família d'advocats, metges ... saps com vestir, com parlar, vas a les millors escoles [...] llavors probablement acabis en un altre lloc ... podria ser la política, o el dret. Podria ser qualsevol professió en la qual, gràcies a la teva posició, puguis exercir poder i controlar als altres. "(Redes_436, Robert Hare).

Podem trobar-nos a un psicòpata que porta una vida totalment normal amb la seva família, el seu treball i les seves coses de gent normal, però que després és capaç del pitjor com enganxar a la seva família, amargar i sotmetre als seus treballadors en cas de ser un membre important dins d'una empresa, cometre assassinats sense que ningú ho sàpiga, sortir a la nit a violar dones ...

En definitiva ser capaç de manipular a la gent al seu favor, fer creure ser una persona totalment normal però tenir sempre un interès ocult egoista que sap que està malament acceptat però que el realitza igualment sense cap tipus de pudor.

Més intrigant encara és quan assegura que un psicòpata criat en una família de delinqüents és capaç de ser una gran aprenent, però que el més segur és que acabi a la presó pels seus actes, el que no ho fa tan potencialment perillós.

En canvi diu que un psicòpata criat en una família ben posicionada econòmicament pot ser un risc molt perillós, ja que aprendrà a com comportar-se en societat, portar-se bé amb la gent, estudiar, se li pot facilitar dirigir o ocupar un lloc en una gran empresa i des d'una posició respectada de poder exercir el seu psicopatia amb total impunitat com en la política, grans empreses etc.

Fins i tot un comportament psicopàtic pot ser beneficiós per a aquest tipus de posicions socials ja que les objeccions morals no són un obstacle per als seus objectius i finalitats que és capaç de premeditar intel·ligentment en societats capitalistes en què les oportunitats estan presents millor que en cap costat.

Un cop aclarit superficialment el perill que suposen els psicòpates a la societat i el diferents i anormals que considerem als psicòpates de nosaltres mateixos, exposaré una sèrie d'idees i inquietuds que em fan dubtar sobre el pensament establert que tenim sobre els psicòpates i la possibilitat de considerar que aquests individus que considerem malalts no són tan diferents a nosaltres, és a dir, pensar que la línia entre la psicopatia i la normalitat és molt fina, que els valors assimilats, les creences i l'educació, els fanatismes i la lleialtat vertical eliminen la diferència entre psicopatia i normalitat.

En dir això no vull dir ni molt menys que tots els humans siguem psicòpates, de fet moltíssims individus seriem incapaços de realitzar certes activitats per semblar horribles i sentir-nos incapaços de fer mal.

James Manson

Hi ha individus més predisposats que altres per cometre el mal, hi ha individus que neixen amb problemes mentals que els impedeixen racionalitzar els seus actes i són capaços i temptats per realitzar actes cruels per a la resta. Però malgrat tot això, moltes cultures en ser educades de certa manera, poden estar més predisposades a la violència com poden ser les tribus caníbals, cultures que permeten l'ús en forma d'objecte de la dona, entre d'altres.

És més, a part de les cultures hi ha gent que ha estat criada amb valors diferents i insensibilitzada per diferents motius des de molt d'hora (ex .: nens soldat), de manera que en la seva adultesa són capaços de cometre assassinats i qualsevol tipus d'acte cruel en forma de missatge simplement per lleialtat, per creure fermament en la idea que matant està fent el bé per la seva comunitat, com dirien Kant i Rousseau, sent individus heterònoms que no utilitzen la seva pròpia raó per decidir el seu destí (Rousseau, JJ ([2010 ] 1754-1762)).

No cal tan sols arribar a sotmetre des de la infància una educació útil per matar sense remordiments. Està demostrat que arribat a certs extrems els humans som capaços d'adaptar al que sigui, sempre que es tingui un rumb i un objectiu, de manera que hi ha individus que compleixen els seus objectius matant a tot el que s'interposi en el seu camí, justificant la seva mort com a necessària per arribar a un fi.

El que pretenc dir és que amb una mentalitat adequada es pot arribar a qualsevol extrem, sempre per descomptat amb una capacitat de raonar no prou rica per plantejar-se si la teva vida val més que la dels altres o creient que la teva vida i els teus privilegis estan per sobre de la resta.

Hannah Arendt considera el mal com una falta de judici, l'ésser humà sempre està relacionat amb altres i sorgeixen voluntats que s'enfronten amb les d'altres, per tant ha de reflexionar sobre les seves accions sinó vol convertir-se en algú dirigit. (Hannah Arendt, (1961), Eichmann a Jerusalem).

Aquesta manca de criteri és de la que ratllem als psicòpates però no ens plantegem bé aquesta manca de judici. No ens plantegem bé aquest mal, tractem de classificar i considerar els psicòpates com a éssers humans terribles però no ens centrem en individus que són capaços d'obrar també sense cap remordiment, sense plantejar-se aquesta falta de judici per només mirar i preocupar del seu propi benefici .

Pallaso Pogo

Potser considerem els psicòpates anormals pels seus actes que ens resulten tan estranys com els fetitxismes, les mutilacions, canibalismos, perversions sàdiques etc.

Però a part d'aquests actes que ens resulten tan repulsius en la societat actual, actuen de la mateixa manera amb la mateixa falta de judici que molts polítics que gasten en el seu gaudi personal i luxós fons públics destinats a salvar gent que està morint de fam o de malalties, o una altra gent que pateix de manera indirecta les conseqüències. Preocupant-se per resoldre misteris que no serveixen per a res però són més curiosos i donen més diners a la venda de resoldre altres coses com la fam al món o salvar a una altra gent en condicions crítiques per culpa de la globalització.

Innombrables actes horribles comesos per gent que no pateix de psicopatia o simplement no té aquesta capacitat de judici o és capaç de tancar els ulls, no veure-la i oblidar-se. Aquests actes també són psicopàtics i són realitzats per un sector petit de la població però que realitzaria probablement gran part de la població ja que està comprovat per l'experiència en la societat que tothom té un preu, per sota del qual pot passar qualsevol acte criminal que no és per res moral.

Investigant sobre un dels impulsors del perfil psicopàtic i el primer a nomenar els "assassins en sèrie" Robert Ressler vaig trobar casos que tracte el mateix en els quals els psicòpates es lliuraven penedits dels seus actes o per conèixer que estaven fent el mal però que no eren capaços d'aturar els seus impulsos, altres que fins i tot li deixaven missatges que demanaven per favor que se'ls arrestés ja que no podien parar. (Documents TV, Ressler)

Resulta curiós pensar que els psicòpates poden tenir més capacitat de judici i moral que moltíssims dirigents polítics (en molts casos descoberts en la seva relació amb organitzacions criminals) que roben i maten indirectament però que mai es penediran ni es lliuraran pels seus actes.

La meva última idea sobre aquest tema és la que considere fonamental en aquest text, és la idea que portat a valors extrems es pot arribar a crear una psicopatia. Quan penso en els dirigents dels cartells mexicans, les maras, les màfies i altres organitzacions criminals que es veuen necessitats de sembrar la por per mantenir la seva autoritat i el seu poder, penso que en el principi de la seva activitat delictiva tot i poder estar educats amb una mentalitat adequada per a aquest tipus de negoci / guerra, no sentirien plaer a l'assassinar de forma cruel als seus rivals, però que finalment ho senten, són capaços de gaudir dels seus actes cruels com de mutilar les famílies dels seus rivals perquè els arriben acompanyats i reforçats d'una recompensa positiva.

Vampir de Guerrero

Vull dir que amb una mentalitat i uns objectius adequats es pot arribar a perdre l'empatia, a veure-ho com una cosa més distant, normalitzar i interioritzar la mort i la tortura com un element necessari per sobreviure i triomfar. No gaire lluny d'aquestes afirmacions es troben les idees de Maquiaveol en la seva obra "El príncep".

En tots els casos, tant els psicòpates com els delinqüents organitzats, cometen crimines cruels per un plaer i una satisfacció pròpia, per obtenir alguna cosa, almenys en la seva majoria, per tant no poden ser tan diferents ni ser vistos des d'una perspectiva tan diferent .

Finalment pel que fa a la lleialtat vertical, m'agradaria argumentar que hi ha un nombre raonable d'individus febles mentalment és a dir capes de ser influenciats per idees sense plantejar-se i raonar per la seva pròpia raó seus actes sent simples titelles i en alguns casos com els grups terroristes sustentats per idees religioses són capaços d'arribar a aquest petit salt que hi ha entre la psicopatia i la normalitat emocional establerta en la societat actual, sense ser clínicament psicòpates.

Bibliografia

-Entrevista De Robert Hare amb Eduard Punset en Xarxes:  http://www.rtve.es/tve/b/redes2007/semanal/prg436/entrevista.htm

-Rousseau, J.J. ([2010] 1754-1762). The Social Contract, A Discourse on the Origin of Inequality, and A Discourse on Political Economy. New York: Classic Books International.

- Arendt, Hannah. Eichmann a Jerusalem. Debolsillo. 2006.

- Documents TV, A la ment de l'assassí, Robert Ressler. 2005. 

https://www.youtube.com/watch?v=FSU80xui-9s

-----------------------------------

VIOLENCIA Y PSICOPATÍA

Mi sobrino y ahijado Noe Ibañez Torres, me participa un trabajo de Criminologia Aplicada, el cual además de agradarle a su profesor, nos ha encantado a su padre y a mi. Recomiendo su lectura, con un lenguage claro y entendible, nos deja pensando con cuantos psicopatas convivimos cada dia sin saberlo. Y me llamó la atención un apunte sobre los politicos y sus marulllerias.

VIOLENCIA Y PSICOPATÍA

Por Noe Ibañez Torres

En el momento de tratar el tema de la psicopatía en el ámbito de la criminología, me surgen muchas inquietudes sobre la relación con la violencia.

En ámbito de la psicología criminal contamos con especialistas como Hare o Cleckey que han dedicado su vida a entrar dentro de la mente y entender a los psicópatas más peligrosos. Estos  consideran a los psicópatas como gente que carece de emociones resultándole imposible situarse en el lugar de otra persona de manera que no puede imaginarse su sufrimiento, ni sentir pena ni remordimientos.

El Vampiro de Londres

Según los psicólogos los individuos dotados de la capacidad de sentirse impunes  moralmente de realizar actos terribles para los demás seres humanos, son capaces de lo peor usando a las personas como objetos, como medios para conseguir sus fines y  placeres sin importar nada más que su satisfacción personal.

Como dicen las predicciones de Robert Hare “he sugerido que, quizá, el 1% de la población general es psicópata, y el 15% de los reclusos” (Redes_436, Robert Hare) dicen que alrededor de un uno por ciento de la población padece psicopatía, un dato muy elevado que nos hace pensar que nos cruzamos a diario con psicópatas sin tan siquiera saberlo.

En su entrevista con Eduard Punset, cuando expone sus ideas dice: “Si alguien nace y se cría en una familia que valora las actitudes delictivas, hurta y roba y hace cosas malas, un psicópata será un buen alumno: aprende muy rápido, y probablemente acabe en la cárcel. Si naces en una familia distinta, una familia de abogados, médicos… sabes cómo vestir, cómo hablar, vas a las mejores escuelas […] entonces probablemente acabes en otro sitio… podría ser la política, o el derecho. Podría ser cualquier profesión en la que, gracias a tu posición, puedas ejercer poder y controlar a los demás.” (Redes_436, Robert Hare).

El Payaso Pogo

Incluso un comportamiento psicopático puede ser beneficioso para este tipo de posiciones sociales ya que las objeciones morales no son un obstáculo para sus metas y fines que es capaz de premeditar inteligentemente en sociedades capitalistas en las que las oportunidades están presentes mejor que en ningún lado.

Una vez aclarado superficialmente el peligro que suponen los psicópatas en la sociedad y lo diferentes y anormales que consideramos a los psicópatas de nosotros mismos, expondré una serie de ideas e inquietudes que me hacen dudar sobre el pensamiento establecido que tenemos sobre los psicópatas y la posibilidad de considerar que estos individuos que consideramos enfermos no son tan diferentes a nosotros, es decir, pensar que la línea entre la psicopatía  y la normalidad es muy fina, que los valores asimilados, las creencias y la educación, los fanatismos y la lealtad vertical eliminan la diferencia entre psicopatía y normalidad.

Al decir esto no quiero decir ni mucho menos que todos los humanos seamos psicópatas, de hecho muchísimos individuos seriamos incapaces de realizar ciertas actividades por parecernos horrendas y sentirnos incapaces de hacer mal.

El Canibal de Guerrero

Hay individuos más predispuestos que otros para cometer el mal, hay individuos que nacen con problemas mentales que les impiden racionalizar sus actos y son capaces y tentados por realizar actos crueles para el resto. Pero a pesar de todo esto, muchas culturas al ser educadas de cierta manera, pueden estar más predispuestas a la violencia como pueden ser las tribus caníbales, culturas que permiten el uso en forma de objeto de la mujer, entre otras. 

Es más, aparte de las culturas hay gente que ha sido criada con valores diferentes e insensibilizada por diferentes motivos desde muy temprano (ej.: niños soldado), de manera que en su adultez son capaces de cometer asesinatos  y cualquier tipo de acto cruel en forma de mensaje simplemente por lealtad, por creer firmemente en la idea de que matando está haciendo el bien por su comunidad, como dirían Kant y Rousseau, siendo individuos heterónomos que no utilizan su propia razón para decidir su destino (Rousseau, J.J. ([2010] 1754-1762)).

No hace falta tan siquiera llegar a someter desde la infancia una educación útil para matar sin remordimientos. Está demostrado que llegado a ciertos extremos los humanos somos capaces de adaptarnos a lo que sea, siempre que se tenga un rumbo y un objetivo, de modo que hay individuos que cumplen sus objetivos matando a todo lo que se interponga en su camino, justificando su muerte como necesaria para llegar a un fin.

La Mataviejas

Lo que pretendo decir es que con una mentalidad adecuada se puede llegar a cualquier extremo, siempre por supuesto con una capacidad de razonar no lo suficientemente rica para plantearse si tu vida vale más que la de los demás o planteándoselo creyendo que tu vida y tus privilegios están por encima de lo demás.

Hannah Arendt considera el mal como una falta de juicio, el ser humano siempre está relacionado con otros y surgen voluntades que se enfrentan con las de otros, por tanto debe reflexionar sobre sus acciones sino quiere convertirse en alguien dirigido. (Hannah Arendt, (1961), Eichmann en Jerusalén).

Esta falta de juicio es de la que tachamos a los psicópatas pero no nos planteamos bien esta falta de juicio. No nos planteamos bien este mal, tratamos de clasificar y considerar a los psicópatas como seres humanos terribles pero no nos centramos en individuos que son capaces de obrar también sin ningún remordimiento, sin plantearse esta falta de juicio por solo mirar y preocuparse de su propio beneficio.

Tal vez consideramos a los psicópatas anormales por sus actos que nos resultan tan extraños como los fetichismos, las mutilaciones, canibalismos, perversiones sádicas etc.

Pero aparte de estos actos que nos resultan tan repulsivos en la sociedad actual, actúan de la misma forma con la misma falta de juicio que muchos políticos que gastan en su disfrute personal y lujoso fondos públicos destinados a salvar gente que está muriendo de hambre o de enfermedades, u otra gente que sufre de manera indirecta sus consecuencias. Preocupándose por resolver  misterios que no sirven para nada pero son más curiosos y dan más dinero  a la venta que resolver otras cosas como el hambre en el mundo o salvar a otra gente en condiciones críticas por culpa de la globalización.

James Mason

Innumerables actos horribles cometidos por gente que no sufre de psicopatía o simplemente no tiene esta capacidad de juicio o es capaz de cerrar los ojos, no verla y olvidarse. Estos actos también son psicopáticos y son realizados por un sector pequeño de la población pero que realizaría probablemente gran parte de la población ya que está comprobado por la experiencia en la sociedad que todo el mundo tiene un precio, por debajo del cual puede pasar cualquier acto criminal que no es para nada moral.

Investigando sobre uno de los impulsores del perfil psicopático y el primero en nombrar a los “asesinos en serie” Robert Ressler encontré casos que trato el mismo en los cuales los psicópatas se entregaban arrepentidos de sus actos o por conocer que estaban haciendo el mal pero que no eran capaces de parar sus impulsos, otros que incluso le dejaban mensajes que pedían por favor que se les arrestara ya que no podían parar. (Documentos TV, Ressler)

Resulta curioso pensar que los psicópatas pueden tener más capacidad de juicio y moral que muchísimos dirigentes políticos (en muchos casos descubiertos en su relación con organizaciones criminales) que roban y matan indirectamente pero que nunca se arrepentirán ni se entregaran por sus actos. 

Mi última idea sobre este tema es la que considero fundamental en este texto, es la idea de que llevado a valores extremos se puede llegar a crear una psicopatía. Cuando pienso en los dirigentes de los carteles mexicanos, las maras, las mafias y otras organizaciones criminales que se ven necesitados de sembrar el miedo para mantener su autoridad y su poder, pienso que en el principio de su actividad delictiva a pesar de poder estar educados con una mentalidad adecuada para este tipo de negocio/guerra, no sentirían placer al asesinar de forma cruel a sus rivales, pero que finalmente lo sienten, son capaces de disfrutar de sus actos crueles como de mutilar a las familias de sus rivales porque les llegan acompañados y reforzados de una recompensa positiva.

Quiero decir que con una mentalidad y unos objetivos adecuados se puede llegar a perder la empatía, a verlo como una cosa más distante, normalizar e interiorizar la muerte y la tortura como un elemento necesario para sobrevivir y triunfar. No muy lejos de estas afirmaciones se encuentran las ideas de Maquiavelo en su obra “El príncipe”.

En todos los casos, tanto los psicópatas como los delincuentes organizados, cometen crimines crueles por un placer y una satisfacción propia, por obtener algo, al menos en su mayoría, por lo tanto no pueden ser tan diferentes ni ser vistos desde una perspectiva tan distinta.

Por último en cuanto a la lealtad vertical, me gustaría argumentar que existe un numero razonable de individuos débiles mentalmente es decir capes de ser influenciados por ideas sin plantearse y razonar por su propia razón sus actos siendo simples títeres y en algunos casos como los grupos terroristas sustentados por ideas religiosas son capaces de llegar a este pequeño salto que hay entre la psicopatía y la normalidad emocional establecida en la sociedad actual, sin ser clínicamente psicópatas.

Bibliografía

-Entrevista de Robert Hare con Eduard Punset en Redes: http://www.rtve.es/tve/b/redes2007/semanal/prg436/entrevista.htm

-Rousseau, J.J. ([2010] 1754-1762). The Social Contract, A Discourse on the Origin of Inequality, and A Discourse on Political Economy. New York: Classic Books International.

- Arendt, Hannah. Eichmann en Jerusalén. Debolsillo. 2006.

- Documentos TV, En la mente del asesino, Robert Ressler. 2005. https://www.youtube.com/watch?v=FSU80xui-9s

Pasar una temporada en l´oposicio.

Fa aproximadament 7 mesos, vaig signar al costat d'altres 16 persones un manifest en el qual mostràvem la nostra preocupació per la situació d'incapacitat política per reactivar la decaiguda imatge de Benissa.

Sol·licitàvem la implicació de totes les entitats públiques i els habitants de Benissa, per realitzar un canvi en les formes d'administrar els serveis i béns públics.

Mostràvem la nostra indignació davant la vergonyant rampinya general a la qual estàvem sotmesos i no acaba.  L'abandó de l'esperit de servei al poble, constatant que l'únic interès era el guany fàcil i la submissió dels polítics a les consignes dels partits, i quan no, a grups econòmics, tot això allunyat de les veritables necessitats de Benissa. El distanciament d'els qui voluntàriament es van presentar i van ser triats per servir a Benissa. L'ínfima participació dels ciutadans en les decisions transcendentals o d'alt cost. La professionalització de la política i la creença que uns vots són suficients per passar el corró sobre els contraris.

Les eleccions del dia 24 de maig han reflectit que els ciutadans estan farts.

La irrupció de Reiniciem Benissa en la política municipal amb una nova i participativa forma d'implicació dels ciutadans en la gestió municipal, així com, les manifestacions dels grups polítics durant la campanya, apuntant la voluntat de realitzar canvis en les formes i la participació fan pensar que algo es mou.  Ens van prometre trasparencia i donar als ciutadans l'oportunitat d'implicar-se més intensament en la governabilitat, arribant en molts casos a plantejar coincidències i propostes noves susceptibles de portar a la pràctica.

El nou escenari, les noves propostes, i la voluntat de servei expressada pels grups polítics durant la campanya, donen motiu a la possibilitat de conformar una nova majoria, sumant  les seves forces per aconseguir un canvi polític que propicie una gestió més eficaç i productiva dels recursos públics, i una política més transparent i honesta dels drets socials.

Per això ara, reuniu-se, negocieu, acordeu i oferiu als ciutadans de Benissa el projecte de participacio, benestar i qualitat de vida del que se li ha privat en els últims anys.

Algú em diu que no queda clar pel que em decante. Govern del PP o Pacte. Jo crec que sí. Però si cal afinar, aposte per un intent de formar una majoria, amb objectius comuns i coordinats, que supere en vots al partit mes votat.

------------------------------

Pasar una temporada en la oposición.

Hace aproximadamente 7 meses, firmé junto a otras 16 personas un manifiesto en el que mostrábamos nuestra preocupación por la situación de incapacidad política para reactivar  la decaída imagen de Benissa.  

Solicitábamos la implicación de todas las entidades públicas y  los habitantes de Benissa, para realizar un cambio en las formas de administrar los servicios y bienes públicos.

Mostrábamos nuestra indignación ante la vergonzante rapiña general a la que estábamos sometidos. El abandono del espíritu de servicio al pueblo,  constatando que el único interés era la ganancia fácil y el sometimiento de los políticos  a las consignas de los partidos, y cuando no, a grupos económicos, todo ello alejado de las verdaderas necesidades de Benissa. El distanciamiento de quienes voluntariamente se presentaron y fueron elegidos para servir a Benissa,  la ínfima participación de los ciudadanos en las decisiones trascendentales o de alto costo. La profesionalización de la política y la creencia que unos votos son suficientes para pasar el rodillo sobre los contrarios.

Las elecciones del día 24 de mayo han reflejado que los ciudadanos están hartos.

La irrupción de Reiniciem Benissa en la política municipal con una novedosa y participativa forma de implicación de los ciudadanos en la gestión municipal, así como, las manifestaciones de los grupos políticos durante la campaña, apuntando la voluntad de realizar cambios en las formas y la participación hace pensar que algo se mueve. Se prometió trasparencia y dar a los ciudadanos la oportunidad de implicarse más intensamente en la gobernabilidad, llegando  en muchos casos a plantear coincidencias y propuestas novedosas susceptibles de llevar a la práctica.

El nuevo escenario, las novedosas propuestas, y la voluntad de servicio expresada por los grupos políticos durante la campaña, dan pie a la posibilidad de conformar de una nueva mayoría  que una sus fuerzas para conseguir un cambio político, con una gestión más eficaz y productiva de los recursos públicos, y una política más participativa, transparente y honesta de los derechos sociales. 

Por eso ahora, reúnanse, negocien, acuerden y ofrezcan a los ciudadanos de Benissa el proyecto de bienestar y calidad de vida del que se le ha privado en los últimos años. 

Alguien me dice que no queda claro por lo que me decanto. Gobierno del PP o Pacto. Yo creo que sí. Pero si hay que afinar, apuesto por un intento de formar una mayoría, con objetivos comunes y coordinados, que supere en votos al partido mas votado.  

On jo Visc (XI). Fe de Vida.

El primer día.

La maquinària del INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social)  es va engegar, per a estalviar-li a l'estat el pagament de la meua pensió a l'en una altra hora país dels miracles (la marca Espanya), i en l'actualitat el país dels 40 lladres d'Ali Bava. Una cosa ens diferencia, que són 40. 3 (elevat al cub).

L´INSS necessitava saber si estic viu, o podia amortitzar la meua pensió, i aprofitar-la per a despeses de més interès. El sou de Rajoy, o del Montoro, o el de Wert. Fins  i tot, amb tal suma, podria sufragar el deute històric de l´Estat amb la Comunitat Valenciana, eixa qu´el ñoño de Fabra no reclama.

És veritat, fins a final de març tènia termini per a demostrar davant aqueix organisme, que malgrat tot, i els intents d'alguns/es d'enfonsar-me com un pilot antisísmes, estava “vivito y coleando” i amb moltes ganes que ho siga per molts anys.

La carta ix d'Alacant el 2 d'abril, arriba a les meues mans el 25 i abans del 8 de maig, un document original, o fax del Consolat d'Espanya, ha de dir que el funcionari encarregat, prèvia visualització del passaport i el DNI, ha comprovat que el del retrat és el menda, que respira i camina. Desgraciadament la pensió l'hauran de seguir pagant, amb el que el deute històric no es liquidara, ara per ara.

En aquest país, com en tots, per a residir cal tenir un permís. Una VISA. Si no fóra així seria un il·legal i podrien deportar-me al país de la cova d'Ali Bava.

Aprofite l'estada en la capital i dos mesos abans de la seua caducitat renove la meua autorització de residència.

Temps invertit, tres hores de paperasses. 

Tres hores!!!. Però a eixes tres escasses hores cal afegir-li  7 hores d'anada, més 7 de tornada. Amb autobús i donant tombs, perquè les vies de comunicació, escasses i corbades, tripliquen el temps invertit per quilòmetre. Açò sí, la via és de peatge, 5 peatges. I cura amb la vaca que pot creuar sense avisar.

 

L'amic que porte a l'esquena dóna símptomes de voler una dosi per endavant. El viatge amb autobús de 7 hores ha despertat les seues insanes arts, i amenaça amb engarrotar els músculs. Coneixent-ho, és qüestió de donar-li la dosi i descansar perquè es dorma.

Durant molt temps Clara E. Morales, era un nom, unes fotos i algún que  altre xat preguntant quan anava, contestant, prompte serà. Com a molts amics Facebook, mai abans ens havíem vist.

Palau Reial d´Aranjuez (Madrid)

El barri Viles d'Aranjuez és un conjunt tancat, al nord de la ciutat. Les cases són adossades de rajola roja envoltades de jardí. En fa recordar en les meues estades a Aranjuez per les festes de sant Fernando a la fi de maig. Els concerts en els Jardins del Principe, els passejos matutins per la riba del Tajo, pels jardins de l´Illa. Les construccions de rajola roja, el Palau Real o la Caseta del Pagès, el palau de Godoy, l'església de Alpajés. La immensa plaça on la Mariblanca sembla una xiqueta. I en la memòria, el concert d'Aranjuez.

La primera salutació, el primer contacte visual, és satisfactori. Jove, simpàtica i amb un lleuger toc PK. Açò últim perquè ho sé. Uns altres dirien que anava al ritme de la música que segurament escoltava amb uns auriculars camuflats.

Música en la casa, taula posada i salutació de Bowser. Agradable conversa, encara que sempre tinc la sensació que no deixe de parlar i no deixe parlar. Parle, trago aire, em quede l'ultim ….. sense remei.

Li dediquem la vesprada a la part antiga de Bogota. La Candelaria, allí, entre universitats, museus, la casa del Florero, la plaça del Doll de Quevedo …Tot açò, autentic punt nuclear de la ciutat. Primer assentament ordenat per Gonzalo Jiménez de Quesada.

La joventut universitària comença a concentrar-se en la zona. 

Plaça Bolivar de Bogota

Sí. Ja sé, l'exèrcit, falta l'exèrcit. Falta la seu, però allí hi havia exèrcit.

Casa Nariño - Presidencia

Front  al congrés, la Casa Nariño, seu presidencial. Dins del clos una reata de carros (cotxes), i jo bromege: “Santos té berenar”.

Bon berenar és el debat actual. El procés de Pau, o negociació amb la guerrilla de les FARC. Un debat que em recorda al d'ETA a Espanya. Propostes de tot tipus, i partidaris i detractors. Mentre els joves de l'exercit“ cauen en acte de servici”. Fanfàrries i medalles, i mares destrossades.

Tornem. Demà cal matinar.

Transport?. Taxi i col·lectiu. I el Transmilenio.

El Districte Capital no té metre. El Transmilenio, notícia tots els dies per una sèrie de delictes, deficiències i massificació, és el sistema que combina el transport col·lectiu urbà amb una semblança a un Metre en superfície. 

Clara retrata aixi l´experiencia

En el trajecte recorregut, vaig comprovar i vaig patir, allò que venia escoltant en els noticiaris. Destrets, apretons, fregaments. Però en el meu cas, i esta ben retratat en el dibuix de Clara, la meua obsessió era sentir la pressió de la meua cartera i el meu mòbil en les meues butxaques. Quan la perdia, baixava la meua mà, des de la barra de subjecció , estrenyia tots dos embalums, tornava a sentir la pressió i comprovava que no hi havia cap atac ninja que augmentara l'estadística, a la meua costa, de robatori de cartera o mòbil, o els dos alhora.

Els sots, i corbes, produïen l'efecte batedora, o bombo de centrifugat. Literalment em quedava en l'aire, o donava de cabotades a la barra de subjecció. En trepitjar sòl ferm, vaig tenir la sensació de que aquet, seguia amb el mateix moviment sota els meus peus. Durant una estona, la inseguretat en el meu caminar, vista des de lluny, li semblaria a l'observador, la d'una virolla cercada l'equilibri ferm sobre l'eix central.

Fins a la porta de l'hotel. 

- T'acompanye al taxi. 

A dormir, que el segon dia no serà menys agitat.

---------------------------------------------

Donde yo vivo (XI). Fe de Vida.

El primer día.

La maquinaria del INSS se puso en marcha, para ahorrarle al estado el pago de mi pensión al en otra hora país de los milagros (la marca España), y en la actualidad el país de los 40 ladrones de Ali Baba. Una cosa nos diferencia, que son 40. 3 (elevado al cubo).

El INSS necesitaba saber si estoy vivo, por podía amortizar mi pensión, o aprovecharla para gastos de más interés.  El sueldo de Rajoy, o el de Montoro, o el de Wert. Hasta incluso, con tal monto, podría sufragar la deuda histórica con la Comunidad Valenciana, que el ñoño de Fabra no reclama.

Es verdad, hasta final de marzo tenia plazo para demostrar ante ese organismo, que a pesar de los pesares, y los intentos de algunos/as de hundirme como un pilote antisísmico, estaba vivito y coleando y con muchas ganas que lo sea por muchos años.

La carta sale de Alicante el 2 de abril, llega a mis manos el 25 y antes del 8 de mayo, un documento original, o fax del Consulado de España, debe decir que el funcionario encargado, previa visualización del pasaporte y el DNI, ha comprobado que el del retrato es el menda, que respira y camina.  Desgraciadamente la pensión la deberán seguir pagando, con lo que la deuda histórica no se liquidara, por ahora.

En este país, como en todos, para residir hay que tener un permiso. Una VISA. Si no fuera así sería un ilegal y podrían deportarme al país de la cueva de Ali Baba.

Aprovecho la estancia en la capital y dos meses antes de su caducidad renuevo mi autorización de residencia.

Tiempo invertido, tres horas de papeleos.

Tres horas!!!.  Pero a esas tres escasas horas hay que añadir 7 horas de ida, más 7 de vuelta. En autobús y  dando tumbos, porque las vías de comunicación, escasas y curvadas, triplican el tiempo invertido por kilómetro. Eso sí, la vía es de peaje, 5 peajes. Y cuidado con la vaca que puede cruzar sin avisar.

Y ahora qué?.  Hace tiempo que deseaba conocer la Fundación Nacional Esperanza contra el Parkinson.  Otra vez la red social Facebook había hecho que conociera la existencia de dicha Fundación.

El amigo que llevo a la espalda da síntomas de querer una dosis por adelantado. El viaje en autobús de 7 horas ha despertado sus insanas artes, y amenaza con agarrotar los músculos.  Conociéndolo, es cuestión de darle la dosis y descansar para que se duerma.

Durante mucho tiempo Clara E. Morales, era un nombre, unas fotos y algún que otro chat preguntando cuando iba, contestando, pronto será. Como tantos amigos Facebook, nunca antes nos habíamos visto.

Palacio Real de Aranjuez (Madrid)

El barrio  Villas de Aranjuez es un conjunto cerrado, al norte de la ciudad. Las casas son adosadas de ladrillo rojo rodeadas de jardín.  Pienso en mis estancias en Aranjuez por las fiestas de san Fernando a finales de mayo. Los conciertos en los Jardines del Principe, los paseos matutinos por la orilla del Tajo, por los jardines de la Isla. Las construcciones  de ladrillo rojo, el Palacio Real o la Casita del Labrador, el palacio de Godoy, la iglesia de Alpajés. La inmensa plaza donde la Mariblanca parece una niña. Y en la memoria, el concierto de Aranjuez.

El primer saludo, el primer contacto visual, es satisfactorio. Joven, simpática y con un ligero toque PK. Esto último porque lo sé. Otros dirían que iba al ritmo de la música que seguramente escuchaba con unos auriculares camuflados.

Música en la casa, mesa puesta y saludo de Bowser.  Agradable conversación, aunque siempre tengo la sensación que no dejo de hablar y no dejo hablar. Hablo, tragro aire, me quedo  el ultimo    ….. sin remedio.

Plaza Bolivar

Le dedicamos la tarde a la parte antigua de Bogota. La Candelaria, allí, entre universidades, museos, la casa del Florero, la plaza del Chorro de Quevedo …Todo ello, autentico punto nuclear de la ciudad. Primer asentamiento  ordenado por Gonzalo Jiménez de Quesada.

La juventud universitaria empieza a concentrarse en la zona.

Por la calle 11, con ciertas manifestaciones del Pk, llegamos de  repente a la plaza con el nombre de las plazas de casi toda Sudamérica, la plaza Bolivar. La conformación no difiere de las plazas españolas, los poderes la ocupan: la Iglesia, el Ayuntamiento, el palacio de Justicia, y el Congreso.

Sí. Ya sé, el ejército, falta el ejército. Falta la sede, pero allí había ejército.

Casa Nariño - Presidencia

Frente al congreso, la Casa Nariño, sede presidencial. Dentro del vallado una reata de carros (coches), y yo bromeo: “Santos tiene merienda”.

Buena merienda es el debate actual. El proceso de Paz, o negociación con la guerrilla de las FARC. Un debate que me recuerda al de ETA en España. Propuestas de todo tipo, y partidarios y detractores. Mientras los jóvenes del ejercito “caen en acto de servicio”. Fanfarrias y medallas, y madres destrozadas.

Volvemos. Mañana hay que madrugar.

Transporte?. Taxi y colectivo. Y el Transmilenio.

El Distrito Capital no tiene metro. El Transmilenio, noticia todos los días por una serie de delitos, deficiencias y masificación, es el sistema que combina el transporte colectivo urbano con un parecido a un Metro en superficie.

La visión de Clara sobre mi experiencia

En el trayecto recorrido, comprobé y sufrí, aquello que venía escuchando en los noticiarios. Aprietos, estrujones, rozamientos. Pero en mi caso, y está bien retratado en el dibujo de Clara, mi obsesión era sentir la presión de mi cartera y mi móvil en mis bolsillos. Cuando la perdía, bajaba mi mano, desde la barra de sujeción, apretaba ambos bultos, volvía a sentir la presión y comprobaba que no había ningún ataque ninja que aumentara la estadística, a mi costa, de robo de cartera o móvil, o los dos a la vez.

Los baches, y curvas, producían el efecto batidora, o bombo de centrifugado. Literalmente me quedaba en el aire, o daba de cabezazos a la barra de sujeción. Al pisar suelo firme, tuve la sensación de que este, seguía con el mismo movimiento bajo mis pies. Durante un rato, la inseguridad en mi caminar, vista desde lejos, le parecería al observador, la de un trompo buscado el equilibrio firme sobre el eje central.

Hasta la puerta del hotel.

-        Te acompaño al taxi.

A dormir, que el segundo día no será menos agitado.