El día 23 de gener de 1958, va nàixer qui açò escriu. Pel que avui és el meu
aniversari.
-------------------------------------------------------------------
58 Años.
Són 58 anys, els quals la societat en la qual vivim els enquadra
dins de l'edat mitjana. I com avui en día tot es justifica amb estudis
realitzats, en un d'ells, es conclou que, fins als 70 anys les persones no
consideren haver arribat a la vellesa.
Jo, que faig mitjanament cas a qualsevol estudi,
considere que cada persona, segons l'actitud que adopte, serà un nadó, un
xiquet, un adolescent, un jove, una persona madura o un ancià. No és l'edat
física dels anys viscuts, si no l'actitud del moment en el qual vius.
El dia que complisc anys no espere felicitacions ni
regals. Eixe dia ho dedique, des de fa anys, a donar un repàs al viscut.
En el primer que reconec és, en el benèvola que ha sigut
la vida amb mi. Vaig nàixer en una zona del món, on no he patit la pobresa i la
necessitat. En el si d'una família que em va oferir tot: amor, refugi,
sacrificis, exemple i valors,
I em va ensenyar a ser agraït.
Sense mèrits, ni grans esforços, em vaig trobar, durant
36 anys, un treball que em va apassionar. Gràcies,
Vaig formar una família i vaig tenir dos fills. Vaig
donar tot, sense esperar cap retornada. Gràcies.
Mai vaig estar malalt, ni el meu cos va patir trauma
algun. Gràcies.
Mai, ni somniar-ho, ningú sap els rumbs que vida li
oferira. A mí, la vida, m'ha oferit una altra nova. Gràcies.
A diferència de molts altres, als quals la malaltia els
ha apartat d'aquest món, la malaltia de Parkinson, és una malaltia crònica, que
invalida progressivament però que permet viure. Contra la qual cal lluitar amb
voluntat i medicació. Contra la qual cal lluitar assumint i compartint.
Per açò, i sense esperar retornades de ningú, aprofitaré
les experiències passades (açò de l'experiència, sí necessita de ser anyenc),
per a viure la nova vida que se m'ha oferit.
I solament, i entre parèntesi, done les gràcies a tots
aquells que amb la seua ajuda estan fent possible eixe canvi. Ací sí que he de
retornar i no sol agraïments.
Per tot açò, als meus 58 adolescents anys, la ganes de
viure i els projectes no els tomba cap Parkinson. I per açò i contra açò lluite
cada dia.
I no estic sol.
I per molts anys que ho vegeu.
-------------------------------------------------------------------
58 Años.
Son 58 años, los cuales la sociedad en la que vivimos la
encuadra dentro de la edad mediana. Y como hoy en día todo se justifica con
estudios realizados, en uno de ellos, se concluye que, hasta los 70 años las
personas no consideran haber llegado a la ancianidad.
Yo, que hago medianamente caso a cualquier estudio,
considero que cada persona, según la actitud que adopte, será un bebe, un niño,
un adolescente, un joven, una persona madura o un anciano. No es la edad física
de los años vividos, si no la actitud del momento en el que vive.
El dia que cumplo años no espero felicitaciones ni
regalos. Ese dia lo dedico, desde hace años, a dar un repaso a lo vivido.
En lo primero que reparo es, en lo benévola que ha sido
la vida conmigo. Nací en una zona del mundo, donde no he sufrido la pobreza y la
necesidad. En el seno de una familia que me ofreció todo: amor, refugio, sacrificios,
ejemplo y valores,
Y me enseñó a ser agradecido.
Sin méritos, ni grandes esfuerzos, me encontré, durante
36 años, un trabajo que me apasionó. Gracias,
Forme una familia y tuve dos hijos. Di todo, sin esperar
ninguna devuelta. Gracias.
Nunca estuve enfermo, ni mi cuerpo sufrió trauma alguno. Gracias.
Nunca, ni en sueños, nadie sabe los derroteros que vida le
deparara.
A mí, la vida, me
ha ofrecido otra nueva. Gracias.
A diferencia de otros muchos, a los que la enfermedad les ha apartado de este mundo, la enfermedad
de Parkinson, es una enfermedad crónica, que invalida progresivamente pero que
permite vivir. Contra la que hay que luchar con voluntad y medicación. Contra
la que hay que luchar asumiendo y compartiendo.
Por eso, y sin esperar devueltas de nadie, aprovecharé las
experiencias pasadas (eso de la experiencia, sí necesita de ser añoso), para
vivir la nueva vida que se me ha ofrecido.
Y solo, y entre paréntesis, doy las gracias a todos
aquellos que con su ayuda están haciendo posible ese cambio. Ahí sí que tengo
que devolver y no solo agradecimientos.
Por todo ello, a mis 58 adolescentes años, la ganas de vivir
y los proyectos no los tumba ningún Parkinson. Y por eso y contra eso lucho
cada día.
Y no estoy solo.
Y por muchos años que lo veáis.
No comments:
Post a Comment