Sunday, 15 November 2015

Reconeixer l´error. Donar la rao.



El 31 d'octubre de 1992, Juan Pablo II va reconèixer solemnement que la condemna de Galileo Galilei va ser injusta, 350 anys després de la mort de l'astrònom italià.

Galileo és considerat com el pare de l'astronomia moderna, el  pare de la física moderna  i el  pare de la ciència, les seues idees i propostes, al costat d'altres destacats personatges, van propiciar una renovació en el camp de les arts i les ciències, tant naturals com humanes. Este canvi va trencar amb la bàrbara Edat Mitjana, nomenanse Època del Renaixement (s. XV-XVI) .

A manera d'exemple diré que en l'epoca del Renaixement van destacar, entre molts altres, noms com: Leonardo da Vinci, Shakespeare, Miguel Ángel Buonarroti, Rafael Sanzio, Sandro Botticelli, Bramante, Fra Angèlico, Miguel de Cervantes, Isaac Newton, Dante, Gutenberg......

Passats els anys, i mort el protagonista d'un fet rellevant, i que fins i tot en el seu moment es va considerar punible, i de fet se li va castigar. En algun cas, fins amb la seua vida, a voltes, en un atac de seny, a algú se li ocorreix  homenatjar. 

Jo, escèptic, pense que són actes oportunistes, i que pocs ho fan per justícia, si no per a lluïment propi o interès partidista.

El que vull expressar es compleix completament i em serveix com a exemple el cas de Galileo, i és el paradigma de el “sí, però”.

En el cas de Galileo Galilei hi ha un " sí, però ". Encara que Juan Pablo II va demanar perdó, no va haver-hi rehabilitació, i no va anar així perquè adduint que en el seu moment mancava d'arguments científics per a sostenir les seues teories,  l'Església era innocent, ja que el savi no prestá obediència al magisteri de la mateixa. O siga, que d'haver acceptat el seu error no hauria sigut sancionat, però al mateix temps la ciència no hauria progressat. Tal incongruència ens passa a nosaltres permanentment en la nostra vida social i laboral.

Som incapaços  de reconèixer errors, de demanar perdó,   i si manifestem el desig de fer-ho, no ens acontentem amb dir-ho,  hem d'explicar-nos, i en eixa explicació introduïm el “sí, però”, certificant que no estem plenament convençuts del compromís del que estem dient.

- Vicent. I per a este final, era precisa tanta explicació i exemple amb Galileo?.

En llegir l'efemèrides del 31 d'octubre de 1992, vaig aplegar a concloure que si amb un savi de tal envergadura, encara avui, hi ha un "si, però", quants "si, peros" emprem cada dia en qualsevol  simpleria, per no donar el braç a torçer?.
---------------------------------------------------------


Reconocer el error. Dar la razón.

El 31 de octubre de 1992,  Juan Pablo II reconoció solemnemente que la condena de Galileo fue injusta, 350 años después de la muerte del astrónomo italiano.
 
Galileo es considerado como el «padre de la astronomía moderna», el «padre de la física moderna» y el «padre de la ciencia», sus ideas y propuestas, junto a otros destacados personajes,  propiciaron  una   renovación en el campo de las artes, y las ciencias tanto naturales como humanas. Este cambio rompió con la bárbara  Edad Media, viniéndose a llamar  Época del Renacimiento  (s. XV-XVI) .

A modo de ejemplo diré que en la Época del Renacimiento destacaron, entre otros muchos,  nombres como: Leonardo Da Vinci, Shakespeare,  Miguel Ángel Buonarroti,  Rafael Sanzio,  Sandro Botticelli, Bramante, Fra Angélico, Miguel de Cervantes, Isaac Newton, Dante, Gutenberg,..

Pasados los años, y muerto el protagonista de un hecho relevante, y que incluso en su día se consideró punible, y de hecho se le castigo, y algno pago con su vida, a veces,  en un ataque de cordura, a alguien se le ocurre homenajear. 


Yo, escéptico, pienso que son actos oportunistas, y que pocos lo hacen por justicia, si no para lucimiento propio o interés partidista.
Lo que quiero expresar se cumple completamente y me sirve como ejemplo  el caso de Galileo, y es el paradigma del “sí, pero”.

En el caso de Galileo Galilei hay un " sí, pero no". Aunque Juan Pablo II pidió perdón, no hubo rehabilitación, y no fue así porque  aduciendo que en su momento carecía de argumentos científicos para sostener sus teorías  la Iglesia era inocente, ya que el sabio no presto obediencia al magisterio de la misma. O sea, que de haber aceptado su error no habría sido sancionado, pero al mismo tiempo la ciencia no habría progresado.

Tal incongruencia nos ocurre a nosotros permanentemente en nuestra vida social y laboral.
Somos incapaces de pedir perdón, de reconocer errores, y si manifestamos el deseo de hacerlo, no nos contentamos con decirlo, tenemos que explicarnos, y en esa explicación introducimos el “sí, pero”, certificando que no estamos plenamente convencidos del compromiso de lo que estamos diciendo.

-        Vicent. ¿Y para este final, era precisa tanta explicación y ejemplo con Galileo?.

-        Al leer la efemérides del 31 de octubre de  1992, vine a concluir que si con un sabio de tal envergadura, aun hoy, hay un "si, pero", ¿cuantos "si, peros" empleamos cada dia en cualquier bobada, por no dar el brazo a torcer?.
-        

Thursday, 5 November 2015

Del terreno.


 -      Eixes tomaques són del terreno.- Em diu Nana.

-      I ecològiques.- Conteste jo, acompanyant l'afirmació amb una ganyota de dubte.

Fa anys, les hortalisses produïdes durant els mesos d'agost i setembre  constituïen una part important de la dieta de l'estiu. El camperol s'alimenta del que produeix. Nosaltres en Canoret érem, per un temps, camperols i recol·lectàvem la producció d'hortalisses que el meu pare havia plantat a partir d'un planter.

Cada any, i per a renovar els vells ametlers i alinear-los eficientment, s'arrancaven el que semblaven ja unes velles calaveres d'ossos corcats. Es trossejaven i s'acumulaven per al posterior transport, i calfar l'hivern.
El bancal es roturaba amb el major tractor de la població, el del Catalá, que amb la seua gran  rella removia la terra. El propòsit era alçar la capa superior del sòl, de manera que pujaren a la superfície els nutrients enterrats, enterrant les dolentes hierbes i les restes orgàniques existents en la superfície. S'airejava la terra i mantenia la humitat. I amb eixes grans i profundes ferides es mantenia durant mesos.
Despres de mesos de solana i pluja, eixes grans i profundes ferides, que a voltes tenien una massa de terra més dura, algunes eren de una considerable grandària, els tarrossos, es dissolien com sucrets.

En passar el retovato,  el bancal quedava plà. Quedava com una fulla de paper llista per a escriure o dibuixar. Si plovia, la terra s'assentava i sorgia el ravenell, si no, la terra quedava de una pols blaneta, on en caminar s'enfonsaven els peus i s'omplia de terra el calçat. A voltes semblaven terres movedisses, enfonsats fins als genolls. Era com caminar per l'arena del mar, però sense mar a la vista.
D'algun amic o d'algun ramader s'aconseguia l'abonament, fem animal, de més o menys concentració i qualitat. Es marcaven amb canyes els punts on s'anava a sembrar o plantar les diferents varietats d'hortalisses. Mesurant les distàncies, a fi que quedaren equidistants i donaren un efecte d'ordre. Es “clotaven” i barrejava una quantitat apropiada de fem en cadascun.
Des del planter o “in situ”, en cada “clot” marcat amb una canya, es plantava o sembrava la tomaquera, meló, meló d'Alger, ceba, albergínia, pebrot, i poc més. Les diferents  plantes sols podien  progressar amb l'únic aigua que contenia la frescor de la terra.
La llebra de cada any feia les seues visites i degollava els tendres brots. I volta sembrar o plantar. 
Un bon any de pluges i de clima sostingut, podia comportar una producció, a voltes, exagerada. Altres anys podien ser de producció nana i miniaturista.
La producció de tomaques era la que més treball ens donava. Com per a amanides i cuinar es consumia una mínima part, calia embotellar les tomaques. Per a açò s'usaven botelles de boca i coll estret.  Encara no existien les de suc actuals de boca més gran. El trossejat de les tomaques s'embotia penosament, i per a comprimir bé dins de la botella el producte, evitant borses d'aire, es colpejava la base de la botella sobre una sabatilla vella.

El tancament, abans de l'aparició de les botelles de suc de boca ampla, es feia amb taps de suro i amb un artesanal i ben subjecte lligat amb “fil d´empalomar”, calia evitar fuites cap a fora o entrada d'aire.
El procés era lent, pringos i molest per les mosques, i amb pèrdues per fallades en el procés de cocció en els forns de llenya, al bany de María o uns pólvos de dubtosa qualitat sanitària  Eixa tomaca embotellada que es consumia en l'hivern, amb oli d'oliva, sal, solament o amb una anxova, era un menjar de reis.
Les sorpreses estaven en les exagerades melones d´Alger que es produïen alguns anys. Melones de 5 o 6 kg. Calia consumir-les ràpid o es buidaven per dins.
El meló tradicional, meló de tot l'any, tenía mil varietats en la tonalitat de la pell. El dolçor i les dimensions tenien la seua importància i es corresponien amb les tonalitats. En els anys de superproducció els melons es penjaven del sostre o es guardaven baix dels llits. En Nadal encara estàvem menjant-los per a postres. Era ocasió de bromes  la recollida de les llavors, quan un meló destacava.
El clima ha canviat. Per a veure un bancal com el d'aquells temps, ja resulta difícil. La producció amb l'etiqueta “del terreny”, pansa per ser una producció de secà, i pocs són els valents que s'atreveixen a la producció d'hortalisses i dedicar temps i diners per a produir tomaques sense un mínim d'aigua. Per açò, la producció amb degoteig o un altre qualsevol invent casolà de variats i enginyosos muntatges és un fet. Per tant les satisfaccions en la producció passen pel consum d'aigua.

Llavors, les tomaques no són del terreny, seria mes propi qualificar-les com de producció pròpia.
Les del terreny són les que creixen i es produeixen amb la frescor i la humitat de la terra, amb els riscos corresponents.  Eixes si que són del terreny.
-----------------------------

Del terreno.

-   Esos tomates son del terreno.- Me dice Nana.
        
-         -    Y ecológicos.- Contesto yo, acompañando la afirmación con una mueca de duda.

Hace años, las hortalizas producidas durante los meses de agosto y septiembre, constituía una parte importante de la dieta del verano. El campesino  se alimenta de lo que produce. Nosotros en Canoret éramos campesinos y recolectábamos  la producción de hortalizas que mi padre había plantado  a partir de un semillero. 

Cada año, y para renovar los viejos almendros y alinearlos eficientemente, se arrancaban lo que parecían ya unas viejas calaveras de huesos. Se troceaban y se acumulaban para el posterior transporte, y calentar el invierno.

El bancal se roturaba con el mayor tractor de la población, el del Catalá,  que con su gran arada removía la tierra.  El propósito era levantar la capa superior del suelo, de manera que subieran a la superficie los nutrientes enterrados, enterrando las malas hierbes y los restos orgánicos existentes en la superficie. Se aireaba la tierra  y mantenía la humedad.  Y con esas grandes y profundas heridas se mantenía durante meses.

Despues de meses de solana y lluvia, esas grandes y profundas heridas, que a veces tenían una masa de tierra más dura, algunas eran de considerable tamaño. los tarrossos,  se disolvían como azucarillos..

 

Al pasar el retovato el bancal quedaba plano.  Quedaba como una  hoja de papel lista para escribir o dibujar. Si llovía, la tierra se asentaba y surgía el ravenell, si no, la tierra quedaba como un polvo blando, donde al caminar se hundían los pies y se llenaban de tierra el calzado.  A veces parecían tierras movedizas, hundidos hasta las rodillas. Era como caminar por la arena del mar, pero sin mar a la vista.

De algún amigo o de algún ganadero se conseguía el abono,  estiércol animal, de más o menos concentración y calidad.  Se marcaban con cañas los puntos donde se iba a sembrar o plantar las distintas variedades de hortalizas. Midiendo las distancias, a fin de que quedaran equidistantes y dieran un efecto de orden. Se “clotaban” y mezclaba una cantidad apropiada de estiércol en cada uno.

Desde el semillero o “in situ”, en cada “clot” marcado con una caña, se plantaba o sembraba la tomatera, melón, sandía, cebolla, berenjena, pimiento,  y poco más. Era lo susceptible de progresar con el único agua que contenía la frescura de la tierra de secano.
La liebre de cada año hacia sus visitas y degollaba los tiernos brotes. Y vuelta sembrar o plantar. 

Un buen año de lluvias y de clima sostenido, podía conllevar una producción, a veces, exagerada. Otros años podían ser de producción enana y miniaturista.

La producción de tomates era la que más trabajo nos daba. Como para ensaladas y cocinar se consumía una mínima parte, había que embotellar los tomates. Para ello se usaban botellas de boca y cuello estrecho. Aun no existían las de zumo actuales de boca más grande. El troceado de los tomates se embutía penosamente  y para comprimir bien dentro de la botella el producto, evitando bolsas de aire, se golpeaba la base de la botella sobre una zapatilla.

El cierre, antes de la aparición de las botellas de zumo de boca ancha, se hacía con tapones de corcho y con un artesanal y bien sujeto atado con “fil d´empalomar”, había que evitar escapes hacia fuera o entrada de aire.

El proceso era lento, pringoso, molesto por las moscas, y con pérdidas  por fallos en el proceso de cocción en los hornos caseros, al baño de María o unos polvos de dudosa calidad  sanitaria.

Ese tomate embotellado, se consumía en el invierno, con aceite de oliva, sal, solo o con una anchoa  era un manjar de reyes.

Las sorpresas estaban en las exageradas sandias que se producían algunos años. Melonas de 5 o 6 kg. Había que consumirlas pronto o se vaciaban por dentro.

El melón tradicional, melón de todo el año, tenía mil variedades en la tonalidad de la piel.  El dulzor y las dimensiones tenían su importancia y se correspondían con las tonalidades. En los años de superproducción  los melones se colgaban del techo o se guardaban bajo de las camas. En Navidad aun estábamos comiéndolos  de postre.  Era ocasión de chanzas la recogida de las pepitas,  cuando un melón destacaba.

El clima ha cambiado. Para ver un bancal como el de aquellos tiempos, ya resulta difícil. La producción con la etiqueta “del terreno”, pasa por ser una producción de secano, y pocos son los productores que se atreven a la producción de hortalizas y dedicar tiempo y dinero para producir tomates sin un mínimo de agua. Por eso, la producción con goteo u otro cualquier invento casero de variados e ingeniosos montajes es un hecho. Por lo tanto las satisfacciones en la producción pasan por el consumo de agua.

Entonces, los tomates no son del terreno, sería mes propio calificarlas cómo de producción propia. 

Los del terreno son los que crecen y se producen con el frescor y la humedad de la tierra, con los riesgos correspondientes. Esos si son del terreno.

Monday, 12 October 2015

Cumplir la sentencia.

 Diguem que: el meu amic, familiar, veí ....

"La va acatar però no es va compartir".

Eixa frase, aqui escrita en passat, oïda tantes vegades (en present) als polítics, avui la repetisc acii, una vegada complida, perquè en el seu cas, així va ser. Una sentència dictada en menys de 12 hores i carregant tot sobre una part, no podia ser.

En el que no va  compartir, ho va recórrer, i va tornar a "acatar però no compartir" la sentència. I avui ha complit plenament la seua part i ha pagat l'acatada sentencia judicial dictada en nom del Rei per la jutge de 1a Instància i la sentencia dictada en segona instància per l'Audiència Provincial.

No deu res. Ha complit la seua part. La part recurrent "compartira o no, i acatara o no", ha sigut rescabalada en les seues pretensions.

Ara pertoca a eixa part rescabalada, complir la part de la sentència que en 2a instancia li enmenda a la jutge l'Audiència Provincial.

I asi de clar és i deuria de ser.



Però no. Despres de burlar, amb una caracteritzacio irreal, còmo de teatre, falsejant l'aspecte fisic. D'enganyar i falsejar proves. De fals testimoniatge i perjuri. Despres de tres anys, despres de ser rescabalada com a part recurrent, encara amb tot açò, no ha sigut bastant.

No. No és suficient. El despit no ha sigut rescabalat i encara, encara no se li ha vist mossegar la pols. El desgraciat segueix viu, amb bon aspecte i sembla feliç.

La malaltia no ha causat estralls visibles. La façana exterior és d'alta gamma.

Per altre costat, ell es va fer el proposit de mantenir el tipus fins al final, no deixar-se guanyar,  a no donar pena ni provocar compasiò. 


Al fet que ningú veja les seues febleses i sofriments.

A no llepar-se les ferides en un racó.


--------------------------------------------------------

CUMPLIR LA SENTENCIA.



Digamos que: mi amigo, familiar, vecino ....

"La acató pero no se compartió".

Esa frase, aqui escrita en pasado, oïda tantas veces (en presente) a los politicos, hoy la repito aqui, una vez cumplida, porque en su caso, así fue. Una sentencia dictada en menos de 12 horas  y cargando todo sobre una parte, no podia ser.

En lo que no compartio, lo recurrio, y volvio a "acatar pero no compartir" la nueva sentencia. Hoy ha cumplido plenamente su parte, he pagado el acatado fallo judicial dictado en nombre del Rey por la juez de 1a Instancia y el fallo dictado en segunda instancia por la Audiencia Provincial.

No debo nada. Cumpli mi parte. La parte recurrente "compartiera o no, y acatara o no", ha sido resarcida en sus pretensiones.

Ahora cabe, a esa parte resarcida, cumplir la parte de la sentencia que en 2a instancia le enmendo a la juez la Audiencia Provincial. 

Y asi de claro es y debia de ser.

Pero no. Despues de burlar, con una caracteritzacions irreal, còmo de teatro, falseando el aspecto fisico. De engañar y falsear pruebas. De falso testimonio y perjurio. Despues de tres años, despues de ser resarcida como parte recurrente, aun con todo eso, no ha sido bastante.

No. No es suficiente. El despecho no ha sido resarcido  y aun, aun no se le ha visto morder el polvo al criminal. El desgraciado sigue vivo, con buen aspecto y parece feliz. 

La enfermedad no ha causado estragos visibles. La fachada exterior es de alta gama.

Por otro lado, el Se cojuró mantener el tipo hasta el final, no dejarse vèncer, a no dar pena ni provocar compasiòn. 

A que nadie vea sus debilidades y sufrimientos.

A no lamerse las heridas en un rincon.

Monday, 31 August 2015

La Pepita de Cal Sarroquí.


Estic segur que molts dels aqui presents podrien dir unes paraules, millor que jo, ben apropiades al moment i a la persona que despedim d'aço que  diem mon.

Per aixo, espere que les quatre pincellades que vaig a nombrar, i que son les que en faran que recordé a La Pepita coincideixquen amb la idea que teniu vosaltres d"ella.

No he passat pel tràngol de perdre als meus pares. Fins avui no sabia que sentien, ni sabia que dir als meus amics i coneguts que estaven passant per eixos moments.

Avui ja sé que se sent.  Senc un buit, senc  els creuats i flasos que es produeixen en el meu cervell. Les imatges i moments que reviuen situacions, sempre agradables.

Quan al matí  treia el cap per la finestra, i mirava des dalt, fora l'època de l'any que fora, Pasqua, Nadal o sant Jaume, molt primerenc, ja estava amb un mocador en el cap, els braços sempre al descobert, amb la granera barallant-se amb les fulles caigudes de la tardor, o amb la mànega de doll abundant, refrescant el formigó del pati, a l'estiu. 


Aquet mati he mirat i no hi era.

Durant vint anys he passat temporades sota el sostre de “Cal Sarroqui”, he admirat la seua energia, els seus moviments, els seus pasos de dona resolta. Tots els moviments denotaven una força que a mi m'impressionava.

Pels matins em trobava en la reixa de la porta el periòdic, que ben d'hora havia arreplegat i ho havia doblegat, fresc, a punt perquè quan ens alcem poguérem asabentar-nos de les notícies.

I em preguntava com si li preguntara a un altre:
 
- Que al Vicente no ha dormit?.

Per ser el matiner.

- Que al Vicente li agradarà?
.
Per a preparar agun dels seus deliciosos menjars.

Sempre la vaig sentir molt pendent de mi. 

Em vaig sentir volgut. La meua admiració pel brazal d'aigua, corrent i embasada la gespa, cosa impensable per a mi, venint de terra seca. Les seues plantes, les seues flors, els seus gats i gates, els galls dindis, gallines, conills …. M'explicava, em donava lliçons de pages, de com es pot ser autosuficient.

Quan ella deia “el Vicente”, sentia un orgull intern, sentia com si em destacara entre tots. No. No era així, ella tenia per a tots.

Era l'exemple i motor de la família, pendent en tot i dedicada en ple.

De sobte, en els capvespres d'hivern, estava reavivant el foc de la llar, que nosaltres no teníem en compte.

De sobte, eixia un vehicle. Era Pepita que  marxava, manejant amb soltesa.

La seua taula del jardí situada en un lloc agradable, y rodejada de frescor y color era lloc de reunio de les veines, una tradicio perduda que ella mantenia viva.

Jo confundia de vegades si eren les veines o era el lloc de treball del grup de costureres, somrients, vivint el camí de la vida i anant-se, a poc a poc, en un ordre quasi natural. Ella, no podia ser d'una altra manera, és l'última de les costureres de La Bordeta.

Sé quines paraules no vaig a escoltar quan arribem de tornada a “Cal Sarroqui”.

Des de l'alt de l'escala preguntaria:

- Que, al Vicente li agradat la cerimònia?.

Avui sé que he perdut a la Pepita, a la vostra mare, la meua mare.


(Record  que vaig llegir al funeral de Josefa Alentà Calderó "La Pepita de Cal Sarroquí" - Lleida 30.08.2015)

-------------------------------

La Pepita de Cal Sarroquí 


                                                          Estoy seguro que muchos de los aquí presentes podrían decir unas palabras, mejor que yo, muy apropiadas en el momento y a la persona que despedimos de esto que llamamos mundo.

Por eso, espero que las cuatro pinceladas que voy a esbozar, y que son las que harán que recuerde a la Pepita coincidan con la idea que tenéis vosotros de ella.

No he pasado por el trance de perder a mis padres. Hasta hoy no sabía que sentían, ni sabía que decir a mis amigos y conocidos que estaban pasando por esos momentos.

Hoy ya sé que se siendo. Siento un vacío, siento los cortocicuitos y flases que se producen en mi cerebro. Las imágenes y momentos que reviven situaciones, siempre agradables.

Cuando por la mañana sacaba la cabeza por la ventana, y miraba desde arriba, fuera la época del año que fuera, Pascua, Navidad o san Jaime, muy temprano, ya estaba con un pañuelo en la cabeza, los brazos siempre al descubierto, con la escoba peleándose con las hojas caídas del otoño, o con la manguera de chorro abundante, refrescando el hormigón del patio, en verano.

Esta mañana he mirado y no estaba.

Durante veinte años he pasado temporadas bajo el techo de Cal Sarroquí, he admirado su energía, sus movimientos, sus pasos de mujer resuelta. Todos los movimientos denotaban una fuerza que a mí me impresionaba.

Por las mañanas me encontraba en la reja de la puerta el periódico, que bien temprano había recogido y lo había doblado, fresco, a punto para que cuando nos levantamos pudieramos enterarnos de las noticias.

Y me preguntaba cómo si le preguntará a otro:

- Que al Vicente no ha dormido?.

Por ser el mas madrugador.

- Que al Vicente le gustará?.

.Para preparar algún de sus deliciosas comidas.

Siempre la sentí muy pendiente de mí.  Me sentí querido. Mi admiración por el brazal de agua corriente y anegado el césped, cosa impensable para mí, viniendo de tierra seca. Sus plantas, sus flores, sus gatos y gatas, los pavos, gallinas, conejos ….Me explicaba, me daba lecciones de pagés, de cómo se puede ser autosuficiente.

Cuando ella decía “el Vicente”, sentía un orgullo interno, sentía cómo si me destacará entre todos. No. No era así, ella tenía para todos.

Era el ejemplo y motor de la familia, pendiente en todo y dedicada en pleno.

De repente, en los atardeceres de invierno, estaba reavivando el fuego del hogar, que nosotros no teníamos en cuenta.

De repente, salía un vehículo. Era Pepita que marchaba, manejando con soltura.

Su mesa del jardín situada en un lugar agradable, y rodeada de frescura y color, era lugar de reunión de las vecinas, una tradición perdida que ella mantenía viva.

Yo confundía a veces si eran las vecinas o era el puesto de trabajo del grupo de costureres, sonrientes, viviendo el camino de la vida y yéndose, despacio, en un orden casi natural. Ella, no podía ser de otro modo, es la última de las costureras de La Bordeta.

Sé qué palabras no voy a escuchar cuando llego de vuelta a “Cal Sarroqui”.

Desde lo alto de la escalera preguntaría:

- Que, al Vicente le gustado la ceremonia?.

Hoy sé que he perdido a la Pepita, a vuestra madre, mi madre.

(Texto leido en el funeral de Josefa Alentá Calderó  "Pepita de Cal Sarroquí" en Lleida el 30 de agosto de 2015)

Tuesday, 4 August 2015

Pues, sí home, sí.

Avui començant agost, fos per tants dies seguits de calor, de suor, d'enlluernament ocular, insomne, em repetisc diverses vegades: "Pues, sí home, sí".

El tio Pepe "Rafel", repetia la frase, al final de la vetlada de la "descorfá", una infinitat de vegades. Nosaltres "pel bajini" repetíem el "pues, sí home, sí". Erem unes criatures burlones. A aquestes burles el tio Pepe no parava esment, i penso jo, creuria, serien ximpleries de criatures.


El fio Pepe, vivia sol, era solter. Molt major, el veia jo. La caseta on vivia no era de la seua propietat. Vivia allí ja, quan els meus pares van construir la caseta de Canoret, a la fi dels seixanta. El camp era el seu mitjà de vida. Treballava de jornaler per a qui el volguera contractar.Les seues visites en els capvespres d'agost, llavors àdhuc sense horaris d'estiu, eren esperades i alhora, temudes.

 La recollida de l'ametla començava amb les vacances del meu pare. El Taller d'Ivars tancava a l'agost. El mes de juliol viatjava cada dia de Benissa a Canoret amb la Mobilette, a l'agost la maquina descansava, i tots ens sentíem millor en tenir-ho tot el dia amb nosaltres. Les tardances en el mes de juliol ens preocupaven, i açò que el tràfic ni remotament era com ara. Les ametles arreplegades al matí, passaven, una a una, a la vesprada-nit, per les mans de tots a l'una.

- Em vaig per les branques!!!.....

Seguint amb l'esperada i temuda visita del tio Pepe "Rafel", hauré d'explicar el motiu de tal contradicció. 


Allà vaig!!!.

Era esperada per tots, doncs a més d'ajudar, amenitzava amb la seua conversa, acabant el seu discurs, o com a contestació als seus interlocutors, amb el "pues sí home, sí. Per als joves asseguts al voltant del canyis, replet d'ametles en la seua baina, esperant ser extretes era un "divertimento".. La seua conversa era amena i els temes eren variats. Es notava que llegia o escoltava la ràdio. Ha passat el temps i no recorde bé, però crec que el seu amor a Franco no era excessiu. I en aquells temps expressar-ho era una mica atrevit.

 Habia jo comprat, sense el consentiment dels meus pares, una cassete portatil a Rafael el de "els televisors".. Una de les nits de visita del tio Pepe, vaig posar aquell aparell en manera enregistrament. En reproduir el que havia gravat, s´escoltava la veu clara del tio Pepe donant la seua version i opinio del les bombes de Palomares i del ridicul Manuel Fraga amb aquells calsots.

En sentir allò, espantat, va dir:

-   Això ho he dit jo?..Trenca-ho, trenca-ho.


I era temuda la seua visita perquè no tenia hora fixada per a finalitzar. No entenia les indirectes i la granera posada a l'inrevés no produïa efecte algun.

"Doncs sí home, sí", era, l'endemà, la frase estela, amb ella es contestava a tot.

On estarà el tio Pepe "Rafel" i a qui li repetirà la frase?.

Allà on estiga, avui li recorde ací.


Gràcies per la teua compnyia!

"Pues, sí home, sí".


--------------------------------------------------


Pues, sí home, sí.


Hoy empezando agosto, derretido por tantos días seguidos de calor, de sudor, de deslumbramiento ocular, insomne, me repito varias veces: "Pues, sí home, sí".

El tío Pepe "Rafel", repetía la frase, al final de la velada de la "descorfá", una infinidad de veces. Nosotros "por lo bajini" repetíamos el "pues, sí home, sí". Eramos unos críos burlones. A dichas burlas el tío Pepe no prestaba atención, y pienso yo, creería,  serían tonterías de críos.

El tío Pepe, vivía solo, era soltero. Muy mayor, lo veia yo. La casita donde vivía no era de su propiedad. Vivía allí ya, cuando mis padres construyeron la casita de Canoret, a finales de los sesenta. El campo era su medio de vida. Trabajaba de jornalero para quien lo quisiera contratar.

Sus visitas en los atardeceres de agosto, entonces aun sin horarios de verano, eran esperadas y a la vez, temidas. 

La recogida de la almendra empezaba con las vacaciones de mi padre. El Taller de Ivars cerraba en agosto. El mes de julio viajaba cada dia  de Benissa a Canoret con la Mobilette , en agosto la maquina descansaba, y todos no sentíamos mejor al tenerlo todo el día con nosotros. Las tardanzas en el mes de julio nos preocupaban, y eso que el tráfico ni remotamente era como ahora.

Las almendras recogidas por la mañana, pasaban, una a una, por la tarde-noche, por las manos de todos a una.

- Me voy por las ramas. 

Siguiendo con la esperada y temida visita del tío Pepe "Rafel", tendré que explicar el motivo de tal contradicción. 

Allá voy.

Era esperada por todos, pues además de ayudar, amenizaba con su conversación, terminando su discurso, o como contestación a sus interlocutores, con el "pues sí home, sí.  Para los  jóvenes sentados alrededor del cañizo,  repleto de almendras en su vaina, esperando ser extraídas, era un divertimento. Su conversación era amena y los temas eran variados. Se notaba que leía o escuchaba la radio. Ha pasado el tiempo y no recuerdo bien, pero creo que su amor a Franco no era excesivo. Y en aquellos tiempos expresarlo era un poco atrevido.

Habia yo comprado, sin el consentimiento de mis padres, un cassete portatil a Rafael el de "les televisions". Una de las noches de visita del tio Pepe, puse aquel aparato en modo grabación. Al reproducir lo que habia grabado, se oia la voz clara del tio Pepe dando su version del las bombas de Palomares y del ridiculo Manuel Fraga con aquellos calzonazos..


Al oír aquello, espantado, dijo:

- ¿Eso lo he dicho yo?..Rómpelo, rómpelo.


Y era temida su visita  porque no tenía hora fijada para finalizar. No entendía las indirectas y la escoba puesta al revés no producía efecto alguno.

"Pues sí home, sí", era, al día siguiente la frase estrella, con ella se contestaba a todo. 

¿Donde estará el tío Pepe "Rafel" y a quien le repetirá la frase?.

Allá donde esté, hoy le recuerdo aquí.

¡Gracias por tu compañia!

"Pues sí home, sí".

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...