Sunday, 31 July 2016

La Gran Mentida dels indignes.

Fa uns dies vam tenir coneixement i qui pretén repetir com a president del Govern també, de l'existència de l'Informe Chilcot, en el qual, entre altres, s'afirma que els governs, o Blair i Aznar, van pactar donar suport a la Guerra de l'Iraq simulant que treballaven per la pau.


Va afirmar Rajoy al respecte de la notícia, vicepresident d'aquell govern, que va embolicat i no ha tingut temps per a això, i que total ja han passat tretze anys.El 15 de febrer de 2003, es van donar a Espanya, ia Europa, unes de les manifestacions més multitudinàries de la història democràtica. En aquestes manifestacions es volia fer arribar als governs que donaven suport a la decisió d'un atac al Iraq de Saddam, entre ells el d'Espanya, i amb una participació notable, la voluntat de la majoria dels espanyols d'evitar la via de les armes per solucionar el conflicte amb el dictador.El dia 13 de febrer de 2003, dos dies abans de la celebració de les manifestacions multitudinàries, el president del Govern, José María Aznar, va demanar fe personal en ell als espectadors que van veure l'entrevista difosa a Antena 3 Televisió. "Creguin-me, estem fent el correcte. Actuem d'acord amb les nostres creences i les nostres conviccions", va ser la seua última frase. La clau de la seua argumentació va ser triple: "El règim iraquià té armes de destrucció massiva. Poden estar segurs tots els que ens estan veient"; "Té vincles amb el terrorisme", i aquesta "demostració" justifica "la duresa de les mesures que s'han de prendre".







El 3 de març de 2003, el Congrés aprova la proposició d'Aznar sobre l'Iraq amb el suport unànime dels populars. Defensades les dues propostes, per Aristegui i Caldera, "per sorpresa va intervenir l'actual president del Govern, Mariano Rajoy per defensar la postura del Govern en aquesta crisi". El ministre ha exigit al líder de l'oposició, José Luis Rodríguez Zapatero, que "done la cara i exposi la seua postura amb claredat". Per a Rajoy, els socialistes actuen en aquest assumpte de manera "basta, ridícula i mesquína". Els diputats de Partit Popular, davant el resultat positiu per a Aznar, l´animen i aplaudeixen. Animen i aplaudeixen una guerra.Després de 13 anys, estem patint les conseqüències, els atacs terroristes i els desplaçaments humans, que alguns ja predeien: "S'acabarà amb les armes de destrucció massiva, les armes químiques i l'amenaça terrorista que representa Saddam, si aquest s'exilia o es li elimina. Realment pueril aquesta argumentació. L'única cosa que generarà aquesta injusta guerra és, d'una banda, una fallida ja inevitable de la legalitat internacional, i per una altra, l'augment del terrorisme integrista a mitjà i llarg termini, el qual trobarà una plataforma de justificació objectiva, de la que ara no té, i el seu creixement en altres punts del planeta, entre ells Espanya ".  (Baltasar Garzon - Sr. President. El Pais 2003.04.03).
El més greu no és, ni tan sols, que les cèlebres armes de destrucció massiva fossin una enganyifa, originat en informes falsificats.

Tots recordem a Colin Power en la seva condició de cap de la diplomàcia nord-americana, que protagonitzant una intervenció en el Consell de Seguretat de Nacions Unides i que va portar la seva figura al més alt nivell. Els seus debats preludiaron la invasió anglo-nord-americana de l'Iraq, però la comprovació que els arguments, les proves i les denunciades armes de destrucció massiva no existien, li va ficar a la Gran Mentida i va danyar les seves aspiracions i el seu historial diplomàtic.I recordem a una Ana Palacio argumentant sense argument.I la fotografia dels quatre de les Açores. Barroso una mica retirat. I Aznar suportant sobre la seva espatlla la mà del pitjor president de la història dels EUA.L'exprimer ministre britànic Tony Blair ha demanat disculpes pel seu paper en la guerra de l'Iraq. L'últim líder laborista a guanyar unes eleccions ha demanat perdó per utilitzar informació d'intel·ligència errònia; ha reconegut que no va saber preveure el caos que es deslligaria després de l'enderrocament de Saddam Hussein, i ha admès que aquest caos pot haver contribuït a l'aparició i creixement del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS).El més greu és que Rajoy demani als altres responsabilitat, quan ni qui patrocini la mentida, Aznar, ni el mateix, hagin dit ni una paraula, desdint, i reconeixent la Gran Mentida.I que algú que pretén governar Espanya, afirmi no tenir temps per saber de les conclusions de l'Informe Chilcot.Diu Baltasar Garzón en el seu escrit d'opinió "Temps de canalles" (El Pais 28.2.2004), i jo ho subscric, que: "La postura davant d'aquests manipuladors nats és la de la intransigència ètica; no hi ha pacte ni consens possible amb ells, sinó només l'exigència de responsabilitats polítiques i qualssevol altres que siguin procedents. ", i" Més democràcia vol dir més responsabilitat i menys indiferència; més llibertat i menys seguretat com a únic valor emergent, i, sobretot, més dignitat. 
Avui es pregunten els ciutadans dels països occidentals, que ha passat, perquè estem més insegurs ara. I ningú els diu que és conseqüència directa d'allò, és el resultat, que més enllà dels centenars de milers de víctimes mortals que va originar aquell conflicte, la guerra de l'Iraq i les seves seqüeles directes, han convertit la regió en un caòtic desequilibri, la existència de presons com Guantánamo, fora de tota legalitat internacional, van sembrar la llavor del fanatisme gihadista en què es troba segrestat Occident. La guerra de Síria, la crisi humanitària desencadenada per l'arribada massiva de refugiats fins a les portes d'Europa, la incontrolable escalada de violència que sacseja el món sencer.En conclusió crec que, d'ofici, pel fiscal de la Cort Penal Internacional, s'hauria d'estudiar l'informe Chilcot, aquest al que Rajoy no pot dedicar-se, i considerar si la Gran Mentida que ens va portar a la guerra de l'Iraq, i que va produir entre els iraquians un nombre total de morts de 1.200.000, i segons dades oficials, i que entre els militars ocupants van ser més de 4.000 nord-americans, un centenar de britànics i altres 100 soldats d'altres nacionalitats, estan entre els crims que assenyala l'article 5 de l'Estatut de Roma: delicte de genocidi (art. 6), de guerra (art.8), d'agressió (art.8 bis) i de lesa humnidad (art. 7).Seria una manera de donar credibilitat a la Cort Penal Internacional, jutjant si fos el cas, a polítics que van exercir el seu càrrec democràticament, però que les seves decisions puguin ser considerades delicte. En algun cas, com el de José María Aznar, sense signes de penediment ni humilitat cap. Com es veu, no només els dictadors menteixen, assassinen, guerregen i provoquen conflictes per interessos econòmics o de geoestratègia.

Els demòcrates, Bush, Blair, Power, Barroso, Rajoy i Aznar, van mentir conscientment i van provocar mort, destrucció, trencament de la lleis internacionals, detenció il·legal fora de qualsevol norma del dret i la formació d'un monstre terrorista d'imprevisibles resultats.Hauria de plantejar un debat en el Partit Popular, sobre si mantenir com a candidat a Rajoy, ja que la seva figura política ja de per si, de dubtosa capacitat, podria ser "investigada" per una hipotètica denúncia, al costat dels abans nomenats, davant la Cort Penal Internacional.O simplement per la seva intervenció en aquella Gran Mentida




La gran mentira de los indignos.




Hace unos días tuvimos conocimiento y quien pretende repetir como Presidente del Gobierno también,  de la existencia del Informe Chilcot, en el que, entre otras, se afirma que los gobiernos, o Blair y Aznar, pactaron apoyar la Guerra de Iraq simulando que trabajaban por la paz.
 
Afirmó Rajoy al respecto de la noticia, vicepresidente de aquel gobierno, que anda liado y no ha tenido tiempo para ello, y que total ya han pasado trece años.

El 15 de febrero de 2003, se dieron en España, y en Europa, unas de las manifestaciones más multitudinarias de la historia democrática. En esas manifestaciones se quería hacer llegar a los gobiernos que apoyaban la decisión de un ataque al Iraq de Sadam, entre ellos el de España, y con una participación notable, la voluntad de la mayoría de los españoles de evitar la vía de las armas para solucionar el conflicto con el dictador.

El día 13 de febrero de 2003, dos días antes de la celebración de las manifestaciones multitudinarias, el presidente del Gobierno, José María Aznar, pidió fe personal en él a los espectadores que vieron la entrevista difundida en Antena 3 Televisión. "Créanme, estamos haciendo lo correcto. Actuamos de acuerdo con nuestras creencias y nuestras convicciones", fue su última frase. La clave de su argumentación fue triple: "El régimen iraquí tiene armas de destrucción masiva. Pueden estar seguros todos los que nos están viendo"; "tiene vínculos con el terrorismo", y esa "demostración" justifica "la dureza de las medidas que se han de tomar".

 


El 3 de marzo de  2003, el Congreso aprueba la proposición de Aznar sobre Irak con el apoyo unánime de los populares. Defendidas las dos propuestas, por Aristegui y Caldera, “por sorpresa intervino el actual Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy  para defender la postura del Gobierno en esta crisis. El ministro ha exigido al líder de la oposición, José Luis Rodríguez Zapatero, que "de la cara y exponga su postura con claridad". Para Rajoy, los socialistas actúan en este asunto de modo "burdo, ridículo y mezquino". Los diputados de Partido Popular, ante el resultado positivo para Aznar, lo jalean y aplauden. Jalean y aplauden una guerra.

Después de 13 años, estamos sufriendo las consecuencias, los ataques terroristas y los desplazamientos humanos, que algunos ya predecían: Se acabará con las armas de destrucción masiva, las armas químicas y la amenaza terrorista que representa Sadam, si éste se exilia o se le elimina. Realmente pueril esta argumentación. Lo único que va a generar esta injusta guerra es, por una parte, una quiebra ya inevitable de la legalidad internacional, y por otra, el aumento del terrorismo integrista a medio y largo plazo, el cual hallará una plataforma de justificación objetiva, de la que ahora carece, y su crecimiento en otros puntos del planeta, entre ellos España” (Baltasar Garzon – Sr. Presidente. El Pais 4.03.2003).

Lo más grave no es, ni siquiera, que las célebres armas de destrucción masiva fueran un camelo, originado en informes falsificados.

Todos recordamos a Colin Power  en su condición de jefe de la diplomacia norteamericana, que protagonizando una intervención en el Consejo de Seguridad de Naciones Unidas y que llevó su figura al más alto nivel. Sus debates preludiaron la invasión anglo-estadounidense de Irak, pero la comprobación de que los argumentos, las pruebas y las denunciadas armas de destrucción masiva no existían, le metió en la Gran Mentira y dañó sus aspiraciones y su historial diplomático.

Y recordamos a una Ana Palacio argumentando sin argumento.


Y la fotografía de los cuatro de Las Azores. Barroso un poco retirado. Y Aznar soportando sobre su hombro la mano del peor presidente de la historia de los EEUU.
El ex primer ministro británico Tony Blair ha pedido disculpas por su papel en la guerra de Irak. El último líder laborista en ganar unas elecciones ha pedido perdón por utilizar información de inteligencia errónea; ha reconocido que no supo prever el caos que se desataría tras el derrocamiento de Sadam Husein, y ha admitido que dicho caos puede haber contribuido a la aparición y crecimiento del grupo yihadista Estado Islámico (ISIS).
Lo más grave es que Rajoy pida a los demás responsabilidad, cuando ni quien patrocino la mentira, Aznar, ni el mismo, hayan dicho ni una palabra, desdiciéndose, y reconociendo la Gran Mentira. 

Y que alguien que pretende gobernar España, afirme no tener tiempo para saber de las conclusiones del Informe Chilcot.

Dice Baltasar Garzón en su escrito de opinión “Tiempo de canallas” (El Pais 28.2.2004), y yo lo suscribo, que: La postura frente a estos manipuladores natos es la de la intransigencia ética; no hay pacto ni consenso posible con ellos, sino sólo la exigencia de responsabilidades políticas y cualesquiera otras que procedan.”, y “Más democracia significa más responsabilidad y menos indiferencia; más libertad y menos seguridad como único valor emergente, y, sobre todo, más dignidad.”

Hoy se preguntan los ciudadanos de los países occidentales, que ha pasado, porque estamos más inseguros ahora. Y nadie les dice que es consecuencia directa de aquello, es el resultado, que más allá de los centenares de miles de víctimas mortales que originó aquel conflicto, la guerra de Irak y sus secuelas directas, han convertido la región en un caótico desequilibrio, la existencia de prisiones como Guantánamo, fuera de toda legalidad internacional, sembraron la semilla del fanatismo yihadista en la que se halla secuestrado Occidente. La guerra de Siria, la crisis humanitaria desatada por la llegada masiva de refugiados hasta las puertas de Europa, la incontrolable escalada de violencia que sacude al mundo entero.

En conclusión creo que, de oficio, por el Fiscal de la Corte Penal Internacional, se debería estudiar el Informe Chilcot, ese al que Rajoy no puede dedicarse, y  considerar si la Gran Mentira que nos llevó a la guerra de Irak, y que produjo entre los iraquíes un número total de muertos de 1.200.000, y según datos oficiales, y que entre los militares ocupantes  fueron más de 4.000 estadounidenses, un centenar de británicos y otros 100 soldados de otras nacionalidades, están entre los crímenes señalados en el artículo 5 del Estatuto de Roma: delito de genocidio (art. 6), de guerra (art.8), de agresión (art.8 bis) y de lesa humnidad (art. 7).

Sería una forma de dar credibilidad a la Corte Penal Internacional, juzgando si fuera el caso, a políticos que ejercieron su cargo democráticamente, pero que sus decisiones pudieran ser consideradas delito. En algún caso, como el de José María Aznar, sin signos de arrepentimiento ni humildad ninguna. Como se ve, no solo los dictadores mienten, asesinan, guerrean y provocan conflictos por intereses económicos o de geoestrategia.

Los demócratas, Bush, Blair, Power, Barroso, Rajoy y  Aznar, mintieron conscientemente y provocaron muerte, destrucción, quebrantamiento de la leyes internacionales, detención ilegal fuera de cualquier norma del derecho y la formación de un monstruo terrorista de imprevisibles resultados.

Debería plantearse un debate en el Partido Popular, sobre si mantener como candidato a Rajoy, ya que su figura política ya de por sí, de dudosa capacidad, podría ser “investigada” por una hipotética denuncia, junto a los antes nombrados, ante la Corte Penal Internacional.
O simplemente por su intervención en aquella Gran Mentira.

Thursday, 14 July 2016

Vaig sentir el fred canó d'una pistola a la templa.

No se quan va començar el fi d'ETA, però els fets esdevinguts en els dies anteriors al 14 de juliol de 1997, estic segur, van fer vomitar a molts espanyols i a una part dels que animaven a ETA.

El 10 de juliol de 1997 va ser segrestat per tres membres d'ETA, el regidor de la localitat biscaïna d'Ermua pel Partit Popular, entre 1995 i 1997, de Miguel Ángel Blanco Garrido (Ermua, 13 maig 1968-Lasarte-Oria, 13 juliol 1997). Els terroristes van mantindre en suspens a tot el país, amb l'amenaça d'assassinar-lo, amb l'exigència que s'efectués l'acostament dels presos de l'organització terrorista a les presons del País Basc en un termini màxim de 16 hores. Davant la negativa del Govern central, la tarda del dia 12 va ser tirotejat en un descampat, morint a la matinada del dia 13.

El pols insensat que van mantenir els etarres davant d'un govern ferm, i la protesta multitudinària de milions d'espanyols, mantenint a Miguel Angel lligat de mans durant el termini concedit per al compliment de la seva extorsió, i el posterior acte de covardia de agenollar-lo lligat de mans el segrestat, encañonale la pistola amb la qual se li van disparar dos trets, va produir un calfred que van sentir els milions d'espanyols que es van mobilitzar, i fins i tot aquells que seguien justificant a ETA.

L'assassinat de Miguel Ángel Blanco va suposar un abans i un després en la desenfrenada carrera del que va començar com un mètode d'arribar a la independència del País Basc, recolzat, animat als membres d'ETA, a produir-se un desinterès lent, silenciós i imperceptible .

El seu segrest i assassinat van provocar un sentiment social de rebuig cap a ETA en grans sectors de la ciutadania. Encara que associacions com Gest per la Pau d'Euskal Herria ja havien iniciat l'any anterior les seves mobilitzacions cíviques contra la violència, a partir de llavors les organitzacions i les expressions en contra de la violència d'ETA van augmentar.

El Fòrum Ermua sorgeix després de la reunió de diversos professors després del segrest i posterior assassinat del regidor. El seu eix d'acció va ser un manifest de repulsa on es proclama la seua oposició a qualsevol negociació amb ETA que no sigui la seua dissolució com a organització armada i la unitat antiterrorista dels dos grans partits polítics, PP i PSOE.

Avui 19 anys despres no se si algú se'n recorda d'aquells dies, d'aquelles hores en què tots els espanyols cofiaben en què els insesatos assassins tinguessen un mínim de seny.

Jo els recorde amb un fred canó en el meu templa.


 ----------------------------------------------

Sentí el frio cañon de una pistola en mi sien. 

No se cuando comenzó el fin de ETA, pero los hechos acaecidos en los días anteriores al 14 de julio de 1997, estoy seguro, hicieron vomitar muchos españoles y en una parte de los que animaban a ETA.

El 10 de julio de 1997 fue secuestrado por tres miembros de ETA, el concejal de la localidad vizcaína de Ermua por el PP, entre 1995 y 1997,  Miguel Ángel Blanco Garrido (Ermua, 13 de mayo 1968-Lasarte-Oria, 13 de julio 1997). Los terroristas mantuvieron en vilo a todo el país, con la amenaza de asesinarlo, con la exigencia de que se efectuara el acercamiento de los presos de la organización terrorista en las cárceles del País Vasco en un plazo máximo de 16 horas. Ante la negativa del Gobierno, la tarde del día 12 fue tiroteado en un descampado, muriendo en la madrugada del día 13.


El pulso insensato que mantuvieron los etarras ante un gobierno firme, y la protesta multitudinaria de millones de españoles, manteniendo a Miguel Angel maniatado durante el plazo concedido para el cumplimiento de su extorsión, y el posterior acto de cobardía de arrodillarlo atado de manos, encañonale la pistola y disparandole dos tiros, produjo un escalofrío que sintieron los millones de españoles que se movilizaron, e incluso aquellos que seguían justificando a ETA .


El asesinato de Miguel Ángel Blanco supuso un antes y un después en la desenfrenada carrera de lo que comenzó como un método de llegar a la independencia del País Vasco, apoyado, animado a los miembros de ETA, pasando a producirse un desinterés lento, silencioso e imperceptible.

Su secuestro y asesinato provocaron un sentimiento social de rechazo hacia ETA en grandes sectores de la ciudadanía. Aunque asociaciones como Gesto por la Paz de Euskal Herria ya habían iniciado el año anterior sus movilizaciones cívicas contra la violencia, a partir de entonces las organizaciones y las expresiones en contra de la violencia de ETA aumentaron.


El Foro Ermua surge tras la reunión de varios profesores tras el secuestro y posterior asesinato del concejal. Su eje de acción fue un manifiesto de repulsa donde se proclama su oposición a cualquier negociación con ETA que no sea su disolución como organización armada y la unidad antiterrorista de los dos grandes partidos políticos, PP y PSOE.Hoy 19 años después no se si alguien se acuerda de aquellos días, de aquellas horas en que todos los españoles cofiaben en que los insesatos asesinos tuvieran un mínimo de cordura.

Yo los recuerdo con un frío cañón en mi sien.



Saturday, 25 June 2016

Sobre horrors, diàspores i genocidis.

Article publicat al llibre de festes de Moros i Cristians de Benissa - 2016

"I no va venir el Cavall Verd."

Pere Nebot va començar l'anhelada reforma de la casa que els seus avis van heretar de la seua tia Blanca. La casa estava situada sota del Coll de la Garga. La tranquil·litat que es respira i les vistes que s'aprecien, li conferien un especial motiu per a dedicar-la al turisme de muntanya. El seu pare mai va invertir res en el seu manteniment, de manera que la casa, més aviat era una ruïna.

Es va decidir; l'adequaria i li donaria un aire antic, amb rajoles de fang, bigues de fusta toscament treballada i parets pedra-vista a l'interior.... Per descomptat, que no la privaria de les comoditats dels temps actuals: calefacció, aire condicionat, portes i finestres hermètiques, wifi. Després, faria els tràmits per incloure-la dins de la xarxa de cases rurals de la Marina Alta.

La seua vida la dedicava al camp, havia heretat unes bones terres amb oliveres, ametllers, garrofers i una horta als peus de la font de Vernissa. Tot això i uns quants animals de corral, li donava suficient per a viure.

De tant en tant, per sortir una mica del seu cercle rutinari, feia algun jornal de peó de paleta. I amb aquest aprenentatge i la seua innata habilitat, estava disposat i s'atrevia a reformar la casa de la tia Blanca.

Primer, va començar per sanejar i deixar allò que estava consolidat. En retallar l'argamassa solta que rejuntava les pedres de la paret que dóna a l'est, la seua picoleta es va enfonsar en un forat. Va furgar, no era més que una fornícula que havia estat tapiada. Mentre retirava les pedres, ampliant el buit, va pensar que qualsevol buit era aprofitable. Retirant tot l'enderroc, els seus dits van ensopegar amb una capseta metàl·lica. La retirà amb precaució, li va traure la pols i, si no s'equivocava, allò era or. A la part superior, tenia gravades les inicials Z.Al-M.

En obrir-la, es va sorprendre. Hi havia un plec de fulles groguenques, amb una cal·ligrafia endimoniada. La capseta prometia contenir joies o gemmes. Pere, poc versat en lletres, va tafanejar i va intentar desxifrar que deia, per si contenia algun missatge que descobria algun tresor, però res va poder aclarir.

L'endemà, em va cridar: Estaries disposat a traduir uns papers?. Són un galimaties de lletres.

Em vaig posar mans a l'obra, amb no poques dificultats, ja que la cal·ligrafia era d'una persona, que fins i tot amb una educació escolar bàsica, indubtablement patia un perceptible tremolor.
Vaig concloure que el manuscrit deia el següent:

Em dic Blanca Nebot Morales i tinc 88 anys. Fins als 8 anys, em deia Zahraa A-Mellini; sóc filla d'Ahmed Sequien Al-Mellini, el rei dels moriscos de la Vall de Laguart.

Des dels 8 anys, dec els meus cognoms a una morisca, i a un cristià vell. Francisco Nebot, el meu pare adoptiu era un home de tota confiança de Francisco Gómez de Sandoval, marqués de Dénia i duc de Lerma, favorit del rei Felip III d'Espanya. Per la seua provada honradesa li va encomanar el control i supervisió de les seues propietats i del gran nombre de moriscos, dels quals era senyor, a les Valls de Laguart i del Pop.

El meu pare, l'adoptiu, em va explicar, el dia del meu 15 aniversari, la meua procedència i la necessitat de mantenir-la en secret. Durant els dies següents em desgranà els motius pels quals el seu Senyor, el marqués de Dénia i el Rei Felip III van decidir, per fi, l'expulsió, i els fets esdevinguts, dels quals jo recordava quatre o cinc visions, com fogonades d'arcabús.

Ara, que el meu cap, malgrat la meua edat, està lúcid, no em resistisc a deixar en l'oblit el que vaig viure. Una part me la va explicar el meu pare adoptiu; l'altra, la més sanguinària, la vaig viure jo. El que a continuació conte, va ser el que va succeir en els dies més infausts i vergonyosos que van tacar de vermell la meua terra i les meues valls, les de la Marina Alta.

Vaig sentir de petita que tot el mal va començar a Granada. Allà, l'últim dels nostres reis va consentir el baptisme obligatori i abraçar la fe cristiana. El confinament en zones a banda i tancades a les poblacions; les terres assignades eren pobres i només se'ls deixava practicar la paleta, l'agricultura, la medicina i algunes branques de l'artesania. Se'ls tenia esgotats amb el pagament d'exempcions.
O tot això s'acceptava o havien de prendre el camí de l'exili.

Explicava el meu pare que uns braus granadins es van rebel·lar en Las Alpujarras, cosa que va posar en guàrdia els senyors cristians, els quals consideraven si no seríem els moriscos la cinquena columna dels pirates barbarescos, els quals assolaven contínuament tota la costa mediterrània.

En la cort del Rei hi havia pressions perquè es procedís a l'expulsió pel perill que érem. Altres veus donaven suport que es prosseguira l'evangelització, però amb sacerdots i religiosos doctes i exemplars, perquè era notori que, per no ser-ho els que fins ara ho havien ocupat, no havien aconseguit la integració.

El dia 22 de setembre de 1609, en cadascun dels pobles de la Marina Alta uns enviats reials, lligen a les places, la increïble ordre real: en tres dies havíem de presentar-nos en algun port, com el de Dénia o Xàbia.

Només podíem portar aquells béns que amb les nostres mans poguéssem arrossegar, i amenaçava amb la pena de mort a aquells que amagaren o destruírem la resta, ja que el rei, ordenava que les propietats i mobles que no poguéssem portar amb nosaltres, quedaren en propietat dels senyors dels quals fórem vassalls.

Una vegada que es va anar fent efectiva l'expulsió en diferents llocs del regne, van anar prenent consciència que la realitat s'imposava, i que l'expulsió era real i efectiva. Quan van comprendre que anaven a quedar sense res, que tan sols podien portar-se el que poguessen transportar amb les mans. Que les seues cases, terres, animals i altres propietats serien confiscats. I que anaven a parar a un territori desconegut i hostil, ja que no eren ben rebuts, i sense un futur clar, llavors es va produir un moviment imparable.

Els alfaquins, Pollopi i Borom, reverenciats per les gents, predicaven la màgia de la qual estava protegit la Vall de Laguart. Els cristians mai no podrien atacar-nos als moriscos, ja que si arribaven armats, immediatament quedarien encegats i perdrien la vista, per la qual cosa l'arcabussada no faria blanc. I mentre els cristians estaven encegats, vindria a l'empara un cavall verd. A la Serra del Penyó es trobava enfonsat un guerrer i el seu cavall, perquè, segles abans, lluitant contra l'exèrcit del rei En Jaume, un gegant i poderós guerrer anomenat Alfatami havia caigut allà amb el seu cavall de color verd, quedant tots dos sepultats. Però que, arribat el moment, guerrer i corser s'aixecarien per defensar-nos als moriscos dels cristians, si aquests s'atrevien a tornar a envair la vall.

A mitjans de novembre de 1609, un elevat nombre d'homes, dones i nens, provinents de mig centenar de llocs diferents, es van concentrar a la vall, confiats en la protecció del Cavall Verd, i es van afanyar a resistir amb les escasses armes que tenien. El meu pare i jo, vam deixar Confrides on teníem un miserable habitatge. Sobrevivíem dels treballs de temporada que realitzava mon pare, moliner i esquilador. Així, al costat dels de la vall de Guadalest, ens desplacem a reunir-nos amb els altres.

Davant tal multitud, érem uns vint mil, acampats a la Vall de Laguar, i la manca d'una mínima organització, els homes més destacats anomenaren i van proclamar a un cabdill (donant-li nom de Rei) i aquest va ser Gerónimo Millini, mon pare, que per aquelles dates tindria uns 50 anys. Conscients de la pobresa de l'armament que posseïen, fones, pedres i alguna ballesta, mon pare es va afanyar a mobilitzar la fortificació de la Vall de Laguart, i posar en ordre a la gent. Va nomenar, dels provinents de cada vall, un capità, un alferes i sergent.

Es repartien els llocs de defensa als homes amb experiència de guerra que, entre els vint mil, no arribaven a vuit mil. El recompte de l'arsenal va donar com a resultat: cinc-centes boques de foc, gairebé tot pedrenyals, pistoles i escopetes: i dos mosquets, amb uns pocs arcabussos. Tenien un expert en el treball de la pólvora; però feia la pólvora tan forta, que rebentava els canons: els quals els apedaçava un manyà aragonés que estava amb ells.

No es va complir la profecia, els acampats a la Vall de Laguart, no es van fer invisibles i es van enfrontar a cinc mil soldats. El resultat d'aquell combat desigual va ser evident: l'exèrcit va massacrar  milers de moriscs; uns vam anar a buscar refugi  a la serra del Penyó,  en els escarpats cingles del Cavall Verd. Arrossegant el poc que cada un portava. Les dones, vells i nens, amb les mans ensangonades, agafant-se a les argelagues o en els buits de les penyes, en una fugida desesperada cap amunt. Allà, durant uns dies esperant en va el miracle que ens salvés. Per fi, l'exèrcit va aconseguir que 11.000 moriscos es rendiren el 29 novembre 1609 al Cavall Verd; algunes mares preferien espenyar-se amb les seues filles pels barrancs abans de caure en mans dels cristians. Els que van sobreviure van arribar a tan increïble misèria que, no només els pares, per fam, donaven els seus fills als cristians que coneixien; més encara, els venien als soldats estrangers per un tros de pa i per un grapat de figues. Pels camins els portaven mig arrossegant als ports de Dénia i Xàbia, els robaven, els treien els fills, violaven a les dones, els despullaven de la roba amb què vestien; i arribaven tan robats, que uns mig despullats i altres nus del tot, i si no arribaven morts abans, es llançaven al mar per arribar a embarcar.

Recorde les últimes paraules de mon pare, abans de morir als peus del tercer penyal. Estava defensant un pas perquè els nens i les dones pogueren fugir, quan van haver passat tots, em va dir: Tu no et mogues d'aquí. Recorda el nostre joc favorit. Sempre guanyaves. Estira't, tapa't mig cos i no et mogues, ni respires, fins que només sentes pel dia les cigales, o a la nit, els grills.
No sé quant de temps va passar, i si quan m'aixeque eren grills o cigales.

La visió era terrorífica, hi havia centenars de cossos ensangonats, trossejats, morts, tots morts. Molts morts.

Allà només hi era jo i el Cavall Verd, que per desgràcia de tots, no s'havia aixecat.

Com ànima en pena vaig deambular, no sé el temps. Ni sé com vaig aparéixer a casa del meu pare adoptiu.

Fins que el meu vell cos de 73 anys va aguantar, pujava cada diumenge, i recorria la carena de la serra des del Coll de la Garga, fins al primer penyal, el Cavall Verd. A cada penyal o punta de la cresta, unes carrasques, lluitaven, i ho fan encara, per mantenir-se vives. I llavors recordava que allà van amuntegar després els cadàvers dels milers de morts que aquells dies van sembrar la muntanya.
Les carrasques s'alimenten doncs, dels morts, donant-los vida. I per la tortuosa senda, s'entrecreuen zones on grans pedres rectangulars i polides, s'assemblen a làpides funeràries sense nom. Les dones no van morir a la part alta, si no van ser capturades abans, es van espenyar i ho feien abraçades a les seues filles, si les tenien, abans de caure en mans de la soldadesca.
I el Cavall Verd no es va aixecar.

En nom del meu Alà o en nom del meu Déu, el dels cristians, s'ha vessat molta sang innocent.

Déu ens perdone.

EPÍLEG:

Amic lector, si has arribat fins aquí, t'ho agraïsc, la narració que acabes de llegir, pot ser que t'haja agradat. Que la meua narració t'haja transportat a la Vall de Laguart. Al Cavall Verd.

L'expulsió dels moriscos d'Espanya, i en concret de la Marina Alta, pot ser considerat com el primer genocidi de l'Era Moderna a Europa. Es va produir tal despoblació que es va haver de recórrer a la repoblació amb mallorquins i aragonesos, però el guany va ser dels senyors que van posseir les propietats dels expulsats.

Aquesta és una història intemporal, perquè, passen els segles que passen, es repeteix. Els desplaçaments humans, per expulsions, per guerres, per invasions, per grans catàstrofes (fam, o per millorar la seua vida), per la religió o qualsevol altre tipus.

Abans d'escriure aquesta col·laboració he pujat a la muntanya del Cavall Verd, he caminat per les rutes assenyalades i m'he sortit d'elles. He fet fotografies i un vídeo. He intentat reviure, i fer sentir al lector els sentiments que es produeix amb aquesta fugida cap amunt, d'ancians, dones i nens. La pèrdua de casa, la seua terra, els animals de corral, i potser algun va estar en la necessitat de vendre un fill o una filla.
M'agrada acompanyar les meues narracions, amb fotografies relacionades amb el tema de què es tracta. Volia també, en aquesta narració, mostrar els moriscos pujant a l'escarpada muntanya agafant-se als buits de les pedres. De les gents inanimades pel setge i la set. De les dones abraçades a les seues filles saltant al buit.

No, no hi ha fotos, però si m'ho permeten, jo les pose. Han passat quatre segles i no ha canviat res. Només la roba de les persones delaten que no són d'aquell temps.
La història es repeteix, es repeteix i es repeteix. I els que pateixen són els pobres, els febles, els ancians, les dones i els seus nens. No ha canviat res, ni moriscos, ni centreafricans, ni sirians, ni gitanos ...

I nosaltres, tan còmodes, creguts que estem lliures que la nostra sort mai canviarà.

Vicent Ibáñez i Mas
Benissa, maig de 2016
-------------------------------------------

Per a redactar aquest article vaig visitar el Cavall Verd, mes a dalt pots veure el vídeo que encapçala aquest  escrit

Los Moriscos - Vall de Laguart - Cavall Verd

I no va venir el Cavall Verd”, i tambe es pot veure  en el meu canal de You Tube: https://www.youtube.com/user/vibanezm

L´album de fotos titulat  “Vall de Laguart – Cavall Verd”, es pot veure en el meu canal de Flickr:  https://www.flickr.com/photos/vibanezm/albums

He llegit:

-       Del Comtat a La Marina Alta, por dos valles repletos de historia.  valenciaplaza – 19.08.2011
-        La leyenda del Caballo Verde. Información.es - 27.04.2010
-        La masacre del Cavall Verd.  El País- 12.04.2009
-        Expulsión de los moriscos – Wikipedia.


---------------------------------------

Artículo publicado en el libro de fiestas de Moros y Cristianos de Benissa - 2016

“Y no vino el caballo verde.”

Pedro Nebot empezó la anhelada reforma de la casa que sus abuelos heredaron de su tía Blanca.  La casa estaba situada bajo el Collado de la Garga. La tranquilidad que se respira y las vistas que se aprecian le conferían un especial motivo para dedicarla al turismo de montaña. Su padre nunca invirtió nada en su mantenimiento, por lo que la casa, más bien era una ruina.
Se decidió, la adecuaría y le daría un aire antiguo, con baldosas de barro, vigas de madera toscamente trabajada y paredes piedra-vista en el interior ….  Por supuesto que no la privaría de las comodidades de los tiempos actuales: calefacción, aire acondicionado, puertas y ventanas herméticas, wiffi.  Después haría los trámites para incluirla dentro de  la red de casas rurales de la Marina Alta.

Su vida la dedicaba al campo, había heredado unas buenas tierras con olivares, almendros, algarrobos y una huerta a los pies de la fuente de Vernissa. Todo ello y unos cuantos animales de corral, le daba suficiente para vivir.

De vez en cuando, para salir un poco de su círculo rutinario, hacia algún jornal de peón de albañil. Y con ese aprendizaje y su innata habilidad, estaba dispuesto y se atrevía a reformar la casa de la tía Blanca.

Primero, empezó por sanear y dejar aquello que estaba consolidado. Al recortar la argamasa suelta que rejuntaba las piedras de la pared que dá al éste, su picoleta se hundió en un hueco. Escarbó, no era más que una hornacina que había sido tapiada. Mientras retiraba las piedras, ampliando el hueco, pensó que cualquier oquedad era aprovechable. Retirando todo el escombro, sus dedos tropezaron con una cajita metálica. La retiro con precaución, le quito el polvo y, si no se equivocaba, aquello era oro. En la parte superior, tenía grabadas las iniciales Z.Al-M.

Al abrirla, le sorprendió. Había un pliego de hojas amarillentas, con una caligrafía endiablada. La cajita prometía contener joyas o gemas. Pedro, poco versado en letras, curioseo e intentó descifrar que decía, por si contenía algún mensaje que descubriera algún tesoro, pero nada pudo aclarar. 

Al día siguiente, me llamó:  ¿Estarías dispuesto a traducir unos papeles?. Son un galimatías de letras.

Me puse manos a obra. Con no pocas dificultades, pues la caligrafía era de una persona, que aun con una educación escolar básica, indudablemente sufría un perceptible temblor.
Concluí que el manuscrito decía lo  siguiente:

Me llamo Blanca Nebot Morales, y tengo 88 años. Hasta los 8 años me llamaba  Zahraa Al-Mellini, soy hija de Ahmed Sequien Al-Mellini, el Rey de los moriscos de Vall de Laguart.

Desde los 8 años debo mis apellidos a una morisca, y a un cristiano viejo. Francisco Nebot, mi padre adoptivo  era un hombre de toda confianza de Francisco Gómez de Sandoval, marqués de Denia y duque de Lerma, valido del Rey Felipe III de España. Por su probada honradez le encomendó el control y supervisión  de sus propiedades y del gran número de  moriscos del que era señor, en los Valles de Laguart  y del Pop.

Mi padre, el adoptivo, me conto, al día de mi 15 cumpleaños, mi procedencia y la necesidad de mantenerla en secreto. Durante los días siguientes me desgrano los motivos por los que su Señor, el marqués de Denia y el  Rey Felipe III decidieron, por fin, la expulsión, y los hechos acaecidos, de los cuales yo recordaba cuatro o cinco visiones, como fogonazos de arcabuz.

Ahora, que mi cabeza, a pesar de mi edad, esta lúcida, no me resisto a dejar en el olvido lo que viví. Una parte me la contó mi padre adoptivo, la otra, la más sanguinaria, la viví yo.  Lo que a continuación cuento, fue lo que sucedió en los días más aciagos y vergonzosos que mancharon de rojo mi tierra y mis valles, los de la Marina Alta. 
Oí de pequeña que todo el mal empezó en Granada. Allí, el último de nuestros reyes consintió el bautismo obligatorio y abrazar la fe cristiana. La confinación en zonas aparte y cerradas en las poblaciones, las tierras asignadas eran pobres y solo se  les dejaba practicar la albañilería, la agricultura, la medicina y algunas ramas de la artesanía. Se les tenía agotados con el pago de exenciones. 
O todo eso se aceptaba o tenían que tomar el camino del exilio.
Contaba mi padre que unos bravos granadinos se rebelaron en  las Alpujarras, cosa que puso en guardia a los señores cristianos, los cuales consideraban si no seríamos los moriscos la quinta columna de los piratas berberiscos, los cuales asolaban continuamente toda la costa mediterránea.

En la corte del Rey había presiones para que se procediera a la expulsión  por el peligro que entrañábamos. Otras voces apoyaban que se prosiguiera la evangelización, pero con sacerdotes y religiosos doctos y ejemplares, porque era notorio que por no serlo los que hasta ahora lo habían  ocupado, no habían conseguido la integración.
                                                                        
El dia 22 de septiembre de 1609, en cada uno de los pueblos de la Marina Alta unos enviados reales, leen en las plazas, la increíble orden real: en tres días teníamos que presentarnos en algún puerto como el de Denia o Xàbia.

Solo podíamos llevar aquellos bienes que con nuestras manos pudiéramos arrastrar, y amenazaba con la pena de muerte a aquellos que escondiéramos o destruyéramos el resto, ya que el Rey, ordenaba que las propiedades y muebles que no pudiéramos llevar con nosotros, quedaran en propiedad de los señores de los fuéramos vasallos.

Una vez que se fue haciendo efectiva la expulsión en distinto lugares del reino. Fueron tomando conciencia de que la realidad se imponía, y que la expulsión era real y efectiva. Cuando comprendieron que iban a quedar sin nada, que tan solo podían  llevarse lo que pudieran transportar con sus manos. Que sus casas, tierras, animales y demás propiedades serian confiscados. Y que iban a parar a un territorio desconocido y hostil,  pues no eran bien recibidos,  y sin un futuro claro, entonces se produjo un movimiento imparable.

Los alfaquíes, Pollopi y Borom, reverenciados por las gentes, predicaban la magia de la que estaba protegido el Valle de Laguart. Los cristianos nunca podrían atacarnos a los moriscos, puesto que si llegaban armados, inmediatamente quedarían cegados y perderían la vista, por lo que los arcabuzazos no harían blanco. Y mientras los cristianos estaban cegados, vendría en su amparo  un caballo verde. En la sierra se hallaba hundido un guerreo y su corcel, porque, siglos antes, luchando contra el ejército del rey don Jaime, un gigante y poderoso guerrero llamado Alfatami había caído allí con su caballo de color verde, quedando ambos sepultados. Pero que, llegado el momento, guerrero y corcel se levantarían para defendernos a los moriscos de los cristianos, si éstos se atrevían a volver a invadir el valle.

A mediados de noviembre de 1609, un elevado número de hombres, mujeres y niños, provenientes de medio centenar de lugares distintos, se concentraron en el valle, confiados en la protección del Cavall Verd, y se aprestaron a resistir con las escasas armas que tenían. Mi padre y yo, dejamos Confrides donde teníamos una mísera vivienda. Sobrevivíamos de los trabajos de temporada que realizaba mi padre, molinero y esquilador. Así junto a los del valle de Guadalest, nos desplazamos a reunirnos con los demás.

Ante tal multitud, éramos unos veinte mil, acampados en la Vall de Laguart, y la falta de una mínima organización, los hombres mas destacados nombraron y proclamaron a un caudillo (dándole nombre de Rey) y este fue Gerónimo Millini, mi padre, quien por aquellas fechas tendría unos 50 años. Conscientes de la pobreza del armamento que poseían, hondas, piedras y alguna ballesta, mi padre se afanó en movilizar a la fortificar el Valle de Laguart y poner en orden en la gente. Nombró, de los provenientes de cada valle, un capitán, un alférez y sargento.

Se repartían los puestos de defensa a los hombres con experiencia de guerra que, entre los veinte mil, no llegaban a ocho mil. El recuento del arsenal dio como resultado: quinientas bocas de fuego, casi todas pedreñales, pistolas y escopetas: y dos mosquetes, con unos pocos arcabuces. Tenían un experto en el trabajo de la pólvora; pero hacia la pólvora tan recia, que reventaba los cañones, los cuales remendaba un cerrajero aragonés que estaba con ellos.

No se cumplió la profecía, los acampados en el Valle de Laguar, no se hicieron invisibles y se enfrentaron a cinco mil soldados. El resultado de aquel combate desigual fue evidente: el ejército  masacró a miles de moriscos, unos fuimos a buscar refugió en los escarpados riscos del Cavall Verd. Arrastrando lo poco que cada uno llevaba. Las mujeres, viejos y niños, con las manos ensangrentadas, agarrándose

a las aliagas o en los huecos de las peñas, en una huida desesperada hacia lo alto. Allí, durante unos días esperando en vano el milagro que nos salvara. Por fin, el ejército consiguió que 11.000 moriscos se rindieran el 29 de noviembre de 1609 en el Cavall Verd, algunas madres preferían despeñarse con sus hijas por los barrancos antes que caer en manos de los cristianos. Los que sobrevivieron llegaron a tan increíble miseria que no sólo los padres por hambre daban sus hijos a los cristianos que conocían, más aún, los vendían a los soldados extranjeros por un trozo de pan y por un puñado de higos. Por los caminos los llevaban medio arrastrando a los puertos de Denia y Xàbia, les robaban,  les quitaban los hijos, violaban  a las mujeres, les despojaban de la ropa con que vestían; y llegaban tan desvalijados, que unos medio desnudos y otros desnudos del todo, y si no llegaban muertos antes,  se arrojaban al mar por llegar a embarcarse...

Recuerdo las últimas palabras de mi padre, antes de morir a los pies del tercer peñón. Estaba defendiendo un paso para que los niños y las mujeres pudieran huir, cundo hubieron pasado todos me dijo: Tú no te muevas de aquí. Recuerda nuestro juego favorito. Siempre ganabas. Tiéndete, tapate medio cuerpo y no te muevas, ni respires, hasta que solo oigas por el día las cigarras, o por la noche los grillos.
No sé cuánto tiempo paso, y si cuando me levante  eran  grillos o cigarras.

La visión era terrorífica, había cientos de cuerpos ensangrentados, troceados, muertos, todos muertos. Muchos muertos.

Allí solo estaba yo y el Cavall Vert,  que para desgracia de todos no se había levantado.

Como alma en pena deambule no sé cuánto tiempo. Ni se cómo aparecí en casa de mi padre adoptivo.

Hasta que mi viejo cuerpo de 73 años aguantó, subía cada domingo, y recorría la cresta de la montaña desde el “Collado de la Garga”, hasta el primer peñón del “Cavall Verd”. En cada peñón o punta de la cresta, unas carrascas, luchaban, y lo hacen aun,  por mantenerse vivas. Y entonces recordaba que allí amontonaron después los cadáveres de los millares de muertos que aquellos días sembraron la montaña.

Las carrascas se alimentan pues, de los muertos, dándoles vida. Y por la tortuosa senda, se entrecruzan zonas donde grandes piedras rectangulares y pulidas, se asemejan a lapidas funerarias sin nombre.  Las mujeres no murieron en lo alto, si no fueron apresadas antes, se despeñaron, y lo hacían abrazadas a sus hijas, si las tenían, antes de caer en manos de la soldadesca.

Y el Cavall Vert no se levantó.

En nombre de mi Ala o en nombre de mi Dios, el de los cristianos, se ha derramado mucha sangre inocente.

Dios nos perdone.

EPILOGO:

Amigo lector si has llegado hasta aquí, te lo agradezco, la narración que acabas de leer, puede que te haya gustado. Que mi narración te haya transportado al Valle de Laguart. Al Cavall Verd.

La expulsión de  los moriscos de España, y en concreto de La Marina Alta, puede ser considerado como el primer genocidio de la Era Moderna en Europa. Se produjo tal despoblación que se tuvo que recurrir a la repoblación con mallorquines y aragoneses, pero la ganancia fue de los señores que poseyeron las propiedades de los expulsados.

Esta es una historia intemporal,  porque, pasen los siglos que pasen, se repite. Los desplazamientos humanos, por expulsiones, por guerras, por invasiones, por grandes catástrofes (hambrunas, o por mejorar su vida), por la religión o cualquier otro tipo.

Antes de escribir esta colaboración he subido a la montaña del Cavall Verd, he caminado por las rutas señaladas y me he salido de ellas. He hecho fotografías y un video. He intentado revivir, y hacer sentir al lector los sentimientos que se produce con esa huida hacia arriba, de ancianos, mujeres y niños. La pérdida de su casa, su tierra, los animales de corral, y quizás alguno estuvo en la necesidad de vender un hijo o una hija.

Me gusta acompañar a mis narraciones, con fotografías relacionadas con el tema del que se trata. Quería también, en esta narración, mostrar a los moriscos subiendo a la escarpada montaña agarrándose a los huecos de las piedras. De las gentes inánimes por el asedio y la sed. De las mujeres abrazadas a sus hijas saltando al vacío.

No, no hay fotos, pero si me lo permiten, yo se las pongo. Han pasado cuatro siglos y no ha cambiado nada. Solo las ropas de las personas delatan que no son de aquel tiempo.


La historia se repite, se repite y se repite. Y quienes sufren son los pobres, los débiles, los ancianos, las mujeres y sus niños. Nada ha cambiado, ni moriscos, ni centroafricanos, ni sirios, ni gitanos  ….

Y nosotros, tan cómodos, creídos de que estamos libres de que nuestra suerte nunca cambiara.


Vicent Ibañez i Mas
Benissa, Mayo de 2016

-----------

Para redactar este articulo visite el Cavall Verd, podéis ver el vídeo que encabeza este escrito

I no vino el Caballo Verde”, i también se puede ver en mi canal de You Tube: https://www.youatube.com/user/vibanezm

El album de fotos titulado  “Vall de Laguart – Cavall Verd”, se puede ver en mi canal de Flickr:  https://www.flickr.com/photos/vibanezm/albums

He leído:

         Del Comptat a La Marina Alta por dos valles repletos de historia.  valenciaplaza – 19.08.2011
-        La leyenda del Caballo Verde. Información.es - 27.04.2010
-        La masacre del Cavall Vert.  El Pais- 12.04.2009
     Expulsión de los moriscos – Wikipedia.

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...