Friday 14 January 2011

UNA PERSONA FAMILIAR, BON COMPANY I COLOMBAIRE.

Publicat en Apuntes Desde Benissa

Apuntava en el meu article anterior, “DES DE LA POBRESA”, que els nous economistes de “saloon”, havien identificat la triada culpable de l'estat actual de l'economia.
Junt amb els immigrants i els paisans - 100%,  l'empleat public s'ha convertit en objectiu de fiscalització, i quan no, de consell de guerra. Es proposa l'acomiadament/desallotjament del dit personal, a fi d'alleugerir l'administració (té mala premsa, és motiu d'acudit, de burla insult i sarcasme), per la qual cosa és un bon moment per a recordar a un company, un empleat-públic model.
Un company, honest, tranquil, pacient, molt pacient, meticulós en el seu treball i complidor en els seves responsabilitats.

Segurament sóc el menys indicat per a participar els meus records en relació a ell. Però aprofitaré el privilegi que tinc de poder expressar-me en esta Columna, i plasmaré el que en la meua ment puga bullir.


Quan el dia 9 de febrer de 1976, vaig pujar les escales de l'Ajuntament, ara Casal de la Joventut, el meu cos estava produint  adrenalina a tot drap.  Quan em vaig apropar al mostrador i em vaig presentar, ell va ser qui m'entregà els papers que havia de signar. Pràcticament va ser el primer company de la nova faena amb qui vaig parlar.

Vaig veure la seua taula ordenada, on havien dues artefactes curiosos. Un era una espècie de molinet de fitxes, on tènia anotats telèfons i notes de cadascú dels seus contactes. L'altre, ho vaig veure eixe dia, però no vaig saber la seua utilitat. Passat el temps, clar que sí, era la famosa maquineta de fer punta de llapis. La maquineta de fer punta era “anima-let d´amo”, és a dir, tots trencàvem les mines, perquè no teníem ni idea d'agafar les mesures o les referències precises. Ëll, reia, i deia:
- Porta, que jo ho faré.

Llavors, agafava el llapis, donava unes voltes a la maneta, ell sabia quantes havien de ser exactament i treia de la maquineta una punta esmolada, llarga i forta. Es quedava mirant-te amb un somriure, que no sàvies si tenia una mica de burla.

La seua tranquil·litat, to de veu i actitud riallera, transmetia tranquil·litat i confiança a qui es dirigia  a  ell, era impossible posar-se dels nervis.

Molt pacient. Pense que respirava moltes vegades abans de parlar o replicar, per no ficar la pota. Encara que vaig veure en alguna ocasió un mal rotllo amb falta de respecte cap a la seua persona, que en produïa vergonya i que després de molts anys, ho tinc present.

La seua meticulositat es transmetia en uns llibres de comptabilitat de museu. En els llibres de comptabilitat no hi havia cap esborrany.  Tènia una tècnica perfecta per dissimular qualsevol errada, primer ho feia a llapis i després al net amb la ploma estilogràfica.

Tènia una capseta amb tota classe de ferramentes i pinzells pera netejar i mimar la seva  maquina d'escriure Olivetti de carro gran.  L'Olivetti era la seua ferramenta d'escriure, fugia de les noves maquinàries, va ser sempre poc favorable a l'ús de les maquines d'escriure elèctriques i no diguem dels ordinadors, en aquells moments Olivetti i Nixford.

Però, perquè els ordinadors?. Si algú necessita saber nom i domicili d'alguna persona o la relació familiar, el malnom, etc. només tènia que pregunta-li, ell sabia de cadascú del poble i les branques familiars. El  padró d'habitants era  un fitxer incrustat en el seu cap.

A més de l'Olivetti de carro gran, usava assíduament, per a escriure,  la ploma estilogràfica i un bolígraf  Bic transparent de tinta  blava. En l'interior del seu bolígraf Bic transparent tènia una nota que  deia “Els lladres som gent honrada”. Era la seua forma divertida d'anunciar  la propietat del bolígraf, a mes de demostrar la capacitat  de humor i la bona pasta del personatge.

Les seues passions eren, la seua família i els coloms.

Creiem que el seu lema personal devia ser “Viure i deixar viure”.

Açò últim ho va demostrar durant tota la seva trajectòria professional.  El seu defecte de mobilitat, mai va ser impediment per a complir amb les seves obligacions. La seva paciència, la seva dedicació, la seva pulcritud en els comptes i claredat en els treballs, la seva camaraderia, són per a mi un model i exemple, i no em cap dubte que per a tots els que coincidirem amb ell. Fou un funcionari anònim per a gran part de la població, perquè no es destacava,  però al mateix temps, ben conegut al poble coma persona correcta i educada.

Per tot  això, vull recordar, que hi ha molts empleats públics amb un perfil semblant al esmentat, i que sofreixen les insinuacions i comentaris dels,  ja esmentats, economistes de “saloon”, amb paciència però també amb tristesa per tanta enveja.

Vull donar-li les gracies, perquè persones i treballadors com ell dignifiquen i gratifiquen la meua profesio, front als sabuts i salva-res del far-west.

Eixe home que avui vull recordar fou Jaime Santacreu Crespo
Mes conegut per   “Jaume el Parralet”



Vicent Ibañez

www.vicentmarroixest.cat





UNA PERSONA FAMILIAR, BUEN COMPAÑERO Y COLOMBICULTOR.

Apuntaba en mi artículo anterior, “DESDE LA POBREZA”, que los nuevos economistas de “saloon”, habían identificado la triada culpable del estado actual de la economía.
Junto a los inmigrantes y los paisanos - 100%,  el empleado público se ha covertido en objetivo de fiscalización, y cuando no, de consejo de guerra. Se propone el despido/desalojo de dicho personal, con el fin de aligerar la administración (tiene mala prensa, es motivo de chistes, de burla, insulto y sarcasmo), por lo que es un buen momento para recordar a un compañero, un empleado-público modelo.
Un compañero, honesto, tranquilo, paciente, muy paciente, meticuloso en su trabajo y cumplidor de sus responsabilidades.

Seguramente soy el menos indicado para participar mis recuerdos en relación a él. Pero aprovecharé el privilegio que tengo de poder expresarme en esta Columna, y plasmaré lo que en mi mente pueda hervir.


Cuando el día 9 de febrero de 1976, subí las escaleras del Ayuntamiento, ahora Casal de la Joventud, mi cuerpo estaba produciendo  adrenalina a todo trapo.  Cuando me acerqué al mostrador y me presenté, él fue quien me entreguo los papeles que debía firmar. Practicamente fue el primer compañero del nuevo trabajo con quien hablé.

 Vi su mesa ordenada, donde habían dos artefactos curiosos. Un era una especie de molinillo de fichas, donde tenia anotados teléfonos y notas de cada uno de sus contactos. El otro, lo vi ese día, pero no supe de su utilidad. Pasado el tiempo, claro que sí, era el famoso sacapuntas de lápiz. El sacapuntas era “animalet d´amo”, es decir, todos rompíamos las minas, porque no teníamos ni idea de coger las medidas o las referencias precisas. El, reía, y decía:

- Trae, que yo lo haré.

Entonces, cogía el lápiz, daba unas vueltas a la manivela, él sabia cuantas debían ser exactamente y sacaba de la maquinilla una punta afilada, larga y fuerte. Se quedaba mirándote con una sonrisa, que no sabias si tenía un poco de burla.

Su tranquilidad, tono de voz y actitud risueña, transmitian tranquilidad y confianza a quien se dirigía  a  él, era imposible ponerse de los nervios.

Muy paciente. Pienso que respiraba muchas veces antes de hablar o replicar, por no meter la pata. Aunque vivi en alguna ocasión un mal rollo con falta de respeto hacia su persona, que me lleno de verguenza y que despues  de muchos años,  tengo aun presente.

Su meticulosidad se transmitia en unos libros de contabilidad de museo. En los libros de contabilidad no había ningún borron.  Tenia una técnica perfecta por disimular cualquier error, primero lo hacía a lápiz y después pasaba a limpio con la pluma estilográfica.

Tenia una cajita con toda clase de herramientas y pinceles pera limpiar y mimar su  maquina de escribir Olivetti de carro grande.  La Olivetti era su herramienta de escribir, huía de las nuevas maquinarias, fue siempre poco favorable al uso de las maquinas de escribir eléctricas y no digamos de los ordenadores, en aquellos momentos Olivetti y Nixford.

Sin embargo, para que los ordenadores?. Si alguien ncesitaba saber nombre y domicilio de alguna persona o la relación familiar, el mote, etc. solo tenia que pregúntale, él sabia de cada uno del pueblo y las ramas familiares. El  padrón de habitantes era  un fichero incrustrado en su cabeza.

Además de la Olivetti de carro grande, usaba asiduamente, para escribir,  la pluma estilográfica y un bolígrafo  Bic transparente de tinta  azul. En el interior de su bolígrafo Bic trasparente tenia una nota que  decía “Los ladrones somos gente honrada”. Era su forma divertida de anunciar  la propiedad del bolígrafo, además de demostrar la capacidad  de humor y la buena pasta del personaje.

Sus pasiones eran, su familia y las palomas.

Creemos que su lema personal debía ser “Vivir y dejar vivir”.

Esto último lo demostró durante toda su trayectoria profesional.  su defecto de movilidaad, nunca fue inpedimento para cumplir con sus obligaciones.  su paciencia, su dedicación, su pulcritud en las cuentas y claridad en los trabajos, su camaradería, son para mí un modelo y ejemplo, y no me cabe ninguna duda que para todos los que coincidimos con él. Fue un funcionario anónimo para gran parte de la población, porque no se destacaba,  pero al mismo tiempo, bien conocido en el pueblo como persona correcta y educada.

Por todo  eso, quiero recordar, que hay muchos empleados públicos con un perfil semejante al mencionado, y que sufren las insinuaciones y comentarios de los,  ya mencionados, economistas de “saloon”, con paciencia pero también con tristeza por tanta envidia.

Quiero darle las gracias, porque personas y trabajadores como él dignifican y gratifican mi profesion, frente a los sabidos y salva-nada del faro-west.

Ese hombre que hoy quiero recordar fue Jaime Santacreu Crespo
Mas conocido por   “Jaume el Parralet”



Vicent Ibañez

www.vicentmarroixest.cat

No comments:

El palanganer i l' orinal. - El palanganero y el orinal.

Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que cu...