Espantat. 150 dies després.

Si la política vella i l'autobombo eren els pecats a redimir. Si la transparència, la veritat i el diàleg eren les banderes. Si escoltar al poble, donar-li la paraula, era la fi, no sembla que s'estiga aconseguint. Almenys no ho percebeix.

Abans de res, veig que el model participatiu, l'interès públic per participar, s'ha refredat. Vegem el Fòrums Reiniciem. Fins i tot, vegem que amb el trasllat dels plens a les Cases de la Puríssima, el col·lapse s'ha produït al pati de regidors, en contrast amb el ampli que queda el pati de butaques.

Haurem de reconèixer que no ha enganxat aquest model, siga que no s'encerta en el plantejament, o va ser una resposta a l'afartament de la situació . Els Fòrums són reunions famíliars  i els Plens, per molt ànim, canvi de ubicació, despeses pel condicionament del lloc,  escassament van els representants dels mitjans de comunicació i algun familiar.

No em tlldeu ara d'aigua festes. O tíldeume del que vulgueu. així és i als fets i imatges em remet.
-------------

També, el vell vici. Encara que ens lliurem dels assessors per designació directa, tenim la sort de tenir-los en nòmina. No per això són millors que els feliçment jubilats. Els assessors actuals, son de la família, i ara i en temps passat tenen i tenien la mateixa capacitat. Ell vici de saltar-se el escalafo, donar crèdit a qui desconeix tots els angles de la siuacio. Després, quan intenten resoldre la situació, la desconfiança s'ha instal·lat.

------------

Observe, que el tripartit, pareix que per això de, a veure qui s'emporta el gat a l'aigua en les pròximes, pugnen entre ells i amb l'oposició. Les regidories són, com al principi dels temps, regnes de taifes.

Si és obligació del l'organització municipal realitzar tot el que sigui necessari per a gestionar els serveis que la llei li encomana, sense discriminacions o favors. I la llei també estableix el secret professional, la defensa de la privacitat i l'obligació del treballador públic de posar en coneixement de la justícia, la injustícia. Si és així, no entenc perquè s'ha de pregonar allò que és obligació, tret que tornem a l'autobombo. I l'autobombo és inseguretat.
-----------

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Percebeix una tendència a magnificar una cosa que a nivell del poble és gairebé normal. Que amb un rebló, estaria bé, però es rebla i rebla, com esperant que algú fique la pota. Em sembla una suprema tonteria la proposta de pintar els bancs de la plaça de l'Església Vella, i pel motiu que es fa. Primer perquè es trenca la norma del casc antic, i per una altra, es pot ser més original i no copiar ...... ?.

Podrien els andalusos demanar la instal·lació de la bandera a l'Estàtua de la Llibertat i pintar la peanya de la senyora dolors Piera de blanc i verd. Els catòlics la instal·lació a la part alta de l'antena de l'edifici consistorial l'Ull de la providència, o Ull que tot ho veu. I els que opinen que la Roca 17 no existeix, demanar la instal·lació d'un aquari a la Lonja.

No em tildeu ara de tenir prejudici sexual. O tíldeume del que vulgeu. El que vull expressar és que cal valorar i equilibrar les campanyes, lloables totes, i no caure en la pesadesa (conseguint  l´efecte contrari) u obviant altres tan lloables com la que més.
--------------

I en fi, he notat una tendència a fabricar eslògans. Frases de curt recorregut, que al cap no es materialitzen en beneficis per al conjunt de la comunitat.

No em tildeu de carca, O tíldeume del que vulgueu.  El que vull expressar és que, per exemple "sabem on són les nostres arrels", m'ho expliquen. De cepelló ens van portar a gairebé tots. Desarróllenme la idea. Amb frases buides, sense acció, o una idea del fi que es persegueix, a mi i a la majoria els sona a jeroglífic.
----------------

En nomenar la Llotja, recorde que he vist dues coses en el capítol d'inversions de pressupost. I em va sorgir:

-  Han valorat que la despesa de 100.000 euros per a l'ascensió a la sala de la Llotja és proporcionat al que en aquella sala es va a oferir ?.

- Renovació de la cartelleria i la senyalítica 25.000 euros. Tres canvis de cartelleria he viscut. El primer placa metàl·lica, després rajoles, després, no fa gaire, canvi de cartells. Passa, que no es fa amb un criteri de durabilitat  i possibilitat d'actualizacio, al temps que mai s'acaba la senyalització o la numeració de policia.

-----------------

¿Quan van decidir formar el tripartit, no se'ls escaparia que la frontissa obria cap a fora i cap a dins ?.

-----------------

MANIFEST QUE VAIG SIGNAR

Manifest: Reiniciem el poble

  ...................................

Espantado. 150 días después.

 

Si la vieja política y el autobombo eran los pecados a redimir. Si la transparencia, la verdad y el diálogo eran las banderas. Si escuchar al pueblo, darle la palabra, era el fin. No parece que se esté consiguiendo. Al menos no lo percibo.

En primer lugar, veo que el modelo participativo, el interés público para participar, se ha enfriado. Miremos los Foros de Reiniciem. Incluso, observemos que, con el traslado de los plenos a las Casas de la Puríssima, el colapso se produjo en el patio de concejales, en contraste con el amplio espacio que queda ahora el patio de butacas.

Tendremos que reconocer que no ha llegado al ciudadano este modelo de política, sea porque no se acierta en el planteamiento, o tal vez porque fue una respuesta al hartazgo de la situación política anterior. Los Foros son reuniones familiares y los Plenos, por mucho ánimo, cambio de ubicación, gastos para el acondicionamiento del lugar, escasamente van los representantes de los medios de comunicación y algún familiar.

No me tildéis ahora de aguafiestas. O tildadme de lo que os apetezca. Así son los hechos y a las imágenes me remito.

También, el viejo vicio. Aunque nos libramos de los asesores por designación directa, tenemos la suerte de tenerlos en nómina. No por ello son mejores que los felizmente jubilados. Los asesores actuales, son de la familia, y ahora y en tiempos pasados tienen y tenían la misma capacidad: El vicio de saltarse el escalafón y dar crédito a quien desconoce todos los ángulos de la situación. Después, cuando intentan resolver la situación, la desconfianza se ha instalado.

Observo, que el tripartito, parece que por eso de ver quien se lleva el gato al agua en las próximas elecciones municipales, pugnan entre ellos y con la oposición. Las concejalías son, como al principio de los tiempos, reinos de taifas.

 Si es obligación de la organización municipal realizar todo lo que sea necesario para gestionar los servicios que la ley le encomienda, sin discriminaciones o favores. Y la ley también establece el secreto profesional, la defensa de la privacidad y la obligación del trabajador público de poner en conocimiento de la justicia, la injusticia. Si es así, no entiendo porque hay que pregonar lo que es obligación, salvo que volvamos al autobombo. Y el autobombo es inseguridad.

Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.

Percibo una tendencia a magnificar algo que a nivel del pueblo es casi normal. Que, con un remache, estaría bien, pero se remacha y remacha, como esperando que alguien meta la pata. Me parece una suprema tontería la propuesta de pintar los bancos de la Plaça de l’Església Vella, y por el motivo que se hace. Primero porque se rompe la norma del casco antiguo, y por otra, se puede ser más original y no copiar…

Podrían los andaluces pedir la instalación de la bandera en la “Estatua de la Libertad” y pintar la peana de la señora Dolores Piera de blanco y verde. Los católicos la instalación en la parte alta de la antena del edificio consistorial el Ojo de la providencia u Ojo que todo lo ve. Y los que opinan que la Roca 17 no existe, pedir la instalación de un acuario en la Lonja.

No me tildéis ahora de tener prejuicio sexual. O tildadme de lo que queráis. Lo que quiero expresar es que hay que valorar y equilibrar las campañas, loables todas, y no caer en la pesadez (consiguiendo el efecto contrario) u obviando otras tan loables como las que más.

Y, en fin, he notado una tendencia a fabricar eslóganes. Frases de corto recorrido, que al fin no se materializan en beneficios para el conjunto de la comunidad.

No me tildéis de carca, O tildadme de lo que queráis. Lo que quiero cuestionar es que, por ejemplo, uno de los eslóganes utilizados "sabemos dónde están nuestras raíces", me lo expliquen. De cepellón nos trasplantaron a casi todos. Desarróllenme la idea. Con frases vacías, sin acción, o una idea del fin que se persigue, a mí y la mayoría nos suena a jeroglífico.

Al nombrar la Lonja, recuerdo que he visto dos cosas en el capítulo de inversiones de presupuesto. Y me surgieron varias cuestiones:

- ¿Han valorado que el gasto de 100.000 euros para la ascensión en la sala de la Lonja es proporcionado a lo que en aquella sala se va a ofrecer?

- Renovación de la cartelería y la señales 25.000 euros. Tres cambios de cartelería he vivido. El primero, placas metálicas, después baldosas, luego, no hace mucho, cambio de carteles. Pasa, que no se hace con un criterio de durabilidad y posibilidad de actualización, al tiempo que nunca se acaba la señalización o la numeración de policía.

¿Cuándo decidieron formar el tripartito, no se les escaparía que las bisagras se abren hacia fuera y hacia dentro.

Fills de Frare (hijos de fraile).

Costereta del Convent

En el moment que estic entrant a casa meua sonen dos tocs de campana. És la campana que porta per nom La Immaculada Concepció, la major de les instal·lades al campanar del Convent Franciscà de Benissa. La que va apadrinar la meua mare el 1992. Està anunciat que són dos quarts de dotze.

Dimecres vam menjar amb la meua mare, el meu amic Gustavo Parra i jo. El meu convidat, pregunta tot, vol conèixer els costums dels habitants de la terra que està visitant. La major part del temps, és el Convent Franciscà, a una distància de 50 metres de casa meua, el que acapara la conversa.

L'any 2011 es van complir 400 anys de l'arribada dels Franciscans a Benissa. En 1613 van fundar el Convent de la Immaculada Concepció. Aquest mateix edifici que hem admirat abans d'entrar a casa. En observat detingudament, hem comprovar que té un marcat caràcter defensiu i amb certes reminiscències renaixentistes. L'existència de matacans sobre els punts febles de l'edifici, les portes, sumaven un altre refugi més, al costat de la muralla que envoltava la població de Benissa, davant els atacs pirates.

La meua mare després del dinar va narrar al meu amic Gustavo, que el seu avi va ser durant una època, administrador dels religiosos, ja que els frares no podien tocar diners, a causa del vot de pobresa. També que el Convent es comunicava amb l'edifici construït amb posterioritat al carrer Escoto, mitjançant un túnel.

Avui l'antic Seminari és propietat de l'Ajuntament. En aquest seminari, durant anys, es van formar i van preparar milers de joves, els quals, amb el temps aclarien les seves idees i sortien cap a la vida seglar o prosseguien els estudis, finalitzant en l'ordenació sacerdotal.

Cúpula i derrere el seminari.

 Es queixava la mare de l'escassetat de frares i que els pocs que quedaven estaven molt xacrosos. Pessimista, deia que:

- Qualsevol dia tanquen i ens anem a quedar sense Franciscans.

Jo, antic seminarista, mentre escoltava a la meua mare, recordava la multitud que abarrotava l'església conventual en commemoracions com el Corpus del Convent o la festivitat de Sant Francesc. Al pare Agustí Baselga dirigint el cor de seminaristes, cantant: "Les empremtes del cabdill enamorat seguim amb fervor ....".

A la meva memòria també m'arriba el record de Fra Humil Soria Pons, en procés de santificació, immortalitzat en pedra a la placeta del Convent i reposant el seu cos a l'església. El pare Antoni, tan estimat pel poble de Benissa. El pare Arbona, home del temps a la localitat i col·laborador del Centre Meteorològic, i altres tants pares, professors o amics: Pellicer, Manresa, Agulló, Llorca, Rius, Porturas, Canet, Jordi, Llombart, Camps, Nadal ...

Jo fent video a la plaçeta del Convent

La crisi vocacional és greu. Potser la revelació a la Porciúncula a Francesc d'Assís, sobre la seva missió, la de la predicació, ensopeguin amb el món actual: «La collita és abundant i els obrers pocs; pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Poseu-vos en camí! Mireu que us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies; i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa." (Lluc 10, 1-9).
 
Quan li he dit a la meva mare:

  - He sentit que a l'agost tanquen el Convent. 

La seua contestació ha estat:

 - Ai! Puríssima Xiqueta.
 Des de 2015 han mort a l'orde franciscà 48 frares (2 d'ells a Benissa) i les vocacions amb prou feines han aportat 3 joves.

Benissa perd una de les seves senyes d'identitat. Els 400 anys de presència dels seguidors de Francesc d'Assís a Benissa, sens dubte, ens han marcat, no només en el caràcter religiós, sinó en, l'espiritual, cultural, musical, acció social ...

 HIJOS DE FRAILE

Puerta de la Iglesia del Convento

En el momento que estoy entrando en mi casa suenan dos toques de campana. Es la campana que lleva por nombre La Inmaculada Concepción, la mayor de las instaladas en el campanario del Convento Franciscano de Benissa. La que apadrinó mi madre en 1992. Está anunciado que son las once y media.

El miércoles comimos con mi madre, mi amigo Gustavo Parra y yo. Mi invitado, pregunta todo, quiere conocer las costumbres de los habitantes de la tierra que está visitando. La mayor parte del tiempo, es el Convento Franciscano, a una distancia de 50 metros de mi casa, el que acapara la conversación.

En el año 2011 se cumplieron 400 años de la llegada de los Franciscanos a Benissa. En 1613 fundaron el Convento de La Inmaculada Concepción. Ese mismo edificio que hemos admirado antes de entrar a casa. Al observarlo detenidamente, comprobamos que tiene un marcado carácter defensivo y con ciertas reminiscencias renacentistas. La existencia de matacanes sobre los puntos débiles del edificio, las puertas, sumaban otro refugio más, junto a la muralla que rodeaba la población de Benissa, ante los ataques piratas.

Mi madre tras la comida narró a mi amigo Gustavo, que su abuelo fue durante una época, administrador de los religiosos, ya que los frailes no podían tocar dinero, debido al voto de pobreza. También que el Convento se comunicaba con el edificio construido con posterioridad en la calle Escoto, mediante un túnel.


Hoy el antiguo Seminario es propiedad del Ayuntamiento. En dicho seminario, durante años, se formaron y prepararon millares de jóvenes, los cuales, con el tiempo aclaraban sus ideas y salían hacia la vida seglar o proseguían los estudios, finalizando en la ordenación sacerdotal.

Cupula y seminario

Se quejaba mi madre de la escasez de frailes y que los pocos que quedaban estaban muy achacosos. Pesimista, decía que:  - Cualquier día cierran y nos quedamos sin Franciscanos.

Yo, antiguo seminarista, mientras escuchaba a mi madre, recordaba la multitud que abarrotaba la iglesia conventual en conmemoraciones como el Corpus del Convento o la festividad de San Francisco. Al padre Agustín Baselga dirigiendo el coro de seminaristas, cantando: “Las huellas del caudillo enamorado sigamos con fervor ….”.

A mi memoria también me llega el recuerdo de Fray Humilde Soria Pons, en proceso de santificación, inmortalizado en piedra en la Plaçeta del Convent y reposando su cuerpo en la iglesia. El pare Antoni, tan querido por el pueblo de Benissa. El padre Arbona, hombre del tiempo en la localidad  y colaborador del Centro Meteorológico, y otros tantos padres, profesores o amigos: Pellicer, Manresa, Agulló, Llorca, Ríos, Porturas, Canet, Jordi, Llombart, Camps, Nadal…

La crisis vocacional es grave. Quizás la revelación en la Porciúncula a Francisco de Asís, sobre su misión, la de la predicación, tropiece con el mundo actual: «La mies es abundante y los obreros pocos; rogad, pues, al dueño de la mies que mande obreros a su mies. ¡Poneos en camino! Mirad que os mando como corderos en medio de lobos. No llevéis talega, ni alforja, ni sandalias; y no os detengáis a saludar a nadie por el camino. Cuando entréis en una casa, decid primero: “Paz a esta casa.” (Lucas 10, 1-9).

La costereta del Convent

Cuando le he dicho a mi madre:

 - He oído que en agosto cierran el Convento.

Su contestación ha sido:  

-  Ay! Puríssima Xiqueta.

Desde 2015 han muerto en la orden franciscana 48 frailes (2 de ellos en Benissa) y las vocaciones apenas han aportado 3 jóvenes.

Benissa pierde una de sus señas de identidad. Los 400 años de presencia de los seguidores de Francisco de Asís en Benissa, sin duda, nos han marcado, no solo en el carácter religioso, sino en, el espiritual, cultural, musical, acción social…

La vara de l'alcalde.

La vara d'alcalde és una espècie de petit bàcul o bastó, curt i fràgil, normalment ornamentat amb una empunyadura metàl·lica, en plata o bronze, de vegades acordonada, que els alcaldes subjecten a les mans, i exhibeixen, durant els actes públics solemnes, en els quals cal, o correspon, ressaltar la presència i el poder del càrrec.

https://es.wikipedia.org/wiki/Vara_de_alcalde

De vegades es creen polèmiques de temes que no són transcendentals per als ciutadans, i en algun cas es venen com grans conquestes. Un, de vegades pensa, que només serveixen per desviar el debat d'altres assumptes de més profunditat, o perquè no hi ha més idees, o per lluir medalles. Considerar una gran conquesta alguna cosa que no està en litigi, que no té una gran transcendència i no millora substancialment la qualitat de vida dels ciutadans, estaran amb mí, serà una conquesta, però menor.

Canviar o modificar tradicions que no estan en qüestió, i exhibir una intransigència dubitativa amb un, allà dic bé, després dic no, i ara dic ni parlar ..., pot crear un estat d'opinió, i pot ser que uns consideren necessari, però ...... dues setmanes abans de les festes patronals, no és, crec jo, la millor "Entrada de la Murta".

No entenc bé, com per al canvi d'ubicació de les tradicionals vaquetes, fos motiu de referèndum i no s'hagin proposat preguntar, si s'està d'acord amb la representació institucional al passeig de la Purissima Xiqueta pels carrers de Benissa, o no s'està.

Horror !!!!. Ja no veuré aquella bella imatge de l'Alcalde lligant la vara de primer edil, amb el llaç blau en la peanya del reliquiari que conté el quadre de la Patrona de Benissa, o algun conegut franciscà, citat en aquest assumpte, fent aquest lligat suplint a l'Alcalde . Que detall tan bonic ens perdrem.

Ostres !!!!. Deformació professional. M'adone que hi ha alguna irregularitat. Durant tot l'any té la vara d'alcalde a les seues mans l'àngel que l'acompanya a la patrona en l'altar major de la qual orgullosament anomenem Catedral de la Marina.

Repàs el Reglament d'Honors i Distincions de l'Ajuntament de Benissa. Deu meu !!!. (Amb perdó de la laïcitat), no existeix tal figura, no hi l'alcaldessa per un dia, per un any, o perpètua. Obrim expedient informatiu !!.

No augurem molta aclariment. Durant els 41 anys de democràcia, la Patrona va seguir rebent l'honor de passejar pels carrers de Benissa amb el bastó lligat per l'Alcalde de torn, al peu del reliquiari. No, rectifique, en el període en què el PSOE va governar, també hi va haver polèmica sobre la ubicació de la corporació municipal en la processó de la Patrona, que el primer any es va substanciar amb la integració dels mateixos en les fila com qualsevol ciutadà. No recordo el que va durar la grip. Per cert, a propòsit del lligat de la vara, cada any, el responsable del ancorat del reliquiari refeia el nus que el susdit alcalde de torn, nerviós, havia deixat fluix.

La culpa, doncs, serà dels d'abans, d'aquell senyor baixet de la botiga de ciris, medalles i objectes religiosos, d'Acció Catòlica, de l'Adoració Nocturna o de la Guàrdia de Franco.

O seran les cròniques les que algun dia diran qui o qui van perpetrar tal disbarat. Possiblement hi hagi un motiu, - però senyors !! -, la legalitat. No veig, excepte superior i millor opinio, dictar decret executiu ordenant als agents de la Policia Local, ....... un moment, ....... la Policia Local va acompanyant la Patrona ... .. dilema doncs, un altre dilema, .... Aniran ?. No aniran ?. Com deia, no cap altra que retirar-li la vara d'alcalde i restituir al seu legal i únic propietari, i sumar, als ja aconseguits, un dret més per a la ciutadania. En aquest cas la laïcitat activa i plena de Benissa.

S'ha acabat allò de "Benissero, fill de frare" serà d'un altre ofici, però de frare, res.

Bones, religioses, laiques i lúdiques festes.

Visca La Nostra Patrona!!!!!!. Que malgrat tot, i per ella,  aquests dies ens reuneix a tots els benissers, els de naixement, els d'adopció i els de residència.

Visca La Puríssima Xiqueta !!!.

                                                                                                                           

 --------------------------------------

    La vara del Alcalde.                                 

La vara de alcalde es una especie de pequeño baculo o bastón, corto y frágil, normalmente ornamentado con una emuñadura metálica, en plata o bronce, a veces acordonada, que los alcaldes sujetan en sus manos, y exhiben, durante los actos públicos solemnes, en los cuales es preciso, o corresponde, resaltar la presencia y el poder del cargo. 

https://es.wikipedia.org/wiki/Vara_de_alcalde 

A veces se crean polémicas de temas que no son trascendentales para los ciudadanos, y en algún caso se venden como grandes conquistas. Uno, a veces piensa,  que solo sirven para desviar el debate de otros asuntos de más profundidad, o porque no hay más ideas,  o  para lucir medallas.  Considerar una gran conquista en algo que no está en litigio, que no tiene una gran trascendencia y no mejora sustancialmente la calidad de vida de los ciudadanos, estaran conmigo, será una conquista, pero menor. 

Cambiar o modificar tradiciones que no están en cuestión, y exhibir una intransigencia dubitativa con un,  allá  digo bien, después  digo no, y ahora digo ni hablar …, puede crear un estado de opinión,  y puede que unos consideren  necesario, pero …… dos semanas antes de las fiestas patronales, no es, creo yo,  la mejor “Entrada de la Murta”.

No entiendo  bien,  como para el cambio de ubicación de las tradicionales vaquillas,  fuera motivo de referéndum y no se hayan propuesto preguntar,  si se está de acuerdo con la representación institucional en el paseo de la Purissima Xiqueta por las calles de Benissa, o no se está.

Horror!!!!. Ya no veré aquella bella imagen del Alcalde atando la vara de primer edil, con el lazo azul  en la peana del relicario que contiene el cuadro de la  Patrona de Benissa, o algún conocido  franciscano, citado en este asunto, haciendo ese atado supliendo  al Alcalde. Que detalle tan bonito nos vamos a perder.

Ostras!!!!. Deformación profesional. Me doy cuenta que hay alguna irregularidad. Durante todo el año tiene la vara de alcalde en sus manos el ángel que la acompaña a la Patrona en el altar mayor de la que orgullosamente llamamos Catedral de La Marina. 

Repaso el Reglamento de Honores y Distinciones del Ayuntamiento de Benissa. Dios mio!!!. (con perdón de la laicidad), no existe tal figura, no existe la alcaldesa por un día, por un año, o perpetua. Ábrase expediente informativo!!. 

No auguramos mucha aclaración. Durante los 41 años de democracia, la Patrona siguió recibiendo el honor de pasear por las calles de Benissa con el bastón atado por el Alcalde de turno, al pie del relicario. No, ...  rectifico, en el periodo en que el PSOE gobernó, también hubo polémica sobre la ubicación de la corporación municipal en la procesión de la Patrona, que el primer año se sustancio con la integración de los mismos en las fila como cualquier ciudadano. No recuerdo lo que duro la gripe. 

Por cierto, a propósito del atado de la vara, cada año, el responsable del anclado del relicario rehacía el nudo que el susodicho Alcalde de turno, nervioso, había dejado flojo.

La culpa, pues,  será de los de antes, de aquel señor bajito de la tienda de cirios, medallas y objetos religiosos, de Acción Católica, de la Adoración Nocturna o de la Guardia de Franco. 

O serán las crónicas las que algún día  dirán  quién o quienes perpetraron tal desaguisado.  Posiblemente exista un motivo, - pero señores!! -, la legalidad.  No veo, salvo superior y mejor parecer, dictar decreto ejecutivo ordenando a los agentes de la Policía Local, …….  un momento, ……. la Policía Local siempre ha ido acompañando a la Patrona ….. dilema pues, otro dilema, …. Irán?. No irán?. Como decía, no cabe otra que retirarle la vara de Alcalde y restituirla a su legal y único dueño, en aras a sumar, a los ya conseguidos, un derecho más para la ciudadanía. En ese caso la laicidad activa y plena  de Benissa. 

Se acabó lo de “Benissero, hijo de fraile” será de otro oficio, pero de fraile, nada.

Felices, religiosas, laicas y lúdicas fiestas.

¡¡¡ Viva nuestra Patrona !!!!. Que a pesar de todo, estos días nos reúne a todos los benisseros, los de nacimiento, los de adopción y los de residencia. 

 

¡¡¡ Viva La Purísima Xiqueta !!!.

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

La meua ràbia

Cada any, un grup de persones amb un comú interès, ens reunim, revivim la història, recordem fets i situacions. Observem els progressos, com si d'una passada de revista militar es tractés.

Aquest any, dos temes van ser els que van acaparar el temps d'esta reunió: les excepcionals pluges de febrer i la situació en què es troba el Servei, davant la manca de personal.

Les jubilacions, les baixes per malaltia, les places vacants no cobertes i les cobertes però traslladades a altres menesters, tenen al Servei Municipal d'Aigües Potables de Benissa, en un estat d'acumulació d'expedients, retard en la reparació d'avaries, i manteniment precari d'instal·lacions .

Durant 36 anys de la meua vida, vaig viure el dia a dia del servei. En els 12 últims anys em vaig deixar mig cervell,  juntament amb la resta del personal, arribant a ser un servici pioner, i tot i ser municipal, vam aconseguir tenir una xarxa eficient, unes instal·lacions modernes, que cap de les concessions dels municipis veïns tenia:

-Telemando de les instal·lacions.
- Tele-lectura de comptadors sectorialitzats.
- Tele-lectura de comptadors domiciliaris.
- Pàgina web interactiva, amb accés a facturació i lectura de comptadors.
- Renovació de xarxes en el casc urbà i la zona Fanadix.
- Renovació i actualització de les instal·lacions d'extracció, bombament, conducció, emmagatzematge, desinfecció, control sanitari i distribució.

Quant usuaris, companys i professionals relacionats amb el subministrament d'aigua, li diuen a Vicent Ibañez  (sóc jo), "això no és el que era", i m'interesse del perquè d'aquesta opinió, ensopege amb les prioritats que ara mateix són objecte de debat:

- Que la Banda de música en la processó de Divendres Sant la paguen els de la processó.
- No participar en les cercaviles i processó de les festes patronals.
- Crear perfils ficticis a les xarxes socials, per tal de contrarestar les crítiques negatives que mitjans digitals i fòrums publiquen.

Quan conec l'estat precari en personal i que alguns es mofen amb acudits fàcils.

Quant sospite politiqueria.

Quan em consta que no és a causa d'una mala gestió dels responsables del Servei, ja que la situació és coneguda pels responsables polítics actuals i anteriors i amb antelació suficient, així com, també el departament responsable de la provisió d'aquests llocs, i recordat amb insistència, per res m'omple d'orgull el bon funcionament quant jo era responsable, més aviat em produeixen una ràbia infinita.

I no em resigne, per mi i per tots aquells que han fet possible aquest servei,  a que quede així ......

------------------
Recomane el visionat d´aquet video.

-------------------------------------------
MI  RABIA

Cada año, un grupo de personas con un común interés, nos reunimos, revivimos la historia, recordamos hechos y situaciones. Observamos los progresos, como si de un pase de revista militar se tratase.

Este año, dos temas fueron los que acapararon el  tiempo de esa reunión: las excepcionales lluvias de febrero y la situación en que se encuentra el Servicio, ante la falta de personal.

Las jubilaciones, las bajas por enfermedad, las plazas vacantes no cubiertas y las cubiertas pero trasladadas a otros menesteres, tienen al Servicio Municipal de Aguas Potables, en un estado de acumulación de expedientes, retraso en la reparación de averías, y mantenimiento precario de instalaciones. 

Durante 36 años de mi vida, viví el día a día del Servicio. En los 12 últimos años me dejé medio cerebro junto con el resto del personal, llegando a ser un servicio pionero,  y a pesar de ser municipal, conseguimos tener una red eficiente, unas instalaciones modernas, que ninguna de las concesiones de los municipios vecinos tenia:

-Telemando de las instalaciones.        

- Tele-lectura de contadores sectorializados.

- Tele-lectura de contadores domiciliarios.

- Pagina web interactiva, con acceso a facturación y lectura de contadores.

- Renovación de redes en el casco urbano y en la zona Fanadix.

- Renovación y actualización de las instalaciones de extracción, bombeo, conducción, almacenamiento, desinfección, control sanitario y distribución.

Cuando usuarios y profesionales relacionados con el suministro de agua, le dicen a Vicent Ibañez (que soy yo), “esto no es lo que era”, y me intereso del porqué de esa opinión, me tropiezo con las prioridades que ahora mismo son objeto de debate: 

-        No pagar la participación de la Banda de música en la procesión de Viernes Santo.

-        No participar en los pasacalles y procesión de las Fiestas Patronales.

-        Crear perfiles ficticios en las redes sociales, con el fin de contrarrestar las críticas negativas que medios digitales y foros publican.

Cuando conozco el estado precario en personal y que algunos  se mofan con chistes fáciles.  

Cuando sospecho que es politiqueria.

Cuando me consta que no es debido a una mala gestión de los responsables del Servicio, ya que la situación  es conocida por los responsables políticos actuales y anteriores  y con antelación suficiente, así como, también  el departamento responsable de la provisión de dichos puesto y recordado con insistencia,  para nada me llenan de orgullo el buen funcionamiento cuando yo era responsable, más bien me producen una rabia infinita. 

Y no me resigno, por mi y por todos aquellos que han hecho posible este Servicio,  a quede así ……

BERNAT

Després de llegir tot el que s'ha escrit aquests dies sobre Bernat Capó, m'angoixa que algú pense que em vaig arrogar un coneixement i una amistat comparable als que sobre ell han escrit.

Va ser en 1975 quan recorde sentir parlar de Bernat Capo.

Vaig anar amb el meu oncle Benjamí al seu xalet de la Costera del Mar, a Moraira.

Anava a començar 5è de batxiller i no volia seguir estudiant. Es van confabular tots, i amb l'excusa de buscar-me una feina em portaven a casa d'uns i altres amics que en compte de proporcionármelo, repetien  la cansoneta de "estudia que després et penediràs".

No va ser aquest el cas. No recordo res especial, només em va quedar la impressió d'un home seriós.

El primer llibre que vaig llegir de Bernat va ser el "Viatge al Solar Morisc". Durant la seua lectura em vaig proposar fer aquest viatge, tal va ser l'impactant interès que va produir en mi.

En les primeres eleccions democràtiques va ocupar la regidoria de Cultura. Jo ja treballava a l'ajuntament. El recordo, sense despatx (que contrast amb els actuals edils), el seu era el saló de plens i la gran taula, la seva taula de treball. No hi ha dubte que en aquells anys, la intensitat del quefer polític era notable. L'estructura franquista estava totalment activa. I en aquells vuit anys, aquells joves socialistes, amb l'ajuda de l'històric Bernat Capo, carnet número u del socialisme benisser, van aconseguir canviar l'organització i la façana a Benissa.

I quan van venir els "huns", amb ínfules de cultes, van mostrar que el seu origen era "bàrbar". Van nomenar a Bernat membre de la Comissió Informativa Municipal d'Agricultura. I van venir els anys de la pseudo-cultura discriminativa (la tornada a l'edat de pedra).

Bernat va seguir, és més, augmentá el seu treball compromès, tant escrivint articles, llibres, conferències i reunions.

El meu amic Josep em va regalar l'obra de Jesús Moncada, "Cami de Sirga". Durant la seva lectura vaig recordar el "Viatge al Solar Morisc". I el vaig tornar a llegir. Des d'aquest moment em vaig fer seguidor en la distància. No sé per què estava convençut que era un home d'un caràcter intractable.

Quan vaig començar a recopilar dades per dur a terme la meva idea de reflectir l'Odissea de la portada de l'aigua potable a Benissa, Bernat era un dels pretesos entrevistats.

Vaig acudir a aquesta primera cita especialment nerviós. No sé si és correcte portar com a present a un escriptor, un llibre, que al costat de les meues primeres atrevides paraules, relatives a la seva fama de “pudent” em tenia paralitzat de por.

"Vicent, soc esgitoset, com ara un rampell. Clar que aixo és cuant en toquen el que no tenen que tocar ".

Des d'aquell tardor de 2012, vaig freqüentar el seu despatx. Mai vaig fer l'entrevista que va ser la raó d'aquella primera tarda. Parlàvem de tot i de tots. Quan a casa meua repassava el parlat, em meravellava la varietat de temes tractats. La facilitat de passar d'un tema a un altre. La calidesa i sintonia entre tots dos. I Lola, atenta: "Voleu alguna cosa ?.

Mitjançant correus electrònics breus, ens anunciàvem o requeríem per una tarda de "xarreta". L'última, el 14 de setembre de 2016, pocs dies abans de marxar a Colòmbia. L'única vegada que li vaig prendre una fotografia al seu despatx, en què tantes hores se'ns va fer tard i m'acomiadava amable però ferm, Lola i ell solien passar una estona amb els seus veïns Concha i Jaime "Dulce" que es trobava postrat al llit.

Fa una setmana vaig tornar de Nova Granada (nom de la Colòmbia antiga). Aclari el més urgent i visite la seva nova biblioteca. El seu racó. Em preparava per a la visita.

Divendres 10, com sempre, abans d'anar, pregunte a Concha que tal d'ànims era.

No Vicent, no està per a res.

Dilluns 13, Concha em diu que no.

Dimarts 14, a primeres hores del matí em comunica que ha mort Bernat. Estava llegint el llibret "Ocells".

I com un llamp rabiós, gairebé corrent, vaig des de la "Costereta del Convent" fins al safareig del Pou d'Avall, llegeixo en veu alta El Rossinyol del Pou d'Avall i les meues llàgrimes formen ones en les transparents aigües del safareig.

"I té una altra virtut, la més important, i és que vol tant la llibertat i amb tant de fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta suposi un cert grau de comoditat i menjar segur. En això s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els treuen el seu bé més preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vagi extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius neixen lliures i lliures han de morir "  

Llegides:

EL ROSSINYOL DEL POU D´AVALL

EL CANT DE L´ALOSA

99 ARTICULOS

ON EST GIGI?

LA CRIMINALA

PERSONAJES INOLVIDABLES

ESTAMPES POBLETANES

10 PERSONAJES MIRONIANOS

COSTUMARI  I y II

DE BERDICA A NAVAYORK

VIAJE AL SOLAR MORISCO

DE RE POLITICA

CRONICO DEL SISE

EL VELLARD I LA GARSA

Pendents de llegir:

ANTOLOGIA DE ESCRITORES BENISEROS

CRONIQUES GASTRONOMIQUES

CRONICAS DE UN PUEBLO

EL TEULADI UTOPIC

PLENILUNI

REQUIEM PER UNA AMISTAD

--------------------------------------------

BERNAT

Después de leer todo lo que se ha escrito estos días sobre Bernat Capó, me acongoja que alguien piense que me arrogo un conocimiento y una amistad comparable a quienes sobre él han escrito.

Fue en 1975 cuando recuerdo oír hablar de Bernat Capo.

Fui con mi tío Benjamín a su chale de la Costera del Mar, en Moraira.

Iba a empezar 5º de bachiller y no quería seguir estudiando. Se confabularon todos,  y con la excusa de buscarme un trabajo me llevaba a casa de unos y otros amigos que en vez de proporcionármelo, remachaban la cantinela de "estudia que después te arrepentirás".

No fue este el caso. No recuerdo nada especial, tan solo me quedo la impresión de un hombre serio.

El primer libro que leí de Bernat fue el "Viaje al Solar Morisco". Durante su lectura me propuse hacer ese viaje, tal fue el impactante interés que produjo en mí.

En las primeras elecciones democráticas ocupó la concejalía de Cultura. Yo ya trabajaba en el ayuntamiento. Lo recuerdo, sin despacho (que contraste con los actuales ediles),  el suyo era el salón de plenos y la gran mesa, su mesa de trabajo. No cabe duda que en aquellos años, la intensidad del quehacer político era notable. La estructura franquista estaba totalmente activa. Y en aquellos ocho años, aquellos jóvenes socialistas, con la ayuda del histórico Bernat Capo, carnet número uno del socialismo benissero, lograron cambiar la organización y la fachada a Benissa. 

Y cuando vinieron los "hunos", con ínfulas de cultos, mostraron que su origen era "bárbaro". Nombraron a Bernat miembro de la Comisión Informativa Municipal de Agricultura. Y vinieron los años de la pseudo-cultura discriminativa (la vuelta a la edad de piedra).

Bernat siguió, es más, aumento su trabajo comprometido, escribiendo artículos, libros, conferencias  y reuniones.

Mi amigo Josep me regalo la obra de Jesús Moncada, “Cami de Sirga”. Durante su lectura recordé el "Viaje al Solar Morisco". Y lo volví a leer. Desde ese momento me hice seguidor en la distancia. No sé por qué estaba convencido de que era un hombre de un carácter intratable.

Cuando empecé a recopilar datos para llevar  a cabo mi idea de reflejar la Odisea de la traída del agua potable a Benissa, Bernat era uno de los pretendidos entrevistados.

Acudí  a esa primera cita especialmente nervioso. No sé si es correcto llevarle como presente a un escritor, un libro, que junto a mis primeras atrevidas palabras, relativas a su fama de malgeniado me tenía paralizado de  miedo.

“Vicent, soc esgitoset, com un rampell. Clar que aixo es cuant en toquen lo que no tenen que tocar”.

Desde aquel otoño de 2012, frecuenté su despacho. Nunca realice la entrevista que fue  la  razón de aquella primera tarde. Hablabamos de todo y de todos. Cuando en mi casa repasaba lo tratado, me maravillaba la variedad de temas tratados. La facilidad de pasar de un tema a otro. La calidez y sintonía entre ambos. Y Lola, atenta: “¿Necesitáis algo?.

Mediante correos electrónicos breves, nos anunciábamos o requeríamos para una tarde de “xarreta”. La última, el 14 de septiembre de 2016, pocos días antes de marcharme a Colombia. La única vez que le tomé una fotografía en su despacho, en el que tantas horas se nos hizo tarde y me  despedía amable pero firme, Lola y el solían pasar un rato con sus vecinos Concha y Jaime “Dulce” que se hallaba postrado en la cama.

Hace una semana volví de Nueva Granada (nombre de la Colombia antigua). Aclare lo más urgente y visite su nueva biblioteca. Su rincón. Me preparaba para la visita.

El viernes 10, como siempre, antes de ir, averigüe por Concha que tal de ánimos estaba.

No Vicent, no está para nada.

El lunes 13, Concha me dice que no.

El martes 14, a primeras horas de la mañana me comunica que ha muerto Bernat. Estaba leyendo el librito “Ocells”.

Y como un rayo rabioso, casi corriendo, voy desde la “Costereta del Convent” hasta el lavadero del Pou d´Avall,  leo en voz alta El Rossinyol del Pou d´Avall y mis lágrimas forman ondas en las transparentes aguas del lavadero.

"Y tiene otra virtud, la mas importante, y es que quiere tanto la libertad y con tanto fervor, que prefiere la muerte a la esclavitud, aunque esta suponga un cierto grado de comodidad y comida segura. En eso se parece a algunos hombres, llamados idealistas por la gente, que cuando les quitan su bien mas preciado, pierden la ilusión y dejan que esta se vaya extinguiendo, lentamente e inexorablemente. No olvideis nunca que los seres vivos nacen libres y libres han de morir”

Leidos:

EL ROSSINYOL DEL POU D´AVALL

EL CANT DE L´ALOSA

99 ARTICULOS

ON EST GIGI?

LA CRIMINALA

PERSONAJES INOLVIDABLES

ESTAMPES POBLETANES

10 PERSONAJES MIRONIANOS

COSTUMARI  I y II

DE BERDICA A NAVAYORK

VIAJE AL SOLAR MORISCO

DE RE POLITICA

CRONICO DEL SISE

EL VELLARD I LA GARSA

Pendientes de leer:

ANTOLOGIA DE ESCRITORES BENISEROS

CRONIQUES GASTRONOMIQUES

CRONICAS DE UN PUEBLO

EL TEULADI UTOPIC

PLENILUNI

REQUIEM PER UNA AMISTAD